Quan l’edat ens torna invisibles per a l’altre sexe

Ara que em trobo a la mitjana edat, observo els joves i veig en ells la bellesa incontestable de la primavera. Poden ser més o menys agraciats físicament, però d’allò que no es pot dubtar és que la jovenesa comporta la beutat de naturalesa puixant, de la joia que germina, de l’energia de la floració, de la carn tendre i llisa que anhela i es deleix. Tot això és bonic en si mateix, categòricament i incontestablement bonic. De ben segur que la gran majoria de nosaltres, en contemplar descolorides fotografies d’adolescència i joventut, recordem el nostre cos d’aleshores i pensem: que guapos que érem –i sovint també ens diem: i que poc que ho vam saber aprofitar!, però ja se sap, gent jove, pa tou--. Em queda molt allunyat en la memòria els temps en què era mirat i admirat per les noies quan m’hi creuava pel carrer o entrava en algun lloc públic i notava parelles de pupil·les clavades en mi més temps del necessari. Era guapo de jove, per la joventut, allò que dèiem, i també perquè ho era. No molt guapo, però sí guapo, guapo a seques. I les noies em miraven i jo jugava petulantment amb elles. Detectava a mitja distància una o diverses joves que mostraven interès visual, i feia vagar negligentment els ulls en l’infinit, abstret, però quan elles es trobaven a pocs metres de mi i sentia, en visió panoràmica, els seus ulls clavats en el rostre, de sobte les fitava de forma crua i directa a les pupil·les, fet que les sorprenia i incomodava alhora, i així, descobertes quan no ho esperaven, baixaven el cap i continuàvem els nostres camins, elles mig torbades i jo envanit del tot. Què estúpid que era, Senyor! Però com és de justícia vaig rebre la pertinent cura de burro quan un cop vaig executar aquest procediment lamentable i la noia, enlloc d’abaixar la vista, me la va mantenir fixa, gairebé desafiant, i tots dos ens vam quedar com hipnotitzats torçant el coll mentre ens creuàvem, i encara girant-nos i caminant, continuàvem mirant-nos per damunt de l’espatlla. Amb l’experiència d’ara, hauria girat cua, i sense apartar la vista dels seus ulls, m’hi hauria acostat i li hauria clavat un petó a la brava, perquè l’extraordinària atracció fatal s’ho mereixia, però vaig seguir el meu trajecte, perplex, i sí, caçador caçat, amb la cua entre les cames.

Vaig continuar amb la meva vanitat pels núvols fins que als 34 anys vaig entrar a treballar a una feina on havia d’assistir a tres o quatre sopars protocol·laris a la setmana, on se servien primer, segon i tercer plat més postres, regats amb vi abundant –sis anys seguits, vaig ser-hi--, i vaig anar pujant de pes, perquè pel comú sopava lleuger, un pa amb tomàquet o una truita, en fi, el típic sopar que no comporta mala digestió nocturna, i el meu cos va notar aquest canvi. Mai no vaig ser gros, perquè sempre he estat prim --prim i nerviüt--, però vaig tenir la percepció que amb aquells vuit o nou quilos de més jo no era jo, que aquell cos no era el meu de sempre, no me’l reconeixia. I las mirades femenines van anar cessant, fins a desaparèixer del tot. Fa poc em comentava una amiga:

--Edu, si un dels teus encants és justament estar prim...

En acabar aquella feina i tornar als hàbits alimentaris habituals, en pocs mesos vaig adquirir el pes de sempre i, amb ell, a ser objecte de nou de les mirades de joves que tan m’afalagaven. Però van durar poc. Separacions, feines d’estrés i mal pagades –maleïda crisi i maleït lladronici--, amb temporades d’atur per entremig, morts de familiars i gent pròxima, depressions i un munt de problemes personals que ara no venen al cas, van passar-me la cruel factura de les arrugues i canes. Als 45 anys, ja tenia els trets facials marcats i el cabell pràcticament blanc. Ja sé que les dones opinen que les canes tornen a un home interessant, i no ho dubto, però trobar-lo interessant no significa veure’l atractiu al primer cop d’ull, i van començar a tractar-me de vostè, a saludar-me amb un "senyor", i van tornar a deixar de mirar-me pel carrer. En fi, vaig sentir per segon cop, amb tot el dolor de l’ànima, una sensació fastiguejant: la invisibilitat, tornar-se transparent per a l’altre sexe. Cert és què amb l’edat també es guanya en saviesa i habilitat de seducció, i es lliga per habilitat retòrica, però abans s’ha d’haver tingut l'oportunitat d'obrir el bec i parlar. S’atrau pel verb, no pel físic, primer senyal de la decadència del cos per mor del pas dels anys.

El cop de gràcia definitiu me’l va donar un autobús. No va ser un atropellament, però sí que va arrasar les restes del meu depauperat orgull de jove o d‘adult jovenívol. En una nova feina --fraudulenta, per cert, d’aquelles que et contracten 15 dies per tal de treure beneficis empresarials pel fet de contractar gent a l’atur--, vaig haver d’agafar l’autobús a diari, a l’hora inversemblant de les vuit del matí, jo que sóc noctàmbul i em costa d’arrencar la vida fins a hores després de llevar-me. Així, mig adormit encara, esperava dempeus el vehicle a la parada, i quan va arribar i s’anava aturant, vaig fixar-me somnolent en un anunci que portava en el lateral, on apareixia un home madur, cabell blanc, guapot, ben vestit, i vaig pensar que publicitaria plans de pensions, pòlisses mèdiques, aparells per la sordesa, clíniques dentals... Però no, el producte no apareixia per enlloc. Va ser aleshores quan em vaig adonar que aquell home madur no era cap model d’anunci, sinó la meva pròpia imatge reflectida en les vidrieres laterals del vehicle, i la sang se’m va glaçar de sobte. Era jo, i per uns instants, gràcies a l’endormiscament, havia pogut veure’m des de fora, sense tenir consciència que era a mi mateix a qui em mirava. La imatge no em va agradar, em va alarmar. Externament ja no era el jove que encara em considerava, sinó un afable madur cinquantanyenc caient en barrina cap a la vellesa. Vaig percebre en segons que la joventut se m’acabava de fondre d’una revolada i vaig saber que ja no tornaria més, el reflex de l’autobús me n’havia donat la certesa letal. Començava una altra època de la vida, en què la transparència física per a l’altre sexe ja no era una eventualitat de circumstàncies sinó una malèfica i feridora constant existencial. I en efecte, des d’aleshores –fa uns tres anys—fins ara, el mirall de les altres m’ha confirmat aquest fenomen d’una forma precisa i inclement. El temps passa i és categòricament rancuniós: si alguna cosa no fa, és perdonar.