Italianes, revenges i una caixa forta (que no sé què hi pinta)

He conegut dones estranyes, en aquesta vida. I algunes d’elles, dins de la raresa, curiosament particulars. Fa quatre o cinc anys vaig coincidir, en trobada d’una nit, amb una italo-hongaresa, aparentment bona persona –res no m’ha demostrat el contrari posteriorment--. Vam començar a parlar de casualitat en un bar del Poble Sec i vam despertar l’endemà a casa seva, en un carreró del Casc Antic de Barcelona, en un llampant i enlluernador dia de primavera. Era més jove que jo, estava separada fa temps de la parella i tenia una filla. Recordo que mentre enfilava cap a la plaça del Pi calibrava la possibilitat de transportar una immensa caixa forta que tenia en el pis –“ja hi era quan vaig llogar-lo i no hi ha hagut collons que ningú se l’emportés”, em va dir, “si la vols...”--. Era com les de les pel·lícules del far west, i em va fer gràcia, però m’arribava a la gola del coll i no hi havia nassos ni de fer-la vibrar mal que hi recolzés tot el cos i tota l’ànima. Llàstima, decorativament era impecable, i impagable.

Caminava cap el metro jo molt xiroi pel fet d’haver mantingut una relació fugissera amb una italiana –semi italiana, en aquest cas--, perquè les italianes sempre han suposat un enorme repte per a mi. Per a mi i per a molts mascles de la nostra generació, la del 1964, i posteriors. M’explico, tot i que els meus coetanis barons ja ho han d’haver entès a la primera. Quan es va disputar el Mundial de futbol d’Espanya, el 1982, sota l’emblema ridícul i patètic del “naranjito” (gran portada aquella de El Jueves de “Pelamos el naranjito”), la selecció italiana va jugar la fase de grups a Barcelona, i la capital catalana va ser envaïda per tiffosi a causa de la proximitat amb la península itàlica. Com que la infraestructura hotelera barcelonina aleshores era més aviat precària, els afeccionats italians van haver de ser allotjats fora de la capital, i ¿on hi havia més hotels que a la Costa Brava? Doncs cap allí els van portar. I ells, que no la coneixien, de cop i volta van descobrir el paradiso, fins al punt que el Mundial els va resultar el de menys. Estiu, Costa Brava, platja, noies en topless i follables. A casa seva no havien vist un pit en la vida, i molt menys en una platja, i si sucaven el melindro perquè déu és gran, s’havien de casar amb la interfecta amb tots els fratelli d’ella desembutxacant la trapera per si se’ls acudia de fugir a Azerbaidjan abans de la cerimònia. En canvi, aquí, amb les catalanes, liberals, podien posar-la en remull sense que cap germà, si és que n’hi havia algun, i si n’hi havia algun, si és que apareixia, a penes digués que vigila que no et deixi prenyada. Itàlia va guanyar la final a Alemanya amb el simpàtic Sandro Pertini fent saltets a la llotja del Bernabeu, però això va ser el de menys. El de més és que els italians, mascles, havien descobert la Costa Brava i s’havien quedat amb la impressió que les espanyoles –ni idea que eren catalanes, en aquella època—eren, segons el seu florit llenguatge, unes “putanes”. I ens els anys següents, tot pertinentment propagat pel boca-orella, van envair la costa catalana hordes d’italians en excursions sexuals d’estiu a La Selva i els Empordans que perpetraven embotits –cinc mínim—en un Fiat Uno, carregat com marroquins en agost per la A-7, desembarcant en càmpings de Llafranc, Pals, Lloret, Blanes o Tossa, i passejant el seu atractiu, la seva finetzza, la dolça cantarella de l’idioma, la pàtina de gent curtida en el bell canto i les belles arts en conjunt, i la malèfica frase de: 

--Dammi un bacio... –amb un somriure que fonia glaciars antàrtics.

Van triomfar durant anys, una dècada mínim, fins que les noies d’aquí, ja molt escamades, els van veure el llautó i van preferir acceptar en el futur els favors d’un mafiós georgià que d’un edulcorat florentí. Però van deixar un llast de catalanes enamorades i després abandonades amb promeses de duro sevillà i una minoria tenaç i irredenta que van emigrar a Itàlia per casar-se amb ells, matrimonis que van durar el que van tardar a arribar les primeres eleccions legislatives, on la mamma d’ells les va obligar a votar a la Democràcia Cristiana, perquè era el què votava la famiglia, i quan s’hi van negar, els van fer un buit que les van obligar a tornar a la nostra terra amb la cua entre les cames, les il·lusions trinxades, la tonteria a flor de pell i la sensació de què la imbecilitat femenina es manifestava en la realitat real i no sols en les diabètiques telenovel·les veneçolanes. És estrany que en les dones de la meva generació, i de posteriors, n’hi hagi alguna que no hagi posat un italià en la seva vida. Això és estadísticament i sociològicament cert. Tanmateix, i això és l’important, a quin preu?

Doncs al preu de deixar en precari sexualment a diverses generacions de catalans, que vam veure com les nostres nòvies potencials es deixaven seduir per italians empolainats, que se les follaven sense remilgos, mentre nosaltres havíem de tirar d’alemanyes grosses i borratxes, de franceses cadavèriques en el llit, o de tres tristes palles. Perquè a l’inrevès, amb els italians, no passava: les italianes no venien. I si venien, estaven envoltades de família que al primer gest de seducció et miraven cobdiciosament els testicles amb la paraula castrato escrita amb sang en el front. Vam haver d’esperar dècades a que les coses canviessin. Que ells fossin objecte de refús, per pesats, interessats i hipòcrites, i que elles s’alliberessin i ens visitessin a Barcelona –ja no a la Costa Brava—amb la ment oberta i la vagina ad hoc. I és aquí on vam executar la nostra venjança. Una venjança mútua, crec. Si més no, així m’ho han comentat elles mateixes. Perquè elles se’ns van oferir també amb el pruïja d’haver estat refusades en el seu moment per culpa de les catalanes: tal faràs, tal trobaràs. Cada italiana amb qui he practicat sexe ha estat un plaer celestial. Pel polvo en si i, sobretot, per la revenja del previ greuge adolescent. I, a més, dues dècades després. Qui digui que la venjança és un plat que se serveix fred, té raó. I qui digui que la venjança no val la pena, s’equivoca. Val la pena i molt. No ens torna allò perdut, però ens fa guanyar la gota destil·lada d’alambí d’anys de santa i soferta paciència. I això no es paga amb diners.

Tornem a l’inici, a la noia italo-hongaresa de la caixa forta. Passaré per alt les seves habilitats amatòries fora de tota mesura. Sí que m’interessa remarcar que tan bon punt vam començar a petonejar-nos en un pub nocturn, va separar-se de mi, va escodrinyar-me els ulls i em va proposar de passar la nit plegats.

--Amb una condició –va advertir.

--Quina?

--Que deixem Cupido a part.

Vaig somriure.

--Fet.

Dies després, ella marxava crec que era a Cadis, de vacances, i vam parlar per telèfon. En un moment de la conversa em va dir:

--Eduard, el teu problema és que et prens les relacions massa seriosament. T’ho has de prendre en broma, perquè tot és, al capdavall, una immensa barrabassada.

Era el mateix que Enrique Jardiel Poncela pregonava a “Amor se escribe sin hache”. Encara no sé si una i altre tenen raó. Però en tot cas esdevé una teoria més en el laberint incognoscible dels afectes, i gens menyspreable.

Semen dansaire o escupe Guadalupe

Un mètode anticonceptiu eficaç, si s’executa bé i no hi ha una hiperfecunditat conillera en la parella, és el coitus interruptus, allò que per aquestes contrades anomenem marxa enrere. Personalment puc dir que sols una de les meves parelles prenia anovulatoris, i cap d’elles portava DIU, de forma que la immensa majoria dels polvos de la meva vida, perquè la majoria de la meva vida ha transcorregut en parella, els he fet sortint del túnel de la vida abans de l’ejaculació –i quan volíem un orgasme compartit, condó--. A mi, què volen que els digui, aquesta pràctica sempre m’ha agradat –ja sé que a altra gent els fastigueja--, per la raó convincent que s’incorpora el semen en el conjunt del joc eròtic, fent-lo visible, càlidament perceptible, saltador com una font màgica, xeringant com una mànega epilèptica, fet que de resulta curiós, lúdic i divertit. Recordo, emperò, que de púber, en les masturbacions, l’esperma resultava un element incòmode, ja que si bé és cert que en el moment de ser expel·lit, per la coincidència en l’orgasme i la seva tebior, podia resultar agradable, un cop acabat el darrer espasme de l’èxtasi, allò es refredava, es tornava llefiscós, empastifava pèl púbic i roba del llit, i a sobre, per la vergonya primerenca, púber, ruboritzava pel què diria la mare quan canviés els llençols, encartonats i tacats –que mai cap mare no diu res, per cert--, i vinga aleshores a tirar de paper higiènic si s’havia estat previsor o, com deia Cortázar, agafar el primer mitjó que es trobés a mà.

Tinc amics que em diuen que ells en la marxa enrere surten just abans de la primera contracció i per tant ejaculen directament i precipitada sobre el sexe de la dona. No ho sé, això sempre ho he trobat perillós, perquè el primer espasme pot avançar-se a penes res i entaforar la primera emissió, la més potent, just en el lloc on no pertoca, que és precisament el que es tracta d’evitar. De més jove, quina gràcia, ho vaig fer així amb una amant i recordo que en sortir a corre-cuita el penis va fer un moviment de palanca cap amunt i tant m’havia aguantat que el primer raig va sortir amb una potència inaudita, i entre una cosa i l’altra, i jo que era tonto, perquè s’ha de ser tonto, em va agafar amb el cap cot, mirant cap avall, i vaig rebre la lleterada en ple ull dret, perquè era el dret, ostres que no em va quedar gravat a la memòria. I va succeir el que ja sabia que succeïa, que el blanc de l’ull se’m va posar com un tomàquet. L’esperma i la còrnia no es porten gens bé, ho coneixia per allò tan magrejat de córrer-se a la cara de la dona perquè es diu que són cèl·lules joves i van bé per la pell –bajanades que diem i que creuen o fan veure que creuen-- i ella va cometre la imprudència de mantenir els ulls oberts, i ja se sap que si afinar la punteria amb el penis és complicat a l’hora de la micció, no parlem ja del desgavell ejaculador. En fi, que a més d’una li he tenyit l’escleròtica de roig sanguini, accident que se soluciona esperant 15-20 minuts, quan el vampirisme ocular desapareix i tot torna a la normalitat.

Jo sempre he estat partidari de fer la feina ben feta. És a dir, que quan se sent el pessigolleig uretral que anuncia que l’esperma es troba a punt a la base del penis, sortir del túnel de la vida com tot un senyor i acabar, no sé, de vegades amb la mà. I preguntar a la dona entre esbufecs i amb mà frenètica de mandril:

--On vols que em corri?!

I esperar la resposta més bonica que et poden oferir:

--On vulguis...

La imaginació fa la resta, tot i que no està de més comunicar-les que si de mi depengués et vestiria de semen tot el cos, perquè tot el meu semen és per tu i sols per tu. I es que a cops costa escollir, que si sobre el mont de Venus, que si a la panxeta, que si en els mugrons, que si en el coll, que si en la cara, en la llengua, en la boca o finalment, en rotllo pirata trapella, en el cabell, que després la cosa s’apergamina i fa gràcia veure els esforços d’elles amb el raspall per no acabar amb un pentinat punkie a l’estil d’“Algo pasa con Mary”.

En canvi, una de les coses que més destrempa és que enlloc de dir-te el beatífic que et corris on vulguis és que t’etzibin: on vulguis menys a la boca. Una m’ho va dir i va afegir: si et corres a la boca és motiu radical i immediat de trencament. Confesso que després de tal advertència lapidària em va costar arribar a l’orgasme, i mira que estava a punt. Això ens porta directament al tema del semen i les mamades, com és obvi. Hi ha dones meravelloses que empassen, així de clar, i d’entre les que empassen n’hi ha també les que hi juguen, que és una delícia de déus.

--Fes-hi gàrgares.     

                                                            

--Mmm...

N’hi ha les que admeten l’esperma a la boca però no l’empassen sinó que després te’l deixen caure sobre el cos, potser alguna hi juga després a escampar-te’l per la panxa, dient el què diem nosaltres quan som dolents, que va bé per la pell, i què has de fer, sinó deixar fer? Més lleig resulta ja aquelles que s’aixequen d’una revolada, van corrents al bany i sents com l’escupen a la pica i després es renten les dents. Lleig, reitero, perquè quan nosaltres els mengem el cony i se’ns omple la boca de flux no anem al lavabo a glopejar Listerine, i ho podríem fer amb més raó perquè la flora bacteriana de la vagina està plena de microbis, i mai no he entès per què elles ho han de fer a la inversa, però passa. A aquestes les anomenem Guadalupes, per allò de escupe Guadalupe, en fi, en tot cas, tot molt desagradable, perquè implica el rebuig del preuat licor de les nostres glorificades gònades, que són dues i ens han de durar tota la vida. El francesos, que són elegants i saben apreciar allò que de delicatessen pot oferir l’existència, en diuen el “licor de la vida”, mots que trobo molt ben trobats perquè resumeixen sintèticament i precisa l’essència del semen. Finalment, hi ha les que no deixen que un s’orgasmi en la seva boca, i fins i tot les que ni te la xuclen, ai, quin fàstic. D’aquestes prefereixo no gastar teclat a parlar-ne, no valen ni la misericòrdia d’un quejío, per breu que sigui.

I com a addenda, introduïm a les impresentables. M’explico. Un cop, una amant que estava prou pirada i que sempre es queixava d’haver d’empassar el semen perquè als homes els agradava, un cop em va enganyar i enlloc d’empassar-lo el va retenir dissimuladament en la boca, va pujar cap a mi amb un somriure traïdor als llavis, em va fer un petó a la boca i va entaforar-m’hi tota la glopada d’esperma. Vaig incorporar-me d’un salt, el vaig escopir sobre els llençols (els seus) i, encès de fúria, li vaig preguntar que a què cony jugava.

--Perquè sàpigues quin gust té –va dir amb una riallada malèfica.

Em vaig vestir en silenci, vaig marxar en silenci –arrossegant-la a ella que somicava aferrada al meu braç que no la deixés, que tot havia estat una broma—i des d’aleshores, i d’això en fa un bon grapat d’anys, m’he mantingut amb ella en silenci. Una broma és una broma i una gautxada, una gautxada. El semen no és per als homes, no és per a nosaltres, no n’hem de fer res, d’ell, per això l’expel·lim amb contundència cap el cos femení, sinó per les dones, que majoritàriament el reben amb deler i gratitud, sigui on sigui. Diu el Kamasutra que una dona té tres cavitats per satisfer el seu amant: la vagina, l’anus i la boca, i no sóc jo ningú per contradir la mil·lenària cultura de l’erotisme que tan magníficament va glossar el venerable i mai prou ben enaltit, l’incomparable senyor Vatsyayana.

El gènere es mira però no es toca

Fa temps una amiga va definir-se’m com a una dona “no fàcil”. Vaig aixecar l'índex:

            --Doncs, mira, jo, fàcil, ho he estat tota la vida.

            --Em refereixo a què mai no he estat enamoradissa... --va precisar.

            Vaig arrufar les celles.

            --Bé, enamoradís, jo tampoc –vaig concedir--. Però fàcil, el què se'n diu fàcil, ho he estat sempre.

       I és veritat, a tothora havia estat un tipus fàcil, i fins i tot en estones d’embadaliment em figurava que algun dia coincidien dues amants meves i que una li deia a l'altra:

            --L'altre dia, me'n vaig anar al llit amb l’Edu.

            I l'altra li responia:

            --Au, va, això no té cap mèrit, a aquest se'l tira qualsevol...

        I xarrupaven després, aplicadament, les canyetes del gintònic. I parlaven d’altres homes, és sabut que allò fàcil, la carn fàcil, el sexe fàcil, mai no desvetlla interès.

            Però ara ja no és així. A mesura que he anat sumant anys, m’he tornat més selectiu. De no tenir un no per a cap dona, també en això del llit m’he convertit més acurat, més refinat, més gourmet. Em valoro més i em faig valorar (“El gènere és mira però no es toca”, que penso, digne, orgullós, petulant). Ja no baixo el llistó com abans o si calia, en cas de sequera, llençava empipat el llistó al terra, franquejant l’accés a la meva pell a qualsevol noia que s’hi interessés tot movent la cua i posant-se en posició. Clar i català: per fi he après a dir que no. Sembla mentida com el temps situa les coses en la seva justa casella, ben encaixada, amb la llengüeta de la balança en perfecte equilibri. No ho hauria imaginat pas deu anys enrere, com canvia tot plegat, redéu, jo, l’Edu, dient que no. Puf.

Els anissos dels collons i l’hòstia dels capellans

La nostra cultura té una innegable i accentuada arrel judeocristiana, de tendència patriarcal, que redueix la dona a la trista dicotomia de verge o puta. És la Maria Magdalena santa o la Maria Magdalena puta. Avui en dia encara és diu que si aquella és la monja de la classe, perquè refusa els nois, o aquella la puta de la classe, perquè hi té massa afecció: o sigui, la que no se la tira ni déu o bé la que se la tira tot déu. No hi ha un terme mig entre tots dos conceptes antagònics, no hi ha una feminitat única, no hi ha una dona global. Entenc amb la mà al cor que les dones poden ser bondadoses, poden ser sexuades, poden ser mares, poden ser-ho tot en un sol envàs, i a més ser-ho en perfecta harmonia amb elles mateixes i amb l’entorn i amb l’univers. Però la marca, o xacra, de la creu com se sol dir és allargada i la seva influència castrant i anihiladora. Aquest fet ens ha creat de sempre un conflicte intern, tant a homes com a dones, perquè contraposa estúpidament el fet de poder ser bona persona amb el saludable gaudi de la sexualitat. Sempre ens quedarà l’esperança que la secularització de la societat acabi mica a mica amb aquestes indigeribles bagatel·les transcendentals, i enlloc de la Mare de Déu imperi per fi la Mare Naturalesa, molt més d’acord amb la nostra essència carnal.

Aquest tipus de coses m’han suggerit sempre una rebel·lia irreverent. Així com un Marlon Brando deixat de la mà de déu enculava a cor que vols a la pàmfila Maria Schneider ajudat per la mantega i tot recitant un parenostre, jo també vaig fer les meves tentines sexuals impietoses amb la religió aquesta de catòlica que ens va tocar de viure, patir, repudiar i finalment prescindir. De jovenet ja, on l’altivesa i la fúria eren més notables, un dia d’improvís se’m va acudir d’anar a per totes, de rebentar-la, i après mois, le déluge. A l’època utilitzàvem bastant com a anticonceptiu el coitus interruptus, ja que no existia ni l’antic fantasma de la sífilis ni el futur apocalipsi de la sida, i l’única preocupació que teníem els amants fadrins era evitar de totes totes que es produís un embaràs no volgut. Així, quan arribava l’orgasme, tenia la precaució de sortir del cos de la noia i acabar la feina de la forma que més bonament em passava pel cap. Sovint eren elles qui feien la cortesia de la mamada, diligents i educadetes com eren. Bé, doncs li vaig dir a la novieta de torn, entre urgents esbufecs, que tragués la llengua, que m’escorreria allí, i ella hi va accedir àvida, amb delectança, ens ho passàvem de mort, tot era tan novell i fantàstic. I així ho vam fer, ella estirant la llengua cap enfora, plana com una safata, i jo dipositant-t’hi amb un ull cluc per afinar la punteria els anissos de les meves preuades gònades. Ja era complicat, ja, perquè la potència dels vint anys era d’escàndol i les primeres xeringades semblaven ràfegues de metralladora epilèptica, però, en fi, certament vaig aconseguir que el semen caigués sobre l’eucarística llengua –sí, eucarística llengua!--, que s’oferia amb delit a acollir la lleterada de la mateixa manera que abans, poc abans o anys abans, a missa havia rebut la Sagrada Forma de mans d’un capellà. No era el cos ni la sang de Crist, sinó –com diuen els gavatxos-- el licor de la vida de l’Edu, allò que ens sumia en sacra comunió. Em venien ganes de dir en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant, amen, com en Brando cantava el parenostre, però no ho vaig fer, tan agosarat per unes coses i tan tímid per a unes altres.

Aquesta innocent pràctica, que tenia més d’insolència íntima que de vertadera insurrecció, l’he anat realitzant de tant en tant al llarg de la meva satisfactòria vida de catre, perquè la irreverència, per l’educació rebuda, sempre m’ha atorgat un plus de morbositat al fet, una pinzellada malèfica vessada sobre el beatífic blau cel del mantell virginal. Penso, per dintre, cada cop que ho faig: aquí tens l’hòstia, l’hòstia líquida, l’hòstia blanca, l’hòstia veritablement sagrada, aquella que va fecundar a Santa Maria i que tothom, en vint segles d’història, ha amagat vergonyantment com un pet sonor en la silenciosa vetlla en un tanatori. Perquè, xxxt..., diuen que va ser un colom. Un colom..., i uns collons!

Homes amb motxilles i no són excursionistes

He parlat del catatonisme emocional de gran part dels homes arribats a una certa edat i del seu terror genèric a comprometre’s amb noves parelles, i de com això exasperava el sistema nerviós central i perifèric de les dones. És injust això per a elles, ja ho deia, però també és cert que per a ells els resulta funcionalment adaptatiu, atès que la lògica de l’equació “si no estimo, no sofreixo” és d’una solidesa fèrria, impecable. Tècnicament se n’ha donat per dir-ne “filofòbia”, es defineix com a una por persistent i anormal a sentir-se enamorat o a estimar, i es caracteritza per adoptar conductes de no implicació relacional en el camp dels afectes. Com que fins ara he comentat el tema més des de l’òptica teòrica que de la pràctica, caldria passar de les idees a l’experiència quotidiana, als casos concrets. Una amiga em comentava fa poc que se sentia absolutament decebuda i desesperançada perquè després de set anys de separació i d’haver pujat pràcticament sola tres criatures, ara adolescents, les dues parelles que havia tingut –cadascú a casa seva, pels fills--, just quan portaven mig any de relació i l’entesa era cada cop més vivificant i encoratjadora, tots dos l'havien abandonada sense motiu de cop i volta, sense dir ni adéu, fonent-se en el més escruixidor no res. Al segon d’ells el va poder atrapar sols perquè li expliqués les raons de la fugida, que ja era el segon cop que la patia i la tenia desconcertada, atordida, desballestada, i l’home li va confessar que havia començat a sentir alguna cosa per ella, que això l’havia espantat, i havia optat per tocar el dos com un esperitat, que li sabia greu però que així eren les coses.

--Veniu amb massa motxilles –va lamentar-se’m, baixant uns ulls brillants.

--Sí –vaig confirmar--, i ben carregades.

--No hauria de ser així.

--No.

La meva amiga va deduir que era el mateix que havia passat amb l’anterior, i havia deduït bé: experiències com aquestes n’he escoltades abans moltes de boques femenines, gairebé com una constant. Tant és així que vam concloure amb ella, des d’una trista desafecció i escepticisme, que es tractava d’un procedir masculí molt habitual avui en dia. Ho cantava Joaquín Sabina en una pesarosa i bella cançó: “No acuses a mi corazón / tan maltrecho y ajadao / que está cerrado / por derribo”. Jo mateix, posats el cas, de vegades –no sempre-- també m’he esverat –veritables atacs de pànic-- en sentir els primers símptomes d’alguna cosa que em remetés ni que fos de lluny a l’espantós i narcotitzant enamorament, tot i que mai no he desaparegut a la valenta. He desaparegut, per descomptat, no caldria si no, però usant un altre sistema que ha deixat la meva educació, cortesia i dignitat ben parades de portes enfora, sistema que no penso explicar ara i aquí perquè quedaria inhabilitat per continuar usant-lo en el futur, se m’ha de comprendre.

Tanmateix, allò que ni se m’havia acudit, potser perquè la meva perversitat, que té un cert nivell i sofisticació, no ho negaré pas, però que no arriba a segons quins extrems, és dur a terme allò que una altra amiga em va dir que li havia revelat un amic seu. I es tracta que, davant la possibilitat d’escollir entre dues o més dones, decidir d’iniciar la relació amb la que menys li agradava, ja que d’aquesta gasiva –i roïna—manera tenia la certesa que en el futur ella, l’”afortunada”, no li desvetllaria cap mena de sentiment, tant si les trobades es perllongaven en el temps com si es reduïen a escassos encontres. És evident que no lloo aquesta forma de procedir, que la trobo d’una baixesa moral indescriptible, però haig de reconèixer que té la seva part saludable de practicitat. I molt menys encara vull entrar en les raons que menen a un home a comportar-se amb tal mesquinesa, perquè com sempre es diu, tot i que no en aquest sentit, cherchez la femme, sí, busqueu la o les dones, les anteriors. Ser dolent cansa, desgasta i estressa, així que si algú es comporta amb maldat ha de fer-ho forçat, a desgrat, de forma reactiva, per la qual cosa sospito que a aquest amic de la meva amiga el devien haver estovat prèviament amb gust i ganes com a un matalàs de llana dels antics, deixant-lo ben atrotinat, al pobre. Encara sort que no va substituir les dones per l’alcohol o les drogues, que d’aquests també en conec.

La solidaritat femenina, en aquest aspecte, és tan fonedissa com un mascle maltractat, que n’hi ha, i molts: les dones no entenen que cada home que deixen a la bona de déu a la cuneta esdevindrà un llast carregós per a una altra dona, que patirà, de la mateixa forma que elles també sofriran en futures relacions les barrabassades dutes a terme prèviament sobre homes per altres fèmines. Em canso d’argumentar-ho, això, de reclamar solidaritat de sexe a les dones, però veig que esdevé una predicació en el desert, ja que pel què sembla l’egoisme –sobretot en el tema fills i economia—, els capricis aleatoris o els rebots per despit pesen més que l’equilibri i la sensatesa. I els homes –així de bàrbarament ho exposen els sociòlegs--, que som babaus, malgrat ser babaus finalment hem decidit de deixar de fer el pallús de forma integral. Se’m pot argumentar que a les dones els passa el mateix, i ho admeto, però a la majoria d’elles mai no els falta il·lusió per tornar-ho a intentar de nou, que aquest cop sí que sortirà bé, cosa que no entenem nosaltres, que ho considerem un procedir suïcida, a no ser que admetem que si les traiem del seu florit món dels sentiments se senten tan erràtiques com partícules vagant en el buit intergalàctic.

De ben segur que n’hi ha d’altres maneres masculines de fugir del camp de batalla sentimental, ja se sap que tants caps tants barrets, i qui més qui menys deu tenir el seu sistema particular per posar el miocardi a l’aixopluc de les fletxes de Cupid, però esdevenint líric amb les metàfores és ben cert que amb els anys i els estralls emocionals, a molts homes ens creix damunt de l’epidermis una nova i funcional pell de dofí, llampant, viscosa i inapresable, de forma que sempre llisquem, no ens atrapen ni amb ganxos de furibunda estibadora. I així de cafre és la vida amorosa, almenys l’atordidora i confusa que ens ha tocat de viure per època.

Follo amb altres però et juro per déu que et sóc lleial

Ja fa anys que s’ha estès la teoria de la lleialtat a la parella en contraposició a la tradicional fidelitat conjugal. S’entén per lleialtat fer honor al compromís adquirit amb l’altra persona, al projecte de futur en comú, mentre que la fidelitat consistia --i consisteix-- en fet de mantenir una estricta exclusivitat sexual, tot i que la majoria de matrimonis prefereixen que tot dos conceptes vagin junts i de la mà, tal com queda explicitat en l’ensucrat i angèlic ritual de noces. Es pot ser lleial al compromís amb el cònjuge però ser-li infidel sexualment, o a la inversa, fidel sexualment però deslleial al pacte de parella. La lleialtat fa referència a una causa –el compromís--, mentre que la fidelitat afecta a la persona –la parella--. Així mateix, la lleialtat tindria a veure amb la raó, ja que els pactes es negocien des de l’intel·lecte, mentre que la fidelitat se sostindria sobre la base dels sentiments, atès que se suposa que una persona enamorada prescindiria de mantenir sexe amb tercers, per més atractius que siguin i per més desig que desvetllin. Això és el què més o menys argumenta aquesta teoria. Però mirant ben bé el diccionari, la diferenciació exposada entre tots dos termes presenta zones d’intersecció, de confluència, i molt boiroses. De fet, lleial i fidel són sinònims i fins i tot podrien perfectament significar el mateix. Per a mi, el matís de distinció no ho és tant com aparenta o es vol pretendre que sembli. Però en fi, doctors tindrà l’església d’aquest culte a les progres i bonifàcies banyes. 

Va, admetem que sí, que es pot ser lleial i infidel, o deslleial i fidel. El primer aspecte que hi veig és que, sense tanta parafernàlia moral, es tracta ras i curt que un matrimoni s’atorgui la llibertat de llençar de tant en tant una cana al vent sense que l’acció consti en acta, un espai de llibertat sexual per a aventures ocasionals, que ja es consideren a priori com a segures i inevitables. De fet, ho contemplo com una forma matisada i guarnida de la parella oberta. Molt madurs han de ser tots dos membres com per acceptar que l’altra part digui “et seré lleial però no fidel” sense que l’estómac es rebregui sorollosament i comenci a segregar àcids a full i el fetge bilis a tuttiplen. Han de ser molt madurs o bé molt freds i pràctics, o bé tan sols membres actius d’aquesta minoria de persones a qui no els fa res que la seva parella tingui altres companys sexuals, i per a les quals els súmmum de l’elegància consisteix a, sense deixar de llegir el diari o una revista en el sofà, preguntar a l’altre, quan arriba de catre aliè, si s’ho ha passat bé. 

--Sí, molt bé. 

--Me n’alegro, carinyo. 

Tinc la impressió, tanmateix, que el tema de la lleialtat versus la fidelitat no es planteja en general de forma gaire oberta. Almenys fins allí on he pogut parlar amb gent, i també per experiència pròpia, crec que s’usa més com a autoprivilegi, tot arrogant-se un mateix, sense comentar-ho amb la parella, el dret unívoc a treure el ventre de penes si un tercer es posa a tret d’intercanvi de fluids. És només en el supòsit de ser descobert, que l’argumentació de t’he estat infidel però et sóc lleial, es posa damunt la taula ara sí explícitament, en un intent sovint debades de minimitzar l’imminent cataclisme. Potser a cops se salvi la relació, tot i que sospito que és en la minoria dels casos. A part, que la situació es veu diferent en funció del sexe que se sigui. Ancestralment, el mascle busca perpetuar els seus gens, mentre que la femella cerca protecció i subsistència pels fills. Així, la infidelitat sexual resulta més traïdorenca pels homes, perquè algú altre ha dipositat semen a la vagina de la seva parella i la transmissió genètica es troba en risc, mentre que per la dona la deslleialtat és més important, ja que això connota que les preferències de la parella s’adrecen cap a una altra persona, una contrincant, posant en perill el proveïment per a la descendència, béns que poden passar d’ella a l’altra. En els nostres temps, aquesta distinció es formula en termes ad hoc. Com que per la dona el sexe encara s’associa molt a l’afectivitat, una infidelitat de llit esgarrifa a l’home, atès que suposa inconscientment que l’activitat sexual pot no només quedar-se en això, i comportaria per tant implicacions sentimentals o emocionals. Ja sé que ara les dones cada cop separen més el sexe de l’amor, però encara tenim gravat en els gens l’alarma de perill quan la parella ens fa el salt, per temor a què la relació toqui a funesta fini quitança. Per contra, aquest risc, per elles, es dóna més en la deslleialtat que en la infidelitat, en la traïció al projecte en comú –que s’enamori d’una altra—que no pas en el fet que hagi tingut una aventura sexual ocasional, agafada al vol. Per això les dones, quan descobreixen una infidelitat, el primer que pregunten és: però l’estimes, a ella? Si es dóna la resposta adequada, que és: no, per descomptat que no, aleshores relaxen musculatura i ja poden planificar des de la tranquil·litat d’ànima el festival cruel, sanguinari i saborós de la revenja. Perquè que les alarmi més la deshonestedat no significa en absolut que perdonin a l’incaut i dat i benït infidel. 

En realitat, i deixem-nos estar d’històries, tots, homes i dones, volem el mateix: una parella fidel que ens acompanyi i suporti en el nostre dia a dia vital, i fer festius experiments d’alcova amb altres persones que ens cridin l’atenció i estimulin humectadorament el baix ventre. Volem parella i amants, seguretat i aventura. Ho volem i, si mirem dins nostre sense enganyar-nos, també ho aconseguim, en major o menor grau. Tots ho volem tot, i tots fem el que podem. Egoisme? Sí. Però qui és que diu que la naturalesa humana no és egoista...? 

Per finalitzar, constatar que en cas d’infidelitat la qüestió de si cal dir-ho a la parella es resol amb un monosíl·lab contundent, emfàtic i immutable: no! Llevat de quatre somiatruites idealistes i semisuïcides, la gent fa i calla. Perquè si s’ha pres la decisió de jitar-se extramatrimonialment amb una altra persona, s’ha de tenir el coratge, l’habilitat i la consideració d’ocultar-li-ho. Cal menjar-se la mala consciència sense amanir ni condimentar, és un fet. En això, elles pateixen més, perquè són més sensibles al sentiment de culpa, però també dominen millor els mecanismes del silenci i la dissimulació, perquè planifiquen millor i tenen més cura dels detalls, ja que és justament en els detalls on es revela la mentida, per on t’enxampen ben enxampat. Els homes som més babaus, en aquest aspecte. I en molts d’altres, ja posats a dir-nos les veritats.  

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.