Va haver-hi una temporada que treballava de tardes-nits. En
acabat, no podia tornar a casa i enfrontar-me a la soledat nocturna encara en
un estat accelerat de neguit, perquè la feina era intensa i de responsabilitat.
No hi havia forma d’aclucar l’ull, i com menys arribava la son, més em
crispava. Així, aprofitant que el despatx era a la Barcelona Vella, anava a fer
un tomb pel Born, que començava a estar de moda, prenia una copa i aleshores ja
sí, més relaxat, podia tornar a la llar amb la certesa de què cauria rodó en el
llit. En una ocasió, vaig entrar a un petit pub de música llatina, vaig demanar
un combinat i vaig seure a la barra. Jo no sóc de ballar però sí que m’agrada
observar com balla la gent; de fet, honestament, com ballen elles. Acostumaven
a ser vertaderes apassionades de la dansa, que prenien classes durant la setmana
i després sortien de nit, divendres i dissabte –era divendres--, a posar
pràctica els coneixements adquirits amb sud americans, molt hàbils, de natural,
a moure’s amb una gràcia envejable. La música era alegre, l’ambient distès, la
gent reia, i això actuava com a bàlsam pel meu sistema nerviós revolucionat.
Això i un parell de mojitos, és clar. Mai no se sap per què, d’entre tota una
munió de gent, de cop i volta et trobes esguardant una única persona. Vaig
reacomodar-me en el tamboret per observar millor la noia. Movia els malucs amb
èmfasi, alçava els braços, girava, mostrava les seves dents blanques amb un somriure
que li atorgava l’aparença d’haver nascut amb una alegria congènita. Deuria
voltar els 30 –jo aleshores en tenia 35--, vaig pensar mentre mirava la mossa
dansaire, els seus moviments, la seva figura, i vaig admirar aquell melic que
s’entreveia quan el vaivé del ball li alçava el jersei cenyit. Ell, la seva
parella de ball, em molestava; semblava caribeny, alt, fibrós, mulat, una
meravella d’home que es movia amb la cadència de ballarí professional, i que es
notava a anys lluny què era allò que esperava d’ella: el mateix que buscava jo.
Al costat d’ells, dues noies més, aquestes no tan maques,
van mirar-me, somrient. Vaig saber després que eren amigues de la noia, que
havien advertit la meva insistència visual i entre els clarobscurs acolorits del
local, no sabien ben bé sobre qui es posaven els meus ulls interessats. Al cap
de dos o tres peces musicals, la noia va aturar la dansa, cansada, i va
acostar-se a les seves amigues, van riure, un glop de cubata. Va ser quan ella
es va fixar en mi. Els nostres ulls es van creuar i ella va girar-se d’esquena,
no volia que la veies riure, afalagada. Els següents balls anaven dedicats cap
a mi, sabent-se observada, admirada, desitjada, tot i que jo encara ho
desconeixia. M’hi volia aproximar però no hi trobava la manera. Ballava sempre
amb homes diferents –sort!-- i estava poc a la barra, que era el territori
d’acostament. A part, que hi havia les amigues, que dansaven menys i que em
somreien, però no m’interessaven. Em subjugava ella. Al cap d’una estona vaig
canviar de lloc, buscant un indret del local on ella pogués apropar-se, sola.
Després ja seria jo qui l’abordaria. Però no es va aproximar. Al cap d’una
estona vaig anar al bany, vaig tornar a la barra, passant-t’hi molt a prop,
fregant-li l’esquena amb el colze, ella em va mirar somrient, era el moment
precís de dir-li alguna cosa, però no se’m va acudir el què, em vaig quedar
bloquejat, i vaig passar vergonyantment de llarg. Vaig pensar que estava fent
el ridícul amb tanta indecisió i em vaig concentrar en un segon mojito. Ho
hauria tingut molt fàcil si hagués sabut ballar com ballaven tots aquells
homes, però no era el meu estil de dansa, no en sabia. Molest, vaig canviar
d’orientació a la cadira i vaig fixar-me en altres noies, algunes de les quals,
a falta de mascle, ballaven entre elles, de forma acadèmica. Algunes seguien
unes passes més pautades, altres eren més espontànies; algunes es deixaven
portar per la seva parella, altres imperaven en la dansa. Era, en fi, un
univers de goig sentit i exhibit, de sensualitat buscada i assaborida, un món
de delícia del qual em veia obligat, per ineptitud, a romandre-hi a part.
Al cap d’una estona, vaig buscar amb la mirada la seva
figura. No la vaig trobar a la pista sinó a la barra, amb les seves amigues, i
em vaig sentir il·lusionat de sobte. Qui no semblaven tan animades eren elles,
que parlaven sense la desimboltura d’abans, molt més morigerades d’expressió i
de moviments. Vaig pensar que era el moment d’anar-hi i comentar-li qualsevol
cosa, com que què bé que ballava, quan vaig aturar el gest de baixar del
tamboret: les vaig veure agafar els abrics, que tenien amuntegats en un racó, i
preparar-se per a marxar. Les dues amigues van passar pel meu costat sense ni
mirar-me. Ella, no; ella em va mirar als ulls. Em va mirar als ulls i a mesura
que s’acostava, em va enllaçar per la cintura allargant el braç i, tot en un
mateix gest vellutat i harmònic, va posar els seus llavis sobre els meus. Eren
uns llavis fins i suaus, oberts, que deixaven pas a una llengua de seda,
humida, movedissa, salina. El petó va ser llarg, tendre, dolç, i quan ella es
va separar ens vam fitar a una distància mínima. En aquesta ocasió, vaig ser
directe:
--On vas ara?
--A casa.
--T’acompanyo.
Va veure com les amigues esperaven a pocs metres, amb
expressió adusta. Va arquejar-se cap enrere, fent onejar la cabellera. Va
riure.
--No, guapo –va dir--. Has fet tard.
Va disposar-se a marxar.
--Espera.
Ella es va aturar.
--Si tens el dret de fer-me un petó, jo també tinc el dret
de fer-te’n un a tu.
La noia va somriure lleument, ara va ser jo qui la vaig
enllaçar per la cintura, la vaig apropar, vaig repetir la besada, una besada
que vaig fer amb por que ella tornés a separar-se, perquè jo no ho pensava fer.
Quan la meva mà va descendir de la cintura cap el cul, ella la va agafar i va
dir-me amb amabilitat que no.
--Adéu –va dir.
--Adéu.
De nou solitari, vaig demanar-me un tercer mojito, cosa que
no acostumava, i vaig pensar en el que acabava d’ocórrer. Era el primer cop que
em passava així, sense paraules, ignorant el seu nom, sense saber qui era. Vaig
restar aïllat, bevent. Pensava només en ella, en la besada, la llengua, els
llavis, les dents, i vaig desitjar com mai que els creadors de conceptes, els
enginyers de béns, els inventors de sensacions, s’afanyessin a dissenyar allò
que més falta em feia en aquell moment: el petó càlid, sucós, gegantesc,
inacabable. El petó infinit.
