Torturem, matem, enterrem i engeguem a l’infern el romanticisme

Vaig donar per finiquitat el blog. Per qüestions personals he passat mesos sense escriure. Però escriure és com anar en bicicleta o succionar un mugró: un cop après i experimentat, no s’oblida mai. I, com aquell qui no vol, es torna a provar, i se sent no tant la mateixa satisfacció sinó la seva càlida remembrança, l’evocació, el transport cap a l’etapa més feliç de la vida després de ser foragitats del líquid amniòtic: la infantesa. La infantesa és un món de meravelles, on tot està per fer i tot és possible, que versejava en Miquel Martí i Pol. 

Comencem la història, va. 

Vaig conèixer una dona per internet. Una concreta entre centenars, és el que té la xarxa, la facilitat de la hipercomunicació. I totes les elles contactades, en un sentit o altre, han estat extraordinàries. Vam quedar. Vivia a Barcelona, al Poble Sec, era andalusa irredenta, i estava sola amb el seu gosset yorkshire. Era l’estiu i em va comentar que li agradava, quan un seu antic amic –no amant-- s’hi prestava, d’anar a la platja de Barcelona, a l’alçada de l’hotel Vela, a banyar-se nocturnament en pilota picada.

--M’hi portes algun dia? –em va demanar.

--Sí –vaig dir amb un pessigolleig gràcil a alguna part interna de l’escrot, próxima a la próstata.

 Vam continuar la conversa i em va explicar que havia estat casada i que feia deu anys que el seu marit havia mort. Curiosament, li mantenia un dol gitanesc, ell és l’home de la meva vida, ningú no el substituirà, i jo sempre seré la seva vídua, fins que se m’endugui la parca. M’havia trobat ja amb aquest perfil de persones, la viudetat eterna, i no pas per qüestions amargues. Recordo un cas, sobre els vint anys, quan la meva mare va llogar una dona de fer feines, assistenta, que se’n diu ara –la botiga familiar requeria 14 hores diàries de feina i algú havia de fer el dinar i mantenir l’ordre a casa--. Era una gallega de més de 40, a qui el marit, alcohòlic i agressiu, li marcava la cara a cops de puny quan li venia de gust i amb ganes. Eren altres temps, altres cultures, se suportava la ignomínia de la violència domèstica amb resignació, i en casos d’excepció, fins i tot amb amor. Un dia, aquesta dona, em va dir que se sentia molt malament, un dolor abdominal que la feia plorar a llàgrima viva, i jo, jovenet de vint, no sabia què fer.

--Agafo el cotxe i et porto a l’hospital de Bellvitge.

--Sí, Edu, per favor.

Vam esperar quatre hores a la sala d’espera abans que fos atesa, va entrar en box, i al cap d’un temps va sortir amb diagnòstic. Gasos amb dolor irradiat. Ella vivia a El Prat, al barri de Sant Cosme, i tothom que tingui memòria històrica sap que Sant Cosme com Can Tunis com Sant Roc, etc., eren caus de tràfic de drogues, bàsicament heroïna, amb clans i màfies, perfectament estructurades i amb cruels regles no escrites per si cas a algú se li acudia de no correspondre als pactes estatuïts. La vaig deixar a Sant Cosme, amb el meu R-8 atrotinat, herència del meu pare, a la vista de tothom, satisfet de l’ajuda ingènuament prestada. L’endemà va venir a casa, recuperada del dolor casus belli però acolorida de blaus cardenalicis, i jo, pel primer concepte, me’n vaig alegrar.

--La vas cagar ahir, Edu –em va etzibar.

Ulls esbatanats.

--Per què...?

--El meu home creu que m’has follat, que m’has deixat embarassada, i m’has acompanyat a Bellvitge per a què em fessin un avortament. 

Va posar ulls d’en Willie E. Coyote abans de caure en un penya-segat sense fons.

--Ara et vol matar –va sentenciar.

No em va matar. Ell, en canvi, s’estava morint de càncer de pulmó i al cap de poc va entrar en fase terminal, fins que, poques setmanes després, va finar. I ella, contra qualsevol interpretació cartesiana de la paraula, contra qualsevol lògica aristotèlica, contra qualsevol sentit comú o excepcional, el va vetllar, el va acompanyar en l’agonia, li va tancar els ulls de mort ja inexpressius, opacs, petris, i li va mantenir un dol etern, malgrat els maltractaments, els cops, els ulls púrpures d’hòsties, els llavis tumefactes de cops de puny, els blaus defensius dels avantbraços, els cops abdominals que mai no vaig veure per més que se’n queixés amb raó. La vídua perpètua, incomprensiblement perpètua. 

Aquest patró de conducta és la que em vaig trobar amb la dona del Poble Sec. La que volia anar a banyar-se en pilotes a la platja barcelonina sota la llum de la lluna, en mes d’agost, amb el seu gosset i amb mi –els homes, respecte de les dones, sovint som els darrers; primer, els seus fills; després, la seva família; després, els seus animals de companyia; i després, tu, perquè els altres son meus i a tu et vaig trobar al carrer (llegiu “Sobreviviu a un gran amor sis cops”, d’en Lluís Racionero, que desenvolupa discursivament aquesta afirmació)--. Vaig anar en moto al Poble Sec, ens vam trobar –ella i gos--, vam fer un protocolari resfresc, i em va explicar que des de la mort del seu marit no havia mantingut relacions sexuals per respecte a la seva memòria, i que en tot aquest temps, havia sofert problemes clínics de lubricació i dilatació vaginal, que l’impedien practicar sexe convencional.

--Estic prenent medicació per arribar a l’elasticitat normal de la vagina. Per tant –va afegir--, si arribem a alguna cosa, no podràs executar la penetració, em faries mal.

--No t’amoïnis –vaig dir--, el sexe és molt més ric que el moviment d’èmbol clàssic.

--Gràcies, ets molt tendre –va mirar-me fixament ulls--. Per això t’he escollit.

I ara ve l’hòstia: vam cavalcar la moto amb ella, la bossa, i el cistell de nanses on semi empotrava el yorkshire. Jo conduïa tenint cura d’ella i del gosset. Conduïa com una criatura amb rodetes a l’eix posterior de tracció: sense inclinar, negociant les corbes amb el manillar, suavitzant les frenades i vellutant les acceleracions –amb una màquina de 650 cc i més de 200 quilos de pes, resultava tediós, infantil, ridícul--. Bé, arribem a la platja proposada per ella, descavalquem, i passem a la sorra a trenc d’onades. Va desplegar dos fulards, va encendre espelmes de cilindre baix, tota una escena zen a la qual jo assistia com a convidat de pedra, expectant, deixant fer, la tirania femenina escènica, el prurit pel detall, la claudicació de mascle a l’exasperant espera, la –admetem-ho— paciència infinita per arribar a abastar l’abraçada inicial. 

--Vaig a banyar-me. Vens?

--No encara. Ves-hi tu i després m’hi afegeixo.

Es va despullar davant meu –jo posant cara de póker, idiotesa ancestral de cavaller—i es va endinsar en la negror de l’aigua, sota la negror del cel, deixant darrera la negror de l’arena, i sols il·luminats pels llums llunyans de l’skyline marítim barceloní. Va desaparèixer en la fosca de la mar durant temps, era bona nedadora, fins al punt que, passats ben bé dos quarts, vaig començar a preocupar-me. S’hauria ofegat? Si s’hagués ofegat, com podria explicar la meva complicitat en la seva desaparició? Com podria donar raons a la policia d’aquell sense sentit inèdit? Al cap d’uns minuts, just al límit de la meva angoixa, va aparèixer a trenc d’ones, fent-me senyals amb el braç, incitant-me a entrar a l’aigua. Em vaig despullar d’una revolada i vaig anar cap a ella. Vam riure, ens vam abraçar, vam jugar, li vaig tocar els pits, els malucs, el sexe, tot com de pasada –i era una pasada-- percebent la pell càlida però freda per la temperatura aquosa, amb la salsa salada i cordial de les epidermis amarades, bressolats d’una foscor misteriosa, tan sols i aïllats a tocar de la ciutat. S'hi veien, esporàdicament, anecdòticament, muts pescadors, parelles d’amants disperses, vagabunds ombrívols, oficials de neteja fosforescents, agents de seguretat amenaçadors i ensopits, figures vagues que es movien aïlladament, a distància, al nostre voltant. 

Vam tornar a la sorra, sobre els fulards, panteixant, satisfets, feliços. Vam fer un parell o tres de cigarretes, mentre jo li admirava la pell tensa i suau, brillant encara pel bany, els pits de mugró endurit, el sexe depilat com les actrius porno dels anys 80. La lluna circumscrivia l’horitzó. La mar, el cel, la sorra, la ciutat –al nostre darrere--, tot l’hagut i per haver ens envoltava com una mortalla divina. I el gosset, el yorkshire, dormitant als nostres peus, dòcil, indiferent a tot. Si no l’impresionava un viatge amb moto, ja veus tu que li deuria importar la mestressa despullada acompanyat d’un tipus també despullat, realitzant maniobres d’apropament, de festeig i d'aparellament. 

--Disculpin, poden sortir d’aquí? Està a punt de passar l’excavadora de neteja –dos policies municipals, amables, advertien als no hi havia cap amants com nosaltres (Estellés dixit, no els guris), que havíem de tocar el dos. 

Sobre això, un incís, si m’ho permeten. El tema: exacavadores de neteja de sorra. Pocs anys enrere, entre parella i parella, vaig anar a un càmping de Tarragona on el meu germà hi feia l'estiueig cada mes d’agost. Jo hi anava un parell de dies, per gaudir de la living la vida camping. Com no podia ser tractant-se de mi, una nit em vaig citar amb una noia separada, de no vull dir on, i vam sortir de nit. Vam ballar als pubs del port, enganxifats, i finalment vam acabar rebolcant-nos damunt de l’asfalt del moll, fins que vaig obrir els ulls, vaig mirar al damunt i vaig veure un sortidor de gasoil d’aprovisionament per vaixells. I jo amb la cigarreta encesa, a toc de mànega. Sortir pels aires en explosió vistosa de vísceres sangonoses hauria estat el més probable. En aquell moment va existir déu i ens va permetre fugir sense haver d'anar a parar d’urgència d’helicòpter a la unitat de cremats –o la morgue-- de la Vall d’Hebron. I tot va quedar rudimentàriament així: i ara què fem? Li vaig proposar a la noia de ficar-nos a un qualsevol iot dels que estaven amarrats al moll, tan buits, silenciosos i suculents, però ella, poruga, ho va refusar, per si ens enxampaven. No tenia gaire sentit de l’aventura, i jo sí, jo estava, i estic, boig.

--Anem al càmping i ens ho fem a la platja d’enfront –va ordre-proposar ella.

Elles manen, com hi ha déu. Hi vam anar i allí, poc després, treta la roba i encetant els preliminars sexuals, una sobtada excavadora de neteja ens va advertir del seu trajecte amb els seus llums d’interrogatori policial. 

--Ens veurà i ens esquivarà –va dir ella.

--Segur –vaig dir jo, mentre no treia els ulls dels focus--. Et continuo menjant el xirri, carinyo.

L’excavadora va anar apropant-se, i quan vam veure que no modificava trajecte, ja molt a prop, vam tenir el temps just d’agafar la roba i saltar cap els costats. L’excavadora va passar, trillant l’empremta a l’arena dels nostres cossos, i jo vaig mirar cap a la cabina i em vaig adonar que el conductor jeia sobre el volant, adormit profundament. Vaig callar-m’ho. M’esperava encara el polvo. Ens hi vam tornar a posar, però el meu petit cap va endinsar-se sota la carcanada pèlvica com una vulgar tortuga de, sí, de platja. Ni el major i suprem sexe oral el va fer revifar. Avergonyits, l’una per no activar, l’altre per no respondre, vam fugir cap a les tendes de campanya i mai més no vam parlar del tema. Ni fins i tot, mesos després, quan vam quedar a casa d’ella, quan vam tornar-ho a provar però la seva narració prèvia, en preliminars, sobre el suïcidi del seu germà esquizofrènic llançant-se per la finestra, aquesta que veus aquí, i davant del meu fill de quatre anys, per acabar mort sobre les rajoles quadriculades del pati interior, va esmicolar l’atmosfera potencialment eròtica. L’enforcall de la malastrugança ens va perseguir a cada cop que ens trobàvem, que enlloc d’alzinar seràficament el meu obelisc de cossos cavernosos, ens va estacar de nou en un stand bye de fredor i asexualitat, on sols hi cabia una avinentesa d’amics, de concòrdia i un afecte suau i superficial.

Amb la noia amb yorkshire de la platja barcelonina –tornem al tema inicial--, cobrint-nos després de l’advertiment municipal, vam passar al passeig marítim, a un banc, arrebossats com croquetes entre el fàstic i l’estètica –amb res més he estat d’acord amb en Cortázar que la roba i pell mullada provoca una angoixa mortal, la darrera línia de defensa, que deia--, i ens vam petonejar com conills en zel, i vam riure quan les parelles de luxe de l’hotel Vela passejaven pel passeig i ens miraven, i l’esperit d’en Bofill gratinava etèriament el nostre bon sentit avi en dia a penes transgressor, i això ho diu algú que com a escenari de sexe inversemblant l’ha practicat a la humida cripta d’una catedral cardenalícia. I pas següent: rudimentari rentat de cames i peus a una de les dutxes ad hoc, calçament, i tira milles cap a la moto. El yorkshire ens seguia automàticament, sols estava atent a l’amor incombustible de la meva parella nocturna, solitària, vídua ancestral, cordial però inhábil, rígida vaginalment parlant. 

--Vols dormir amb mi a casa? –li vaig preguntar.

--Sí.

I ja em veus a mi com la família Ulisses, amb la prole a llom. Moto, ella, el gos, la motxilla, jo manejant manillar i comandaments trontollosos pels nervis, i que per déu que no passi res. Un mal pas, i Clínic i adéu polvo. És curiós com els homes hem de situar-nos en el punt precís de l’equilibri, en l’abast de totes les habilitats, en el malabarisme dels dos únics papers de mascles: el caçador –l’atlètic, la força, la moto—i el xaman –l’espiritual, el verb, la mesura--. Vam arribar a casa meva, al demiürg gràcies, vam pujar, el gos va ajeure’s soporíferament als peus del llit, espero que no per fer de voyeur, i ella i jo vam procedir a l’acte sexual, sense penetració però amb orgasmes clitoridians notòriament notables, i vam descansar amb el tòpic de les cigarretes i l'empipadora tos espasmòdica.

--Me’n vaig –va dir ella.

--T’acompanyo.

--No.

--De Sants al Paral·lel, el camí és llarg, i no hi ha metro a aquestes hores.

--M’agrada caminar.

Vaig alçar les celles.

--Segur?

--Seguríssim.

I aquí es va acabar tot. Una trobada més de xerrera, un ets moltmaco/a, seguim en contacte i tal dia farà un any. Bon record, és clar, si no, no estaria jo escrivint aquest relat. I així és la vida, aquesta vida tan llarga que sí o no estem obligats a viure.  

I ara, per concloure, anem al corol·lari, a la moral d’aquesta modesta faula sense animals androformes. Ni l’eterna vídua andalusa amb gos amant dels banys en pilotes a mitjanit, ni l’afrodita de càmping d’aquí te pillo i aquí te fornico –abans de la benzinera i l’excavadora, i abans de l’episodi evocat del germà suïcida--, ni la dona eterna vídua del marit gelós fins al deliri, han activat, sota cap concepte ni vessant, la síndrome de l’amor romàntic. L’amor, les emocions, el sexe, tot, és rudimentari. No han aparegut quartets de vals, ni grups de ranxeres mexicanes, ni melodies de gospel, ni el Rei cantant “love me tender, love me true”, ni rams de tulipans, roses i violetes fent vistosos centres de taula. Ni cap toia per a deler de les solteres amb picors d’ànima i de parrús.

Som mamífers, més a prop dels primats d’allò que ens pensem, una barreja d’agressius i territorials ximpanzés, de luxuriosos i afables bonobos i de mandrils eròticament autoimitats. Ells no usen el color de rosa en postals, no s’estiren a contemplar l’ossa major en la cúpula celeste, no s’obsequien amb rams de flors dissenyats per gais de bon gust, no s’agenollen armats amb anell en capseta de bellut, no s’escriuen poemes mal rimats d’amor mel·liflu, no fan aplaudir una cafeteria quan ell proposa matrimoni i ella diu que sí, no els diuen que tenen un e-mail ni es troben a la cúpula de l’Empire State Building per segellar un sentiment biunívoc, aparentment sòlid, amb aspiracions d’eternitat, emmelosit com una marenga amb sucre glacée al damunt i rematat per una capa de dolça nata. 

L’amor romàntic és una invenció humana, una artificialitat. Prové, les bases, dels trovadors catalano-provençals, amb cançons a llaüt llenguadoccianes, i del mite nòrdic de Tristany i Isolda. El cos, maleït cos, l’exponencia el romanticisme alemany, sturm und drang, perdó drug. I finalment el popularitza Hollywood, amb aquelles comèdies on la història s’acabava just quan començava: amb un petó postís, sense llengua, que cloïa amb música mel·líflua i un fos cinematogràfic la pel·lícula i que obviava el que vindria després: discussions de parella, infidelitats matrimonials, fills adolescents hiperhormonats, tedium vitae de televisió de diumenge a la tarda, desenvolupaments divergents i antagònics, hostils papers de divorci, baralles gens platòniques sobre diners i béns materials i, finalment, la sensació d’haver estat subjectes passius de la gran estafa de la idealització de les relacions de parella, de l’amor de l’estil de Rock Hudson i Doris Day, permeteu-me el tòpic mite clàssic.

Res a fer. Sers humans de pell, carn i ossos. Aigua i sang. Colesterèmia i diabetis. Roncs i pets. Fetor corporal en l’àmbit excretor, on hi nia el sexe, a la mínima que passem tres dies sense dutxar-nos, i no parlem dels avis, que prenien un bany cada dissabte. Desig inaplacable, urgent, d’homes i dones. Eixugada amb paper higiènic després de fer el fet, que s’adhereix a bocins a gland i vulva. Cos, matèria, sòlids en suspensió i en rappel. Brutícia ancestral que sols l’helvètic i tísic sentit de la neteja apaivaga, perfums parisencs que dissimulen l’olor glandular, actualment transmutats en desodorants no depressors del capa d’ozó. Infeccions infectes que Fleming va neutralitzar amb la penicil·lina (a veure quan les autoritats lingüístiques suprimeixes les eles geminades). Dentistes, i no barbers, impol·luts i asèptics. En fi, tot, tot, per foragitar la bruta base corpòria de les nostres persones. 

No hi ha cap romanticisme en nosaltres. N’hi ha hagut, de base inicialment platònica. Hem de matar Plató. A mi deixeu-me amb Kierkegaard, pare de l’existencialisme modern. Una taula és una taula, no la idea de taula. Vivim en la matèria, en l’existència, l’existència concreta, la teva, la meva, la d’ells, i no en un món de Peter Pan, d’idees, de somnis, de l’inabastable. No oblidem que la distància entre l’ideal i el concret, se’n diu tragèdia. I això, aplicat a les relacions humanes, als pactes de parella, acaben com el rosari de l’aurora hel·lènic. Si no recordo malament, mentre la noia del bany en pilota nocturn ii un servidor ens satisfèiem al llit, el gosset, el maleït yorkshire, es llepava negligentment els genitals. No em va fer gràcia, però vaig aconseguir mantenir l’erecció. I, comptat i debatut, això és el que compta. Ben trempat i amb els anisos a punt, per poc romantic que resulti.

El còctel hormonal de l’enamorament i la possibilitat de no tornar-se imbècil del tot

L’enamorament continua sent un misteri. Al menys en el moment en què escric aquestes línies, el 2015. És molt possible que d’aquí a uns anys, i més al ritme evolutiu en què progressen els coneixements, sapiguem a ciència certa què és què i de cada cosa més. Quan jo em vaig educar sexualment –i això de l’educació sexual, en els meus temps adolescents, era un eufemisme--, sabíem poca cosa més que els rudiments del sistema de reproducció. La llavor del papa s’ajuntava amb la llavor de la mama, i naixia una criatura, i es feia perquè ells, tots dos, en el llit, s’abraçaven i s’estimaven. D’adolescent, dels ets i uts de la reproducció vaig passar als del sexe, a la generació de plaer que produïa el contacte dels òrgans sexuals, a través dels petons inacabables i la masturbació mútua. Recordo amb nostàlgic afecte que, amb 16 anys, amb la novieta de torn, vam anar a Studio 54, l’antiga discoteca del Paral·lel de Barcelona, que pretenia imitar el Studio 54 original, de Nova York, i que tant de moda estava aleshores. Ballar, el mínim, ni ella ni jo érem donats a la dansa. I jo, que sóc tímid per naturalesa en molts ordres de la vida, paradoxalment he estat sempre molt llençat en qüestions de sexe, i li vaig proposar de pujar al “galliner”, atès que el local havia estat un antic teatre, i el darrer pis era una miscel·lània d’ombres proscrites en zel d’alt voltatge. Allí, a les fosques, envoltats de parelles que si no cardaven poc els faltava, vam asseure’ns en dues butaques i vam procedir a fer allò que en les pinedes de Castelldefels dúiem fent tot l’estiu, perquè ella havia el meu primer amor d’estiu. El petting, que és com s’anomena ara. Llavors i en plata: contacte sexual sense penetració. 

En un moment donat, amb les hormones disparades, vaig gosar a posar-li la meva mà en el sexe, tenint tota la certesa del món que ella me l’apartaria. Era una època en què les noies, per definició, deien sempre que no, perquè les estructures familiars i socials de pudícia i malentesa honra així ho requerien. No ho va fer. I jo em vaig quedar absolutament perplex. A veure, i jo, ara, què cony faig? El cony, clar i català, el tenia a la mà. I la mà, no me l’apartaven. I, en fi, vaig començar a moure-la sobre la vulva, per damunt de la costura dels texans ajustats, i ella va començar a gemegar ensordinadament, amb sospirs anòxics. En públic, per més a les fosques que estiguéssim, els genitals van mantenir-se en el seu lloc sota la roba i al cap d’una estona, després de molts t’estimo, i amb les orelles i galtes granes, vam obrir-nos pas, perdó, perdó, cap a pisos no indecents (ara res no és indecent) i atapeïts del local. Quina gràcia que avui en dia, això soni tan estúpid com quan el meu pare –una generació enrere-- em deia que ell, a la meva edat, era més imbècil que jo i que, com a molt, sobre els 20 anys, en ple obscurantisme de postguerra, se sentia satisfet quan a mar o a la piscina s’encavalcava una noia sobre les espatlles en jocs aquàtics, que tenien més de satànic que de seràfic: el cony d’elles es refregava en el seu clatell. I no hi havia ni petting. El que feia ell, a mar o a la piscina, ja ho havia fet jo molt abans, als 12 o 13 anys, en els innocents jocs de les “convivències” dels Maristes (la puta qui els va parir) amb altres col·legis de advocació mariana, femenins. Les pujava a cavall per aconseguir un estúpid mocador a l’altra punta del camp de futbol, i els grapejava el cul a cor que vols mentre elles refregaven xixi sobre el meu sacre i, de tornada, estant jo a sobre, les abraçava sobre els pits ballarins i elles, com sempre, en tota la història, en tota l’evolució, no se n’apartaven. Avui en dia penso en la meva filla i en la meva neboda, ambdues de menys de 20 anys –una generació posterior--, i bé, tot i la seva tendresa adolescent, segur que ja han deixat més ex (ecs) que els de la meva època abans dels 40. I així és la vida.

Vaig començar a estudiar seriosament, i a entendre l’anatomia del sexe femení un dia que en una d’aquelles inacabables i delicioses tardes jovenívoles passades en llibreries de vell, de segona mà, vaig comprar un exemplar estrany, que versava sobre el sexe i que estava escrit per una psiquiatra americana. Any de publicació, si no recordo malament, el 1974. No en puc dir el nom ni l’editorial, mexicana, crec, atès que, entusiasmat, el vaig deixar a un amic i com sempre ocorre amb els llibres cedits, no te’ls tornen, i al cap dels anys oblides a qui els has passat, i ja te’n pots oblidar de recuperar-los. Però sí que recordo la tesi exposada en aquell text. La doctora, psiquiatre de corrent psicoanalista, es qüestionava personalment les tesis de Sigmund Freud, que assenyalava que una dona immadura sexualment obtenia l’orgasme a través de l’estimulació clitoridiana i que, quan ja era madura, adulta, aconseguia el gaudi mitjançant la penetració vaginal. Ella, com moltes altres dones, sols arribava a l’orgasme, amb penetració o sense, amb l’habitual frenètic frotis clitoridià, i no pensava que fos en cap cas immadura sexualment. I va començar a investigar sobre el clítoris. La conclusió que exposava en el seu llibre era que el clítoris no era sols la part externa, visible quan se li corria la marquesina de pell, sinó que tenia a més un tronc i unes arrels. Just en aquells temps, Cosmopolitan i altres revistes d’adoctrinament femení i feminista, propagaven la gran descoberta neurobiològica planetària, el punt G, anomenat així pel seu descobridor –descobridor, de què?--, Ernst Gräfenberg, sobre el qual centrava el plaer sexual de les femelles.

Cual Sherlock Holmes de l’anatomia genital femenina, vaig pensar que si el clítoris tenia tronc i arrels, aquestes devien introduir-se en la cavitat pelviana, envoltant la vagina (no anirien pas cap a la bufeta o els intestins), i per tant l’exaltat punt G no podia ser res més que el tronc o les arrels d’allò tan increïblement meravellós que era el clítoris.

--El punt G no existeix. És el clítoris –vaig dir un cop a una amiga en aquella època, que em va mirar com si fos un peix abissal emergit de les profunditats marítimes, amb antenes fosforescents i brànquies estroboscòpiques.

I vés per on, jo tenia raó. Mai no m’ha servit de res tenir raó, però la tenia. I avui ho demostren les imatges tridimensionals que se’n fan d’aquest fastuós òrgan, en les quals, i tot afinant les teories de l’anorgàsmica vaginal doctora X --que l’anomenaré--, es veu amb claredat que el clítoris és més que la part externa visible al capdamunt de la juntura superior dels llavis menors. I no són tres parts. N'és una i molt més profunda i embolcallant d’allò que es pot percebre a primer cop d’ull, fins i tot més gran que un penis, però intern. La tècnica ha fet avançar la ciència. I la ciència, les relacions humanes. I les relacions humanes, la comunitat. I la comunitat, la societat. Una altra cosa és saber si, com deia Cortázar, la agarramos por el lado malo, que això és una altra història.

En paral·lel a les investigacions sobre la genitalitat femenina, els científics s’han abraonat sobre l'estudi al voltant de l’afectivitat de les dones, sempre tan misteriosa, complexa i inaprehensible. Com que més o menys –més o menys—està estatuït que la seva sexualitat resta vinculada les emocions i els sentiments, han atacat aquest pla com Braveheart ho va fer sobre els exèrcits saxons. Sense roba interior i a la brava. El lloc d’incisió bèl·lic, molt senzill, el flanc feble: la bioquímica de l'amor. Si el sexe de les dones està vinculat a processos cerebrals, han anat cap aquí, de la matèria gris als genitals, i han arribat a la tesi que allò que activa l'erotisme femení són les hormones. Les informacions són múltiples, confuses i encara per escatir en la seva amplitud. Però així, de boleia, podem explicar que en l’enamorament-sexe hi intervenen quatre tipus d’hormones diferents. La primera, els estrògens, com a element d’activació del desig, de la mateixa forma que en els homes hi prima la testosterona –que tants acudits andrògins provoca--. La segona, l’adrenalina, que es dispara i provoca les palpitacions davant de la persona estimada, l’enrogiment de galtes, el nerviosisme i el tartamudeig. La tercera, la dopamina, generada en l’hipotàlem, el centre del plaer cerebral i que provoca l’eufòria inherent a l’enamorament i la focalització d’atenció sobre l’objecte de l’amor. I finalment, l’oxitoxina, que és l’hormona que es produeix en les dones després del part, que fa pujar la llet al pit, i que estimula l’alletament del bebè, la seva necessitat i, per extensió, de l'home en el cas d’estimació passional. Tot això, junt i barrejat, conforma a grans trets la bioquímica de l’amor, allò que tant ens trasbalsa i, segons com, enfolleix. És obvi que, en no ser jo cap científic, parlo d’oïdes, si més no en les informacions que es poden trobar avui en dia a la xarxa, i que molt probablement d’aquí un temps potser es descobreixin noves substàncies i nous receptors d’aquestes, i tot es capgiri com un mitjó. Però de moment, grosso modo, això és el què hi ha.

La qüestió és, si ara ja sabem tot això, ¿perd l’enamorament el seu encís de potència i d’enigma? Doncs no. També sé que un dels meus plats preferits, que és l’entrecot a la graella, conté minerals, vitamines, greixos, aminoàcids i carbohidrats, i no per això deixo de trobar-lo una experiència palatal exquisida, a la qual, per poc que pugui, no hi renunciaré fins que no em clavin un llapis en una orella i me’l facin sortir per l’altra.

Una altra història, i aquest és el quid del tema, és que el benestar gastronòmic de l’entrecot no m’altera l’estat d’ànim i, en canvi, l’enamorament sí, i no sé jo si a la meva edat m’interessa molt tornar a tornar-me imbècil com quan m’enamorava d’adolescent o bé senzillament percebre un sentiment més pausat i poderós com l’amor –a seques--, i continuar percebent la realitat tal i com és i no tal i com la figuren un còctel d’hormones desbocades i embriagadores. Amor o enamorament? De madur, amor. De jovenet, enamorament. És molt possible que aquesta evolució sigui llei de vida, l’evolució de l’eufòria a la calma, com els coets de la NASA, que arrenquen de Cap Cañaveral amb una ignició terrorífica i al cap del temps acaben plàcidament gravitant per l’espai intergalàctic. 

Per això me l’estimo encara

Tot just jo despertava del son dels infants. Tenia deu o dotze anys. Va ser quan alguna cosa potentíssma i enigmàtica em va començar a empènyer cap al nebulós univers femení, una acceleració cap a la dona, que encara no m’ha abandonat i que segurament, ara ja puc dir-ho amb certesa, serà l’ombra de la meva ossada fins que ficticis campanars toquin a mort, la meva, per infart, càncer o qualsevulla que sigui la malura –mal vent—que se m’emporti. Amb deu o dotze anys, deia, ella va esdevenir el meu primer somni, concretat en una figura femenina que, senzillament, em va captivar, enamorar. A casa, teníem una torre a Castelldefels, i a l’altra banda del migrat jardí s’hi alçava allò que en dèiem el terrat, una petita edificació que en els baixos actuava de garatge i traster, i que en la part superior, plana, servia d’estenedor de roba, envoltat de baranes de rajoles en gràcil forma d’arc.

En aquella època, la colla de xavalots en fèiem un ús pervers i alhora tremendament divertit. Amb tiradors fets amb professionalitat, amb disjuncions sòlides de branques de roure, càmeres retallades de camió –cortesia del meu tiet, que era mecànic (“pels nanos”)—i fil d’espart, armàvem unes armes que, per ser prepúbers, tenien el seu ostentós mèrit. En els llargs capvespres d’estiu ens dedicàvem a tirar contra les orenetes, que sempre s’escapaven del còdol, vés quina cosa. Un dia vam tenir una idea millor. Enlloc de tirar contra el blau del cel, ho podíem fer sobre les vidrieres del club, barra americana aleshores, situat enllà, a l’altra banda de la riera. I així ho vam fer. La idea bàsica consistia a, amb l’estrèpit, fer sortir les putes espantades en semitopless, i poder veure’ls els pits. Elles ignoraven d’on havien sorgit els trets ni quina intenció tenien, però eixien del local, per a gatzara nostra. És obvi que ho feien d'una molt comprensible mala bava i sense preocupar-se de la seva indumentària. Bingo! Objectiu acomplert, Houston. Ajupits com a marines arran de terra, un enrajolat de terrissa, i ploriquejant de riallades ensomortides, espiàvem aquells bikinis exigus de club dels principis dels 70. Eren altres temps.

Un cop, tanmateix, la cosa se’ns va anar de les mans. Un dels trets dels tiradors va petar com sempre contra la vidriera, però enlloc de fer sols un simple espetec, la va fer miques, la va desplomar. Aleshores no van ser elles qui van sortir, sinó ells, els macarres. Sense més endergues, van creuar la riera, van endinsar-se en les maresmes i van desplegar-se, tot anant cap a nosaltres, deduint amb bona lògica que les pedrades només havien pogut sorgir d’aquell indret. Els vam tenir al dessota exclamant improperis d’estibador –ja percebíem que eren gent perillosa—que mai abans no havíem escoltat. I tenien raó a estar enrabiats, els pobres, suposo que aquells vitralls deurien valer una petita fortuna per ser un putis d’aquella minsa magnitud, de barriada, com si diguéssim. Ens vam espantar, aquella gent no era la quitxalla de la banda del ferrocarril, que era la nostra colla adversària de baralles habituals, sinó gent adulta i de males puces. Se’ns van glaçar les rialletes, se’ns van encongir els estómacs i els testicles recent baixats se’ns van enlairar de cop i volta, afegint-se a les nostres glàndules de la gola, els qui encara les conservéssim.

La fauna insectívora –ningú no sap com eren temps enllà unes maresmes mediterrànies en un capvespre d’estiu--, amb immensos núvols de mosquits, i la perfecta conjunció dels astres, alienats amb tiralínies, ens van ser propicis, i aquella bona mala gent van tornar cap el club esmentant-nos l’estirp fins a la quarta generació, a veure com podien recompondre el disbarat causat. Vam saber aleshores, i molt més ho sé ara, que si ens haguessin trobat ningú no ens hauria deslliurat de rebre tres quatre o cinc clatellots ben donats, tampoc la gent no s’encrueleix amb les criatures –o potser sí, qui sap--. Merescuts, d’altra banda. I aquí m’aturo per recordar-me que un de nosaltres, el Joan Carles, va morir als 32 anys d’un maleït càncer d’estómac, que tots els àngels el bressolin entre els seu braços.

Va ser en aquest precís lloc, el terrat del terrat, on jo vaig imaginar-me el meu primer amor. Tot el d’abans era una forma de contextualitzar, passeu-m’ho per alt. Perquè allí es fonien els capvespres rojos donde se acostumbraron mis ojos, els grisos difuminats de les lleus muntanyes a la llunyania, l’enreixat que formaven la munió immensa de tot tipus d’insectes sobre els gris-ocres maresmencs, les rieres naturals que segaven aleatòriament el paisatge –i on hi fèiem motocross pel matí--, les insinuades cases encalades d’un proletariat encara més proletari que el nostre, les taques de pinedes distants on intuíem les fèrtils pinyes i l’olor de la pinassa, els canyissars que encerclaven amb capritx oscil·lant l’espai, el vol xisclant i gairebé brownià de les oh gavines voladores, el lent, grat, zènic, edènic, ocultament del sol gros i ataronjat. En aquest context, allí, jo em figurava que ens trobàvem amb ella. La imaginava, no sé per què, d’estil nòrdic, púber i esvelta, fredament càlida, d’epitelis tendríssims, ulls transparents i marítims, llavis roigs, volcànics, humits, i dentadura perfecta, blanca i perlada.

Ens trobàvem allí, ens foníem amb el paisatge, participàvem de la natura, compartíem el migrat reclòs on amunt les pinces d’estendre restaven immòbils, acolorint el blau del cel com garlandes de revetlla, i les orenetes, tan esquives a les nostres pedrades, feien giragonses en l’eternitat de les altures. Ens miràvem amb dolçor, sense impaciències ni desigs, assaborint tan sols l’acte diví de gaudir de la presència l'un de l’altre, conformant, a la fi, un univers únic, compartit, fusionat, de comunió. Dos inequívocament en u.

Una carícia a la galta, una mà que es posa sobre un braç, un somrís que s’eixampla i que és correspost amb gratitud, dits lliscant per uns cabells llisos i daurats com si descendissin per una mansa font de clar de bosc. Al final de cada trobada, tenyida per la melositat, vellutada per la tendresa, matisada per la innocència, irisada pel vol de gràcils papallones, un acostament mutu, pausat, subtil, amorós, entrellaçava els nostres llavis en una besada candorosa, on allò bo és resumia simplement en l’absència de lubricitat. Un vel de puresa que ens cobria com un bany d’estrelles fugaces que eren eternament fugaces i que eternament ens banyaven.

Ella sí que sé on para: en els ecos, en les reminiscències dels desigs d’allò que sempre serà irrealitzable. En aquell món que en podríem anomenar dels somnis, sempre inabastables, sempre immortals. I per això me l’estimo encara.  

Estic pagant el mal que et van fer les altres, oi?

Molts homes de mitjana edat, divorciats o separats, passem finalment de puntetes pel terreny selvàtic, embrollat, dels sentiments, com si caminéssim o llisquéssim per sobre de núvols. O això, o hi entrem tan plens de cuirasses que les emocions ens reboten a la carcassa com si ens disparessin bales de cotó de sucre. La qüestió és evitar de totes totes implicar-nos emocionalment en qualsevol relació sentimental, per meravellosa que apunti. Ja han passat a la història les --en teoria-- convencionals, plàcides i hollywoodnianes parelles per a tota la vida i també els d’antuvi anhelats i captivadors amours fous, que de tan ruïnosos que resultaven en més d’un cop ens abocaren a l’abisme del suïcidi. Moltes dones es queixen, i amb motiu, de la nostra extrema passivitat o catatonisme emocional, les exaspera, no ho poden comprendre. Tan bonic com és l’amor i la passió...! Serà bonic, cert, però a molts homes ens han deixat el cor masegat, esparracat, objecte de bategant deixalla, roja carn bombollejant de contenidor. Es lamenten, amb raó, amb l’axarolada --per tòpica i desgastada-- afirmació que paguen per allò que ens han fet de dolent altres dones.

--Sí, i...? –desafiem.

És injust, ho reconec. Però el valor de la justícia passa a un segon terme quan ens hi juguem els quartos: la subsistència emocional i qui sap si la vital. Elles obliden, i nosaltres evitem de fer-los-hi notar, que molt probablement els seus exs, un o diversos, refusen al seu torn compromisos amb altres dones pel mal que els van causar elles mateixes, les dones que tenim al davant i que tan amargament ploriquegen pel fet que defugim com ànima que veu el diable la possibilitat d’establir amb elles un lligam sòlid i durador. No tots els homes actuem així, és cert, molts es llencen a noves relacions per la raó rudimentària de la por a la soledat, però cada cop som més els qui preferim fer un combat a dotze assalts amb la buidor nocturna que jugar-nos el què ens resta de filaments de miocardi en el tauler de la ruleta de l’amor. Per a això la moda dels singles ens ha anat com a anell al dit. Ens declarem solemnement singles, que ras i curt vol dir que retornem a l’adolescència de rotllets superposats o encadenats, però ara amb un mínim de diners a la butxaca. Hedonisme en estat pur, sexe sense implicacions, emoció per la seducció, riallades, festa, xerinola i confettis a dojo. I res de compromís, els il·lustríssims rituals dels singles no el permeten, ho sento noia, ja sabies el què hi havia, és –mentim—la nostra filosofia existencial.

Com ja he apuntat, generalitzo. No tots els homes refusem aparellar-se de nou ni totes les dones presenten un electrocardiograma impol·lut, saludable. També hi ha homes que cerquen la companyia convencional i dones que no s’ajuntarien mai més amb ningú ni que els enfilessin els fills al cadafal. Però per norma general, insisteixo, cada cop és més així: els barons ens tanquem als sentiments com més hòsties emocionals hem rebut i les fèmines, en canvi, ho tornen a intentar incansablement un cop darrere l’altra. Una de les teories que sostenen l’afirmació anterior és que les dones són tan riques sentimentalment, que disposen de cabals d’afecte per a tota la vida actual i per a desenes de reencarnacions posteriors, i ja se sap que si la font de la riquesa és inesgotable les inversions que es fan no impliquen cap cost personal. En canvi, l’actiu emocional en l’home és limitat, i cada fracàs, cada desengany, cada frustració, ens minva l’arsenal de sentiments, i per això ens costa cada més d’invertir en aquest lliscós i arriscat terreny. Les dones no ens entenen, les crispa constatar que no tenim el mateix interès que elles a involucrar-nos en relacions que podrien ser de faula, sense tenir present que juguem a la partida de l’amor amb un miserable feix de fitxes. I nosaltres som incapaços de comprendre com elles salten a la piscina dels afectes a la lleugera, sabent que el més probable és que tingui poca aigua o bé gens, sense tenir en compte que posseeixen infinitat de flotadors pneumàtics dels protegeixen dels cops o bé que, si se’ls donen, regeneren la trencadissa aviat i amb una sorprenent absència de seqüeles. Pels homes, ser autistes emocionals ens resulta funcionalment adaptatiu. Per les dones, ho és l’extraversió afectiva.

És aclaridora l’afirmació del prestigiós sociòleg Enrique Gil Calvo: “L’emocionalitat femenina no desespera mai, tot estant sempre disposada a començar un altre cop a exterioritzar-se després de cada nou fracàs. Els homes, en canvi, restem escaldats després de la primera ensopegada i preferim no tornar-nos a arriscar. ¿Per què som tan desconfiats? Crec que és per pur realisme pràctic. No és que siguem malastrucs, recelosos, pessimistes o suspicaços: és que som lúcids, i això ens aconsella practicar un sa escepticisme ben informat”.

No cal tenir el cervell d’Einstein –que per cert, tot i el seu cervell va engegar a pastar fang dona i fills, els que es va dignar a conèixer, i és que en qüestions d’afectes de Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases—per deduir que allò que per les dones esdevé la verda i dolça praderia de l’amor, pels homes és una jungla de perilloses xarxes ardents, i que uns i altres experimenten aquesta vivència de forma ben oposada. Trifulgues i combats són continus i sols la passió del sexe apropa a uns i altres en el lúbric interregne de complicitat. No ens estranyi doncs que el homo sapiens i els bonobos compartim un 99 per cent d’ADN. La penetració, sento ser tan cru, és la clau mestre d'aquest irresoluble entrellat.

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.