Tu ets jo i jo sóc tu

Crec que ens hauria de ser donat el privilegi, ni que fos tan sols per un dia de la nostra vida, de poder transformar-nos en el sexe contrari, i així les dones podrien experimentar com es viu el fet de ser home, i els homes percebre com s’existeix amb naturalesa femenina. Segur que ens enduríem moltes sorpreses, però també segur que després ens ajudaria a entendre’ns millor els uns a les altres. Deixant de banda, per indiscutible evidència, que tots som persones, les diferències entre gèneres marquen i, segons diuen el recents estudis mèdics i científics, condicionen més d’allò que se suposava amb anterioritat. Aprofundir en les diferències, enlloc d’establir impenetrables muralles entre sexes, en realitat el que fa és just el contrari, esfondrar-les, allisar-les, perquè com més coneixem allò que ens separa, més fàcil resulta buscar ponts de concòrdia i d’harmonia. Romandre en la inòpia, en canvi, l’únic que provoca és mantenir-nos en el tòpic, el clixé, el lloc comú: en el desencontre, al capdavall. Som distints, homes i dones, i benvinguda sigui aquesta diferència, que sanament i grata ens complementa. Sé que demano un impossible, i que moriré sense veure la súplica feta real –prou que m’espantaria que de cop i volta em fos materialitzat aquest do, vaja!—, però... En fi, amics, que bonic seria sentir com senten elles, estar en el bell mig de les seves molècules quan es multiorgasmen acaloradament, interminable, celestial. I no, sé que no em serà atorgada la gràcia més que paradisíaca, porco dio.