De l’època industrial
estem passant a l’era tecnològica, és un fet sabut. Aquest canvi, una revolució,
de fet, afecta a tots els terrenys de la nostra existència. Pel que fa a les
relacions humanes, es fa complicat d’aventurar-se a dir-ne el què. És idèntic
cas que en l’economia, que tots els especialistes analitzen la realitat de
forma acadèmicament brillantíssima però quan se’ls pregunta cap a on anem –clar
i català, com s’acabarà la crisi?--, somriuen, callen o surten per la tangent:
no ho saben. Estem, sí, tots, desorientats, i desorientats del tot i en tot. La
particularitat d’aquesta revolució tecnològica és que es du a terme amb una
celeritat inversemblant, tant, que el nostre cervell no és capaç de processar
els canvis que es produeixen. Integrar socialment la impremta, per exemple, va
costar cinc segles, en canvi per assimilar internet a les nostres vides només han
calgut 25 anys. L’únic que puc entendre sobre les relacions humanes actuals és
que es regeixen pel màxim desconcert. Les vivim perquè les hem de viure, perquè
la soledat ens espera a la cantonada amb una escombra en alt, i això ens
terroritza, però tots sabem que hem de decidir fora de temps i d’espai, fet que
resulta un camp abonat per a l’error i el fracàs. Recorden allò de ser al lloc
adequat en el moment oportú? Doncs és justament això però a la inversa: fora de
lloc, fora de moment. Romanem en un món de cavallets de fira on tot giravolta
constantment, on tot flueix, que se’n diu ara –a bones hores redescobrim
Heràclit--. Deixem que tot flueixi, amor –ens diem à la page a cada nova relació--, sabent que no fluirà res, perquè
tenim l’esquena carregada de desenganys, la pell abrusada d’aguts deliris, les
espatlles prenyades d’amargura, i tot per ser conscients que al final rendirem
armes a la platja de Barcino, junt al mar, com en la versió serratiana d’un terminal
Quixot.
Els esdeveniments, per
primer cop en la història, van més ràpids que la percepció que tenim d’ells i de
la capacitat de què disposem per a assimilar-los. El passat, a part de ser
passat, ens queda infinitament llunyà, la nostra infantesa i joventut resten a
milles lluny del nostre jo d’ara: érem uns altres, el nostre entorn era un
altre. Si els sóc franc, jo no em reconec en tant que jo amb 30 anys menys, ni
reconec aquella vida que ara catalogaria d’humana, de
dimensions raonablement humanes –que tampoc no ho era del tot--. En l'actualitat em percebo com un jo múltiple, polièdric,
desbordat, enxarxat i hiperconnectat. Un jo que acull la seva part virtual
potser com a doppelgänger, un altre jo que és maligne i em devora, com Saturn
als seus fills. Ens acostumem a desgrat al canvi constant, a
l’aigua que ens rega els peus i passa, a la liquiditat que no solament és
líquida, sinó que ens transforma en líquids a nosaltres mateixos, fonent-nos en
un univers d’onatge oscil·lant, sense referents ni boies, agònicament
extraviats.
Rumbs erràtics,
passions inútils, esperances esqueixades, epidermis que no es reconeixen per
més pròximes que estiguin. Ho sabem molt bé els nous solters, els separats o
divorciats en el va periple de recerca d’una nova parella, que per no tenir no
té ni nom. Sortim junts? No, ja no som adolescents. Som nòvios? No, això és pels qui es van a casar. Som amants?. No, som més que sexe.
Som
amics? No, perquè ens fiquem al llit. Som parella? No, perquè hauríem de viure plegats.
--Tu i jo què som? --es pregunta.
--No ho sé –es respon--,
ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...
Ens definim, al
capdavall, d’acord amb la nomenclatura vaga i inèdita dels nous temps canviants, líquids,
fluents: anem junts, ens veiem, estem l’un amb l’altre. Res
més que un present estricte amb data de caducitat, un capritx de companyia eventual
a repèl, que dura el què dura i prou, que en qualsevol moment
es pot transformar en una altra cosa, com qui passa a una nova pàgina de power
point. Mentrestant, en maleïdes nits d’insomni, acariciant el sexe d’ella, que
s’humiteja entre roncs lleus (no la volem despertar), pensem que Ernesto Sábato
tenia tota la raó del món quan ens definia: la soledat humana és olímpica. Així naixem, així morim. Així vivim.
Eduard tot depend de comb vuguis una relacio jo quan iinicio algo nou deixo flur...me h. Endut moltes osties pel fet de ilusionam saps i peenso ..mira. Quue pasi. Lo que tinguo que pasat flueix. Viu el moment el present i dema sera altre dia.. Soc persona que quan eestimo dono tot de mi..pero tambe espero que a mi me donin . es clar ...aixo n homes costa .En quant. A la crisis uiii tambe pasara...recorda que hagut altres crisis en altres epoques pode no habia tan chorisoo i tanta corupcio o no se sabia pero com diia serrat ..todo pasa i todo queda ..jijide moment en queda fluircada moment que vivim al fi al cap company la vida sol pasa un sol cop i la heem de gaudir..fluir de la millor manera posible. Siigui amb rollito de 4 estacions,sols,acompanyats. Eetc fluim i fem camii.
ResponEliminaA mi em passa a l'inrevés. M'han cardat tant, en el mal sentit, que passo per les relacions de puntetes. Ni m'enamoro ni m'interessa enamorar-me, perquè això sempre acaba amb dolor, i n'estic tip. Tens raó quan dius que als homes ens costa donar-nos. Per a rollitos, els de primavera, que duren poc i no són indigestos.
ResponEliminaEstic d' acord amb tu ...jo tampoc me enamoro ja ..que a mi tambe. Me les han fotut per totes bandes...i ser que es el dolor.Amb lo sencill que es estimar i ser correspos oi?.., pero es cert m' agrada fluir del moment de la vida...ja sigui abraçada a un abre...sentir la pluja damunt meu...conteplar la lluna plena etc fluir .sensillament. Rexonec una xapullament romantica
ResponEliminaCom podeu controlar si us enamoreu o no?jo no puc.
ResponElimina