Homes amb motxilles i no són excursionistes

He parlat del catatonisme emocional de gran part dels homes arribats a una certa edat i del seu terror genèric a comprometre’s amb noves parelles, i de com això exasperava el sistema nerviós central i perifèric de les dones. És injust això per a elles, ja ho deia, però també és cert que per a ells els resulta funcionalment adaptatiu, atès que la lògica de l’equació “si no estimo, no sofreixo” és d’una solidesa fèrria, impecable. Tècnicament se n’ha donat per dir-ne “filofòbia”, es defineix com a una por persistent i anormal a sentir-se enamorat o a estimar, i es caracteritza per adoptar conductes de no implicació relacional en el camp dels afectes. Com que fins ara he comentat el tema més des de l’òptica teòrica que de la pràctica, caldria passar de les idees a l’experiència quotidiana, als casos concrets. Una amiga em comentava fa poc que se sentia absolutament decebuda i desesperançada perquè després de set anys de separació i d’haver pujat pràcticament sola tres criatures, ara adolescents, les dues parelles que havia tingut –cadascú a casa seva, pels fills--, just quan portaven mig any de relació i l’entesa era cada cop més vivificant i encoratjadora, tots dos l'havien abandonada sense motiu de cop i volta, sense dir ni adéu, fonent-se en el més escruixidor no res. Al segon d’ells el va poder atrapar sols perquè li expliqués les raons de la fugida, que ja era el segon cop que la patia i la tenia desconcertada, atordida, desballestada, i l’home li va confessar que havia començat a sentir alguna cosa per ella, que això l’havia espantat, i havia optat per tocar el dos com un esperitat, que li sabia greu però que així eren les coses.

--Veniu amb massa motxilles –va lamentar-se’m, baixant uns ulls brillants.

--Sí –vaig confirmar--, i ben carregades.

--No hauria de ser així.

--No.

La meva amiga va deduir que era el mateix que havia passat amb l’anterior, i havia deduït bé: experiències com aquestes n’he escoltades abans moltes de boques femenines, gairebé com una constant. Tant és així que vam concloure amb ella, des d’una trista desafecció i escepticisme, que es tractava d’un procedir masculí molt habitual avui en dia. Ho cantava Joaquín Sabina en una pesarosa i bella cançó: “No acuses a mi corazón / tan maltrecho y ajadao / que está cerrado / por derribo”. Jo mateix, posats el cas, de vegades –no sempre-- també m’he esverat –veritables atacs de pànic-- en sentir els primers símptomes d’alguna cosa que em remetés ni que fos de lluny a l’espantós i narcotitzant enamorament, tot i que mai no he desaparegut a la valenta. He desaparegut, per descomptat, no caldria si no, però usant un altre sistema que ha deixat la meva educació, cortesia i dignitat ben parades de portes enfora, sistema que no penso explicar ara i aquí perquè quedaria inhabilitat per continuar usant-lo en el futur, se m’ha de comprendre.

Tanmateix, allò que ni se m’havia acudit, potser perquè la meva perversitat, que té un cert nivell i sofisticació, no ho negaré pas, però que no arriba a segons quins extrems, és dur a terme allò que una altra amiga em va dir que li havia revelat un amic seu. I es tracta que, davant la possibilitat d’escollir entre dues o més dones, decidir d’iniciar la relació amb la que menys li agradava, ja que d’aquesta gasiva –i roïna—manera tenia la certesa que en el futur ella, l’”afortunada”, no li desvetllaria cap mena de sentiment, tant si les trobades es perllongaven en el temps com si es reduïen a escassos encontres. És evident que no lloo aquesta forma de procedir, que la trobo d’una baixesa moral indescriptible, però haig de reconèixer que té la seva part saludable de practicitat. I molt menys encara vull entrar en les raons que menen a un home a comportar-se amb tal mesquinesa, perquè com sempre es diu, tot i que no en aquest sentit, cherchez la femme, sí, busqueu la o les dones, les anteriors. Ser dolent cansa, desgasta i estressa, així que si algú es comporta amb maldat ha de fer-ho forçat, a desgrat, de forma reactiva, per la qual cosa sospito que a aquest amic de la meva amiga el devien haver estovat prèviament amb gust i ganes com a un matalàs de llana dels antics, deixant-lo ben atrotinat, al pobre. Encara sort que no va substituir les dones per l’alcohol o les drogues, que d’aquests també en conec.

La solidaritat femenina, en aquest aspecte, és tan fonedissa com un mascle maltractat, que n’hi ha, i molts: les dones no entenen que cada home que deixen a la bona de déu a la cuneta esdevindrà un llast carregós per a una altra dona, que patirà, de la mateixa forma que elles també sofriran en futures relacions les barrabassades dutes a terme prèviament sobre homes per altres fèmines. Em canso d’argumentar-ho, això, de reclamar solidaritat de sexe a les dones, però veig que esdevé una predicació en el desert, ja que pel què sembla l’egoisme –sobretot en el tema fills i economia—, els capricis aleatoris o els rebots per despit pesen més que l’equilibri i la sensatesa. I els homes –així de bàrbarament ho exposen els sociòlegs--, que som babaus, malgrat ser babaus finalment hem decidit de deixar de fer el pallús de forma integral. Se’m pot argumentar que a les dones els passa el mateix, i ho admeto, però a la majoria d’elles mai no els falta il·lusió per tornar-ho a intentar de nou, que aquest cop sí que sortirà bé, cosa que no entenem nosaltres, que ho considerem un procedir suïcida, a no ser que admetem que si les traiem del seu florit món dels sentiments se senten tan erràtiques com partícules vagant en el buit intergalàctic.

De ben segur que n’hi ha d’altres maneres masculines de fugir del camp de batalla sentimental, ja se sap que tants caps tants barrets, i qui més qui menys deu tenir el seu sistema particular per posar el miocardi a l’aixopluc de les fletxes de Cupid, però esdevenint líric amb les metàfores és ben cert que amb els anys i els estralls emocionals, a molts homes ens creix damunt de l’epidermis una nova i funcional pell de dofí, llampant, viscosa i inapresable, de forma que sempre llisquem, no ens atrapen ni amb ganxos de furibunda estibadora. I així de cafre és la vida amorosa, almenys l’atordidora i confusa que ens ha tocat de viure per època.