Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.

L’amiga íntima de la meva nòvia m’odia, per què?!

Parlaré d’un conflicte curiós i indigest, però que és molt més habitual del què sembla. També hi ha una qüestió personal, no m’importa reconèixer-ho, i és que l’he sofert diverses vegades, massa, al llarg de la vida: que la millor amiga de la teva dona, parella o relació (en endavant, nòvia, per unificar nomenclatura) t’odiï. L’anècdota que ara explicaré és privada, ho sé, però han passat anys i ja està prescrita, a part que tant m’és, però recordo especialment un episodi en què la cosina germana, i millor amiga, de la meva primera dona, en passar uns dies a casa, a la nit i abillada amb un minúscul pijama d’estiu de tirants, es va posar al costat meu per contemplar junt amb mi, recolzats a la finestra, la foscor xafogosa del pati interior de l’illa de cases. En abocar-se exhibia pits i mig els mugrons, depenent del moviment, i va establir una conversa vàcua i trèmula, que en aquell moment es poden imaginar que era el què menys interessava. Jo, que voltava els 25, sí senyor, trempat a la valenta, com un ruc, sort dels texans. I molt incòmode, no sabia com posar-me ni cap a on mirar. Sense que una cosa tingués res a veure amb l’altra, aquella nit em vaig desvetllar de matinada i en ser incapaç de reprendre el son, vaig anar al menjador a fumar. Al cap d’uns minuts, de cop i volta es va obrir la porta de l’habitació conjugal i va aparèixer la meva dona gairebé corrents i mirant a banda i banda espantada.

--Què fas?

--Fumo –vaig dir amb els ulls esbatanats.

--I la meva cosina?

--No ho sé –vaig dir, perplex--, suposo que dormint a l’habitació.

Va sospirar, alleugida.

--M’he despertat –va confessar—i en no veure’t al llit he pensat que havies anat a follar-te-la.

--Què dius?!

--De tu me’n refio poc –va dir--, però d’ella gens.

Jo veia pampallugues, m’hagués agradat pensar que era una broma de mal gust, però no ho era, de broma; el fet tenia mal gust, això sí. Doncs bé, un cop superada l’anècdota i passats els anys, la cosina germana de marres, i millor amiga, va canviar les tornes i va ser, amb labor tenaç de formigueta, la principal i furibunda activista d’un minuciós i constant procés de convenciment sobre la meva dona per tal que m’abandonés. Cap el final i amb una obcecació delirant, fins i tot li va presentar, en una trobada de dies i embolcallat amb una antologia de panegírics, el seu il·lustre millor amic, per tal que ella s’hi enrotllés, i l’altra, en fi, s’hi va enrotllar. Va aconseguir el seu propòsit, bravo per ella, la meva dona em va deixar.

La seqüència en què les millors amigues de les nòvies em rebin al principi amb tot de festes i enhorabones i després, per causes ignotes, capgirin la seva forma de pensar i de cop i volta em converteixin en poc menys que un ogre, ha estat una constant en la meva existència. No he entès mai que, sense haver mogut un peu fora del cercle de la cordialitat i la bonhomia, elles s’hagin dedicat al terrorífic esport de lapidar-me. Una amiga em confessava: les dones no som dolentes, només som monstres per a nosaltres mateixes. Alguna cosa del cert hi ha en aquesta afirmació, una mena de mulierum feminarum lupus. Inicialment creia, ingenu, perquè sóc un ingenu majúscul, que les amigues reaccionaven d’aquesta forma per la regla de tres senzilla de què com més temps passaven les nòvies amb mi, menys temps els dedicaven a elles, però l’experiència m’ha demostrat que no és tant així. Esdevé més un motiu de competitivitat entre femelles, una pulsió malèfica que se satisfà generant cruelment i absurda infelicitat en l’altra. Mostrant oberta animadversió cap a l’home a qui estima, l’amiga íntima planteja un escenari, formulat o no, d’infausta elecció per a la nòvia: o ell o jo. 

Com que les dones tenen poca resistència a reprimir oralment les pors i les angoixes, sempre acaben per fer explícit aquesta eventualitat al nòvio, cosa que desencadena en ell una reacció lineal de causa i efecte; en plata, que s’emprenya com una mona, per la raó desconcertant que no té consciència d’haver-li fet res de dolent i a ningú no agrada pagar per culpes que no ho són. I ja tenim la nòvia entre dos focs, dos focs que no és inhabitual que esdevinguin generoses fogueres perquè sovint tot plegat acaba en un procés d’odi furibund. Atia les flames el fet que l’amiga de l’ànima continuï sent l’amiga de l’ànima, objecte de confidència com ha passat des de l’època de la infantesa o adolescència, i només es qüestió de temps que picabaralles de nòvios, que sempre hi són, arribin, via confessió, a les oïdes deleroses de l’amiga íntima, que així disposa de camp obert per fer llenya de l’arbre oscil·lant, a mig caure. La nòvia li revela allò que l’amoïna de la disputa conjugal i, com sempre passa, aquest tipus de declaracions es duen a terme des de les vísceres, amb passió candent, i per damunt de tot esbiaixadament al seu favor, perquè al cap i a la fi el què desitja en realitat la nòvia no és saber l’opinió objectiva de l’amiga íntima, sinó confirmar per part d’ella les pròpies i meditades tesis: que li doni la raó, en summa. L’amiga de l’ànima té aleshores els 15 minuts o les 15 hores de glòria, pot deixar anar la bilis a penes reprimida amb una pressió de comporta de pantà, una sort de vudú frenètic sobre l’home absent a qui no xiulen les oïdes perquè encara que parlin de nosaltres les oïdes no ens xiulen si estem bé de pressió arterial. Però que li diu el nom del porc, que no ens càpiga cap dubte. Que si no et convé, que si ara actua així imagina més endavant, que et farà la vida impossible, que és un maltractador psicològic en potència, que ja t’ho havia advertit i tu no em fas cas..., has de deixar-lo! I a casa, amb ambient de maregassa, és molt probable que un nou frec domèstic faci que s’escapi la frase lapidària, enunciada com: ¡si fins i tot la meva amiga diu que el millor que puc fer és deixar-te!

--Que què?!

La decisió és complicada per la nòvia. Si tot fent cas a l’amiga de l’ànima, deixa l’home i es queda amb ella, amb el temps i per poc malament que li vagin les coses amb amants posteriors, pot pensar que es va equivocar, fet que generarà rancúnia contra ella i molt possiblement el trencament de l’amistat. Més d’una, ho confesso, m’ha vingut amb la cua entre les cames per tornar “ni que sigui com a amics”, penedida, que si estava mal aconsellada i tal, i jo he acceptat o no en funció del grau de dolor pretèrit causat i del temps transcorregut. Si en canvi es decanta pel nòvio i va espaiant les trobades amb l’amiga íntima, fins que la companyonia s’esvaeix, pot plantejar-se l’obvietat que d’homes n’hi ha molts i d’amigues de veritat molt poques, i li faci mal el buit ocasionat per l’absència de l’altra. Tanmateix, allò que resulta dificilíssim és compaginar dos odis enfrontats. En algun moment hi ha sortides de grup o festes o celebracions, on han d’estar nòvio i amiga en un mateix espai, i on ambdós acostumen a acariciar sense dissimulació el derringer amb la mà entaforada a la butxaca. 

Com a home, aquesta reacció d’animadversió granítica i fatal em resulta incomprensible. Entre mascles, mantenim un caduc codi de cavallerositat, que ens impedeix d’opinar de la dona de l’amic encara que la susdita ens faci l’efecte d’un raig de vinagre a l’ull. Si ell l’ha escollida i hi està bé, res a dir, que tiri milles fins que s’estimbi, o no. A més, no acostumem a parlar d’aquests temes i si ho fem, sempre és per tractar de qüestions greus, com una infidelitat d’ella, on el màxim que ens permetem d’expressar, succintament com és habitual, és, tio, si no ho suportes, talla. No entrem en competència, ens alegrem que el nostre amic sigui feliç, confeccionem una ferma i solidària pinya. No crec que sigui el cas de les dones, on el terme “amiga” és més complex, variable, ambivalent i potser traïdor, on el benestar de la companya de l’ànima sembla a cops que vagi en detriment de la pròpia ventura, on les abraçades de vegades amaguen un punyal que frega temptadorament l’esquena de l’altra, on l’enveja tinyosa obre les mandíbules d’al·ligàtor a l’espera de la queixalada letal. La pregunta que em faig, que ens fem els homes, és: són realment amigues o tan sols “amigues”? Una volta un conegut em va dir al respecte, i em va fer gràcia, perquè negar-ho, que la millor amiga de la meva nòvia m’odiava perquè s’estava entrenant per ser una bona sogra en el futur. Se non è vero, è ben trobato, que diuen els italians.

Tu ves fent preguntes, gamarús

Fa un temps, en una estona de llit, entre una relació sexual i una altra, una amiga em va demanar:

            --Hi ha alguna fantasia sexual que no hagis acomplert?

            Vaig rumiar uns instants.

            --Sí, una –vaig dir.

            Ella va posar les mans sobre el meu pit, somrient.

            --Digues-me-la. La faré realitat.

            --No ho crec. És muntar-m'ho amb dues dones, un menàge á trois.

            Ella va tornar a la seva banda del llit, deixant-se caure.

            --Això no.

            --Ja ho sabia.

            Al cap d’uns minuts de silenci, vaig ser jo qui, engallit, vaig burxar.

--I tu? --vaig preguntar a la noia-- Hi ha alguna fantasia sexual que et quedi per realitzar?

Ella va mirar-me amb ulls diàfans.

            --No –va respondre'm.

            --Cap ni una? --vaig demanar.

            Ella va encongir-se d'espatlles.

            --No. Cap ni una.

            --Segur?

            --Sí, segur –va alçar les celles--. Et molesta?

            --No, no.

            Vaig encendre a càmera lenta un altre Winston i capficat vaig exhalar el fum cap el sostre. Sentia una nosa inespecífica a la boca de l’estómac, com si hi circulés un intermitent corrent elèctric. Havia oblidat les preceptives normes no escrites: no preguntis si no vols saber. Què imbècil. No m’escau el posat de machito, el deixo per d’altres.