Entesos, parlem de la infidelitat

Admesa la promiscuïtat de l’ésser humà, la qüestió és que aquesta pot convertir-se en infidelitat. Els nostres pares i avis tenien la seva execució més difícil perquè seguien una vida estàtica. Passaven tota l’existència en un mateix lloc, mantenien sempre la mateixa feina i a la mateixa empresa, i els propis amics o veïns --la xafarderia-- denunciaven l’endimoniat infidel. Avui, per contra, els temps postmoderns són de canvi constant, per trasllat continu de tot, fet que impossibilita el control de l’entorn i per tant fer el salt a la parella esdevé un joc de criatures de mamella. Infidelitats n’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà. Però en els nivells en què es dona avui en dia, el fet s’ha convertit en una vertadera epidèmia. Les causes que sostenen aquesta afirmació són múltiples, multidisciplinars, com es diu ara. Són òbviament els mètodes anticonceptius, l’agonia cantada de la família, la permissivitat moral comunitària, la igualtat sexual i de desig entre homes i dones, la megasexualització global de l’ambient, la superior llargària de la vida, l’exhibicionisme impúdic en la vestimenta, l’augment de parelles que viuen cadascú a ca seva, i l’imperi d’un estès hedonisme social, que fa que la gent ho desitgem tot, és a dir, una parella estable i anar cardant pels descosits a fora –i la parella vol el mateix, clar--.

Tot això, i internet.

Si la memòria no em falla, la influència de la xarxa en aquest fenomen va començar en la llunyania dels correus electrònics, passant per aquells vetustos xats amb nicks, continuant per les pàgines de contactes (Meetic, Badoo...), prosseguint per la increïble revolució del facebook i el seu privat (ara MSN), i acabant per la universal expansió del whatsapp. I tot ara sense necessitat d’ordinador sinó a l’abast d’un minúscul aparellet anomenat telèfon mòbil, i qui sap que més ens espera en el futur. Això darrer fa cert l’antic eslògan de Nokia: “Connecting people”. Redéu si la connecta: a tots i als uns a sobre els altres. No parlem ja de les noves pàgines especialitzades en encobrir els infidels, com Gleeden.com, amb més de 2 milions d’usuaris en tot el món, sense comptar els usuaris de la seva competència. En summa, tot un apocalipsi relacional que apropa el foc, els homes, a les brases, les dones, que, és clar, cremen junts a les llars de foc. Dic això últim per a qui m’argumenti que no s’és infidel si no es vol. Fals: també les armes les carrega el diable. I per a qui sostingui que cal tenir confiança en la parella, d’acord, que la hi tingui, però que algun dia faci la prova del nou i li demani d’improvís de veure el whatsapp, a veure què passa. Si l’altre hi accedeix i no diu allò tan discutible de la privacitat, que ningú no es faci il·lusions. El fet d’allò privat s’ha de reconsiderar, atès que si els temps han canviat, també ho hauria de fer aquest caduc concepte, entès a l'antiga.

És sabut que la meitat de les relacions extraconjugals comencen a les xarxes. I qui no hagi estat subjecte o objecte d’una infidelitat, que llenci la primera tablet. Les estadístiques apunten a què una tercera part de la població masculina ha estat infidel a la parella, i una quarta part la femenina. Això em fa gràcia, perquè aquest deu per cent d’homes restants, amb qui són infidels? Amb aliens? Una altra cosa que em resulta hilarant és que la infidelitat duu el segell intrínsec de l’ocultació i el secretisme. Aquestes dades, fetes en una enquesta –institut IPSOS, que va recollir La Vanguàrdia--, suposo que, com totes les enquestes, deu haver estat feta per nanos a peu de carrer. M’imagino l’escena: “Vostè ha estat mai infidel a la seva parella?” “Sí, rei, a tu t’ho diré!” Per si de cas. D’això n’infereixo que l’índex d’infidelitat ha de ser molt superior d’allò finalment fet públic. Encara més, estic convençut que està enormement generalitzada avui en dia, ja que la temptació està tan i tan a l’abast. La meitat de la població reconeix que ha flirtejat amb una altra persona aliena a la parella, i flirtejar, per aquestes terres, se’n diu lligar, que té un objecte final de catre. Els i les escalfabraguetes han passat a la història. En l’actualitat, allò que s’escalfa, es menja, i més a partir d’una certa edat, que enlloc de mamar-nos el dit ho fem..., etcètera.

Considerat aquest fenomen fruit del temps –la hipercomunicació ocasionada per les xarxes socials, ja siguin per ordinador o mòbil, que ens interelaciona a tots en malla--, el corol·lari que se n’ha d’extreure és que tenir parella no és cap xollo, atès que esdevé una road to ruin cap a les banyes. Que els ho diguin si no a qui posa cara de pomes agres quan a l’altre li sona un whatsapp o MSN temporani o extemporani.

--Qui és?

--Ehhh... Ningú.

Si no decidim d’estar sols, hem d’acceptar sí o sí que actualment el nucli de la parella té un acusat component de cornamenta. L’extraconjugalitat is on the air, ben lúbrica, fet que d’altra banda ho conec molt bé per experiència personal, m’ho han fet i ho he fet, i en conec tants i tants altres casos de gent que els ha succeït el mateix –de vegades de qui menys ho pensaries-- que per dir puc dir que no en sé cap en sentit contrari.

Crec que en un sentit realista, pràctic, les parelles ja haurien de considerar-se implícitament o esplícita obertes. Sí, parelles obertes, que ningú no s’escandalitzi. Si la garantia de mantenir la fidelitat és l’intercanvi de pins dels aparells tecnològics, doncs tampoc no s’hi val, perquè qualsevol rastre electrònic es pot esborrar. Digueu-me pessimista si considero que això de l’amor romàntic s’ha acabat, aquest tipus d’amor idealista que és un artifici recent i manifestament inoperant. Doris Day i Rock Hudson ja són història del segle passat, on només hi havia telèfons de sobretaula. El temps tira endavant i no té aturador en aquesta era tecnològica, època que –ves per on—paradoxalment, ens porta de nou a les coves, on no hi havia matrimonis ni lligams i qui no corria, volava, perdó, follava.

Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

Zel perpetu, ovulació oculta, i ancha es Castilla

Quan els homes ens lamentem de la insondabilitat de l’essència femenina, el famós no hi ha qui les entengui, és evident que no fem més que manifestar una obvietat, almenys observada des de la nostra òptica de mascle. El cicle reproductiu de les dones, amb el galimaties hormonal que comporta, afecta al seu humor i conducta, les fa complexes, variables i de vegades contradictòries. Amb els anys, moltes d’elles m’han confessat que es trobaven en dificultats o fins i tot en pugna amb si mateixes quan tractaven de posar d’acord, d’ajustar, allò que els dictava la raó amb els imperatius de la pròpia naturalesa. L’essència femenina és complexa i està governada per allò ocult, i el què millor ho demostra gràficament, més enllà de les teories, és la morfologia dels seus òrgans sexuals, que es troben a l’interior del cos, invisibles en la seva part íntima, justament la més àmplia i funcional; pel que fa a la part externa, és igualment fosca: el pèl púbic, tot i que avui en dia s’ha tendit a eliminar-lo o retallar-lo; i la vulva, que presenta també un objectiu obvi d’ocultació, de protecció, de barrera, es tanca si no hi ha excitació sexual. La dona, en fi, és diversa, enigmàtica i obscura. Recordo que Ernesto Sábato definia allò femení com a “nit, caos, misteri i indefinició”.

Se’m pot dir que tot l’anterior només és un reguitzell de tòpics masculins, i ho admeto, però estic convençut que, amb més o menys guarniments, s’apropa molt a la realitat. Ho sostinc perquè les dones presenten un nivell de misteri natural superior a qualsevol altra espècie animal, com és la invisibilitat de dos factors bàsics del seu funcionament sexual: el zel i l’ovulació. El zel en les dones és constant, perpetu, i dura més enllà del necessari: més enllà de la menopausa. Fins i tot en els dies de la menstruació, de vegades es dóna la paradoxa que a algunes d’elles els augmenta el desig sexual, fet que resulta inversemblant atès que se suposa que és un temps en què cap òvul està en disposició de ser fecundat, i l’ànsia eròtica esdevé supèrflua. Així, en estar sempre en zel, s’amaga el cicle reproductiu i ningú no sap quan una dona es troba en època de procreació, circumstància que no ocorre en cap altra espècie, en què les femelles tenen els seus períodes de zel ben determinats i acotats, i fora d’aquest espai no manifesten cap inclinació a aparellar-se. Pel que fa a l’ovulació, roman igualment amagada, esdevé difícil que una dona sàpiga quan està en disposició de ser fecundada, i aquí també passa el contrari respecte d'altres grups mamífers, els quals emfasitzen els períodes de fertilitat mostrant senyals d’atracció cap els mascles, ja sigui mitjançant signes visibles de color o morfologia genital, d’olor o de conducta. Bé, zel perpetu i ovulació oculta. Per què?

En primer lloc, aquestes particularitats ens demostren que la nostra espècie, homes i dones, estem preparats per mantenir relacions sexuals de forma constant al llarg de l’existència, som de naturalesa promíscua. En segon lloc, i en flagrant paradoxa, això mateix ens deriva cap a una tendència a la monogàmia. M’explico, l’embaràs femení dura nou mesos i la criança dels nens bastants anys, fet que obliga a les femelles a tenir-ne cura durant una etapa important de la seva vida. Mentre es gesta i cria, davallen les possibilitats de mantenir-se, tant la mare com les criatures, de forma que, per lògica evolutiva, el zel es perpetua i l’ovulació s’oculta per tal de conservar el mascle a prop, que actuaria de proveidor d'aliments. A través d’encontres sexuals sovintejats, les femelles s’asseguren la supervivència i els mascles la transmissió del seu codi genètic a la descendència, ja que si ells s’allunyen pot passar que sigui un altre individu qui les fertilitzi. Els éssers humans, doncs, som promiscus monògams o, si es vol, monògams promiscus, d’aquí que en gairebé totes les cultures del món uns dels temes més comuns en litigi –perquè no hi ha més pebrots que estiguin en litigi—siguin la fidelitat i la gelosia. La naturalesa ens ha fet hipersexuats però alhora ens ha condemnat a una reproducció llarga en el temps i atenta en la cura, i no ens resta més remei que estar en contínua lluita entre allò que ens demana el cos, que és sexe diversificat, i la responsabilitat parental sobre la descendència, que és de tendència a l'aparellament. De moment, que jo sàpiga, encara ningú no ha resolt a satisfacció plena aquesta dialèctica insoluble, conflictiva. L’únic clar ens ho formula la dita castellana: la jodienda no tiene enmienda. Clar, que tampoc no ens soluciona gran cosa, ben mirat, això nosaltres també ja ho sabíem.