Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

L’amiga íntima de la meva nòvia m’odia, per què?!

Parlaré d’un conflicte curiós i indigest, però que és molt més habitual del què sembla. També hi ha una qüestió personal, no m’importa reconèixer-ho, i és que l’he sofert diverses vegades, massa, al llarg de la vida: que la millor amiga de la teva dona, parella o relació (en endavant, nòvia, per unificar nomenclatura) t’odiï. L’anècdota que ara explicaré és privada, ho sé, però han passat anys i ja està prescrita, a part que tant m’és, però recordo especialment un episodi en què la cosina germana, i millor amiga, de la meva primera dona, en passar uns dies a casa, a la nit i abillada amb un minúscul pijama d’estiu de tirants, es va posar al costat meu per contemplar junt amb mi, recolzats a la finestra, la foscor xafogosa del pati interior de l’illa de cases. En abocar-se exhibia pits i mig els mugrons, depenent del moviment, i va establir una conversa vàcua i trèmula, que en aquell moment es poden imaginar que era el què menys interessava. Jo, que voltava els 25, sí senyor, trempat a la valenta, com un ruc, sort dels texans. I molt incòmode, no sabia com posar-me ni cap a on mirar. Sense que una cosa tingués res a veure amb l’altra, aquella nit em vaig desvetllar de matinada i en ser incapaç de reprendre el son, vaig anar al menjador a fumar. Al cap d’uns minuts, de cop i volta es va obrir la porta de l’habitació conjugal i va aparèixer la meva dona gairebé corrents i mirant a banda i banda espantada.

--Què fas?

--Fumo –vaig dir amb els ulls esbatanats.

--I la meva cosina?

--No ho sé –vaig dir, perplex--, suposo que dormint a l’habitació.

Va sospirar, alleugida.

--M’he despertat –va confessar—i en no veure’t al llit he pensat que havies anat a follar-te-la.

--Què dius?!

--De tu me’n refio poc –va dir--, però d’ella gens.

Jo veia pampallugues, m’hagués agradat pensar que era una broma de mal gust, però no ho era, de broma; el fet tenia mal gust, això sí. Doncs bé, un cop superada l’anècdota i passats els anys, la cosina germana de marres, i millor amiga, va canviar les tornes i va ser, amb labor tenaç de formigueta, la principal i furibunda activista d’un minuciós i constant procés de convenciment sobre la meva dona per tal que m’abandonés. Cap el final i amb una obcecació delirant, fins i tot li va presentar, en una trobada de dies i embolcallat amb una antologia de panegírics, el seu il·lustre millor amic, per tal que ella s’hi enrotllés, i l’altra, en fi, s’hi va enrotllar. Va aconseguir el seu propòsit, bravo per ella, la meva dona em va deixar.

La seqüència en què les millors amigues de les nòvies em rebin al principi amb tot de festes i enhorabones i després, per causes ignotes, capgirin la seva forma de pensar i de cop i volta em converteixin en poc menys que un ogre, ha estat una constant en la meva existència. No he entès mai que, sense haver mogut un peu fora del cercle de la cordialitat i la bonhomia, elles s’hagin dedicat al terrorífic esport de lapidar-me. Una amiga em confessava: les dones no som dolentes, només som monstres per a nosaltres mateixes. Alguna cosa del cert hi ha en aquesta afirmació, una mena de mulierum feminarum lupus. Inicialment creia, ingenu, perquè sóc un ingenu majúscul, que les amigues reaccionaven d’aquesta forma per la regla de tres senzilla de què com més temps passaven les nòvies amb mi, menys temps els dedicaven a elles, però l’experiència m’ha demostrat que no és tant així. Esdevé més un motiu de competitivitat entre femelles, una pulsió malèfica que se satisfà generant cruelment i absurda infelicitat en l’altra. Mostrant oberta animadversió cap a l’home a qui estima, l’amiga íntima planteja un escenari, formulat o no, d’infausta elecció per a la nòvia: o ell o jo. 

Com que les dones tenen poca resistència a reprimir oralment les pors i les angoixes, sempre acaben per fer explícit aquesta eventualitat al nòvio, cosa que desencadena en ell una reacció lineal de causa i efecte; en plata, que s’emprenya com una mona, per la raó desconcertant que no té consciència d’haver-li fet res de dolent i a ningú no agrada pagar per culpes que no ho són. I ja tenim la nòvia entre dos focs, dos focs que no és inhabitual que esdevinguin generoses fogueres perquè sovint tot plegat acaba en un procés d’odi furibund. Atia les flames el fet que l’amiga de l’ànima continuï sent l’amiga de l’ànima, objecte de confidència com ha passat des de l’època de la infantesa o adolescència, i només es qüestió de temps que picabaralles de nòvios, que sempre hi són, arribin, via confessió, a les oïdes deleroses de l’amiga íntima, que així disposa de camp obert per fer llenya de l’arbre oscil·lant, a mig caure. La nòvia li revela allò que l’amoïna de la disputa conjugal i, com sempre passa, aquest tipus de declaracions es duen a terme des de les vísceres, amb passió candent, i per damunt de tot esbiaixadament al seu favor, perquè al cap i a la fi el què desitja en realitat la nòvia no és saber l’opinió objectiva de l’amiga íntima, sinó confirmar per part d’ella les pròpies i meditades tesis: que li doni la raó, en summa. L’amiga de l’ànima té aleshores els 15 minuts o les 15 hores de glòria, pot deixar anar la bilis a penes reprimida amb una pressió de comporta de pantà, una sort de vudú frenètic sobre l’home absent a qui no xiulen les oïdes perquè encara que parlin de nosaltres les oïdes no ens xiulen si estem bé de pressió arterial. Però que li diu el nom del porc, que no ens càpiga cap dubte. Que si no et convé, que si ara actua així imagina més endavant, que et farà la vida impossible, que és un maltractador psicològic en potència, que ja t’ho havia advertit i tu no em fas cas..., has de deixar-lo! I a casa, amb ambient de maregassa, és molt probable que un nou frec domèstic faci que s’escapi la frase lapidària, enunciada com: ¡si fins i tot la meva amiga diu que el millor que puc fer és deixar-te!

--Que què?!

La decisió és complicada per la nòvia. Si tot fent cas a l’amiga de l’ànima, deixa l’home i es queda amb ella, amb el temps i per poc malament que li vagin les coses amb amants posteriors, pot pensar que es va equivocar, fet que generarà rancúnia contra ella i molt possiblement el trencament de l’amistat. Més d’una, ho confesso, m’ha vingut amb la cua entre les cames per tornar “ni que sigui com a amics”, penedida, que si estava mal aconsellada i tal, i jo he acceptat o no en funció del grau de dolor pretèrit causat i del temps transcorregut. Si en canvi es decanta pel nòvio i va espaiant les trobades amb l’amiga íntima, fins que la companyonia s’esvaeix, pot plantejar-se l’obvietat que d’homes n’hi ha molts i d’amigues de veritat molt poques, i li faci mal el buit ocasionat per l’absència de l’altra. Tanmateix, allò que resulta dificilíssim és compaginar dos odis enfrontats. En algun moment hi ha sortides de grup o festes o celebracions, on han d’estar nòvio i amiga en un mateix espai, i on ambdós acostumen a acariciar sense dissimulació el derringer amb la mà entaforada a la butxaca. 

Com a home, aquesta reacció d’animadversió granítica i fatal em resulta incomprensible. Entre mascles, mantenim un caduc codi de cavallerositat, que ens impedeix d’opinar de la dona de l’amic encara que la susdita ens faci l’efecte d’un raig de vinagre a l’ull. Si ell l’ha escollida i hi està bé, res a dir, que tiri milles fins que s’estimbi, o no. A més, no acostumem a parlar d’aquests temes i si ho fem, sempre és per tractar de qüestions greus, com una infidelitat d’ella, on el màxim que ens permetem d’expressar, succintament com és habitual, és, tio, si no ho suportes, talla. No entrem en competència, ens alegrem que el nostre amic sigui feliç, confeccionem una ferma i solidària pinya. No crec que sigui el cas de les dones, on el terme “amiga” és més complex, variable, ambivalent i potser traïdor, on el benestar de la companya de l’ànima sembla a cops que vagi en detriment de la pròpia ventura, on les abraçades de vegades amaguen un punyal que frega temptadorament l’esquena de l’altra, on l’enveja tinyosa obre les mandíbules d’al·ligàtor a l’espera de la queixalada letal. La pregunta que em faig, que ens fem els homes, és: són realment amigues o tan sols “amigues”? Una volta un conegut em va dir al respecte, i em va fer gràcia, perquè negar-ho, que la millor amiga de la meva nòvia m’odiava perquè s’estava entrenant per ser una bona sogra en el futur. Se non è vero, è ben trobato, que diuen els italians.

El petó infinit

Va haver-hi una temporada que treballava de tardes-nits. En acabat, no podia tornar a casa i enfrontar-me a la soledat nocturna encara en un estat accelerat de neguit, perquè la feina era intensa i de responsabilitat. No hi havia forma d’aclucar l’ull, i com menys arribava la son, més em crispava. Així, aprofitant que el despatx era a la Barcelona Vella, anava a fer un tomb pel Born, que començava a estar de moda, prenia una copa i aleshores ja sí, més relaxat, podia tornar a la llar amb la certesa de què cauria rodó en el llit. En una ocasió, vaig entrar a un petit pub de música llatina, vaig demanar un combinat i vaig seure a la barra. Jo no sóc de ballar però sí que m’agrada observar com balla la gent; de fet, honestament, com ballen elles. Acostumaven a ser vertaderes apassionades de la dansa, que prenien classes durant la setmana i després sortien de nit, divendres i dissabte –era divendres--, a posar pràctica els coneixements adquirits amb sud americans, molt hàbils, de natural, a moure’s amb una gràcia envejable. La música era alegre, l’ambient distès, la gent reia, i això actuava com a bàlsam pel meu sistema nerviós revolucionat. Això i un parell de mojitos, és clar. Mai no se sap per què, d’entre tota una munió de gent, de cop i volta et trobes esguardant una única persona. Vaig reacomodar-me en el tamboret per observar millor la noia. Movia els malucs amb èmfasi, alçava els braços, girava, mostrava les seves dents blanques amb un somriure que li atorgava l’aparença d’haver nascut amb una alegria congènita. Deuria voltar els 30 –jo aleshores en tenia 35--, vaig pensar mentre mirava la mossa dansaire, els seus moviments, la seva figura, i vaig admirar aquell melic que s’entreveia quan el vaivé del ball li alçava el jersei cenyit. Ell, la seva parella de ball, em molestava; semblava caribeny, alt, fibrós, mulat, una meravella d’home que es movia amb la cadència de ballarí professional, i que es notava a anys lluny què era allò que esperava d’ella: el mateix que buscava jo.

Al costat d’ells, dues noies més, aquestes no tan maques, van mirar-me, somrient. Vaig saber després que eren amigues de la noia, que havien advertit la meva insistència visual i entre els clarobscurs acolorits del local, no sabien ben bé sobre qui es posaven els meus ulls interessats. Al cap de dos o tres peces musicals, la noia va aturar la dansa, cansada, i va acostar-se a les seves amigues, van riure, un glop de cubata. Va ser quan ella es va fixar en mi. Els nostres ulls es van creuar i ella va girar-se d’esquena, no volia que la veies riure, afalagada. Els següents balls anaven dedicats cap a mi, sabent-se observada, admirada, desitjada, tot i que jo encara ho desconeixia. M’hi volia aproximar però no hi trobava la manera. Ballava sempre amb homes diferents –sort!-- i estava poc a la barra, que era el territori d’acostament. A part, que hi havia les amigues, que dansaven menys i que em somreien, però no m’interessaven. Em subjugava ella. Al cap d’una estona vaig canviar de lloc, buscant un indret del local on ella pogués apropar-se, sola. Després ja seria jo qui l’abordaria. Però no es va aproximar. Al cap d’una estona vaig anar al bany, vaig tornar a la barra, passant-t’hi molt a prop, fregant-li l’esquena amb el colze, ella em va mirar somrient, era el moment precís de dir-li alguna cosa, però no se’m va acudir el què, em vaig quedar bloquejat, i vaig passar vergonyantment de llarg. Vaig pensar que estava fent el ridícul amb tanta indecisió i em vaig concentrar en un segon mojito. Ho hauria tingut molt fàcil si hagués sabut ballar com ballaven tots aquells homes, però no era el meu estil de dansa, no en sabia. Molest, vaig canviar d’orientació a la cadira i vaig fixar-me en altres noies, algunes de les quals, a falta de mascle, ballaven entre elles, de forma acadèmica. Algunes seguien unes passes més pautades, altres eren més espontànies; algunes es deixaven portar per la seva parella, altres imperaven en la dansa. Era, en fi, un univers de goig sentit i exhibit, de sensualitat buscada i assaborida, un món de delícia del qual em veia obligat, per ineptitud, a romandre-hi a part.

Al cap d’una estona, vaig buscar amb la mirada la seva figura. No la vaig trobar a la pista sinó a la barra, amb les seves amigues, i em vaig sentir il·lusionat de sobte. Qui no semblaven tan animades eren elles, que parlaven sense la desimboltura d’abans, molt més morigerades d’expressió i de moviments. Vaig pensar que era el moment d’anar-hi i comentar-li qualsevol cosa, com que què bé que ballava, quan vaig aturar el gest de baixar del tamboret: les vaig veure agafar els abrics, que tenien amuntegats en un racó, i preparar-se per a marxar. Les dues amigues van passar pel meu costat sense ni mirar-me. Ella, no; ella em va mirar als ulls. Em va mirar als ulls i a mesura que s’acostava, em va enllaçar per la cintura allargant el braç i, tot en un mateix gest vellutat i harmònic, va posar els seus llavis sobre els meus. Eren uns llavis fins i suaus, oberts, que deixaven pas a una llengua de seda, humida, movedissa, salina. El petó va ser llarg, tendre, dolç, i quan ella es va separar ens vam fitar a una distància mínima. En aquesta ocasió, vaig ser directe:

--On vas ara?

--A casa.

--T’acompanyo.

Va veure com les amigues esperaven a pocs metres, amb expressió adusta. Va arquejar-se cap enrere, fent onejar la cabellera. Va riure.

--No, guapo –va dir--. Has fet tard.

Va disposar-se a marxar.

--Espera.

Ella es va aturar.

--Si tens el dret de fer-me un petó, jo també tinc el dret de fer-te’n un a tu.

La noia va somriure lleument, ara va ser jo qui la vaig enllaçar per la cintura, la vaig apropar, vaig repetir la besada, una besada que vaig fer amb por que ella tornés a separar-se, perquè jo no ho pensava fer. Quan la meva mà va descendir de la cintura cap el cul, ella la va agafar i va dir-me amb amabilitat que no.

--Adéu –va dir.

--Adéu.

De nou solitari, vaig demanar-me un tercer mojito, cosa que no acostumava, i vaig pensar en el que acabava d’ocórrer. Era el primer cop que em passava així, sense paraules, ignorant el seu nom, sense saber qui era. Vaig restar aïllat, bevent. Pensava només en ella, en la besada, la llengua, els llavis, les dents, i vaig desitjar com mai que els creadors de conceptes, els enginyers de béns, els inventors de sensacions, s’afanyessin a dissenyar allò que més falta em feia en aquell moment: el petó càlid, sucós, gegantesc, inacabable. El petó infinit.

Amor, donar

Llarg i eixorc camí de desert, això és el què m’ha esperat a cada trencament de relació. Un erm emocional, la desesperança. Si sóc honest, honest amb mi mateix, honest amb mi mateix fins el dolor, puc arribar a entreveure allò que més mal m'ha fet. És, simplement, perdre’m allò que satisfà de l’amor: donar. Tendim a confondre, potser justament, qui sap, estimar amb rebre, amb ser estimats. És clar, que ser estimats és important. Però el vertader diamant que s’amaga darrere d’un acte d’estima està fet d’ofrenes. On l’amor es manifesta en tota la seva brillant amplitud i riquesa és en l’acte senzill, pur, bàsic, de donar, de donar-se. Això es perd amb cada mort de parella, i costa recuperar-ho amb una altra persona. Cal temps per tornar a sentir aquesta necessitat íntima de lliurar-se a algú altre, de compartir amb desinterès la quotidianitat franca, de suport, de ser-hi i fer. Cal temps perquè tot amor té subjecte, que som nosaltres, però l’objecte, el ser sobre el qual hi dipositem l’estima, ha de venir, venir com una entitat escollida i assenyalada, dotada d’una àuria d’inevitabilitat, una pàtina de predestinació, d’una boira matinal d’esperança, potser un hàlit diví, no ho sé. Sí que sé que no sempre ve, o que com a mínim tarda. Això és tot, tan senzill: a qui donaré? I sobretot, quan de l’enllà.

 

Física de vasos comunicants

Les dones són més intel·ligents que els homes. En cas de confrontació, guanyen sempre elles, per més que ell sigui el més intel·ligent dels homes i ella sigui la més lamentable de les dones. Dominen l'astúcia personal amb una habilitat que a nosaltres ens és desconeguda, com si pertangués a una altra dimensió. A les seves mans, nosaltres som titelles, peluixs. Admès això, he arribat a la conclusió que els homes hem d'evitar en tot moment entrar en qualsevol controvèrsia, que tenim, d'entrada, rotundament perduda. Ens queden, doncs, poques possibilitats d'actuació. Una d'elles, possiblement l'única, és dir que no. Aquest “no” té forma de maletes, d'estació de tren, de mocador a l'aire: me'n vaig. Insisteixo, cal tallar les inútils confrontacions que ens emboliquen, ens desesperen i ens indiquen el tediós camí de la derrota. Seguem-les en sec amb una fugida a temps, a poder ser amb elegància: no accepto el què tu em proposes, o desitges, o fas, i per tant me'n vaig. Patirem igualment les absències però com a mínim tindrem la consciència tranquil·la, perquè no les vam propiciar nosaltres. Allà elles, després, i la seva culpa, sentiment al qual hi són molt sensibles. Compensem una mica els desequilibris, és una llei física, de vasos comunicants.