Zel perpetu, ovulació oculta, i ancha es Castilla

Quan els homes ens lamentem de la insondabilitat de l’essència femenina, el famós no hi ha qui les entengui, és evident que no fem més que manifestar una obvietat, almenys observada des de la nostra òptica de mascle. El cicle reproductiu de les dones, amb el galimaties hormonal que comporta, afecta al seu humor i conducta, les fa complexes, variables i de vegades contradictòries. Amb els anys, moltes d’elles m’han confessat que es trobaven en dificultats o fins i tot en pugna amb si mateixes quan tractaven de posar d’acord, d’ajustar, allò que els dictava la raó amb els imperatius de la pròpia naturalesa. L’essència femenina és complexa i està governada per allò ocult, i el què millor ho demostra gràficament, més enllà de les teories, és la morfologia dels seus òrgans sexuals, que es troben a l’interior del cos, invisibles en la seva part íntima, justament la més àmplia i funcional; pel que fa a la part externa, és igualment fosca: el pèl púbic, tot i que avui en dia s’ha tendit a eliminar-lo o retallar-lo; i la vulva, que presenta també un objectiu obvi d’ocultació, de protecció, de barrera, es tanca si no hi ha excitació sexual. La dona, en fi, és diversa, enigmàtica i obscura. Recordo que Ernesto Sábato definia allò femení com a “nit, caos, misteri i indefinició”.

Se’m pot dir que tot l’anterior només és un reguitzell de tòpics masculins, i ho admeto, però estic convençut que, amb més o menys guarniments, s’apropa molt a la realitat. Ho sostinc perquè les dones presenten un nivell de misteri natural superior a qualsevol altra espècie animal, com és la invisibilitat de dos factors bàsics del seu funcionament sexual: el zel i l’ovulació. El zel en les dones és constant, perpetu, i dura més enllà del necessari: més enllà de la menopausa. Fins i tot en els dies de la menstruació, de vegades es dóna la paradoxa que a algunes d’elles els augmenta el desig sexual, fet que resulta inversemblant atès que se suposa que és un temps en què cap òvul està en disposició de ser fecundat, i l’ànsia eròtica esdevé supèrflua. Així, en estar sempre en zel, s’amaga el cicle reproductiu i ningú no sap quan una dona es troba en època de procreació, circumstància que no ocorre en cap altra espècie, en què les femelles tenen els seus períodes de zel ben determinats i acotats, i fora d’aquest espai no manifesten cap inclinació a aparellar-se. Pel que fa a l’ovulació, roman igualment amagada, esdevé difícil que una dona sàpiga quan està en disposició de ser fecundada, i aquí també passa el contrari respecte d'altres grups mamífers, els quals emfasitzen els períodes de fertilitat mostrant senyals d’atracció cap els mascles, ja sigui mitjançant signes visibles de color o morfologia genital, d’olor o de conducta. Bé, zel perpetu i ovulació oculta. Per què?

En primer lloc, aquestes particularitats ens demostren que la nostra espècie, homes i dones, estem preparats per mantenir relacions sexuals de forma constant al llarg de l’existència, som de naturalesa promíscua. En segon lloc, i en flagrant paradoxa, això mateix ens deriva cap a una tendència a la monogàmia. M’explico, l’embaràs femení dura nou mesos i la criança dels nens bastants anys, fet que obliga a les femelles a tenir-ne cura durant una etapa important de la seva vida. Mentre es gesta i cria, davallen les possibilitats de mantenir-se, tant la mare com les criatures, de forma que, per lògica evolutiva, el zel es perpetua i l’ovulació s’oculta per tal de conservar el mascle a prop, que actuaria de proveidor d'aliments. A través d’encontres sexuals sovintejats, les femelles s’asseguren la supervivència i els mascles la transmissió del seu codi genètic a la descendència, ja que si ells s’allunyen pot passar que sigui un altre individu qui les fertilitzi. Els éssers humans, doncs, som promiscus monògams o, si es vol, monògams promiscus, d’aquí que en gairebé totes les cultures del món uns dels temes més comuns en litigi –perquè no hi ha més pebrots que estiguin en litigi—siguin la fidelitat i la gelosia. La naturalesa ens ha fet hipersexuats però alhora ens ha condemnat a una reproducció llarga en el temps i atenta en la cura, i no ens resta més remei que estar en contínua lluita entre allò que ens demana el cos, que és sexe diversificat, i la responsabilitat parental sobre la descendència, que és de tendència a l'aparellament. De moment, que jo sàpiga, encara ningú no ha resolt a satisfacció plena aquesta dialèctica insoluble, conflictiva. L’únic clar ens ho formula la dita castellana: la jodienda no tiene enmienda. Clar, que tampoc no ens soluciona gran cosa, ben mirat, això nosaltres també ja ho sabíem.