Follo amb altres però et juro per déu que et sóc lleial

Ja fa anys que s’ha estès la teoria de la lleialtat a la parella en contraposició a la tradicional fidelitat conjugal. S’entén per lleialtat fer honor al compromís adquirit amb l’altra persona, al projecte de futur en comú, mentre que la fidelitat consistia --i consisteix-- en fet de mantenir una estricta exclusivitat sexual, tot i que la majoria de matrimonis prefereixen que tot dos conceptes vagin junts i de la mà, tal com queda explicitat en l’ensucrat i angèlic ritual de noces. Es pot ser lleial al compromís amb el cònjuge però ser-li infidel sexualment, o a la inversa, fidel sexualment però deslleial al pacte de parella. La lleialtat fa referència a una causa –el compromís--, mentre que la fidelitat afecta a la persona –la parella--. Així mateix, la lleialtat tindria a veure amb la raó, ja que els pactes es negocien des de l’intel·lecte, mentre que la fidelitat se sostindria sobre la base dels sentiments, atès que se suposa que una persona enamorada prescindiria de mantenir sexe amb tercers, per més atractius que siguin i per més desig que desvetllin. Això és el què més o menys argumenta aquesta teoria. Però mirant ben bé el diccionari, la diferenciació exposada entre tots dos termes presenta zones d’intersecció, de confluència, i molt boiroses. De fet, lleial i fidel són sinònims i fins i tot podrien perfectament significar el mateix. Per a mi, el matís de distinció no ho és tant com aparenta o es vol pretendre que sembli. Però en fi, doctors tindrà l’església d’aquest culte a les progres i bonifàcies banyes. 

Va, admetem que sí, que es pot ser lleial i infidel, o deslleial i fidel. El primer aspecte que hi veig és que, sense tanta parafernàlia moral, es tracta ras i curt que un matrimoni s’atorgui la llibertat de llençar de tant en tant una cana al vent sense que l’acció consti en acta, un espai de llibertat sexual per a aventures ocasionals, que ja es consideren a priori com a segures i inevitables. De fet, ho contemplo com una forma matisada i guarnida de la parella oberta. Molt madurs han de ser tots dos membres com per acceptar que l’altra part digui “et seré lleial però no fidel” sense que l’estómac es rebregui sorollosament i comenci a segregar àcids a full i el fetge bilis a tuttiplen. Han de ser molt madurs o bé molt freds i pràctics, o bé tan sols membres actius d’aquesta minoria de persones a qui no els fa res que la seva parella tingui altres companys sexuals, i per a les quals els súmmum de l’elegància consisteix a, sense deixar de llegir el diari o una revista en el sofà, preguntar a l’altre, quan arriba de catre aliè, si s’ho ha passat bé. 

--Sí, molt bé. 

--Me n’alegro, carinyo. 

Tinc la impressió, tanmateix, que el tema de la lleialtat versus la fidelitat no es planteja en general de forma gaire oberta. Almenys fins allí on he pogut parlar amb gent, i també per experiència pròpia, crec que s’usa més com a autoprivilegi, tot arrogant-se un mateix, sense comentar-ho amb la parella, el dret unívoc a treure el ventre de penes si un tercer es posa a tret d’intercanvi de fluids. És només en el supòsit de ser descobert, que l’argumentació de t’he estat infidel però et sóc lleial, es posa damunt la taula ara sí explícitament, en un intent sovint debades de minimitzar l’imminent cataclisme. Potser a cops se salvi la relació, tot i que sospito que és en la minoria dels casos. A part, que la situació es veu diferent en funció del sexe que se sigui. Ancestralment, el mascle busca perpetuar els seus gens, mentre que la femella cerca protecció i subsistència pels fills. Així, la infidelitat sexual resulta més traïdorenca pels homes, perquè algú altre ha dipositat semen a la vagina de la seva parella i la transmissió genètica es troba en risc, mentre que per la dona la deslleialtat és més important, ja que això connota que les preferències de la parella s’adrecen cap a una altra persona, una contrincant, posant en perill el proveïment per a la descendència, béns que poden passar d’ella a l’altra. En els nostres temps, aquesta distinció es formula en termes ad hoc. Com que per la dona el sexe encara s’associa molt a l’afectivitat, una infidelitat de llit esgarrifa a l’home, atès que suposa inconscientment que l’activitat sexual pot no només quedar-se en això, i comportaria per tant implicacions sentimentals o emocionals. Ja sé que ara les dones cada cop separen més el sexe de l’amor, però encara tenim gravat en els gens l’alarma de perill quan la parella ens fa el salt, per temor a què la relació toqui a funesta fini quitança. Per contra, aquest risc, per elles, es dóna més en la deslleialtat que en la infidelitat, en la traïció al projecte en comú –que s’enamori d’una altra—que no pas en el fet que hagi tingut una aventura sexual ocasional, agafada al vol. Per això les dones, quan descobreixen una infidelitat, el primer que pregunten és: però l’estimes, a ella? Si es dóna la resposta adequada, que és: no, per descomptat que no, aleshores relaxen musculatura i ja poden planificar des de la tranquil·litat d’ànima el festival cruel, sanguinari i saborós de la revenja. Perquè que les alarmi més la deshonestedat no significa en absolut que perdonin a l’incaut i dat i benït infidel. 

En realitat, i deixem-nos estar d’històries, tots, homes i dones, volem el mateix: una parella fidel que ens acompanyi i suporti en el nostre dia a dia vital, i fer festius experiments d’alcova amb altres persones que ens cridin l’atenció i estimulin humectadorament el baix ventre. Volem parella i amants, seguretat i aventura. Ho volem i, si mirem dins nostre sense enganyar-nos, també ho aconseguim, en major o menor grau. Tots ho volem tot, i tots fem el que podem. Egoisme? Sí. Però qui és que diu que la naturalesa humana no és egoista...? 

Per finalitzar, constatar que en cas d’infidelitat la qüestió de si cal dir-ho a la parella es resol amb un monosíl·lab contundent, emfàtic i immutable: no! Llevat de quatre somiatruites idealistes i semisuïcides, la gent fa i calla. Perquè si s’ha pres la decisió de jitar-se extramatrimonialment amb una altra persona, s’ha de tenir el coratge, l’habilitat i la consideració d’ocultar-li-ho. Cal menjar-se la mala consciència sense amanir ni condimentar, és un fet. En això, elles pateixen més, perquè són més sensibles al sentiment de culpa, però també dominen millor els mecanismes del silenci i la dissimulació, perquè planifiquen millor i tenen més cura dels detalls, ja que és justament en els detalls on es revela la mentida, per on t’enxampen ben enxampat. Els homes som més babaus, en aquest aspecte. I en molts d’altres, ja posats a dir-nos les veritats.  

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.

Jazz, espelmes, encens i t’estimos

És curiós com al final els tòpics, en la seva majoria, acaben per ser certs. Bé, probablement per això són tòpics, perquè són idees que compartim el comú de la gent. Pensava ara en concret en aquell de clàssic que diu que els homes, per cardar, ho han de prometre tot, i després d'haver cardat, res de res, esborrar les promeses i sumir-se en un estat d’amnèsia comatós, fer ostentació d’un lúgubre oblit. Com més va, més dones hi ha que admeten que van a clavar un clau i prou, el sexe pel sexe, però la majoria d’elles encara tendeixen a decorar les relacions sexuals amb intangibles emocionals i afectius, de la mateixa forma que de púbers guarnien amb cors, flors i coloraines els apunts escolars. Potser la primera nit no ho verbalitzin, la segona possiblement tampoc, però si les vetllades es van repetint de forma regular, sempre arriba el moment en què exigeixen què hi ha més. Fan saber que senten alguna cosa que va més enllà del mer contacte sexual –no cal que sigui l’amor de la seva vida--, i demanen si són correspostes i amb quina intensitat. Durant molts anys sempre vaig ser honest i, amb molta delicadesa, indicava que més enllà de què ella m’agradava com a persona i com a dona, el component afectiu encara estava per venir, que ja arribaria –si s’esqueia--, però que calia deixar passar una mica de temps, a veure com evolucionava la relació. Ho acceptaven a contracor, amb una ganyota de desencís en el rostre i una expressió d’ulls de desesperada impaciència, del ja hi tornem a ser, dimonis. Però la caixa dels trons s’havia destapat i en trobades posteriors continuaven regirant-la de dalt a baix amb una fastiguejada ostentació. El tema en litigi del què sents per mi, imprescindible i urgent per a elles, molest i tediós per a nosaltres, generava discussions periòdiques, de vegades només de cares llargues, de vegades de ganivet entre les dents, fins que arribava un punt de no retorn en què deien prou. Acorralats amb subtileses reiterades o requeriments explícits, havíem de definir-nos finalment si era blanc, negre o gris, i si era gris, quina tonalitat de grisor tenia, i assenyalar-lo amb precisió en el ventall del pantone. O això, o bé si es persistia en l’ostracisme, la relació sense saber ni com ni per què entrava en una rutina d’esllanguiment, la passió i les trobades minvaven, i elles activaven el radar per buscar-se un mascle substitut, moltes seguint els exaltats consells de les seves enemigues de l’ànima: si no et diu que t’estima és que no t’estima, i si t’estima i no t’ho diu, és com tots, un covard, i no et mereix perquè tu vals molt, i això no t’interessa, el què has de fer és deixar-lo i trobar-ne un altre, com si el món no estigués ple de tios, per déu. 

En tot cas jo no enganyava i els concedia a elles el dret de fer i desfer el fregall d’espart emocional que les confonia i exasperava, els atorgava per convenciment moral la possibilitat real d’escollir tot dient-los amb franquesa el què hi havia, mai no els feia decidir res en fals, tenien tota la baralla ben desplegada sobre el tapet verd per a prendre la decisió més convenient pels seus interessos. Ara, no obstant, començo a dubtar molt si la forma d’actuar hagués hagut d’estar l’antagònica, com la que assenyala el tòpic clàssic: no ser sincer i jurar pels morts, prometre per l’ànima, assegurar per l’onomàstica, posar a l’altíssim per testimoni que el meu cor batega per tu i sols per tu, que el teu món i el meu formen una unitat refosa i invulnerable, que estem predestinats a ser l’un de l’altre i l’un per l’altre i que viurem feliços i menjarem anissos i bombons de praliné. Moltes dones ho reclamen així, ho ordenen, imposen un codi femení de paraules xiuxiuejades a frec d'orella, de remor mel·líflua que amoroseix consciències, d’ornament que assossega l'atmosfera, que tranquil·litza i conforta. Es tracta d’un element més del ritual amatori, com la música de jazz a baix volum, les espelmes rogenques distribuïdes estratègicament per l’estança, l’encens que enlaira des de la punta al roig el serpentí de fum, les copes de vi de criança que acaloren l’estómac i desinhibeixen els instints i, si Sant Pere és clement, el plugim hipnòtic que repica en el cel obert i que tan lànguidament fa brillar les mirades: clar que t’estimo, amor meu, tu ets diferent, ets única per a mi, com pots dubtar-ho? Entès des d’aquesta perspectiva, no crec que pugui parlar-se de deshonestedat o hipocresia masculina, atès que es confecciona una exigida i forçada escenificació teatral, un joc il·lusori no regulat d’acoloriment ambiental que potencia el intercanvi pedestre de contactes i fluids. 

Tot això, a no ser, és clar, que comenci a establir-se per part de tots dos una relació més sòlida i profunda, un projecte de futur comú seriós i dissenyat a dues mans, on aleshores sí que aquest digue'm que m'estimes encara que sigui mentida pot arribar a ser danyí, cruel, immoral i inhumà. Quan s’hi va de debò, quan existeix implicació d’afectes, quan s’estima realment de cor, la parafernàlia mecànica, fingida, postissa, fa nosa, sobra, i allò què es verbalitza ha de ser exposat i sentit honradament, profunda i sincera. Però si aquest no és el cas, i la majoria de les vegades no ho és, utilitzar el verb estimar amb profusió, amb accent trobadoresc, com a música verbal, com a carícia per les oïdes, no crec que resulti perniciós. Al capdavall, les relacions, com sempre succeeix, les que hagin de durar, duraran, i les que no, doncs no.

L’apassionant món de les cuirasses masculines

Una de les diferències entre sexes que ocasiona més perplexitat és la forma en que vivim i administrem les emocions. Les dones ho fan d’una manera i els homes d’una altra, i per més que ens hi entestem no podem sortir-nos dels marges que ens dicta la nostra genètica. És així, acceptem-ho. Les nenes, de ben petites, conversen, verbalitzen sentiments, intercanvien afectes, empatitzen i es comuniquen socialment, habilitats que mantenen i perfeccionen al llarg de la vida. Els nens, en canvi, són parcs de paraules, silencien el món emocional, es retrauen en si mateixos i es relacionen amb agressivitat, característiques que també els determinaran l’existència futura. Les dones se senten còmodes en l’univers de les emocions, és el seu hàbitat personal, i els homes en tot allò que sigui acció i practicitat, és el seu frenètic univers. Les darreres tendències socials, tanmateix, advoquen per la feminització de l’home, de forma que els mascles ens trobem abocats a entrar en l’àmbit del verb, els sentiments i la comunicació. La primera pedra d’aquesta nova situació la va posar, de forma involuntària, Daniel Goleman amb el seu llibre “La intel·ligència emocional”, on exposava que els nois amb un coeficient d’intel·ligència més alt acostumaven a fracassar en la vida, mentre que altres menys dotats, pels quals ningú no donava un duro, acabaven per convertir-se en brillants triomfadors. Goleman va concloure que la intel·ligència real, la que conduïa a l’èxit, no es basava en la capacitat de llestesa de les persones, sinó en les seves habilitats en la gestió dels sentiments, les emocions, l’empatia i la sociabilitat, talent que les dones porten incorporat de sèrie per mor de la seva genètica. Hàbils, les feministes no van desaprofitar el manà caigut del llibre i van adoptar això com a argument afavoridor per a la seva causa. Corol·lari, si vols tenir èxit, senyor mascle, feminitza’t. I és en aquest punt d’evolució on més o menys ens trobem en els temps que corren.

Això a part, resulta que el patriarcat, fruit de l’època industrial, ha desaparegut, perquè el concepte de patriarcat prové de patrimoni i ara com ara, en treballar fora de casa homes i dones per igual, aquest ja és compartit, i no com abans que sols l’home aportava els diners a la llar i per tant ostentava el poder com a cap de família. Com ja ens ho van advertir els sociòlegs de finals del segle XX, l’era tecnològica comporta un individualisme a ultrança, tant és que se sigui mascle o femella, que el tracte humà es vehicula d’individu a individu, directament de tu a tu. Malament ho tenim els homes, doncs, que hem perdut el poder del patrimoni i ens veiem impel·lits cap a la feminització de la nostra conducta, una dinàmica que, per més esforç que dediquem a adquirir-la, sempre ens vindrà diverses talles grans: primer, perquè atempta contra la nostra estructura i funcionament cerebral, i segon, perquè elles, en aquest terreny, sempre ens portaran galàxies d’avantatge. Em molesta com a home –sóc honest, ho visc així—no trobar-me en una situació d’igualtat entre gèneres, per a la qual jo també havia lluitat des de l’adolescència, advocant pel women’s lib i el feminisme en general; desitjava l’equanimitat entre sexes, però no el mer intercanvi del domini masculí pel femení, que és cap on estem anant en l’actualitat, si és que no hi hem aterrat ja de ple i a quatre grapes. Els homes ens trobem en la següent situació: sense poder econòmic, hem d’entrar forçats en el laberint dels sentiments i les emocions, verbalitzar-los i interactuar a través d’ells (“no siguis masclista, expressa allò que sents...”). Metafòricament, això és com ficar-se en una pista de gel on les dones es mouen amb faldilletes curtes i patins llustrosos fent vistoses giragonses i deliciosos malabarismes, mentre nosaltres obrim la porta de la tanca i hi penetrem amb sabates planes, esporuguits, trontollosos, maldestres com ànecs, i sabent d’antuvi que al primer pas en fals, que el farem, a la primera relliscada, que no tardarà, ens clavarem una hòstia descomunal, de les que marquen època a youtube i a traumatologia del Clínic.

Abans, als homes ens costava comprometre’ns afectivament per allò que tenia d’acceptació de la fidelitat i de renúncia a altres dones. Ara, amb el nou context, ens tornem encara més esquius, si cap, al compromís. Si l’adoptem, tractem de no buscar exclusivitats formals, i si encara així ens veiem obligats a assumir-lo, ens podem prendre la femenina llicència de no acomplir-lo: el pacte d’honor ha estat sempre una estúpida cosa de cavallers, mentre les delicades dames portaven intel·ligentment l’aigua al seu molí amb els instruments que fossin de menester, pragmàtiques, funcionals, deixant la moral ben apartada i aparcada. Poca cosa hi podem fer els homes, davant de tal panorama, és la crònica d’una humiliant submissió anunciada. El catedràtic de sociologia Enrique Gil Calvo propugnava no fa gaire que no acceptéssim la demanda social d’exteriorització de sentiments i reivindiquéssim una trista i vàcua resistència: el dret masculí “a la infelicitat, el desamor i la sequera emocional”, és a dir, renunciar als afectes, convertint-nos en una mena d’autistes sentimentals. És una possibilitat, però no acabo de veure-la clara, perquè anar a repèl d’una situació majoritària margina, isola i fereix, ens col·loca en el centre just de la solitud i la desemparança. ¿Per què no, en canvi, sent putes, la superficialitat afectiva i la hipocresia en el compromís? Sé que sona molt malament, fatal, una incorrecció política que xerrica a les oïdes, però és que no hi trobo cap més remei, pura autodefensa. Bé, i què. Així, els homes, com ens és dictat, parlarem d’amor, ens relacionarem a través dels sentiments, enaltirem el univers dels afectes, ens entendrirem per lacrimògenes emocions, mirarem sense desigs autosuïcides pel·lícules de la Julia Roberts i, en fi, entrarem a la brava en la pista de gel amb lliscoses sabatilles d’esport. Però per a les hòsties que dèiem i prevèiem, també serem cautelosos i ens vestirem amb mil i una cuirasses, armadures superposades que a les dones tan exasperen i que moltes d’elles ja han renunciat a arrencar-nos després de deixar-s’hi moltes ungles, moltes llàgrimes i alguna que altra vàlvula mitral, tot sent conscients uns i altres que alguna cosa hem fet malament en aquesta evolució confusa i de final incert, sense saber ben bé el què ni per què. L’únic verídic és ningú no hi surt guanyant i això ens hauria de fer reflexionar, ni que fos a estones mortes.