Acabo el blog a l'estil punkie: no future

Benvolguts amics, us deixo. Acabo el blog de Tastets Emocionals. I ho faig amb tot l’afecte amb què el vaig començar. He tingut milers de visites, que s’han entroncat en una determinada visió de la vida, la pròpia --dit amb modèstia--, amb arguments a favor o en contra, tant és, però hi han mostrat interès, que és el què compta. Això és impagable des d’un punt de vista d’un creador. Dir alguna cosa és senzilla. Que algú t’escolti, no tant. Suposo que des de l’òptica d’autor, fa que un es retrobi amb si mateix. I mola mazo, com deia el decadent i astut alacantí, en Camilo Sexto. Costa que et segueixin, és una feina àrdua, a no ser que hom faci les públiques barbaritats excèntriques que va fer en Cela abans que li donessin el Nobel, amb Jesús Hermida com a còmplice des de TVE, com shows d’absorció aquosa intestinal i viatges a l’Alcarria amb exòtiques --aleshores-- negres a l’estil Grace Jones com a xofers, tot s’hi val per vendre’s, amb màxim i delirant narcisisme, epifànica megalomania. Tan important és crear com vendre, que li ho preguntin si no a Picasso o Dalí o Warhol. Suposo que avui en dia tots dos membres de l’equip, Cela i Hermida, crien malves, com déu mana, de què et va servir la primavera, oh rossinyol. I els altres, els descendents, al marge de tot l’esforç per l’efímera glòria, els pirategen amb la navalla entre les dents l’herència, rei mort, rei post, la vídua és la culpable, res que no passi en les millors famílies.

  

Abandono el blog, sí. I també amb una certa amargura –fàstic-- existencial. Després d’analitzar relacions humanes i socials, sóc conscient que deixem en un món de voltors la descendència, a mans d’internet i les noves tecnologies i el batibull que generen a tutti plen, pel broc gros, a la bravíssima. La deixem immersa un context mundial d’estupidesa violenta i d’estupidesa beatífica i d’estupidesa a seques, i que déu els empari, pobres. Ho deia Hanlon: abans que en maldat, pensem en imbecilitat, i és el què és (una altra cosa és si jo vull inscriure-m’hi o prescindir-ne). Sols hi trobaran caos, caos dins del caos, un espiral de caos vertiginós, una maranya d’interessos on les lleis no seran les de sempre, les de viure, sinó les de sobreviure. Les lleis de vida estan sotmeses a la moral i l’ètica, al bé i al mal. Fem bé o fem malament, i ho considerem, i ho fem a sobre en funció de la relativitat dels nostres actes. Hitler va ser un monstre per a la humanitat, el mal suprem. Però va tenir cura de la seva família fins al final, pastor alemany inclòs, magnífic animal, que li van agrair en vida la seva tendra protecció. Nefast genocida per a uns, meravellós alliberador per a altres, digressions infinites sobre el calibre ètic dels nostres actes. Això, sobre l’acte de viure. Sobre la supervivència, les coses canvien radicalment. No en fem debat retòric, d’entrada, és superflu. El moll de l’os de la supervivència és senzilla: campi qui pugui. Si un rosegó de pa ha de salvar-me a mi i no a tu, me’l quedo per a mi. O mors tu o moro jo. L’instint ens fa voraços, xacals, hienes, voltors, qualsevol carronyer, més enllà d’un principi moral. És això el què ens espera: el què els espera. Suposo que en algun moment, nosaltres, els causants de tot, els culpables de deixar misèria als nostres fills, de llegar-los un món pitjor del què ens van transmetre els pares a nosaltres, tindrem la decència d’abandonar la vida voluntàriament entre –com deia en Vinyoli—“el mal i la vergonya”. Ens hauran de facilitar l’eutanàsia, i no serà una mort digna, perquè ningú no mor dignament. Dignament es viu, i no ho hem fet, mea culpa. Si no tenim la decència de suïcidar-nos, ja déu se’ns endurà mentre esgarrapem amb dents i ungles l’entranya d’una vida vergonyant per l’avarícia, egoista com poques, individualista, fictíciament pròspera, d’esquenes a la misèria planetària, deslligada per l’artifici del curs ineludible –i natural-- de la naturalesa. 

Un parèntesi, sobre això: dels set pecats capitals estem pagant –i pagaran, “an”—el pitjor de tots, el de la cobdícia, la nostra. Ens van oferir de tot, ens van enllaminir. Van ajuntar la malignitat de l’avarícia amb la de la temptació, principis bàsics del descens als inferns sols per separat –ja junt, ni t’explico-- i la catàstrofe estava cantada, àngels caiguts en l’abisme, autosatanitzats, Lucifer no ens és extern, el vam fer germinar i acréixer dins de nosaltres. Quantes vegades no m’hauré preguntat si el ying no preval sobre el yan i que el cèlebre equilibri es tracta sols de paradigmes de somiatruites, d’estúpids bufanúvols, de monjos tibetans amb el cap rapat, gongs reverberants, paisatge de serralades impossibles i mantres inútils. 

Deixem als fills una guerra, una guerra global, una III Guerra Mundial –ho pontificava en Sampietro, quan ja estava terminal i res no hi tenia a perdre--. La pitjor guerra de totes és la que no es veu, de la mateixa forma que la bala o la navalla que més danya és aquella que es dispara per l’esquena o que es clava des de la faixa oculta. Una III Guerra Mundial on la fal·làcia d’Europa es desmunta sobre una belga burocràcia inútil –els britànics ho han vist molt clar--, on els pàries del Mitjà Orient i Àfrica grimpen a cara o creu cap al somni germànic de riquesa, que mor en filats i policia i camps de refugiats a les fronteres, on les revolucions ghandianes s’estavellen contra la forca inclement dels bancs centrals, on la superpoblació mundial requereix de regulacions demogràfiques, sempre massives, cruels i sanguinàries; on el miratge de la democràcia sucumbeix en la perversió dels tres poders clàssics –executiu, legislatiu i judicial--, als quals se’ls afegeix un altre, el financer, i a sobre, sense la separació que proclamava Montesquieu, sinó tots quatre poders junts i en egoista acord; on el major estadi de la humanitat, la classe mitjana, es dessagna en favor d’un grapat –una seixantena-- de multirics i donant indiferentment l’esquena a la gran massa de població, que fina en la pobresa i la misèria de l’absència de menjar, subministres bàsics, sostre i acaba en el carrer i els cartrons, un escenari propi de Gogol o Mad Max; on l’Estat del Benestar es reclou en opositors i funcionaris –els únics que tenen sou segur de per vida--, que generen una riquesa fictícia (retornen a l’Estat el què l’Estat el dóna) i sempre tan queixosos i recelosos dels seus patètics privilegis; on el creixement econòmic arriba a ser tan irrealitzable i estúpid que els poders fàctics financers estatueixen el neologisme cretí del “creixement negatiu” –com es pot créixer en negatiu?--; on els bancs s’ensenyoreixen de tal forma de l’economia que transmuten el comerç, concret i legítim, en les finances, abstractes i il·lícites; on l’esperança de vida es potencia sense mesura mentre tothom oblida que de què serveix viure cent anys si la meitat d’ells es faran sobre la base d’uns caminadors i una pensió insuficient, si és que algun dia existeixen caminadors i pensions sense que una gran base de població posterior, activa i retributiva, financiï una cosa i l’altra; on la quotidianitat monetària de la gent, particular o massiva, s’escriu amb l’esfereïdor substantiu de “deute” i, a més, perpetu: persones, famílies, comunitats, països endeutats ad eternum; on el PIB s’hipoteca en favor de grans lobbies internacionals –dits ara globals--, agermanats amb els seus congèneres de privilegis, hipoteca que deixa la producció com un hamster corrent en l’interior d’una nòria que no es desplaça, sols es perpetua; on el debat actual –demà mateix en serà una altre—rau a com establirem el valor de les coses, si en diners com fins ara, o bé en diner virtual, bonus d’intercanvi, mercadeig de serveis, tornada a l’or, el què sigui, ningú no ho sap encara; on es grava l’educació, la sanitat, la ciència, la cultura i la mort, el negoci funerari, deixades a mà de déu o, com en diuen ara, de què cadascú “trobi el seu nínxol”, que és el mateix que dir que busca’t –insolidariament-- la vida; i on, en definitiva, el “no future” del punk dels 70, visionari, adquireix la seva major dimensió essencial, destructiva i ruïnosa.

Pel que fa a l’objecte d’aquests Tastets, sentiments, emocions i sexe, la cosa no és molt més afalagadora. Primer, preparem-nos a gestionar la soledat, que és el què majoritàriament ens espera –amb el terapeuta com a companyia per hores, si el podem pagar--. I segon, oblidem-nos dels sentiments en favor de les emocions. Els afectes s’han banalitzat fins a tal punt, s’han convertit en tan volàtils i oportunistes, en tan mercantilitzats en funció de l’actiu anti-soledat, que han perdut tota classe de solvència. Per mitigar aquesta buidor, han aflorat en sentit ple les emocions, com ho demostra el fet de les vint-i-cinc mil bufonades que la gran xarxa d’internet ens transmet al voltant del riure i el plor i totes les emocions que tots dos extrems poden contenir, fet que es pot comprovar tot veient qualsevol programa televisiu prestesament hilarant de zapping. I sobre el sexe, un supermecat, oferta i demanda, intercanvi prest i banal, cos sense ànima, físic sense persona, genitals en estat pur, hedonisme sense epicureisme, tècnica sense esperit, pell sense cor, acte i conversa artificial, espasmes matematizats –quant et dura un orgasme, quants en pots tenir--, tot molt d’acord en societats hipersexualitzades, des de pubertat fins a la senectut, folla i après mois la tovalloleta, el paper de wàter o el cobrellit. Res a dir sobre aquest món dels sentits, és legítim: escórrer-se forma part del nostre organisme. Però no sols –sols—sentits, no sols –sols-- escórrer-se, ha d’haver-hi alguna cosa més, alguna litúrgia, algun conjur, alguna creença humana global, un cosmos integrador, un cronopi cortazià, un concentricitat de cercles, superposició de paper de calc, vaga idea d’unitat, aquest inabastable ideal dels místics. 

I això, a tall de resum, és tot, benvolguts amics. Poc amable, ho sé. Ara únicament toca sobreviure o llençar la tovallola. Mentrestant, mentre la decisió no sigui presa, un petó i una abraçada, què menys, i una oració d’ermita a qui sigui per tal de no caure encara més en aquesta pobresa extrema, material o espiritual, o material i espiritual, que ens atorga, via tecnologia, aquest nou segle d’incerta glòria, de gloriosa incertesa, de constatable pobresa, de mortífera combustió interna y externa. Cada dia, ara, anar cap el futur és empentar un cotxe amb la bateria inerta. I sense saber què ens espera darrera del proper revolt, que la noia fantasma que ens adverteix del perill mortal de la corba sabem tots que és sols una maleïda llegenda urbana. 

Les dones m'estimen

Escolto sovint una afirmació, que em dol:

--Tens sort que les dones t’estimin.

Fins ara he respost sempre, honestament i ingènua:

--No és sort. Alguna cosa hauré fet de bo, si m’estimen.

Un cop una dona em va dir: saps en tot moment allò què un dona vol escoltar, i ho saps en cada dona en concret, i ho apliques. Els dones allò que volen. I per això triomfes, les enamores. Fa temps que dono voltes a això. Des d’una base de bondat, pots atraure i captivar dones. L’amor que atorgues, et correspon, sigui tant per part de l’objecte de l’amor –que pot ser que no-- com, posteriorment, per altres persones alienes al fet afectuós i recompensat cap a altres individus. Sóc partidari de la teoria de la cadena de favors, actes de generositat que s’han de fer sense esperar res a canvi, perquè després la bondat s’universalitza i redunda en el benestar de la comunitat, de la societat, de l’espècie. El màxim grau d’egoisme és l’altruisme, no hi donem més voltes. Hi he pensat molt, deia. I és complicat. Ahir veia el futbol en un bar, a prop de casa però no en el barri. El partit va ser entretingut i les passions es van desfermar. Hi havia una taula àmplia on s’hi asseien una dotzena de persones –barcelonistes, és clar--. Al final del partit, tot van ser abraçades per la victòria del Barça. Una de les persones de la taula, una dona, de la meva edat i amb molt bona figura, se’m va acostar al final –el desconegut--, i se’m va presentar. Em va donar una abraçada.

--Ets guapo –em va dir, sense que vingués a col·lació.

--Gràcies, t’ho agraeixo. Un plaer conèixer-te.

Ens vam acomiadar, ella se’n va anar amb la seva colla i jo vaig agafar la moto i me’n vaig anar a casa. No hi havia voluntat de seducció immediata per part d’ella –dic jo--, sols un comentari cortès i agraïdament rebut.

Un element més a la reflexió. El meu atractiu és que sigui guapo a ulls d’algunes dones? No. Tinc el pitjor actiu físic que pot tenir un home a ulls d’una dona. Faig 1.70 m i ja se sap que l’ideal de les dones són els homes alts o com a mínim d’estatura mitjana. Cert és que tinc harmonia de rostre i de físic, més de ballarí que de culturista, i això juga al meu favor. Ho compensa. Però continuo sent baix. No és, per tant, una qüestió de físic. Ni tampoc de bondat –sóc molt borde quan m’ho proposo--. Ni de saber dir allò què elles volen sentir. La qüestió, doncs, rau a saber què és.

Ja he dit que hi he donat moltes voltes, durant anys. Crec, després de molt pensar-hi, que l’actiu és tan simple com complex. És conèixer mínimament la naturalesa humana. I això no t’ho ensenyen a cap universitat, no hi ha cap assignatura que en mestregi. Sols la vida, les relacions i les lectures dels savis. I dic mínimament perquè com més se sap de la naturalesa humana, més se sap que no se sap res. És molt socràtic, ja ho sé, però passin-m’ho per alt. Tanmateix sembla ser que aquest mínim ja és molt. Com un gran actiu. Com si hi arribés poca gent. No me’n poso medalles. Sòcrates va cardar-se la copa de cicuta amb gust i ganes, decebut dels congèneres, amb amargura, com alliberant-se, mentre Diògenes buscava, fora, un “home” amb una llàntia en l’obscuritat, també amargat i decebut. Mirin, la meva bíblia és “Rayuela”, de Júlio Cortázar. És un llibre que són tres llibres. El primer, del protagonista, Horacio Oliveira, a Europa. El segon, del mateix protagonista repatriat a l’Argentina. El tercer, són retalls, un calaix de sastre, no té cap més importància per la trama del llibre. El millor són els capítols finals: a Europa, Horacio acaba submergit en la merda, la brutícia, la “bosta”, apel·lant intel·lectualment a Heràclit l’Obscur, que es va sepultar en un femer per guarir-se de la hidropesia. A l’Argentina, finalitza embogint en un manicomi del qual n’hauria d’ésser a la fi un dels seus dirigents. Brutícia i demència, claus de la naturalesa humana.

Entre estar ficat en la merda i ser un tocat de l’ala, tractar de buscar l’amor i la bellesa, com he pretès tota la vida, és una tasca idealistament titànica. Perquè es tracta d’això, al capdavall. L’amor i la bellesa, no hi ha més de grat en la nostra paupèrrima existència. L’única part positiva d’aquest animaló que en diem home.

No obstant, lluitar per això té un cost personal. S’ha de baixar als inferns per a tornar a ascendir, com Dante (per veure finalment les estrelles). O com Dostoievski. O Wilde. O Capote. O Sábato. O Camús. O Hemingway. O Doyle. O Poe. O Gogol. O Bukowski. O Navokov. I tants d’altres.

Tens sort, que agrades les dones, que em diuen. No és sort, és feina i duríssima. Ho dic sense dramatismes. Es tracta de fer un viatge existencial, vital, universal, que elles fan a cavall teu, arrecerades de les malures, i que des d’aquesta distància de seguretat, les fascina. Elles poden crear des de l’úter, no els cal res més. Nosaltres, no, sols ho podem fer des de l’avern. Els dimonis –los chicos malos--, matisat el terme, sempre atrauen. Perquè,  --los malos-- en el fons, sols busquem la veritat, la veritat de l’existència, bussegem en el fang de la naturalesa humana. Aristotèlicament, com més se sap, més bons hem de ser, una simple regla de tres, i prou eficaç en la seva despietada misèria.

Que elles m’estimen, i és clar! Les hòsties, ja me les emporto jo, com si fos per a elles una carrosseria fràgil, estellosa i letal. I que déu, o qui sigui, m’empari. Millor que sigui déu que els cardiòlegs de la UCI. Perquè, a la fi, dantescament, hem de veure les estrelles. En el doble sentit (per l'esperança literària i l'hòstia personal prèvia). I ándale. I que duri.

Un putiferi descomunal. Que l’últim estiri de la cadena!

La promiscuïtat humana és natural, tots ho sabem. Podem posar el sexe en un lloc superior o inferior en la nostra escala de valors, però allò que no podem evitar és que la recerca de plaer sexual sigui una constant en la nostra vida. Alliberats del jou religiós, cristià en el nostre cas, d’altres religions en altres casos, fer l’amor o cardar, com se li vulgui dir, es manifesta de forma tediosament quotidiana. I més perquè el desig ja no és aquell terrabastall tsunàmic pels homes o allò reprimit, exigu o inexistent per les dones. A tot déu –i fins i tot a déu si existís—li cal follar al llarg de la vida adulta i a fe de déu que fer el fet proporciona molt de gustet (el mateix fill de déu, Jesús, tenia a una devota Maria de Magdala per a tal menester). Recordo un episodi de “House MD” en què una felina dra. Cameron li explicava al guapet i insuls dr. Chase tots els símptomes que l’acte sexual ocasionava en l’organisme humà, al qual portava al límit de resistència. Va acabar el seu discurs clínic amb un comentari personal: si déu no ho hagués fet “tan divertit”, l’espècie humana s’hauria extingit fa segles. I esmento a déu tants cops sols per enfotre-me’n de la virginitat mariana i tantes altres bagatel·les --déu sap que això és cert--.

En resum, que tots plegats formem un putiferi descomunal, colossal, catàrtic. Observo la meva ciutat, Barcelona, qualsevol divendres o dissabte per la nit, el batibull relacional nocturn que s’hi forma, i la posterior cara beatífica i complaent de la gent el diumenge a l’hora del vermut, amb perfum d’aloe vera de dutxa post coitum sobrevolant l’ambient, i si tots no estem contagiats per una MTS (Malaltia de Transmissió Sexual) és perquè déu no ho vol. Va, paro ja amb les conyes sobre el SS (Ser Suprem). El folleteig particular és massiu. El col·lectiu, menys. He visitat per feina molts locals d’intercanvi de parelles i la llàstima és que ho vaig fer de massa jove. Ho fes ara, valgui’m déu! [Edu, prou!]

La gent de la nostra generació, la del baby boom, si la noia no era verge o semi verge, és a dir, amb un o dos noviets anteriors, una petita experiència i tal, poc que ens hi acostàvem, o sols per cardar. O verges o putes, llastimosament. Ara, sense segregació sexual educativa, la interactuació entre nens i nenes és d’absoluta naturalitat, i d’adolescents passa el què passa, i passa com els conills però a càmera ultraràpida. Conec noies que sense ni el carnet de conduir ja fan recompte dels seus ex i els falten dits de les mans, quan no de mans i peus, per treure’n l’entrellat. Quan en tinguin 50, ¿quin historial mesalínic no hauran acumulat?

I ara parlo des dels meu 50 amb les dones de 50 i em confessen –totes totes—que després del divorci van passar per una època de promiscuïtat, era lògic, no? Era lògic?, em demano, mentre dic que és clar que sí.

--I ara? –els pregunto.

--Ara no.

--Per què?

--Perquè ara selecciono. Vull tornar a fer parella.

L’instint de la majoria dels homes de la meva generació –els de les d’abans i els de les després, ni idea--, i prou que ens ho parlem, escaridament però ens ho parlem, és de pensar, bé, d’acord, amiga, però jo prefereixo ser el teu següent amant que la teva següent parella, però ens ho callem com a putes, no fos cas que ens perdéssim el polvo, encara que faci tant mal dir i de tan perversament interpretar. Però és. Per aquest motiu molts homes desapareixen davant d’aquests exemplars de femelles al cap de poques trobades o al cap d’un temps –pura comoditat sexual--, mig any, com a molt. El problema és que fora d’aquests exemplars de femelles, no n’hi ha d’altres. Ni tampoc de tios que no siguin tios putes, perdeu, noies, l’esperança. Sols les excepcions que confirmen la regla en un cas i altre.

A veure, és com una altra cosa que està de rabiosa actualitat, com escrivia jo en els meus temps de premsa. I és que es manté una primera trobada i de seguida, després de la tediosa conversa sobre les vides pròpies, i si hi ha connexió o química (o deixem que tot flueixi, o un cafè i després el què sorgeixi, com es diu ara, aquesta nova litúrgia vaselínica de ritual d’aparellament com repetia en Rodríguez de la Fuente), es planteja directament l’encontre sexual. Passem la nit junts?, diem nosaltres, els tios. Millor que no, en la primera cita, no, diuen elles.

--Ei, m’has dit que abans ho havies fet.

--Sols algunes vegades...

--I que tenien ells que no tingui jo?

La negociació és curiosa i entretinguda, més que les dels programes de televisió de les cases d’empenyorament d’objectes inservibles. Una mica de cessió per aquí, una mica de magreig (o petting, que en diuen ara els i les profes cursis i cursas) per allà, una semi oferta afectiva, etcètera, i al final tot acaba amb a casa teva o casa meva. Va, siguem seriosos, s’ha dissertat molt al voltant de la competència entre femelles, i poc sobre la dels mascles. Tots competim, cadascú contra els seus congèneres. Els homes volem ser alfa dogs i si elles gaudeixen oferint una imatge de dones sexuades i promíscues, perquè tots ho som en pro de la natura i la igualtat, allí on altres han triomfat, no fracassarem nosaltres. I elles saben que avui en dia Meetic o Badoo ens ho posen tot a dos ous. O tu, o una altra, i n’hi ha moltes fent cua. Aquestes pàgines web que els van resultar molt productives a elles quan van sorgir, ara ens resulten molt productives a nosaltres.

És un putiferi, que deia abans. I és un embolic, ho reconec. Un embolic d’embolics, a més. L’entesa entre homes i dones es complexifica. Tot se sofistica. És com entrar a un supermercat i tractar de comprar fulles d’afaitar: abans existia Gillette i la competència. Ara hi ha de tot i amb mil quantitats i ofertes, i al final tots acabem com el ruc de Buridan, que es va morir per no poder escollir entre dos farcells de palla situats equidistantment a ell. Això ens passa amb les relacions sentimentals i sexuals d’avui en dia. La diversitat, multiplicitat i embrollament. Si no volem morir-nos com el ruc, fem usualment un campi qui pugui a la desesperada, que això s’ensorra, i el darrer que estiri de la cadena. I allò de què es van conèixer al POF i ara formen una sòlida parella, deixem-ho pel déu que s’ho cregui. Sí, què passa?: he dit déu de nou!

Els anissos dels collons i l’hòstia dels capellans

La nostra cultura té una innegable i accentuada arrel judeocristiana, de tendència patriarcal, que redueix la dona a la trista dicotomia de verge o puta. És la Maria Magdalena santa o la Maria Magdalena puta. Avui en dia encara és diu que si aquella és la monja de la classe, perquè refusa els nois, o aquella la puta de la classe, perquè hi té massa afecció: o sigui, la que no se la tira ni déu o bé la que se la tira tot déu. No hi ha un terme mig entre tots dos conceptes antagònics, no hi ha una feminitat única, no hi ha una dona global. Entenc amb la mà al cor que les dones poden ser bondadoses, poden ser sexuades, poden ser mares, poden ser-ho tot en un sol envàs, i a més ser-ho en perfecta harmonia amb elles mateixes i amb l’entorn i amb l’univers. Però la marca, o xacra, de la creu com se sol dir és allargada i la seva influència castrant i anihiladora. Aquest fet ens ha creat de sempre un conflicte intern, tant a homes com a dones, perquè contraposa estúpidament el fet de poder ser bona persona amb el saludable gaudi de la sexualitat. Sempre ens quedarà l’esperança que la secularització de la societat acabi mica a mica amb aquestes indigeribles bagatel·les transcendentals, i enlloc de la Mare de Déu imperi per fi la Mare Naturalesa, molt més d’acord amb la nostra essència carnal.

Aquest tipus de coses m’han suggerit sempre una rebel·lia irreverent. Així com un Marlon Brando deixat de la mà de déu enculava a cor que vols a la pàmfila Maria Schneider ajudat per la mantega i tot recitant un parenostre, jo també vaig fer les meves tentines sexuals impietoses amb la religió aquesta de catòlica que ens va tocar de viure, patir, repudiar i finalment prescindir. De jovenet ja, on l’altivesa i la fúria eren més notables, un dia d’improvís se’m va acudir d’anar a per totes, de rebentar-la, i après mois, le déluge. A l’època utilitzàvem bastant com a anticonceptiu el coitus interruptus, ja que no existia ni l’antic fantasma de la sífilis ni el futur apocalipsi de la sida, i l’única preocupació que teníem els amants fadrins era evitar de totes totes que es produís un embaràs no volgut. Així, quan arribava l’orgasme, tenia la precaució de sortir del cos de la noia i acabar la feina de la forma que més bonament em passava pel cap. Sovint eren elles qui feien la cortesia de la mamada, diligents i educadetes com eren. Bé, doncs li vaig dir a la novieta de torn, entre urgents esbufecs, que tragués la llengua, que m’escorreria allí, i ella hi va accedir àvida, amb delectança, ens ho passàvem de mort, tot era tan novell i fantàstic. I així ho vam fer, ella estirant la llengua cap enfora, plana com una safata, i jo dipositant-t’hi amb un ull cluc per afinar la punteria els anissos de les meves preuades gònades. Ja era complicat, ja, perquè la potència dels vint anys era d’escàndol i les primeres xeringades semblaven ràfegues de metralladora epilèptica, però, en fi, certament vaig aconseguir que el semen caigués sobre l’eucarística llengua –sí, eucarística llengua!--, que s’oferia amb delit a acollir la lleterada de la mateixa manera que abans, poc abans o anys abans, a missa havia rebut la Sagrada Forma de mans d’un capellà. No era el cos ni la sang de Crist, sinó –com diuen els gavatxos-- el licor de la vida de l’Edu, allò que ens sumia en sacra comunió. Em venien ganes de dir en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant, amen, com en Brando cantava el parenostre, però no ho vaig fer, tan agosarat per unes coses i tan tímid per a unes altres.

Aquesta innocent pràctica, que tenia més d’insolència íntima que de vertadera insurrecció, l’he anat realitzant de tant en tant al llarg de la meva satisfactòria vida de catre, perquè la irreverència, per l’educació rebuda, sempre m’ha atorgat un plus de morbositat al fet, una pinzellada malèfica vessada sobre el beatífic blau cel del mantell virginal. Penso, per dintre, cada cop que ho faig: aquí tens l’hòstia, l’hòstia líquida, l’hòstia blanca, l’hòstia veritablement sagrada, aquella que va fecundar a Santa Maria i que tothom, en vint segles d’història, ha amagat vergonyantment com un pet sonor en la silenciosa vetlla en un tanatori. Perquè, xxxt..., diuen que va ser un colom. Un colom..., i uns collons!

Extra, extra...! El secret masculí millor guardat, al descobert...!

Hi ha secrets de grup que afecten a la solidaritat de sexe, que mai no es poden revelar, i mai no ho he fet. Però avui sí, avui m’hi atreviré, i no em preguntin per què. Em plau i prou, un caprici, falta de control d’impulsos, que diria un psicòleg. No ho visc com a traïció als meus congèneres barons, tot i que potser ho sigui. Tanmateix, l’objecte d’aquests escrits és dir, o millor, dir-nos, les veritats pel broc gros i sense parpellejar. Doncs, vinga, va, escupe, Guadalupe. La cosa va de com ens ho enginyem els homes per fer veure que escoltem les dones. Sí, fer veure, ho han llegit bé. Els homes per naturalesa practiquem l’economia expressiva, la síntesi verbal, som garrepes de paraules, però les dones, també per essència, no ho són gens, ans tot el contrari, i quan ens encarem en el quadrilàter mortal de la xerrera és com fer combatre a David contra Goliat, sols que traient-li la fona a David i aferrant-li les mans ben aferrades a l’esquena. Hem d’afrontar, d’aguantar, de sofrir, la –per a nosaltres-- megaloquacitat d’elles, que ens fatiga, desespera i sobrepassa. Fem l’esforç d’escoltar, d’acord, però hi ha un moment en què no ho resistim més i ens veiem obligats a desconnectar. Però com que a elles les molesta en sobre manera no ser escoltades, hem de recórrer al sempre efectiu “com si”. Com si les escoltéssim.

Positivem la qüestió, tanmateix. Un dels estudis clàssics de la psicologia estableix que si a un home se li pregunta com sap que la seva parella l’estima, respon que perquè practica sexe amb mi. Si el mateix se li demana a una dona, contesta que perquè m’escolta. Som conscients, perquè no som rucs del tot, que hem d’escoltar-les perquè se sentin estimades i al seu torn, en justa correspondència, ens estimin a nosaltres, és a dir, ens obrin les comportes del sexe, gest per al qual elles en tenen la clau mestra. Siguem clars, el preu de la passió de baixos passa indefectiblement pel verb, el d’elles naturalment. Si l’objectiu d’un home és acabar cartonant els llençols del llit amb una femella, ha de satisfer la tediosa penyora d’escoltar-la. Això no presenta cap problema perquè elles són mestres dels mots, no debades gaudeixen de dues zones cerebrals específiques per aquesta funció, una de gran a la part frontal de l’hemisferi esquerre i una altra de més petita a l’hemisferi dret, i en canvi els homes no en tenen cap de definida, cap ni una. Hi ha estudis demostren que les dones acostumen a pronunciar entre sis i vuit mil paraules diàries, mentre que els barons només ho fem entre les dues i les quatre mil, i això sense entrar el tema de la funció comunicativa, que també és diferent en ambdós sexes, tant en qualitat com en quantitat. Amb el lúbric objectiu exposat, els homes han d’aconseguir que les dones parlin, per tal d’escoltar-les, fet que resulta senzill, com també hem dit, però si per una raó o altra ens trobem amb una dona parca en paraules, hi ha un sistema prou eficient per fer-les parlar. És el punt “A”.

A.- Apel·lar als sentiments. En efecte, el món de les emocions és extremadament prolix en les dones, tot o gairebé tot ho viuen a través del prisma sentimental. No crec que calgui posar exemple d’aquesta afirmació, n’hi hauria a cabassos. El baró, doncs, davant d’una eventual migradesa expositiva d’una dona, només ha de formular-li la pregunta màgica: i tu com et senties? És l’espoleta que fa deflagrar els focs d’artifici verbal d’elles, tant és el tema del qual es tracti, que pot ser el més insubstancial del món. Si ella diu, per exemple, ahir vaig esperar mitja hora a què arribés l’autobús, ell ha d’inquirir: ostres, mitja hora... I com et vas sentir? O bé: no entenc la regla del fora de joc. Inútil explicar-la, tirin, senyors, pel dret: i això et fa sentir insegura quan veus un partit, no? El reclam emocional cap a elles, no cal subratllar-ho, per evident, es pot formular de forma directa amb el “i com et vas sentir?” o bé indirecta, amb qualsevol variant del “i això et deu fer sentir tal o qual, oi?” Amb el sistema ben aplicat, les rèpliques d’elles, esperonades en els flancs dels sentiments, podrien omplir pàgines a espai senzill i cos 8 de lletra. Bé, ja parlen o ja les fem parlar, ergo ja les podem escoltar o fer veure que les escoltem. Passem al punt “B” doncs.

B.- T’entenc. El “t’entenc” s’ha de repetir tantes vegades com sigui necessari. Elles parlen per ser escoltades, eufemisme que significa ser tingudes en compte, en definitiva ser compreses, i per això els hem de fer saber que ho són: t’entenc. T’entenc. Entenc. Ho entenc. Ahà, entenc. Mmm, entenc. Déu n’hi do, entenc. Tu diràs, entenc. Me’n faig el càrrec, entenc. Ostres, entenc. I això et va fer?, entenc. Què dius, ara?, entenc. Etcètera. Mentre els discursos d’elles prosperen i s’infinitegen, acotxats pels sibil·lins “entenc”, els nostres pensaments o imaginacions sovint se’ns van cap a altres indrets, molt allunyats del reguitzell d’idees que ens exposen en aquell instant. Sé que ara les lectores em matarien amb tortura sofisticada i lentíssima si afirmo que en la majoria dels casos que es dóna aquesta situació, i succeeix sovint, nosaltres l’únic que desitgem és que tanquin la boca de rec verbal i que ens facin un petó, per exemple, però que s’aturin ja. Com que no ho fan, la nostra ment continua errant per temes quotidians, de la feina, del futbol, d’altres dones –sí!—, o morals o filosòfics, o bé senzillament s’aquieta i es queda en blanc. I podem fer-ho, això de quedar-nos en blanc, perquè els mascles, quan el cervell es troba en repòs, n’aturen neurovegetativament el 70 per cent de l’activitat elèctrica. És aquí quan, embadalits, elles, que són detallistes, poden adonar-se que els mecànics “entenc” camuflen el més decepcionant desinterès, i ens criden enèrgicament a l’alto: ei, què m’escoltes?! Toca ara ràpidament tractar el punt “i C”.

I C.- És complicat. Quan ens enxampen vivint en els llimbs mentre elles parlen, hem de posar cara d’absoluta circumspecció, fer un lleu que no amb el cap i dir pesarosament: és que “és complicat”. Així donem a entendre que en realitat sí que escoltàvem i que ho fèiem amb tanta atenció que fins i tot rumiàvem en profunditat sobre les seves paraules. En la immensa majoria dels casos, elles reprendran el discurs amb un “clar que és complicat!, perquè...” i continuaran exposant-nos els seus neguits. Amb preferència cal escoltar en els propers minuts, no gaire, tampoc no cal extralimitar-se, ja després podrem deixar els nostres pensaments vagar per les més verdes praderies mentals que aconseguim d’imaginar. Nota al marge: no descurar els “t’entenc”. Bàsics.

En fi, de vegades la natura, que passa per sàvia però no ho és gens, ens situa a tots dos sexes en contextos complexos i contradictoris, i a sobre ens crea la necessitat els uns dels altres, cosa que genera un camp abonat per a la controvèrsia i el conflicte. L’únic intel·ligent davant d’això seria la pràctica activa de l’homosexualitat, per igualar condicions neurobiològiques, però la condemna a l’heterosexualitat, els qui ho som, també és demiürgicament inapel·lable. Arribats a aquest punt, amics, dringa la campana: hem de pujar al ring (i no som Cassius Clay). 

Depilació escrotal masculina, ¿voulez vous?

En els darrers anys he rebut diverses peticions de què em depilés el cos, com ara sembla que ho perpetren molt homes, arrel de la moda ja d’anys de la metrosexualitat. Se sap que els metrosexuals tenen una extremada cura per la seva salut i la seva aparença física, una mica a l’estil de com ho han fet sempre les dones, tant en revisions mèdiques, com en figura, roba, cabell i ús d’ungüents de bellesa. És evident que els metrosexuals van aparèixer quan es va posar en marxa el procés social de feminització masculina, on a part de la minuciositat estètica també s’hi incloïa la demostració pública dels sentiments i les emocions sense pudor ni vergonya, i fins i tot els plors públics, tendència que hauria posat els pels de punta a un mascle dur a l’antic estil com en John Wayne. Aquest nou paradigma d’home, tendre i sensible, allunyat de la rudesa imperant en l’arquetip masculí de tota la vida, ha afavorit enormement la indústria cosmètica, fins al punt que sempre hi haurà l’etern debat de si va ser aquest sector econòmic qui va influir per tal que els homes es tornessin tan pulcres i meticulosos com ho són en l’actualitat, o la feminització masculina va ser qui va engegar la producció de potingues de bellesa for men. És en d’aquest context on s’introdueix el tema de la depilació. En un principi, s’afaitaven els esportistes d’elit, nedadors, corredors i ciclistes, perquè en les seves curses obsessives per arrencar dècimes de segon al cronòmetre havien d’adquirir la màxima aerodinàmica, i la resistència a l’aire que suposaven els pèls els podia significar quedar fora del pòdium en competició d’alt nivell. El fenomen, emperò, es va estendre  a la vida quotidiana i es va considerar un valor estètic afegit lluir a la platja o al llit un cos harmònic i de pell llisa i llampant com el d’una femella. Braços, cames, pit i ventre, tot sense pèl. I aquí arribem al quid de la qüestió. Com les dones es depilaven el sexe totalment o parcial, ells, doncs, bé, el mateix. Dilema: pèl a l’escrot sí o pèl a l’escrot no.

A veure, per a mi, no. I ho dic amb coneixement de causa, ja que un cop em vaig depilar tot el baix ventre. Deuria voltar el 30 anys i una antiga amant em va encomanar ladelles --no res, una ferida de guerra--, ja explicaré un dia la història, que s’ho val, i cansat d’empastifar-me amb antiparasitaris sense cap resultat positiu, vaig optar per tallar a la valenta, i armat amb una maquineta d’afaitar a una mà, amb el pot d’escuma a l’altra, i amb convulsions a l’ànima vaig –cric, cric, cric...—deixar-me els ous de mascle més pelats que uns ous de gallina, valgui la vulgar sinonímia. Em vaig emportar per endavant pelussera, paràsits, llémenes i orgull, i tal dia va fer un any. El mirall del bany em va demostrar després que el resultat estètic no era gens afavoridor, tot i que encara tenia l’escrot dur i tibant com el d’un fadrí en carnal desdejuni. En això coincideixo amb el genial còmic Berto Romero, quan afirmava:

--L’arquitectura testicular és molt ingrata per a veure-la sense pèl.

Per contra, entenc que el pèl al cos està destinat a la desaparició natural, encara que encara restin milers d’anys per a què això succeeixi. Ancestralment, el pèl a l’entrecuix té l’objectiu de protegir les parts sensibles destinades a la reproducció, però des que es va imposar de forma massiva la roba interior, els sexes, tan masculins com femenins, ja queden a recer per calces i calçotets i per tant la pelussera sobra. Quan això ens quedi integrat en el codi genètic, les noves generacions desenvoluparan òrgans reproductors amb absència de pèl, atesa la seva falta de funcionalitat, la seva inutilitat. Però encara ha de ploure molt. Mentrestant, jo, que tinc afecte a la meva epidermis pilosa, la mantindré allunyada de màquines d’afaitar, de ceres o cremes depilatòries, encara que hagi de ser sotmès a l’assetjament d’algunes dones tossudes i capricioses.

--Estaries millor sense pèl.

--En tinc poc.

--Raó de més, menys feina a depilar-te.

--Quan passi l’hivern.

--Estem a l’estiu.

--L’any vinent.

--Sí, home...!

Penso també --no puc evitar-ho-- en què sense pelussera es perdria aquella gràcia de la incomoditat dels pèls extraviats en la pràctica del sexe oral. Elles, com que engoleixen el penis, el pèl rebel se’ls queda ancorat a la gola, i executen la divertida onomatopeia de la raspera: hg, hg, hg...! “Vols una mica d’aigua?” “Sí, hg, hg, hg...” Nosaltres, en canvi, duem a terme el numeret sense preu d’extreure’ns amb una ganyota facial i dos dits, el gros i l’índex, el maleït pèl encaixat entre els incisius. “Te l’has tret?” “No encara...” “Ja...?” “No..., cony de pèl!” “No, pèl de cony!” I vinga a riure, uns i altres. On hi ha pèl hi ha alegria, que dimonis, i amb tots els respectes, els metrosexuals poden ben bé encerar-se les parts amb oli de llinassa, que els resplendeixi així la flamant llisor testicular. Ja els posarem després enormes miralls inclinats, com en els gimnasos, per a què puguin admirar amb l’adequat i orgàsmic narcisisme la preuada obra de Mr. Gillette. 

Follo amb altres però et juro per déu que et sóc lleial

Ja fa anys que s’ha estès la teoria de la lleialtat a la parella en contraposició a la tradicional fidelitat conjugal. S’entén per lleialtat fer honor al compromís adquirit amb l’altra persona, al projecte de futur en comú, mentre que la fidelitat consistia --i consisteix-- en fet de mantenir una estricta exclusivitat sexual, tot i que la majoria de matrimonis prefereixen que tot dos conceptes vagin junts i de la mà, tal com queda explicitat en l’ensucrat i angèlic ritual de noces. Es pot ser lleial al compromís amb el cònjuge però ser-li infidel sexualment, o a la inversa, fidel sexualment però deslleial al pacte de parella. La lleialtat fa referència a una causa –el compromís--, mentre que la fidelitat afecta a la persona –la parella--. Així mateix, la lleialtat tindria a veure amb la raó, ja que els pactes es negocien des de l’intel·lecte, mentre que la fidelitat se sostindria sobre la base dels sentiments, atès que se suposa que una persona enamorada prescindiria de mantenir sexe amb tercers, per més atractius que siguin i per més desig que desvetllin. Això és el què més o menys argumenta aquesta teoria. Però mirant ben bé el diccionari, la diferenciació exposada entre tots dos termes presenta zones d’intersecció, de confluència, i molt boiroses. De fet, lleial i fidel són sinònims i fins i tot podrien perfectament significar el mateix. Per a mi, el matís de distinció no ho és tant com aparenta o es vol pretendre que sembli. Però en fi, doctors tindrà l’església d’aquest culte a les progres i bonifàcies banyes. 

Va, admetem que sí, que es pot ser lleial i infidel, o deslleial i fidel. El primer aspecte que hi veig és que, sense tanta parafernàlia moral, es tracta ras i curt que un matrimoni s’atorgui la llibertat de llençar de tant en tant una cana al vent sense que l’acció consti en acta, un espai de llibertat sexual per a aventures ocasionals, que ja es consideren a priori com a segures i inevitables. De fet, ho contemplo com una forma matisada i guarnida de la parella oberta. Molt madurs han de ser tots dos membres com per acceptar que l’altra part digui “et seré lleial però no fidel” sense que l’estómac es rebregui sorollosament i comenci a segregar àcids a full i el fetge bilis a tuttiplen. Han de ser molt madurs o bé molt freds i pràctics, o bé tan sols membres actius d’aquesta minoria de persones a qui no els fa res que la seva parella tingui altres companys sexuals, i per a les quals els súmmum de l’elegància consisteix a, sense deixar de llegir el diari o una revista en el sofà, preguntar a l’altre, quan arriba de catre aliè, si s’ho ha passat bé. 

--Sí, molt bé. 

--Me n’alegro, carinyo. 

Tinc la impressió, tanmateix, que el tema de la lleialtat versus la fidelitat no es planteja en general de forma gaire oberta. Almenys fins allí on he pogut parlar amb gent, i també per experiència pròpia, crec que s’usa més com a autoprivilegi, tot arrogant-se un mateix, sense comentar-ho amb la parella, el dret unívoc a treure el ventre de penes si un tercer es posa a tret d’intercanvi de fluids. És només en el supòsit de ser descobert, que l’argumentació de t’he estat infidel però et sóc lleial, es posa damunt la taula ara sí explícitament, en un intent sovint debades de minimitzar l’imminent cataclisme. Potser a cops se salvi la relació, tot i que sospito que és en la minoria dels casos. A part, que la situació es veu diferent en funció del sexe que se sigui. Ancestralment, el mascle busca perpetuar els seus gens, mentre que la femella cerca protecció i subsistència pels fills. Així, la infidelitat sexual resulta més traïdorenca pels homes, perquè algú altre ha dipositat semen a la vagina de la seva parella i la transmissió genètica es troba en risc, mentre que per la dona la deslleialtat és més important, ja que això connota que les preferències de la parella s’adrecen cap a una altra persona, una contrincant, posant en perill el proveïment per a la descendència, béns que poden passar d’ella a l’altra. En els nostres temps, aquesta distinció es formula en termes ad hoc. Com que per la dona el sexe encara s’associa molt a l’afectivitat, una infidelitat de llit esgarrifa a l’home, atès que suposa inconscientment que l’activitat sexual pot no només quedar-se en això, i comportaria per tant implicacions sentimentals o emocionals. Ja sé que ara les dones cada cop separen més el sexe de l’amor, però encara tenim gravat en els gens l’alarma de perill quan la parella ens fa el salt, per temor a què la relació toqui a funesta fini quitança. Per contra, aquest risc, per elles, es dóna més en la deslleialtat que en la infidelitat, en la traïció al projecte en comú –que s’enamori d’una altra—que no pas en el fet que hagi tingut una aventura sexual ocasional, agafada al vol. Per això les dones, quan descobreixen una infidelitat, el primer que pregunten és: però l’estimes, a ella? Si es dóna la resposta adequada, que és: no, per descomptat que no, aleshores relaxen musculatura i ja poden planificar des de la tranquil·litat d’ànima el festival cruel, sanguinari i saborós de la revenja. Perquè que les alarmi més la deshonestedat no significa en absolut que perdonin a l’incaut i dat i benït infidel. 

En realitat, i deixem-nos estar d’històries, tots, homes i dones, volem el mateix: una parella fidel que ens acompanyi i suporti en el nostre dia a dia vital, i fer festius experiments d’alcova amb altres persones que ens cridin l’atenció i estimulin humectadorament el baix ventre. Volem parella i amants, seguretat i aventura. Ho volem i, si mirem dins nostre sense enganyar-nos, també ho aconseguim, en major o menor grau. Tots ho volem tot, i tots fem el que podem. Egoisme? Sí. Però qui és que diu que la naturalesa humana no és egoista...? 

Per finalitzar, constatar que en cas d’infidelitat la qüestió de si cal dir-ho a la parella es resol amb un monosíl·lab contundent, emfàtic i immutable: no! Llevat de quatre somiatruites idealistes i semisuïcides, la gent fa i calla. Perquè si s’ha pres la decisió de jitar-se extramatrimonialment amb una altra persona, s’ha de tenir el coratge, l’habilitat i la consideració d’ocultar-li-ho. Cal menjar-se la mala consciència sense amanir ni condimentar, és un fet. En això, elles pateixen més, perquè són més sensibles al sentiment de culpa, però també dominen millor els mecanismes del silenci i la dissimulació, perquè planifiquen millor i tenen més cura dels detalls, ja que és justament en els detalls on es revela la mentida, per on t’enxampen ben enxampat. Els homes som més babaus, en aquest aspecte. I en molts d’altres, ja posats a dir-nos les veritats.  

L'incomprensible valor espiritual de l'himen

Mai cap mite sobre la feminitat em resulta tan incomprensible com el de la virginitat. I encara molt més el testamentari que la Verge Maria hagués concebut a Déu fill sense fecundació animal. A l’Altíssim o a qui sigui gràcies, el cos de la dona ens garantitza la perpetuació de l’espècie i per això ha de fer germinar en el seu ventre, mitjançant l’ajut cordial i profund del mascle, és a dir, nosaltres, els embrions que esdevindran futures i magnífiques criatures. I això no es pot dur a terme amb protecció himenística, amb virginitat. S’ha de fer com la natura determina, i la natura determina que el pòl·len ha de dipositar-se diàfanament en el pistil. El mite de la puresa tampoc no em serveix, i molt menys la que se’n deriva, la contradicció bizantina entre verge i puta, Maria i Magdalena. No hi ha més imperi que el de la naturalesa, el de l’espècie, el de la perduració. La resta, per més mites que siguin, per més sagrades que siguin, em semblen coses molt, però molt, imbècils. Res és més cafre en aquest món que la glorificació d’una membrana tan infantívolament funcional, i tan neutra i insubstancial, com el maleït himen.

No només el cristianisme advoca per la virginitat. També ho fa l’islam. Fa un parell d’anys, recordo que vaig disposar eventualment d’un matí lliure, i vaig anar a la platja, on vaig descobrir com de reveladora esdevenia la massificació carnívora al sol. La proximitat de les tovalloles permetien la visualització d'uns detalls íntims anatòmics que, la veritat, sobtaven per la seva prolixitat i detall. Vaig assentar-me amb la tovallola a ras de mà allí on vaig trobar prou espai. Estava envoltat de cossos a frec de tela. En un moment donat, la parella que tenia enfront va marxar i en pocs minuts s'hi va situar un grup de cinc estrangeres, que van plantar les seves armes –les seves tovalloles-- a un pam del meu cap –jo estava de panxa al terra--. Cinc parells de plantes de peu van entrar en el meu camp visual a frec de nas. Eren boniques, tendres, suaus –com s'ho fan les adolescents per a què les sandàlies no els deixin ni màcula ni olor?-- I així va ser inevitable la inspecció dels seus sexes al capdavall de la unió entre les cames, que van mantenir (suposo que) negligentment obertes. A algunes d'elles se'ls feia un plec vertical en la peça de baix del bikini, en la majoria l'única que duien. Fins i tot vaig sentir-me incòmode. Elles, en canvi, no. Elles em miraven amb cordialitat i diria que simpatia. Eren conscients, en realitat, de la seva exhibició franca, impúdica. Hi havia coqueteria fins i tot des de la nuesa, o des de gairebé la nuesa. 

Mentre gaudíem de la situació, i jo, a més, de l'espectacle, va arribar un home crec que marroquí, amb una nevera per a la venda de llaunes de cerveses i coca-coles. Va veure les cinc noies, va plantar la nevera a la sorra, molt a prop –massa a prop--, i va asseure-s’hi a sobre. Va temptejar-les però entre els seus modes, més aviat poc subtils, i el seu nul anglès, va ser escupit del lloc amb prestesa per elles, mitjançant una feridora passivitat. Abans de marxar, va mirar-me a mi, com cedint-me petulantment el territori, i em va preguntar:

            --Casat?

            --No.

            --Edat?

            --49 –vaig dir, sec, amb ganes que fotés el camp.

            Va mirar de nou a les noies.

            --Encara tens edat per trobar alguna verge, eh, amigo?

            --Va, vinga –vaig fer amb fastigueig.

            Quan va marxar, vam mirar-nos amb cara d'inevitabilitat amb les noies –el pesat de torn--.

            --Aquell tio –els vaig informar-- m'ha dit que encara podria trobar a alguna de vosaltres verge...

            Vam riure.

            --La religió –va dir una d'elles.

            --No –vaig dir--. Només l’estupidesa.