Acabo el blog a l'estil punkie: no future

Benvolguts amics, us deixo. Acabo el blog de Tastets Emocionals. I ho faig amb tot l’afecte amb què el vaig començar. He tingut milers de visites, que s’han entroncat en una determinada visió de la vida, la pròpia --dit amb modèstia--, amb arguments a favor o en contra, tant és, però hi han mostrat interès, que és el què compta. Això és impagable des d’un punt de vista d’un creador. Dir alguna cosa és senzilla. Que algú t’escolti, no tant. Suposo que des de l’òptica d’autor, fa que un es retrobi amb si mateix. I mola mazo, com deia el decadent i astut alacantí, en Camilo Sexto. Costa que et segueixin, és una feina àrdua, a no ser que hom faci les públiques barbaritats excèntriques que va fer en Cela abans que li donessin el Nobel, amb Jesús Hermida com a còmplice des de TVE, com shows d’absorció aquosa intestinal i viatges a l’Alcarria amb exòtiques --aleshores-- negres a l’estil Grace Jones com a xofers, tot s’hi val per vendre’s, amb màxim i delirant narcisisme, epifànica megalomania. Tan important és crear com vendre, que li ho preguntin si no a Picasso o Dalí o Warhol. Suposo que avui en dia tots dos membres de l’equip, Cela i Hermida, crien malves, com déu mana, de què et va servir la primavera, oh rossinyol. I els altres, els descendents, al marge de tot l’esforç per l’efímera glòria, els pirategen amb la navalla entre les dents l’herència, rei mort, rei post, la vídua és la culpable, res que no passi en les millors famílies.

  

Abandono el blog, sí. I també amb una certa amargura –fàstic-- existencial. Després d’analitzar relacions humanes i socials, sóc conscient que deixem en un món de voltors la descendència, a mans d’internet i les noves tecnologies i el batibull que generen a tutti plen, pel broc gros, a la bravíssima. La deixem immersa un context mundial d’estupidesa violenta i d’estupidesa beatífica i d’estupidesa a seques, i que déu els empari, pobres. Ho deia Hanlon: abans que en maldat, pensem en imbecilitat, i és el què és (una altra cosa és si jo vull inscriure-m’hi o prescindir-ne). Sols hi trobaran caos, caos dins del caos, un espiral de caos vertiginós, una maranya d’interessos on les lleis no seran les de sempre, les de viure, sinó les de sobreviure. Les lleis de vida estan sotmeses a la moral i l’ètica, al bé i al mal. Fem bé o fem malament, i ho considerem, i ho fem a sobre en funció de la relativitat dels nostres actes. Hitler va ser un monstre per a la humanitat, el mal suprem. Però va tenir cura de la seva família fins al final, pastor alemany inclòs, magnífic animal, que li van agrair en vida la seva tendra protecció. Nefast genocida per a uns, meravellós alliberador per a altres, digressions infinites sobre el calibre ètic dels nostres actes. Això, sobre l’acte de viure. Sobre la supervivència, les coses canvien radicalment. No en fem debat retòric, d’entrada, és superflu. El moll de l’os de la supervivència és senzilla: campi qui pugui. Si un rosegó de pa ha de salvar-me a mi i no a tu, me’l quedo per a mi. O mors tu o moro jo. L’instint ens fa voraços, xacals, hienes, voltors, qualsevol carronyer, més enllà d’un principi moral. És això el què ens espera: el què els espera. Suposo que en algun moment, nosaltres, els causants de tot, els culpables de deixar misèria als nostres fills, de llegar-los un món pitjor del què ens van transmetre els pares a nosaltres, tindrem la decència d’abandonar la vida voluntàriament entre –com deia en Vinyoli—“el mal i la vergonya”. Ens hauran de facilitar l’eutanàsia, i no serà una mort digna, perquè ningú no mor dignament. Dignament es viu, i no ho hem fet, mea culpa. Si no tenim la decència de suïcidar-nos, ja déu se’ns endurà mentre esgarrapem amb dents i ungles l’entranya d’una vida vergonyant per l’avarícia, egoista com poques, individualista, fictíciament pròspera, d’esquenes a la misèria planetària, deslligada per l’artifici del curs ineludible –i natural-- de la naturalesa. 

Un parèntesi, sobre això: dels set pecats capitals estem pagant –i pagaran, “an”—el pitjor de tots, el de la cobdícia, la nostra. Ens van oferir de tot, ens van enllaminir. Van ajuntar la malignitat de l’avarícia amb la de la temptació, principis bàsics del descens als inferns sols per separat –ja junt, ni t’explico-- i la catàstrofe estava cantada, àngels caiguts en l’abisme, autosatanitzats, Lucifer no ens és extern, el vam fer germinar i acréixer dins de nosaltres. Quantes vegades no m’hauré preguntat si el ying no preval sobre el yan i que el cèlebre equilibri es tracta sols de paradigmes de somiatruites, d’estúpids bufanúvols, de monjos tibetans amb el cap rapat, gongs reverberants, paisatge de serralades impossibles i mantres inútils. 

Deixem als fills una guerra, una guerra global, una III Guerra Mundial –ho pontificava en Sampietro, quan ja estava terminal i res no hi tenia a perdre--. La pitjor guerra de totes és la que no es veu, de la mateixa forma que la bala o la navalla que més danya és aquella que es dispara per l’esquena o que es clava des de la faixa oculta. Una III Guerra Mundial on la fal·làcia d’Europa es desmunta sobre una belga burocràcia inútil –els britànics ho han vist molt clar--, on els pàries del Mitjà Orient i Àfrica grimpen a cara o creu cap al somni germànic de riquesa, que mor en filats i policia i camps de refugiats a les fronteres, on les revolucions ghandianes s’estavellen contra la forca inclement dels bancs centrals, on la superpoblació mundial requereix de regulacions demogràfiques, sempre massives, cruels i sanguinàries; on el miratge de la democràcia sucumbeix en la perversió dels tres poders clàssics –executiu, legislatiu i judicial--, als quals se’ls afegeix un altre, el financer, i a sobre, sense la separació que proclamava Montesquieu, sinó tots quatre poders junts i en egoista acord; on el major estadi de la humanitat, la classe mitjana, es dessagna en favor d’un grapat –una seixantena-- de multirics i donant indiferentment l’esquena a la gran massa de població, que fina en la pobresa i la misèria de l’absència de menjar, subministres bàsics, sostre i acaba en el carrer i els cartrons, un escenari propi de Gogol o Mad Max; on l’Estat del Benestar es reclou en opositors i funcionaris –els únics que tenen sou segur de per vida--, que generen una riquesa fictícia (retornen a l’Estat el què l’Estat el dóna) i sempre tan queixosos i recelosos dels seus patètics privilegis; on el creixement econòmic arriba a ser tan irrealitzable i estúpid que els poders fàctics financers estatueixen el neologisme cretí del “creixement negatiu” –com es pot créixer en negatiu?--; on els bancs s’ensenyoreixen de tal forma de l’economia que transmuten el comerç, concret i legítim, en les finances, abstractes i il·lícites; on l’esperança de vida es potencia sense mesura mentre tothom oblida que de què serveix viure cent anys si la meitat d’ells es faran sobre la base d’uns caminadors i una pensió insuficient, si és que algun dia existeixen caminadors i pensions sense que una gran base de població posterior, activa i retributiva, financiï una cosa i l’altra; on la quotidianitat monetària de la gent, particular o massiva, s’escriu amb l’esfereïdor substantiu de “deute” i, a més, perpetu: persones, famílies, comunitats, països endeutats ad eternum; on el PIB s’hipoteca en favor de grans lobbies internacionals –dits ara globals--, agermanats amb els seus congèneres de privilegis, hipoteca que deixa la producció com un hamster corrent en l’interior d’una nòria que no es desplaça, sols es perpetua; on el debat actual –demà mateix en serà una altre—rau a com establirem el valor de les coses, si en diners com fins ara, o bé en diner virtual, bonus d’intercanvi, mercadeig de serveis, tornada a l’or, el què sigui, ningú no ho sap encara; on es grava l’educació, la sanitat, la ciència, la cultura i la mort, el negoci funerari, deixades a mà de déu o, com en diuen ara, de què cadascú “trobi el seu nínxol”, que és el mateix que dir que busca’t –insolidariament-- la vida; i on, en definitiva, el “no future” del punk dels 70, visionari, adquireix la seva major dimensió essencial, destructiva i ruïnosa.

Pel que fa a l’objecte d’aquests Tastets, sentiments, emocions i sexe, la cosa no és molt més afalagadora. Primer, preparem-nos a gestionar la soledat, que és el què majoritàriament ens espera –amb el terapeuta com a companyia per hores, si el podem pagar--. I segon, oblidem-nos dels sentiments en favor de les emocions. Els afectes s’han banalitzat fins a tal punt, s’han convertit en tan volàtils i oportunistes, en tan mercantilitzats en funció de l’actiu anti-soledat, que han perdut tota classe de solvència. Per mitigar aquesta buidor, han aflorat en sentit ple les emocions, com ho demostra el fet de les vint-i-cinc mil bufonades que la gran xarxa d’internet ens transmet al voltant del riure i el plor i totes les emocions que tots dos extrems poden contenir, fet que es pot comprovar tot veient qualsevol programa televisiu prestesament hilarant de zapping. I sobre el sexe, un supermecat, oferta i demanda, intercanvi prest i banal, cos sense ànima, físic sense persona, genitals en estat pur, hedonisme sense epicureisme, tècnica sense esperit, pell sense cor, acte i conversa artificial, espasmes matematizats –quant et dura un orgasme, quants en pots tenir--, tot molt d’acord en societats hipersexualitzades, des de pubertat fins a la senectut, folla i après mois la tovalloleta, el paper de wàter o el cobrellit. Res a dir sobre aquest món dels sentits, és legítim: escórrer-se forma part del nostre organisme. Però no sols –sols—sentits, no sols –sols-- escórrer-se, ha d’haver-hi alguna cosa més, alguna litúrgia, algun conjur, alguna creença humana global, un cosmos integrador, un cronopi cortazià, un concentricitat de cercles, superposició de paper de calc, vaga idea d’unitat, aquest inabastable ideal dels místics. 

I això, a tall de resum, és tot, benvolguts amics. Poc amable, ho sé. Ara únicament toca sobreviure o llençar la tovallola. Mentrestant, mentre la decisió no sigui presa, un petó i una abraçada, què menys, i una oració d’ermita a qui sigui per tal de no caure encara més en aquesta pobresa extrema, material o espiritual, o material i espiritual, que ens atorga, via tecnologia, aquest nou segle d’incerta glòria, de gloriosa incertesa, de constatable pobresa, de mortífera combustió interna y externa. Cada dia, ara, anar cap el futur és empentar un cotxe amb la bateria inerta. I sense saber què ens espera darrera del proper revolt, que la noia fantasma que ens adverteix del perill mortal de la corba sabem tots que és sols una maleïda llegenda urbana. 

Les dones m'estimen

Escolto sovint una afirmació, que em dol:

--Tens sort que les dones t’estimin.

Fins ara he respost sempre, honestament i ingènua:

--No és sort. Alguna cosa hauré fet de bo, si m’estimen.

Un cop una dona em va dir: saps en tot moment allò què un dona vol escoltar, i ho saps en cada dona en concret, i ho apliques. Els dones allò que volen. I per això triomfes, les enamores. Fa temps que dono voltes a això. Des d’una base de bondat, pots atraure i captivar dones. L’amor que atorgues, et correspon, sigui tant per part de l’objecte de l’amor –que pot ser que no-- com, posteriorment, per altres persones alienes al fet afectuós i recompensat cap a altres individus. Sóc partidari de la teoria de la cadena de favors, actes de generositat que s’han de fer sense esperar res a canvi, perquè després la bondat s’universalitza i redunda en el benestar de la comunitat, de la societat, de l’espècie. El màxim grau d’egoisme és l’altruisme, no hi donem més voltes. Hi he pensat molt, deia. I és complicat. Ahir veia el futbol en un bar, a prop de casa però no en el barri. El partit va ser entretingut i les passions es van desfermar. Hi havia una taula àmplia on s’hi asseien una dotzena de persones –barcelonistes, és clar--. Al final del partit, tot van ser abraçades per la victòria del Barça. Una de les persones de la taula, una dona, de la meva edat i amb molt bona figura, se’m va acostar al final –el desconegut--, i se’m va presentar. Em va donar una abraçada.

--Ets guapo –em va dir, sense que vingués a col·lació.

--Gràcies, t’ho agraeixo. Un plaer conèixer-te.

Ens vam acomiadar, ella se’n va anar amb la seva colla i jo vaig agafar la moto i me’n vaig anar a casa. No hi havia voluntat de seducció immediata per part d’ella –dic jo--, sols un comentari cortès i agraïdament rebut.

Un element més a la reflexió. El meu atractiu és que sigui guapo a ulls d’algunes dones? No. Tinc el pitjor actiu físic que pot tenir un home a ulls d’una dona. Faig 1.70 m i ja se sap que l’ideal de les dones són els homes alts o com a mínim d’estatura mitjana. Cert és que tinc harmonia de rostre i de físic, més de ballarí que de culturista, i això juga al meu favor. Ho compensa. Però continuo sent baix. No és, per tant, una qüestió de físic. Ni tampoc de bondat –sóc molt borde quan m’ho proposo--. Ni de saber dir allò què elles volen sentir. La qüestió, doncs, rau a saber què és.

Ja he dit que hi he donat moltes voltes, durant anys. Crec, després de molt pensar-hi, que l’actiu és tan simple com complex. És conèixer mínimament la naturalesa humana. I això no t’ho ensenyen a cap universitat, no hi ha cap assignatura que en mestregi. Sols la vida, les relacions i les lectures dels savis. I dic mínimament perquè com més se sap de la naturalesa humana, més se sap que no se sap res. És molt socràtic, ja ho sé, però passin-m’ho per alt. Tanmateix sembla ser que aquest mínim ja és molt. Com un gran actiu. Com si hi arribés poca gent. No me’n poso medalles. Sòcrates va cardar-se la copa de cicuta amb gust i ganes, decebut dels congèneres, amb amargura, com alliberant-se, mentre Diògenes buscava, fora, un “home” amb una llàntia en l’obscuritat, també amargat i decebut. Mirin, la meva bíblia és “Rayuela”, de Júlio Cortázar. És un llibre que són tres llibres. El primer, del protagonista, Horacio Oliveira, a Europa. El segon, del mateix protagonista repatriat a l’Argentina. El tercer, són retalls, un calaix de sastre, no té cap més importància per la trama del llibre. El millor són els capítols finals: a Europa, Horacio acaba submergit en la merda, la brutícia, la “bosta”, apel·lant intel·lectualment a Heràclit l’Obscur, que es va sepultar en un femer per guarir-se de la hidropesia. A l’Argentina, finalitza embogint en un manicomi del qual n’hauria d’ésser a la fi un dels seus dirigents. Brutícia i demència, claus de la naturalesa humana.

Entre estar ficat en la merda i ser un tocat de l’ala, tractar de buscar l’amor i la bellesa, com he pretès tota la vida, és una tasca idealistament titànica. Perquè es tracta d’això, al capdavall. L’amor i la bellesa, no hi ha més de grat en la nostra paupèrrima existència. L’única part positiva d’aquest animaló que en diem home.

No obstant, lluitar per això té un cost personal. S’ha de baixar als inferns per a tornar a ascendir, com Dante (per veure finalment les estrelles). O com Dostoievski. O Wilde. O Capote. O Sábato. O Camús. O Hemingway. O Doyle. O Poe. O Gogol. O Bukowski. O Navokov. I tants d’altres.

Tens sort, que agrades les dones, que em diuen. No és sort, és feina i duríssima. Ho dic sense dramatismes. Es tracta de fer un viatge existencial, vital, universal, que elles fan a cavall teu, arrecerades de les malures, i que des d’aquesta distància de seguretat, les fascina. Elles poden crear des de l’úter, no els cal res més. Nosaltres, no, sols ho podem fer des de l’avern. Els dimonis –los chicos malos--, matisat el terme, sempre atrauen. Perquè,  --los malos-- en el fons, sols busquem la veritat, la veritat de l’existència, bussegem en el fang de la naturalesa humana. Aristotèlicament, com més se sap, més bons hem de ser, una simple regla de tres, i prou eficaç en la seva despietada misèria.

Que elles m’estimen, i és clar! Les hòsties, ja me les emporto jo, com si fos per a elles una carrosseria fràgil, estellosa i letal. I que déu, o qui sigui, m’empari. Millor que sigui déu que els cardiòlegs de la UCI. Perquè, a la fi, dantescament, hem de veure les estrelles. En el doble sentit (per l'esperança literària i l'hòstia personal prèvia). I ándale. I que duri.

Un putiferi descomunal. Que l’últim estiri de la cadena!

La promiscuïtat humana és natural, tots ho sabem. Podem posar el sexe en un lloc superior o inferior en la nostra escala de valors, però allò que no podem evitar és que la recerca de plaer sexual sigui una constant en la nostra vida. Alliberats del jou religiós, cristià en el nostre cas, d’altres religions en altres casos, fer l’amor o cardar, com se li vulgui dir, es manifesta de forma tediosament quotidiana. I més perquè el desig ja no és aquell terrabastall tsunàmic pels homes o allò reprimit, exigu o inexistent per les dones. A tot déu –i fins i tot a déu si existís—li cal follar al llarg de la vida adulta i a fe de déu que fer el fet proporciona molt de gustet (el mateix fill de déu, Jesús, tenia a una devota Maria de Magdala per a tal menester). Recordo un episodi de “House MD” en què una felina dra. Cameron li explicava al guapet i insuls dr. Chase tots els símptomes que l’acte sexual ocasionava en l’organisme humà, al qual portava al límit de resistència. Va acabar el seu discurs clínic amb un comentari personal: si déu no ho hagués fet “tan divertit”, l’espècie humana s’hauria extingit fa segles. I esmento a déu tants cops sols per enfotre-me’n de la virginitat mariana i tantes altres bagatel·les --déu sap que això és cert--.

En resum, que tots plegats formem un putiferi descomunal, colossal, catàrtic. Observo la meva ciutat, Barcelona, qualsevol divendres o dissabte per la nit, el batibull relacional nocturn que s’hi forma, i la posterior cara beatífica i complaent de la gent el diumenge a l’hora del vermut, amb perfum d’aloe vera de dutxa post coitum sobrevolant l’ambient, i si tots no estem contagiats per una MTS (Malaltia de Transmissió Sexual) és perquè déu no ho vol. Va, paro ja amb les conyes sobre el SS (Ser Suprem). El folleteig particular és massiu. El col·lectiu, menys. He visitat per feina molts locals d’intercanvi de parelles i la llàstima és que ho vaig fer de massa jove. Ho fes ara, valgui’m déu! [Edu, prou!]

La gent de la nostra generació, la del baby boom, si la noia no era verge o semi verge, és a dir, amb un o dos noviets anteriors, una petita experiència i tal, poc que ens hi acostàvem, o sols per cardar. O verges o putes, llastimosament. Ara, sense segregació sexual educativa, la interactuació entre nens i nenes és d’absoluta naturalitat, i d’adolescents passa el què passa, i passa com els conills però a càmera ultraràpida. Conec noies que sense ni el carnet de conduir ja fan recompte dels seus ex i els falten dits de les mans, quan no de mans i peus, per treure’n l’entrellat. Quan en tinguin 50, ¿quin historial mesalínic no hauran acumulat?

I ara parlo des dels meu 50 amb les dones de 50 i em confessen –totes totes—que després del divorci van passar per una època de promiscuïtat, era lògic, no? Era lògic?, em demano, mentre dic que és clar que sí.

--I ara? –els pregunto.

--Ara no.

--Per què?

--Perquè ara selecciono. Vull tornar a fer parella.

L’instint de la majoria dels homes de la meva generació –els de les d’abans i els de les després, ni idea--, i prou que ens ho parlem, escaridament però ens ho parlem, és de pensar, bé, d’acord, amiga, però jo prefereixo ser el teu següent amant que la teva següent parella, però ens ho callem com a putes, no fos cas que ens perdéssim el polvo, encara que faci tant mal dir i de tan perversament interpretar. Però és. Per aquest motiu molts homes desapareixen davant d’aquests exemplars de femelles al cap de poques trobades o al cap d’un temps –pura comoditat sexual--, mig any, com a molt. El problema és que fora d’aquests exemplars de femelles, no n’hi ha d’altres. Ni tampoc de tios que no siguin tios putes, perdeu, noies, l’esperança. Sols les excepcions que confirmen la regla en un cas i altre.

A veure, és com una altra cosa que està de rabiosa actualitat, com escrivia jo en els meus temps de premsa. I és que es manté una primera trobada i de seguida, després de la tediosa conversa sobre les vides pròpies, i si hi ha connexió o química (o deixem que tot flueixi, o un cafè i després el què sorgeixi, com es diu ara, aquesta nova litúrgia vaselínica de ritual d’aparellament com repetia en Rodríguez de la Fuente), es planteja directament l’encontre sexual. Passem la nit junts?, diem nosaltres, els tios. Millor que no, en la primera cita, no, diuen elles.

--Ei, m’has dit que abans ho havies fet.

--Sols algunes vegades...

--I que tenien ells que no tingui jo?

La negociació és curiosa i entretinguda, més que les dels programes de televisió de les cases d’empenyorament d’objectes inservibles. Una mica de cessió per aquí, una mica de magreig (o petting, que en diuen ara els i les profes cursis i cursas) per allà, una semi oferta afectiva, etcètera, i al final tot acaba amb a casa teva o casa meva. Va, siguem seriosos, s’ha dissertat molt al voltant de la competència entre femelles, i poc sobre la dels mascles. Tots competim, cadascú contra els seus congèneres. Els homes volem ser alfa dogs i si elles gaudeixen oferint una imatge de dones sexuades i promíscues, perquè tots ho som en pro de la natura i la igualtat, allí on altres han triomfat, no fracassarem nosaltres. I elles saben que avui en dia Meetic o Badoo ens ho posen tot a dos ous. O tu, o una altra, i n’hi ha moltes fent cua. Aquestes pàgines web que els van resultar molt productives a elles quan van sorgir, ara ens resulten molt productives a nosaltres.

És un putiferi, que deia abans. I és un embolic, ho reconec. Un embolic d’embolics, a més. L’entesa entre homes i dones es complexifica. Tot se sofistica. És com entrar a un supermercat i tractar de comprar fulles d’afaitar: abans existia Gillette i la competència. Ara hi ha de tot i amb mil quantitats i ofertes, i al final tots acabem com el ruc de Buridan, que es va morir per no poder escollir entre dos farcells de palla situats equidistantment a ell. Això ens passa amb les relacions sentimentals i sexuals d’avui en dia. La diversitat, multiplicitat i embrollament. Si no volem morir-nos com el ruc, fem usualment un campi qui pugui a la desesperada, que això s’ensorra, i el darrer que estiri de la cadena. I allò de què es van conèixer al POF i ara formen una sòlida parella, deixem-ho pel déu que s’ho cregui. Sí, què passa?: he dit déu de nou!

Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

Ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...

De l’època industrial estem passant a l’era tecnològica, és un fet sabut. Aquest canvi, una revolució, de fet, afecta a tots els terrenys de la nostra existència. Pel que fa a les relacions humanes, es fa complicat d’aventurar-se a dir-ne el què. És idèntic cas que en l’economia, que tots els especialistes analitzen la realitat de forma acadèmicament brillantíssima però quan se’ls pregunta cap a on anem –clar i català, com s’acabarà la crisi?--, somriuen, callen o surten per la tangent: no ho saben. Estem, sí, tots, desorientats, i desorientats del tot i en tot. La particularitat d’aquesta revolució tecnològica és que es du a terme amb una celeritat inversemblant, tant, que el nostre cervell no és capaç de processar els canvis que es produeixen. Integrar socialment la impremta, per exemple, va costar cinc segles, en canvi per assimilar internet a les nostres vides només han calgut 25 anys. L’únic que puc entendre sobre les relacions humanes actuals és que es regeixen pel màxim desconcert. Les vivim perquè les hem de viure, perquè la soledat ens espera a la cantonada amb una escombra en alt, i això ens terroritza, però tots sabem que hem de decidir fora de temps i d’espai, fet que resulta un camp abonat per a l’error i el fracàs. Recorden allò de ser al lloc adequat en el moment oportú? Doncs és justament això però a la inversa: fora de lloc, fora de moment. Romanem en un món de cavallets de fira on tot giravolta constantment, on tot flueix, que se’n diu ara –a bones hores redescobrim Heràclit--. Deixem que tot flueixi, amor –ens diem à la page a cada nova relació--, sabent que no fluirà res, perquè tenim l’esquena carregada de desenganys, la pell abrusada d’aguts deliris, les espatlles prenyades d’amargura, i tot per ser conscients que al final rendirem armes a la platja de Barcino, junt al mar, com en la versió serratiana d’un terminal Quixot.

Els esdeveniments, per primer cop en la història, van més ràpids que la percepció que tenim d’ells i de la capacitat de què disposem per a assimilar-los. El passat, a part de ser passat, ens queda infinitament llunyà, la nostra infantesa i joventut resten a milles lluny del nostre jo d’ara: érem uns altres, el nostre entorn era un altre. Si els sóc franc, jo no em reconec en tant que jo amb 30 anys menys, ni reconec aquella vida que ara catalogaria d’humana, de dimensions raonablement humanes –que tampoc no ho era del tot--. En l'actualitat em percebo com un jo múltiple, polièdric, desbordat, enxarxat i hiperconnectat. Un jo que acull la seva part virtual potser com a doppelgänger, un altre jo que és maligne i em devora, com Saturn als seus fills. Ens acostumem a desgrat al canvi constant, a l’aigua que ens rega els peus i passa, a la liquiditat que no solament és líquida, sinó que ens transforma en líquids a nosaltres mateixos, fonent-nos en un univers d’onatge oscil·lant, sense referents ni boies, agònicament extraviats.

Rumbs erràtics, passions inútils, esperances esqueixades, epidermis que no es reconeixen per més pròximes que estiguin. Ho sabem molt bé els nous solters, els separats o divorciats en el va periple de recerca d’una nova parella, que per no tenir no té ni nom. Sortim junts? No, ja no som adolescents. Som nòvios? No, això és pels qui es van a casar. Som amants?. No, som més que sexe. Som amics? No, perquè ens fiquem al llit. Som parella? No, perquè hauríem de viure plegats. 

--Tu i jo què som? --es pregunta.

--No ho sé –es respon--, ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...

Ens definim, al capdavall, d’acord amb la nomenclatura vaga i inèdita dels nous temps canviants, líquids, fluents: anem junts, ens veiem, estem l’un amb l’altre. Res més que un present estricte amb data de caducitat, un capritx de companyia eventual a repèl, que dura el què dura i prou, que en qualsevol moment es pot transformar en una altra cosa, com qui passa a una nova pàgina de power point. Mentrestant, en maleïdes nits d’insomni, acariciant el sexe d’ella, que s’humiteja entre roncs lleus (no la volem despertar), pensem que Ernesto Sábato tenia tota la raó del món quan ens definia: la soledat humana és olímpica. Així naixem, així morim. Així vivim.

Quan l’edat ens torna invisibles per a l’altre sexe

Ara que em trobo a la mitjana edat, observo els joves i veig en ells la bellesa incontestable de la primavera. Poden ser més o menys agraciats físicament, però d’allò que no es pot dubtar és que la jovenesa comporta la beutat de naturalesa puixant, de la joia que germina, de l’energia de la floració, de la carn tendre i llisa que anhela i es deleix. Tot això és bonic en si mateix, categòricament i incontestablement bonic. De ben segur que la gran majoria de nosaltres, en contemplar descolorides fotografies d’adolescència i joventut, recordem el nostre cos d’aleshores i pensem: que guapos que érem –i sovint també ens diem: i que poc que ho vam saber aprofitar!, però ja se sap, gent jove, pa tou--. Em queda molt allunyat en la memòria els temps en què era mirat i admirat per les noies quan m’hi creuava pel carrer o entrava en algun lloc públic i notava parelles de pupil·les clavades en mi més temps del necessari. Era guapo de jove, per la joventut, allò que dèiem, i també perquè ho era. No molt guapo, però sí guapo, guapo a seques. I les noies em miraven i jo jugava petulantment amb elles. Detectava a mitja distància una o diverses joves que mostraven interès visual, i feia vagar negligentment els ulls en l’infinit, abstret, però quan elles es trobaven a pocs metres de mi i sentia, en visió panoràmica, els seus ulls clavats en el rostre, de sobte les fitava de forma crua i directa a les pupil·les, fet que les sorprenia i incomodava alhora, i així, descobertes quan no ho esperaven, baixaven el cap i continuàvem els nostres camins, elles mig torbades i jo envanit del tot. Què estúpid que era, Senyor! Però com és de justícia vaig rebre la pertinent cura de burro quan un cop vaig executar aquest procediment lamentable i la noia, enlloc d’abaixar la vista, me la va mantenir fixa, gairebé desafiant, i tots dos ens vam quedar com hipnotitzats torçant el coll mentre ens creuàvem, i encara girant-nos i caminant, continuàvem mirant-nos per damunt de l’espatlla. Amb l’experiència d’ara, hauria girat cua, i sense apartar la vista dels seus ulls, m’hi hauria acostat i li hauria clavat un petó a la brava, perquè l’extraordinària atracció fatal s’ho mereixia, però vaig seguir el meu trajecte, perplex, i sí, caçador caçat, amb la cua entre les cames.

Vaig continuar amb la meva vanitat pels núvols fins que als 34 anys vaig entrar a treballar a una feina on havia d’assistir a tres o quatre sopars protocol·laris a la setmana, on se servien primer, segon i tercer plat més postres, regats amb vi abundant –sis anys seguits, vaig ser-hi--, i vaig anar pujant de pes, perquè pel comú sopava lleuger, un pa amb tomàquet o una truita, en fi, el típic sopar que no comporta mala digestió nocturna, i el meu cos va notar aquest canvi. Mai no vaig ser gros, perquè sempre he estat prim --prim i nerviüt--, però vaig tenir la percepció que amb aquells vuit o nou quilos de més jo no era jo, que aquell cos no era el meu de sempre, no me’l reconeixia. I las mirades femenines van anar cessant, fins a desaparèixer del tot. Fa poc em comentava una amiga:

--Edu, si un dels teus encants és justament estar prim...

En acabar aquella feina i tornar als hàbits alimentaris habituals, en pocs mesos vaig adquirir el pes de sempre i, amb ell, a ser objecte de nou de les mirades de joves que tan m’afalagaven. Però van durar poc. Separacions, feines d’estrés i mal pagades –maleïda crisi i maleït lladronici--, amb temporades d’atur per entremig, morts de familiars i gent pròxima, depressions i un munt de problemes personals que ara no venen al cas, van passar-me la cruel factura de les arrugues i canes. Als 45 anys, ja tenia els trets facials marcats i el cabell pràcticament blanc. Ja sé que les dones opinen que les canes tornen a un home interessant, i no ho dubto, però trobar-lo interessant no significa veure’l atractiu al primer cop d’ull, i van començar a tractar-me de vostè, a saludar-me amb un "senyor", i van tornar a deixar de mirar-me pel carrer. En fi, vaig sentir per segon cop, amb tot el dolor de l’ànima, una sensació fastiguejant: la invisibilitat, tornar-se transparent per a l’altre sexe. Cert és què amb l’edat també es guanya en saviesa i habilitat de seducció, i es lliga per habilitat retòrica, però abans s’ha d’haver tingut l'oportunitat d'obrir el bec i parlar. S’atrau pel verb, no pel físic, primer senyal de la decadència del cos per mor del pas dels anys.

El cop de gràcia definitiu me’l va donar un autobús. No va ser un atropellament, però sí que va arrasar les restes del meu depauperat orgull de jove o d‘adult jovenívol. En una nova feina --fraudulenta, per cert, d’aquelles que et contracten 15 dies per tal de treure beneficis empresarials pel fet de contractar gent a l’atur--, vaig haver d’agafar l’autobús a diari, a l’hora inversemblant de les vuit del matí, jo que sóc noctàmbul i em costa d’arrencar la vida fins a hores després de llevar-me. Així, mig adormit encara, esperava dempeus el vehicle a la parada, i quan va arribar i s’anava aturant, vaig fixar-me somnolent en un anunci que portava en el lateral, on apareixia un home madur, cabell blanc, guapot, ben vestit, i vaig pensar que publicitaria plans de pensions, pòlisses mèdiques, aparells per la sordesa, clíniques dentals... Però no, el producte no apareixia per enlloc. Va ser aleshores quan em vaig adonar que aquell home madur no era cap model d’anunci, sinó la meva pròpia imatge reflectida en les vidrieres laterals del vehicle, i la sang se’m va glaçar de sobte. Era jo, i per uns instants, gràcies a l’endormiscament, havia pogut veure’m des de fora, sense tenir consciència que era a mi mateix a qui em mirava. La imatge no em va agradar, em va alarmar. Externament ja no era el jove que encara em considerava, sinó un afable madur cinquantanyenc caient en barrina cap a la vellesa. Vaig percebre en segons que la joventut se m’acabava de fondre d’una revolada i vaig saber que ja no tornaria més, el reflex de l’autobús me n’havia donat la certesa letal. Començava una altra època de la vida, en què la transparència física per a l’altre sexe ja no era una eventualitat de circumstàncies sinó una malèfica i feridora constant existencial. I en efecte, des d’aleshores –fa uns tres anys—fins ara, el mirall de les altres m’ha confirmat aquest fenomen d’una forma precisa i inclement. El temps passa i és categòricament rancuniós: si alguna cosa no fa, és perdonar.

Els pits platònics

La percepció de la bellesa canvia amb el decurs dels anys. És estrany, perquè noto la diferència, però per més que hi reflexiono no acabo prou bé de definir en què varia. Des d'aquesta situació nouvinguda i boirosa, gairebé assenyalaria que es tracta d'un estrany i distorsionador distanciament respecte de l’objecte d’observació. Repassar amb la mirada un parell de pits als 15, 20, 25 o 30 anys, provoca una excitació directa, explícita i radical; en canvi, superats els 40, ja no, algun element de fruïció ha quedat pel camí i s’ha perdut suposo que per sempre. És clar que es miren els pits, la imantació ocular continua sent irrefrenable, s'admiren i es gaudeixen visualment, però ja no existeix aquella sensació delerosa de voracitat, d'abocar-s'hi amb dits i urpes, de córrer a llepar-los amb ansiós deler. Això, que d'una banda presenta un cert grau de a mitges entre el fastigueig i la melangia, per la percepció del pas del temps i les transformacions empobridores que provoca en un mateix, té, per contra, altres aspectes positius, el més notori dels quals és la calma d’esperit necessària per abastar l'èxtasi des de la puresa incorpòria: un embadaliment extern, asèptic, platònic per la bellesa. Esdevé la contemplació sense la necessitat de possessió, sense l'instint infantil de palpar immediatament allò que es veu (són meus!). La reflexió íntima, per exemple, en observar a la platja un parell d’adolescents mostrant els pits nuvials, seria aquella de passar de forma immediata el llistó al relleu de generació, de mirar a banda i banda i dir ei, nois, els nois que siguin, els de més a prop, ¿a què espereu per a acostar-vos-hi, per a proposar-vos-hi, a complimentar-les? L'ímpetu juvenil, que jo havia posseït i que per desgràcia ara ja no tinc, es perd també en això, no només a l'hora de saltar una tanca en el camp, de passar sense bitllet el torniquet del metro o de travessar corrents una avinguda amb el semàfor en vermell, amb la marabunta de cotxes apropant-se a tot drap. Em dol reconèixer-ho, però entro en una altra dimensió, una dimensió de fatídica maduresa i trist enervament, és llei de (la puta) vida.