Italianes, revenges i una caixa forta (que no sé què hi pinta)

He conegut dones estranyes, en aquesta vida. I algunes d’elles, dins de la raresa, curiosament particulars. Fa quatre o cinc anys vaig coincidir, en trobada d’una nit, amb una italo-hongaresa, aparentment bona persona –res no m’ha demostrat el contrari posteriorment--. Vam començar a parlar de casualitat en un bar del Poble Sec i vam despertar l’endemà a casa seva, en un carreró del Casc Antic de Barcelona, en un llampant i enlluernador dia de primavera. Era més jove que jo, estava separada fa temps de la parella i tenia una filla. Recordo que mentre enfilava cap a la plaça del Pi calibrava la possibilitat de transportar una immensa caixa forta que tenia en el pis –“ja hi era quan vaig llogar-lo i no hi ha hagut collons que ningú se l’emportés”, em va dir, “si la vols...”--. Era com les de les pel·lícules del far west, i em va fer gràcia, però m’arribava a la gola del coll i no hi havia nassos ni de fer-la vibrar mal que hi recolzés tot el cos i tota l’ànima. Llàstima, decorativament era impecable, i impagable.

Caminava cap el metro jo molt xiroi pel fet d’haver mantingut una relació fugissera amb una italiana –semi italiana, en aquest cas--, perquè les italianes sempre han suposat un enorme repte per a mi. Per a mi i per a molts mascles de la nostra generació, la del 1964, i posteriors. M’explico, tot i que els meus coetanis barons ja ho han d’haver entès a la primera. Quan es va disputar el Mundial de futbol d’Espanya, el 1982, sota l’emblema ridícul i patètic del “naranjito” (gran portada aquella de El Jueves de “Pelamos el naranjito”), la selecció italiana va jugar la fase de grups a Barcelona, i la capital catalana va ser envaïda per tiffosi a causa de la proximitat amb la península itàlica. Com que la infraestructura hotelera barcelonina aleshores era més aviat precària, els afeccionats italians van haver de ser allotjats fora de la capital, i ¿on hi havia més hotels que a la Costa Brava? Doncs cap allí els van portar. I ells, que no la coneixien, de cop i volta van descobrir el paradiso, fins al punt que el Mundial els va resultar el de menys. Estiu, Costa Brava, platja, noies en topless i follables. A casa seva no havien vist un pit en la vida, i molt menys en una platja, i si sucaven el melindro perquè déu és gran, s’havien de casar amb la interfecta amb tots els fratelli d’ella desembutxacant la trapera per si se’ls acudia de fugir a Azerbaidjan abans de la cerimònia. En canvi, aquí, amb les catalanes, liberals, podien posar-la en remull sense que cap germà, si és que n’hi havia algun, i si n’hi havia algun, si és que apareixia, a penes digués que vigila que no et deixi prenyada. Itàlia va guanyar la final a Alemanya amb el simpàtic Sandro Pertini fent saltets a la llotja del Bernabeu, però això va ser el de menys. El de més és que els italians, mascles, havien descobert la Costa Brava i s’havien quedat amb la impressió que les espanyoles –ni idea que eren catalanes, en aquella època—eren, segons el seu florit llenguatge, unes “putanes”. I ens els anys següents, tot pertinentment propagat pel boca-orella, van envair la costa catalana hordes d’italians en excursions sexuals d’estiu a La Selva i els Empordans que perpetraven embotits –cinc mínim—en un Fiat Uno, carregat com marroquins en agost per la A-7, desembarcant en càmpings de Llafranc, Pals, Lloret, Blanes o Tossa, i passejant el seu atractiu, la seva finetzza, la dolça cantarella de l’idioma, la pàtina de gent curtida en el bell canto i les belles arts en conjunt, i la malèfica frase de: 

--Dammi un bacio... –amb un somriure que fonia glaciars antàrtics.

Van triomfar durant anys, una dècada mínim, fins que les noies d’aquí, ja molt escamades, els van veure el llautó i van preferir acceptar en el futur els favors d’un mafiós georgià que d’un edulcorat florentí. Però van deixar un llast de catalanes enamorades i després abandonades amb promeses de duro sevillà i una minoria tenaç i irredenta que van emigrar a Itàlia per casar-se amb ells, matrimonis que van durar el que van tardar a arribar les primeres eleccions legislatives, on la mamma d’ells les va obligar a votar a la Democràcia Cristiana, perquè era el què votava la famiglia, i quan s’hi van negar, els van fer un buit que les van obligar a tornar a la nostra terra amb la cua entre les cames, les il·lusions trinxades, la tonteria a flor de pell i la sensació de què la imbecilitat femenina es manifestava en la realitat real i no sols en les diabètiques telenovel·les veneçolanes. És estrany que en les dones de la meva generació, i de posteriors, n’hi hagi alguna que no hagi posat un italià en la seva vida. Això és estadísticament i sociològicament cert. Tanmateix, i això és l’important, a quin preu?

Doncs al preu de deixar en precari sexualment a diverses generacions de catalans, que vam veure com les nostres nòvies potencials es deixaven seduir per italians empolainats, que se les follaven sense remilgos, mentre nosaltres havíem de tirar d’alemanyes grosses i borratxes, de franceses cadavèriques en el llit, o de tres tristes palles. Perquè a l’inrevès, amb els italians, no passava: les italianes no venien. I si venien, estaven envoltades de família que al primer gest de seducció et miraven cobdiciosament els testicles amb la paraula castrato escrita amb sang en el front. Vam haver d’esperar dècades a que les coses canviessin. Que ells fossin objecte de refús, per pesats, interessats i hipòcrites, i que elles s’alliberessin i ens visitessin a Barcelona –ja no a la Costa Brava—amb la ment oberta i la vagina ad hoc. I és aquí on vam executar la nostra venjança. Una venjança mútua, crec. Si més no, així m’ho han comentat elles mateixes. Perquè elles se’ns van oferir també amb el pruïja d’haver estat refusades en el seu moment per culpa de les catalanes: tal faràs, tal trobaràs. Cada italiana amb qui he practicat sexe ha estat un plaer celestial. Pel polvo en si i, sobretot, per la revenja del previ greuge adolescent. I, a més, dues dècades després. Qui digui que la venjança és un plat que se serveix fred, té raó. I qui digui que la venjança no val la pena, s’equivoca. Val la pena i molt. No ens torna allò perdut, però ens fa guanyar la gota destil·lada d’alambí d’anys de santa i soferta paciència. I això no es paga amb diners.

Tornem a l’inici, a la noia italo-hongaresa de la caixa forta. Passaré per alt les seves habilitats amatòries fora de tota mesura. Sí que m’interessa remarcar que tan bon punt vam començar a petonejar-nos en un pub nocturn, va separar-se de mi, va escodrinyar-me els ulls i em va proposar de passar la nit plegats.

--Amb una condició –va advertir.

--Quina?

--Que deixem Cupido a part.

Vaig somriure.

--Fet.

Dies després, ella marxava crec que era a Cadis, de vacances, i vam parlar per telèfon. En un moment de la conversa em va dir:

--Eduard, el teu problema és que et prens les relacions massa seriosament. T’ho has de prendre en broma, perquè tot és, al capdavall, una immensa barrabassada.

Era el mateix que Enrique Jardiel Poncela pregonava a “Amor se escribe sin hache”. Encara no sé si una i altre tenen raó. Però en tot cas esdevé una teoria més en el laberint incognoscible dels afectes, i gens menyspreable.

Les dones m'estimen

Escolto sovint una afirmació, que em dol:

--Tens sort que les dones t’estimin.

Fins ara he respost sempre, honestament i ingènua:

--No és sort. Alguna cosa hauré fet de bo, si m’estimen.

Un cop una dona em va dir: saps en tot moment allò què un dona vol escoltar, i ho saps en cada dona en concret, i ho apliques. Els dones allò que volen. I per això triomfes, les enamores. Fa temps que dono voltes a això. Des d’una base de bondat, pots atraure i captivar dones. L’amor que atorgues, et correspon, sigui tant per part de l’objecte de l’amor –que pot ser que no-- com, posteriorment, per altres persones alienes al fet afectuós i recompensat cap a altres individus. Sóc partidari de la teoria de la cadena de favors, actes de generositat que s’han de fer sense esperar res a canvi, perquè després la bondat s’universalitza i redunda en el benestar de la comunitat, de la societat, de l’espècie. El màxim grau d’egoisme és l’altruisme, no hi donem més voltes. Hi he pensat molt, deia. I és complicat. Ahir veia el futbol en un bar, a prop de casa però no en el barri. El partit va ser entretingut i les passions es van desfermar. Hi havia una taula àmplia on s’hi asseien una dotzena de persones –barcelonistes, és clar--. Al final del partit, tot van ser abraçades per la victòria del Barça. Una de les persones de la taula, una dona, de la meva edat i amb molt bona figura, se’m va acostar al final –el desconegut--, i se’m va presentar. Em va donar una abraçada.

--Ets guapo –em va dir, sense que vingués a col·lació.

--Gràcies, t’ho agraeixo. Un plaer conèixer-te.

Ens vam acomiadar, ella se’n va anar amb la seva colla i jo vaig agafar la moto i me’n vaig anar a casa. No hi havia voluntat de seducció immediata per part d’ella –dic jo--, sols un comentari cortès i agraïdament rebut.

Un element més a la reflexió. El meu atractiu és que sigui guapo a ulls d’algunes dones? No. Tinc el pitjor actiu físic que pot tenir un home a ulls d’una dona. Faig 1.70 m i ja se sap que l’ideal de les dones són els homes alts o com a mínim d’estatura mitjana. Cert és que tinc harmonia de rostre i de físic, més de ballarí que de culturista, i això juga al meu favor. Ho compensa. Però continuo sent baix. No és, per tant, una qüestió de físic. Ni tampoc de bondat –sóc molt borde quan m’ho proposo--. Ni de saber dir allò què elles volen sentir. La qüestió, doncs, rau a saber què és.

Ja he dit que hi he donat moltes voltes, durant anys. Crec, després de molt pensar-hi, que l’actiu és tan simple com complex. És conèixer mínimament la naturalesa humana. I això no t’ho ensenyen a cap universitat, no hi ha cap assignatura que en mestregi. Sols la vida, les relacions i les lectures dels savis. I dic mínimament perquè com més se sap de la naturalesa humana, més se sap que no se sap res. És molt socràtic, ja ho sé, però passin-m’ho per alt. Tanmateix sembla ser que aquest mínim ja és molt. Com un gran actiu. Com si hi arribés poca gent. No me’n poso medalles. Sòcrates va cardar-se la copa de cicuta amb gust i ganes, decebut dels congèneres, amb amargura, com alliberant-se, mentre Diògenes buscava, fora, un “home” amb una llàntia en l’obscuritat, també amargat i decebut. Mirin, la meva bíblia és “Rayuela”, de Júlio Cortázar. És un llibre que són tres llibres. El primer, del protagonista, Horacio Oliveira, a Europa. El segon, del mateix protagonista repatriat a l’Argentina. El tercer, són retalls, un calaix de sastre, no té cap més importància per la trama del llibre. El millor són els capítols finals: a Europa, Horacio acaba submergit en la merda, la brutícia, la “bosta”, apel·lant intel·lectualment a Heràclit l’Obscur, que es va sepultar en un femer per guarir-se de la hidropesia. A l’Argentina, finalitza embogint en un manicomi del qual n’hauria d’ésser a la fi un dels seus dirigents. Brutícia i demència, claus de la naturalesa humana.

Entre estar ficat en la merda i ser un tocat de l’ala, tractar de buscar l’amor i la bellesa, com he pretès tota la vida, és una tasca idealistament titànica. Perquè es tracta d’això, al capdavall. L’amor i la bellesa, no hi ha més de grat en la nostra paupèrrima existència. L’única part positiva d’aquest animaló que en diem home.

No obstant, lluitar per això té un cost personal. S’ha de baixar als inferns per a tornar a ascendir, com Dante (per veure finalment les estrelles). O com Dostoievski. O Wilde. O Capote. O Sábato. O Camús. O Hemingway. O Doyle. O Poe. O Gogol. O Bukowski. O Navokov. I tants d’altres.

Tens sort, que agrades les dones, que em diuen. No és sort, és feina i duríssima. Ho dic sense dramatismes. Es tracta de fer un viatge existencial, vital, universal, que elles fan a cavall teu, arrecerades de les malures, i que des d’aquesta distància de seguretat, les fascina. Elles poden crear des de l’úter, no els cal res més. Nosaltres, no, sols ho podem fer des de l’avern. Els dimonis –los chicos malos--, matisat el terme, sempre atrauen. Perquè,  --los malos-- en el fons, sols busquem la veritat, la veritat de l’existència, bussegem en el fang de la naturalesa humana. Aristotèlicament, com més se sap, més bons hem de ser, una simple regla de tres, i prou eficaç en la seva despietada misèria.

Que elles m’estimen, i és clar! Les hòsties, ja me les emporto jo, com si fos per a elles una carrosseria fràgil, estellosa i letal. I que déu, o qui sigui, m’empari. Millor que sigui déu que els cardiòlegs de la UCI. Perquè, a la fi, dantescament, hem de veure les estrelles. En el doble sentit (per l'esperança literària i l'hòstia personal prèvia). I ándale. I que duri.

She wants to ride her bicycle, she wants to ride her bike...

He passat uns dies voltant moltíssim en moto, per la feina. De passar el dia al carrer el que més m’ha sobtat, entre moltes bestieses diverses, han estat les bicicletes. És increïble com entorpeixen el trànsit. D’entrada, parlem, no dels ciclistes, sinó de les ciclistes. No es poden imaginar les vegades que he alentit la marxa a ritme de pedal, i fins i tot variat el trajecte, per tal de seguir-les, observar-les i admirar-les. D’esquena, sobretot. El seient de les bicicletes, aplicat al cos femení, té uns efectes estèticament fastuosos, excelsos. La moto sense dipòsit, l’escòter, embelleix les cames. La bicicleta, en canvi, silueteja el cul. El seient de la bicicleta, esmolat, falcador, divideix en dos els malucs. Dreta i esquerra. Tradueix a la realitat el vell adagi dels folladors impenitents: “Et partiré en dues”. El seient accentua la regatera del cul, tensa les galtes, les comprimeix. En això hi té molt a veure la singular posició damunt la bicicleta. Majoritàriament, el cos es decanta cap endavant, cap el manillar, amb la qual cosa la pressió bàsica del seient s’efectua sobre el frontal del perineu. Recordo l’escena de la pel·lícula “El balneari de Battle Creek”, en què les dones victorianes se satisfeien orgàsmicament passejant camp a través amb bicicleta, amb un trontoll que tenia brutals efectes sobre els òrgans pèlvics. Molt divertit i real. Bé, amb el cos recolzat en braços i espatlles, el cul s’alça, despunta, s'ofrena. Adquireix, per aquesta complexa morfologia dels malucs femenins, una forma sinusoidal, còccica, aguitarrada. Es configuren dues esferes mòrbides sota el guiatge de la pelvis, l’ós sacre planteja el doble hemisferi, executa la bessona rodonesa tensada i mòbil. El dinamisme simètric dels pedals, a més, distribueix per extensió les adorables masses musculars. Mentre una s’allarga i s’arrodoneix, l’altra es contrau i resta tallada per la base, però no amb una secció brusca, de matxet, sinó delineada, dibuixada, pinzellada. L’arquejament cap endavant produeix un efecte de punt de fuga. La ronyonada s’estreny, l’esquena es fon en un infinit pròxim, els cabells a l’aire es difuminen en el panorama ciutadà. Allò pròxim, verídic, tangible i exhibit és el cul. És la punta de llança, l’arma definitiva de l’impacte visual. Els homes, que som oculars, i a més infantils, veiem allò que desitgem i desitgem allò que veiem. El cul de les ciclistes, tant a tocar de mà, tan deliciosament pompós, tan fruita prohibida.

L'incomprensible valor espiritual de l'himen

Mai cap mite sobre la feminitat em resulta tan incomprensible com el de la virginitat. I encara molt més el testamentari que la Verge Maria hagués concebut a Déu fill sense fecundació animal. A l’Altíssim o a qui sigui gràcies, el cos de la dona ens garantitza la perpetuació de l’espècie i per això ha de fer germinar en el seu ventre, mitjançant l’ajut cordial i profund del mascle, és a dir, nosaltres, els embrions que esdevindran futures i magnífiques criatures. I això no es pot dur a terme amb protecció himenística, amb virginitat. S’ha de fer com la natura determina, i la natura determina que el pòl·len ha de dipositar-se diàfanament en el pistil. El mite de la puresa tampoc no em serveix, i molt menys la que se’n deriva, la contradicció bizantina entre verge i puta, Maria i Magdalena. No hi ha més imperi que el de la naturalesa, el de l’espècie, el de la perduració. La resta, per més mites que siguin, per més sagrades que siguin, em semblen coses molt, però molt, imbècils. Res és més cafre en aquest món que la glorificació d’una membrana tan infantívolament funcional, i tan neutra i insubstancial, com el maleït himen.

No només el cristianisme advoca per la virginitat. També ho fa l’islam. Fa un parell d’anys, recordo que vaig disposar eventualment d’un matí lliure, i vaig anar a la platja, on vaig descobrir com de reveladora esdevenia la massificació carnívora al sol. La proximitat de les tovalloles permetien la visualització d'uns detalls íntims anatòmics que, la veritat, sobtaven per la seva prolixitat i detall. Vaig assentar-me amb la tovallola a ras de mà allí on vaig trobar prou espai. Estava envoltat de cossos a frec de tela. En un moment donat, la parella que tenia enfront va marxar i en pocs minuts s'hi va situar un grup de cinc estrangeres, que van plantar les seves armes –les seves tovalloles-- a un pam del meu cap –jo estava de panxa al terra--. Cinc parells de plantes de peu van entrar en el meu camp visual a frec de nas. Eren boniques, tendres, suaus –com s'ho fan les adolescents per a què les sandàlies no els deixin ni màcula ni olor?-- I així va ser inevitable la inspecció dels seus sexes al capdavall de la unió entre les cames, que van mantenir (suposo que) negligentment obertes. A algunes d'elles se'ls feia un plec vertical en la peça de baix del bikini, en la majoria l'única que duien. Fins i tot vaig sentir-me incòmode. Elles, en canvi, no. Elles em miraven amb cordialitat i diria que simpatia. Eren conscients, en realitat, de la seva exhibició franca, impúdica. Hi havia coqueteria fins i tot des de la nuesa, o des de gairebé la nuesa. 

Mentre gaudíem de la situació, i jo, a més, de l'espectacle, va arribar un home crec que marroquí, amb una nevera per a la venda de llaunes de cerveses i coca-coles. Va veure les cinc noies, va plantar la nevera a la sorra, molt a prop –massa a prop--, i va asseure-s’hi a sobre. Va temptejar-les però entre els seus modes, més aviat poc subtils, i el seu nul anglès, va ser escupit del lloc amb prestesa per elles, mitjançant una feridora passivitat. Abans de marxar, va mirar-me a mi, com cedint-me petulantment el territori, i em va preguntar:

            --Casat?

            --No.

            --Edat?

            --49 –vaig dir, sec, amb ganes que fotés el camp.

            Va mirar de nou a les noies.

            --Encara tens edat per trobar alguna verge, eh, amigo?

            --Va, vinga –vaig fer amb fastigueig.

            Quan va marxar, vam mirar-nos amb cara d'inevitabilitat amb les noies –el pesat de torn--.

            --Aquell tio –els vaig informar-- m'ha dit que encara podria trobar a alguna de vosaltres verge...

            Vam riure.

            --La religió –va dir una d'elles.

            --No –vaig dir--. Només l’estupidesa.

Quan l’edat ens torna invisibles per a l’altre sexe

Ara que em trobo a la mitjana edat, observo els joves i veig en ells la bellesa incontestable de la primavera. Poden ser més o menys agraciats físicament, però d’allò que no es pot dubtar és que la jovenesa comporta la beutat de naturalesa puixant, de la joia que germina, de l’energia de la floració, de la carn tendre i llisa que anhela i es deleix. Tot això és bonic en si mateix, categòricament i incontestablement bonic. De ben segur que la gran majoria de nosaltres, en contemplar descolorides fotografies d’adolescència i joventut, recordem el nostre cos d’aleshores i pensem: que guapos que érem –i sovint també ens diem: i que poc que ho vam saber aprofitar!, però ja se sap, gent jove, pa tou--. Em queda molt allunyat en la memòria els temps en què era mirat i admirat per les noies quan m’hi creuava pel carrer o entrava en algun lloc públic i notava parelles de pupil·les clavades en mi més temps del necessari. Era guapo de jove, per la joventut, allò que dèiem, i també perquè ho era. No molt guapo, però sí guapo, guapo a seques. I les noies em miraven i jo jugava petulantment amb elles. Detectava a mitja distància una o diverses joves que mostraven interès visual, i feia vagar negligentment els ulls en l’infinit, abstret, però quan elles es trobaven a pocs metres de mi i sentia, en visió panoràmica, els seus ulls clavats en el rostre, de sobte les fitava de forma crua i directa a les pupil·les, fet que les sorprenia i incomodava alhora, i així, descobertes quan no ho esperaven, baixaven el cap i continuàvem els nostres camins, elles mig torbades i jo envanit del tot. Què estúpid que era, Senyor! Però com és de justícia vaig rebre la pertinent cura de burro quan un cop vaig executar aquest procediment lamentable i la noia, enlloc d’abaixar la vista, me la va mantenir fixa, gairebé desafiant, i tots dos ens vam quedar com hipnotitzats torçant el coll mentre ens creuàvem, i encara girant-nos i caminant, continuàvem mirant-nos per damunt de l’espatlla. Amb l’experiència d’ara, hauria girat cua, i sense apartar la vista dels seus ulls, m’hi hauria acostat i li hauria clavat un petó a la brava, perquè l’extraordinària atracció fatal s’ho mereixia, però vaig seguir el meu trajecte, perplex, i sí, caçador caçat, amb la cua entre les cames.

Vaig continuar amb la meva vanitat pels núvols fins que als 34 anys vaig entrar a treballar a una feina on havia d’assistir a tres o quatre sopars protocol·laris a la setmana, on se servien primer, segon i tercer plat més postres, regats amb vi abundant –sis anys seguits, vaig ser-hi--, i vaig anar pujant de pes, perquè pel comú sopava lleuger, un pa amb tomàquet o una truita, en fi, el típic sopar que no comporta mala digestió nocturna, i el meu cos va notar aquest canvi. Mai no vaig ser gros, perquè sempre he estat prim --prim i nerviüt--, però vaig tenir la percepció que amb aquells vuit o nou quilos de més jo no era jo, que aquell cos no era el meu de sempre, no me’l reconeixia. I las mirades femenines van anar cessant, fins a desaparèixer del tot. Fa poc em comentava una amiga:

--Edu, si un dels teus encants és justament estar prim...

En acabar aquella feina i tornar als hàbits alimentaris habituals, en pocs mesos vaig adquirir el pes de sempre i, amb ell, a ser objecte de nou de les mirades de joves que tan m’afalagaven. Però van durar poc. Separacions, feines d’estrés i mal pagades –maleïda crisi i maleït lladronici--, amb temporades d’atur per entremig, morts de familiars i gent pròxima, depressions i un munt de problemes personals que ara no venen al cas, van passar-me la cruel factura de les arrugues i canes. Als 45 anys, ja tenia els trets facials marcats i el cabell pràcticament blanc. Ja sé que les dones opinen que les canes tornen a un home interessant, i no ho dubto, però trobar-lo interessant no significa veure’l atractiu al primer cop d’ull, i van començar a tractar-me de vostè, a saludar-me amb un "senyor", i van tornar a deixar de mirar-me pel carrer. En fi, vaig sentir per segon cop, amb tot el dolor de l’ànima, una sensació fastiguejant: la invisibilitat, tornar-se transparent per a l’altre sexe. Cert és què amb l’edat també es guanya en saviesa i habilitat de seducció, i es lliga per habilitat retòrica, però abans s’ha d’haver tingut l'oportunitat d'obrir el bec i parlar. S’atrau pel verb, no pel físic, primer senyal de la decadència del cos per mor del pas dels anys.

El cop de gràcia definitiu me’l va donar un autobús. No va ser un atropellament, però sí que va arrasar les restes del meu depauperat orgull de jove o d‘adult jovenívol. En una nova feina --fraudulenta, per cert, d’aquelles que et contracten 15 dies per tal de treure beneficis empresarials pel fet de contractar gent a l’atur--, vaig haver d’agafar l’autobús a diari, a l’hora inversemblant de les vuit del matí, jo que sóc noctàmbul i em costa d’arrencar la vida fins a hores després de llevar-me. Així, mig adormit encara, esperava dempeus el vehicle a la parada, i quan va arribar i s’anava aturant, vaig fixar-me somnolent en un anunci que portava en el lateral, on apareixia un home madur, cabell blanc, guapot, ben vestit, i vaig pensar que publicitaria plans de pensions, pòlisses mèdiques, aparells per la sordesa, clíniques dentals... Però no, el producte no apareixia per enlloc. Va ser aleshores quan em vaig adonar que aquell home madur no era cap model d’anunci, sinó la meva pròpia imatge reflectida en les vidrieres laterals del vehicle, i la sang se’m va glaçar de sobte. Era jo, i per uns instants, gràcies a l’endormiscament, havia pogut veure’m des de fora, sense tenir consciència que era a mi mateix a qui em mirava. La imatge no em va agradar, em va alarmar. Externament ja no era el jove que encara em considerava, sinó un afable madur cinquantanyenc caient en barrina cap a la vellesa. Vaig percebre en segons que la joventut se m’acabava de fondre d’una revolada i vaig saber que ja no tornaria més, el reflex de l’autobús me n’havia donat la certesa letal. Començava una altra època de la vida, en què la transparència física per a l’altre sexe ja no era una eventualitat de circumstàncies sinó una malèfica i feridora constant existencial. I en efecte, des d’aleshores –fa uns tres anys—fins ara, el mirall de les altres m’ha confirmat aquest fenomen d’una forma precisa i inclement. El temps passa i és categòricament rancuniós: si alguna cosa no fa, és perdonar.

El petó infinit

Va haver-hi una temporada que treballava de tardes-nits. En acabat, no podia tornar a casa i enfrontar-me a la soledat nocturna encara en un estat accelerat de neguit, perquè la feina era intensa i de responsabilitat. No hi havia forma d’aclucar l’ull, i com menys arribava la son, més em crispava. Així, aprofitant que el despatx era a la Barcelona Vella, anava a fer un tomb pel Born, que començava a estar de moda, prenia una copa i aleshores ja sí, més relaxat, podia tornar a la llar amb la certesa de què cauria rodó en el llit. En una ocasió, vaig entrar a un petit pub de música llatina, vaig demanar un combinat i vaig seure a la barra. Jo no sóc de ballar però sí que m’agrada observar com balla la gent; de fet, honestament, com ballen elles. Acostumaven a ser vertaderes apassionades de la dansa, que prenien classes durant la setmana i després sortien de nit, divendres i dissabte –era divendres--, a posar pràctica els coneixements adquirits amb sud americans, molt hàbils, de natural, a moure’s amb una gràcia envejable. La música era alegre, l’ambient distès, la gent reia, i això actuava com a bàlsam pel meu sistema nerviós revolucionat. Això i un parell de mojitos, és clar. Mai no se sap per què, d’entre tota una munió de gent, de cop i volta et trobes esguardant una única persona. Vaig reacomodar-me en el tamboret per observar millor la noia. Movia els malucs amb èmfasi, alçava els braços, girava, mostrava les seves dents blanques amb un somriure que li atorgava l’aparença d’haver nascut amb una alegria congènita. Deuria voltar els 30 –jo aleshores en tenia 35--, vaig pensar mentre mirava la mossa dansaire, els seus moviments, la seva figura, i vaig admirar aquell melic que s’entreveia quan el vaivé del ball li alçava el jersei cenyit. Ell, la seva parella de ball, em molestava; semblava caribeny, alt, fibrós, mulat, una meravella d’home que es movia amb la cadència de ballarí professional, i que es notava a anys lluny què era allò que esperava d’ella: el mateix que buscava jo.

Al costat d’ells, dues noies més, aquestes no tan maques, van mirar-me, somrient. Vaig saber després que eren amigues de la noia, que havien advertit la meva insistència visual i entre els clarobscurs acolorits del local, no sabien ben bé sobre qui es posaven els meus ulls interessats. Al cap de dos o tres peces musicals, la noia va aturar la dansa, cansada, i va acostar-se a les seves amigues, van riure, un glop de cubata. Va ser quan ella es va fixar en mi. Els nostres ulls es van creuar i ella va girar-se d’esquena, no volia que la veies riure, afalagada. Els següents balls anaven dedicats cap a mi, sabent-se observada, admirada, desitjada, tot i que jo encara ho desconeixia. M’hi volia aproximar però no hi trobava la manera. Ballava sempre amb homes diferents –sort!-- i estava poc a la barra, que era el territori d’acostament. A part, que hi havia les amigues, que dansaven menys i que em somreien, però no m’interessaven. Em subjugava ella. Al cap d’una estona vaig canviar de lloc, buscant un indret del local on ella pogués apropar-se, sola. Després ja seria jo qui l’abordaria. Però no es va aproximar. Al cap d’una estona vaig anar al bany, vaig tornar a la barra, passant-t’hi molt a prop, fregant-li l’esquena amb el colze, ella em va mirar somrient, era el moment precís de dir-li alguna cosa, però no se’m va acudir el què, em vaig quedar bloquejat, i vaig passar vergonyantment de llarg. Vaig pensar que estava fent el ridícul amb tanta indecisió i em vaig concentrar en un segon mojito. Ho hauria tingut molt fàcil si hagués sabut ballar com ballaven tots aquells homes, però no era el meu estil de dansa, no en sabia. Molest, vaig canviar d’orientació a la cadira i vaig fixar-me en altres noies, algunes de les quals, a falta de mascle, ballaven entre elles, de forma acadèmica. Algunes seguien unes passes més pautades, altres eren més espontànies; algunes es deixaven portar per la seva parella, altres imperaven en la dansa. Era, en fi, un univers de goig sentit i exhibit, de sensualitat buscada i assaborida, un món de delícia del qual em veia obligat, per ineptitud, a romandre-hi a part.

Al cap d’una estona, vaig buscar amb la mirada la seva figura. No la vaig trobar a la pista sinó a la barra, amb les seves amigues, i em vaig sentir il·lusionat de sobte. Qui no semblaven tan animades eren elles, que parlaven sense la desimboltura d’abans, molt més morigerades d’expressió i de moviments. Vaig pensar que era el moment d’anar-hi i comentar-li qualsevol cosa, com que què bé que ballava, quan vaig aturar el gest de baixar del tamboret: les vaig veure agafar els abrics, que tenien amuntegats en un racó, i preparar-se per a marxar. Les dues amigues van passar pel meu costat sense ni mirar-me. Ella, no; ella em va mirar als ulls. Em va mirar als ulls i a mesura que s’acostava, em va enllaçar per la cintura allargant el braç i, tot en un mateix gest vellutat i harmònic, va posar els seus llavis sobre els meus. Eren uns llavis fins i suaus, oberts, que deixaven pas a una llengua de seda, humida, movedissa, salina. El petó va ser llarg, tendre, dolç, i quan ella es va separar ens vam fitar a una distància mínima. En aquesta ocasió, vaig ser directe:

--On vas ara?

--A casa.

--T’acompanyo.

Va veure com les amigues esperaven a pocs metres, amb expressió adusta. Va arquejar-se cap enrere, fent onejar la cabellera. Va riure.

--No, guapo –va dir--. Has fet tard.

Va disposar-se a marxar.

--Espera.

Ella es va aturar.

--Si tens el dret de fer-me un petó, jo també tinc el dret de fer-te’n un a tu.

La noia va somriure lleument, ara va ser jo qui la vaig enllaçar per la cintura, la vaig apropar, vaig repetir la besada, una besada que vaig fer amb por que ella tornés a separar-se, perquè jo no ho pensava fer. Quan la meva mà va descendir de la cintura cap el cul, ella la va agafar i va dir-me amb amabilitat que no.

--Adéu –va dir.

--Adéu.

De nou solitari, vaig demanar-me un tercer mojito, cosa que no acostumava, i vaig pensar en el que acabava d’ocórrer. Era el primer cop que em passava així, sense paraules, ignorant el seu nom, sense saber qui era. Vaig restar aïllat, bevent. Pensava només en ella, en la besada, la llengua, els llavis, les dents, i vaig desitjar com mai que els creadors de conceptes, els enginyers de béns, els inventors de sensacions, s’afanyessin a dissenyar allò que més falta em feia en aquell moment: el petó càlid, sucós, gegantesc, inacabable. El petó infinit.