El còctel hormonal de l’enamorament i la possibilitat de no tornar-se imbècil del tot

L’enamorament continua sent un misteri. Al menys en el moment en què escric aquestes línies, el 2015. És molt possible que d’aquí a uns anys, i més al ritme evolutiu en què progressen els coneixements, sapiguem a ciència certa què és què i de cada cosa més. Quan jo em vaig educar sexualment –i això de l’educació sexual, en els meus temps adolescents, era un eufemisme--, sabíem poca cosa més que els rudiments del sistema de reproducció. La llavor del papa s’ajuntava amb la llavor de la mama, i naixia una criatura, i es feia perquè ells, tots dos, en el llit, s’abraçaven i s’estimaven. D’adolescent, dels ets i uts de la reproducció vaig passar als del sexe, a la generació de plaer que produïa el contacte dels òrgans sexuals, a través dels petons inacabables i la masturbació mútua. Recordo amb nostàlgic afecte que, amb 16 anys, amb la novieta de torn, vam anar a Studio 54, l’antiga discoteca del Paral·lel de Barcelona, que pretenia imitar el Studio 54 original, de Nova York, i que tant de moda estava aleshores. Ballar, el mínim, ni ella ni jo érem donats a la dansa. I jo, que sóc tímid per naturalesa en molts ordres de la vida, paradoxalment he estat sempre molt llençat en qüestions de sexe, i li vaig proposar de pujar al “galliner”, atès que el local havia estat un antic teatre, i el darrer pis era una miscel·lània d’ombres proscrites en zel d’alt voltatge. Allí, a les fosques, envoltats de parelles que si no cardaven poc els faltava, vam asseure’ns en dues butaques i vam procedir a fer allò que en les pinedes de Castelldefels dúiem fent tot l’estiu, perquè ella havia el meu primer amor d’estiu. El petting, que és com s’anomena ara. Llavors i en plata: contacte sexual sense penetració. 

En un moment donat, amb les hormones disparades, vaig gosar a posar-li la meva mà en el sexe, tenint tota la certesa del món que ella me l’apartaria. Era una època en què les noies, per definició, deien sempre que no, perquè les estructures familiars i socials de pudícia i malentesa honra així ho requerien. No ho va fer. I jo em vaig quedar absolutament perplex. A veure, i jo, ara, què cony faig? El cony, clar i català, el tenia a la mà. I la mà, no me l’apartaven. I, en fi, vaig començar a moure-la sobre la vulva, per damunt de la costura dels texans ajustats, i ella va començar a gemegar ensordinadament, amb sospirs anòxics. En públic, per més a les fosques que estiguéssim, els genitals van mantenir-se en el seu lloc sota la roba i al cap d’una estona, després de molts t’estimo, i amb les orelles i galtes granes, vam obrir-nos pas, perdó, perdó, cap a pisos no indecents (ara res no és indecent) i atapeïts del local. Quina gràcia que avui en dia, això soni tan estúpid com quan el meu pare –una generació enrere-- em deia que ell, a la meva edat, era més imbècil que jo i que, com a molt, sobre els 20 anys, en ple obscurantisme de postguerra, se sentia satisfet quan a mar o a la piscina s’encavalcava una noia sobre les espatlles en jocs aquàtics, que tenien més de satànic que de seràfic: el cony d’elles es refregava en el seu clatell. I no hi havia ni petting. El que feia ell, a mar o a la piscina, ja ho havia fet jo molt abans, als 12 o 13 anys, en els innocents jocs de les “convivències” dels Maristes (la puta qui els va parir) amb altres col·legis de advocació mariana, femenins. Les pujava a cavall per aconseguir un estúpid mocador a l’altra punta del camp de futbol, i els grapejava el cul a cor que vols mentre elles refregaven xixi sobre el meu sacre i, de tornada, estant jo a sobre, les abraçava sobre els pits ballarins i elles, com sempre, en tota la història, en tota l’evolució, no se n’apartaven. Avui en dia penso en la meva filla i en la meva neboda, ambdues de menys de 20 anys –una generació posterior--, i bé, tot i la seva tendresa adolescent, segur que ja han deixat més ex (ecs) que els de la meva època abans dels 40. I així és la vida.

Vaig començar a estudiar seriosament, i a entendre l’anatomia del sexe femení un dia que en una d’aquelles inacabables i delicioses tardes jovenívoles passades en llibreries de vell, de segona mà, vaig comprar un exemplar estrany, que versava sobre el sexe i que estava escrit per una psiquiatra americana. Any de publicació, si no recordo malament, el 1974. No en puc dir el nom ni l’editorial, mexicana, crec, atès que, entusiasmat, el vaig deixar a un amic i com sempre ocorre amb els llibres cedits, no te’ls tornen, i al cap dels anys oblides a qui els has passat, i ja te’n pots oblidar de recuperar-los. Però sí que recordo la tesi exposada en aquell text. La doctora, psiquiatre de corrent psicoanalista, es qüestionava personalment les tesis de Sigmund Freud, que assenyalava que una dona immadura sexualment obtenia l’orgasme a través de l’estimulació clitoridiana i que, quan ja era madura, adulta, aconseguia el gaudi mitjançant la penetració vaginal. Ella, com moltes altres dones, sols arribava a l’orgasme, amb penetració o sense, amb l’habitual frenètic frotis clitoridià, i no pensava que fos en cap cas immadura sexualment. I va començar a investigar sobre el clítoris. La conclusió que exposava en el seu llibre era que el clítoris no era sols la part externa, visible quan se li corria la marquesina de pell, sinó que tenia a més un tronc i unes arrels. Just en aquells temps, Cosmopolitan i altres revistes d’adoctrinament femení i feminista, propagaven la gran descoberta neurobiològica planetària, el punt G, anomenat així pel seu descobridor –descobridor, de què?--, Ernst Gräfenberg, sobre el qual centrava el plaer sexual de les femelles.

Cual Sherlock Holmes de l’anatomia genital femenina, vaig pensar que si el clítoris tenia tronc i arrels, aquestes devien introduir-se en la cavitat pelviana, envoltant la vagina (no anirien pas cap a la bufeta o els intestins), i per tant l’exaltat punt G no podia ser res més que el tronc o les arrels d’allò tan increïblement meravellós que era el clítoris.

--El punt G no existeix. És el clítoris –vaig dir un cop a una amiga en aquella època, que em va mirar com si fos un peix abissal emergit de les profunditats marítimes, amb antenes fosforescents i brànquies estroboscòpiques.

I vés per on, jo tenia raó. Mai no m’ha servit de res tenir raó, però la tenia. I avui ho demostren les imatges tridimensionals que se’n fan d’aquest fastuós òrgan, en les quals, i tot afinant les teories de l’anorgàsmica vaginal doctora X --que l’anomenaré--, es veu amb claredat que el clítoris és més que la part externa visible al capdamunt de la juntura superior dels llavis menors. I no són tres parts. N'és una i molt més profunda i embolcallant d’allò que es pot percebre a primer cop d’ull, fins i tot més gran que un penis, però intern. La tècnica ha fet avançar la ciència. I la ciència, les relacions humanes. I les relacions humanes, la comunitat. I la comunitat, la societat. Una altra cosa és saber si, com deia Cortázar, la agarramos por el lado malo, que això és una altra història.

En paral·lel a les investigacions sobre la genitalitat femenina, els científics s’han abraonat sobre l'estudi al voltant de l’afectivitat de les dones, sempre tan misteriosa, complexa i inaprehensible. Com que més o menys –més o menys—està estatuït que la seva sexualitat resta vinculada les emocions i els sentiments, han atacat aquest pla com Braveheart ho va fer sobre els exèrcits saxons. Sense roba interior i a la brava. El lloc d’incisió bèl·lic, molt senzill, el flanc feble: la bioquímica de l'amor. Si el sexe de les dones està vinculat a processos cerebrals, han anat cap aquí, de la matèria gris als genitals, i han arribat a la tesi que allò que activa l'erotisme femení són les hormones. Les informacions són múltiples, confuses i encara per escatir en la seva amplitud. Però així, de boleia, podem explicar que en l’enamorament-sexe hi intervenen quatre tipus d’hormones diferents. La primera, els estrògens, com a element d’activació del desig, de la mateixa forma que en els homes hi prima la testosterona –que tants acudits andrògins provoca--. La segona, l’adrenalina, que es dispara i provoca les palpitacions davant de la persona estimada, l’enrogiment de galtes, el nerviosisme i el tartamudeig. La tercera, la dopamina, generada en l’hipotàlem, el centre del plaer cerebral i que provoca l’eufòria inherent a l’enamorament i la focalització d’atenció sobre l’objecte de l’amor. I finalment, l’oxitoxina, que és l’hormona que es produeix en les dones després del part, que fa pujar la llet al pit, i que estimula l’alletament del bebè, la seva necessitat i, per extensió, de l'home en el cas d’estimació passional. Tot això, junt i barrejat, conforma a grans trets la bioquímica de l’amor, allò que tant ens trasbalsa i, segons com, enfolleix. És obvi que, en no ser jo cap científic, parlo d’oïdes, si més no en les informacions que es poden trobar avui en dia a la xarxa, i que molt probablement d’aquí un temps potser es descobreixin noves substàncies i nous receptors d’aquestes, i tot es capgiri com un mitjó. Però de moment, grosso modo, això és el què hi ha.

La qüestió és, si ara ja sabem tot això, ¿perd l’enamorament el seu encís de potència i d’enigma? Doncs no. També sé que un dels meus plats preferits, que és l’entrecot a la graella, conté minerals, vitamines, greixos, aminoàcids i carbohidrats, i no per això deixo de trobar-lo una experiència palatal exquisida, a la qual, per poc que pugui, no hi renunciaré fins que no em clavin un llapis en una orella i me’l facin sortir per l’altra.

Una altra història, i aquest és el quid del tema, és que el benestar gastronòmic de l’entrecot no m’altera l’estat d’ànim i, en canvi, l’enamorament sí, i no sé jo si a la meva edat m’interessa molt tornar a tornar-me imbècil com quan m’enamorava d’adolescent o bé senzillament percebre un sentiment més pausat i poderós com l’amor –a seques--, i continuar percebent la realitat tal i com és i no tal i com la figuren un còctel d’hormones desbocades i embriagadores. Amor o enamorament? De madur, amor. De jovenet, enamorament. És molt possible que aquesta evolució sigui llei de vida, l’evolució de l’eufòria a la calma, com els coets de la NASA, que arrenquen de Cap Cañaveral amb una ignició terrorífica i al cap del temps acaben plàcidament gravitant per l’espai intergalàctic. 

La mirada canalla

Tinc en molt notable estima el què em va dir la primera noia, una noia magnífica, amb qui em vaig embolicar just després de la meva primera separació matrimonial. La seqüència va ser la següent: destrossat anímicament per la separació, i no tant per la dona en si, l’ex, per fortuna reemplaçable, sinó per perdre el dret de compartir la creixença diària de la meva filla, aleshores de tendres quatre anys, vaig passar 15 dies tancat i aïllat a casa, en jornades de dol. La resurrecció va venir telèfon en mà, a la imprecació mental desesperada de quina ha estat la darrera noia a qui sé que agrado i amb qui voldria compartir aquests dies de crisi, d'inseguretat i de demanda de calor. Vaig recordar a aquesta amiga i la vaig trucar. Vam quedar, un caribeny jorn de platja a Sitges, on vivia, i ens vam embolicar. Va començar ella, petonejant-me l’espatlla mentre jèiem de bocaterrosa a les tovalloles, jo no donava gaire de si, ni per prendre la iniciativa. Més tard, a casa seva, va revelar-me:

            --M'agrades. I ho sé des del dia en què et vaig veure pipar una cigarreta. Vaig fixar-me en els teus llavis i després en els ulls, i vaig pensar que en el llit hauries de ser un perfecte canalla.

            Ja m’ho havien fet notar això, i més que m’ho han dit amb posterioritat. Es refereixen als meus ulls, que en temps d'intimitat presenten aquella guspira de desig, de perversitat, de passió, de luxúria. Es veu que miro i miro amb ganes. En realitat, em fixo en allò que desitjo. Estudio, atent, el cos que vull fruir i que fruiré, la persona que vull satisfer i que vull alhora que em complagui. La millor forma de mirar, la més confident, la més còmplice, és aquella que es fa en la més càlida proximitat, amb els cossos enllaçats, els sexes encaixats, els pits a frec. Es diu amb els ulls: et posseeixo i m'agrada, estic dintre teu i ho gaudeixo, t'ofreno plaer i te’l demando. T'estimo, et valoro, i vull que tu m'estimis també, que em valoris. Reclamo amb l'esguard: exhibeix-te, mostra't, allibera't. Exigeixo: llueix, desborda'm, arrabassa'm. Suplico: rapta’m, enlaira’m, fon-me. Que jo et faré de tot.

Sempre m’han comentat que, de natural, en conversa quotidiana, el meu esguard és afable, bondadós, fins i tot innocent. Però que en el llit em transformo rotundament. Sorgeix un altre jo, un jo desconegut, delerós, bandarra, salvatge, obscè. Una cosa així com guspirejant, al roig, igni, volcànic. No sé com miro, en realitat. No puc veure'm a mi mateix. Però haig de creure-les a elles, o bé demanar-les que em tirin una foto d’aquelles espontànies. I que immortalitzin després l’escurçó luxuriós que em nia a les pupil·les fent-ne vistoses litografies. 

El gènere es mira però no es toca

Fa temps una amiga va definir-se’m com a una dona “no fàcil”. Vaig aixecar l'índex:

            --Doncs, mira, jo, fàcil, ho he estat tota la vida.

            --Em refereixo a què mai no he estat enamoradissa... --va precisar.

            Vaig arrufar les celles.

            --Bé, enamoradís, jo tampoc –vaig concedir--. Però fàcil, el què se'n diu fàcil, ho he estat sempre.

       I és veritat, a tothora havia estat un tipus fàcil, i fins i tot en estones d’embadaliment em figurava que algun dia coincidien dues amants meves i que una li deia a l'altra:

            --L'altre dia, me'n vaig anar al llit amb l’Edu.

            I l'altra li responia:

            --Au, va, això no té cap mèrit, a aquest se'l tira qualsevol...

        I xarrupaven després, aplicadament, les canyetes del gintònic. I parlaven d’altres homes, és sabut que allò fàcil, la carn fàcil, el sexe fàcil, mai no desvetlla interès.

            Però ara ja no és així. A mesura que he anat sumant anys, m’he tornat més selectiu. De no tenir un no per a cap dona, també en això del llit m’he convertit més acurat, més refinat, més gourmet. Em valoro més i em faig valorar (“El gènere és mira però no es toca”, que penso, digne, orgullós, petulant). Ja no baixo el llistó com abans o si calia, en cas de sequera, llençava empipat el llistó al terra, franquejant l’accés a la meva pell a qualsevol noia que s’hi interessés tot movent la cua i posant-se en posició. Clar i català: per fi he après a dir que no. Sembla mentida com el temps situa les coses en la seva justa casella, ben encaixada, amb la llengüeta de la balança en perfecte equilibri. No ho hauria imaginat pas deu anys enrere, com canvia tot plegat, redéu, jo, l’Edu, dient que no. Puf.

Els anissos dels collons i l’hòstia dels capellans

La nostra cultura té una innegable i accentuada arrel judeocristiana, de tendència patriarcal, que redueix la dona a la trista dicotomia de verge o puta. És la Maria Magdalena santa o la Maria Magdalena puta. Avui en dia encara és diu que si aquella és la monja de la classe, perquè refusa els nois, o aquella la puta de la classe, perquè hi té massa afecció: o sigui, la que no se la tira ni déu o bé la que se la tira tot déu. No hi ha un terme mig entre tots dos conceptes antagònics, no hi ha una feminitat única, no hi ha una dona global. Entenc amb la mà al cor que les dones poden ser bondadoses, poden ser sexuades, poden ser mares, poden ser-ho tot en un sol envàs, i a més ser-ho en perfecta harmonia amb elles mateixes i amb l’entorn i amb l’univers. Però la marca, o xacra, de la creu com se sol dir és allargada i la seva influència castrant i anihiladora. Aquest fet ens ha creat de sempre un conflicte intern, tant a homes com a dones, perquè contraposa estúpidament el fet de poder ser bona persona amb el saludable gaudi de la sexualitat. Sempre ens quedarà l’esperança que la secularització de la societat acabi mica a mica amb aquestes indigeribles bagatel·les transcendentals, i enlloc de la Mare de Déu imperi per fi la Mare Naturalesa, molt més d’acord amb la nostra essència carnal.

Aquest tipus de coses m’han suggerit sempre una rebel·lia irreverent. Així com un Marlon Brando deixat de la mà de déu enculava a cor que vols a la pàmfila Maria Schneider ajudat per la mantega i tot recitant un parenostre, jo també vaig fer les meves tentines sexuals impietoses amb la religió aquesta de catòlica que ens va tocar de viure, patir, repudiar i finalment prescindir. De jovenet ja, on l’altivesa i la fúria eren més notables, un dia d’improvís se’m va acudir d’anar a per totes, de rebentar-la, i après mois, le déluge. A l’època utilitzàvem bastant com a anticonceptiu el coitus interruptus, ja que no existia ni l’antic fantasma de la sífilis ni el futur apocalipsi de la sida, i l’única preocupació que teníem els amants fadrins era evitar de totes totes que es produís un embaràs no volgut. Així, quan arribava l’orgasme, tenia la precaució de sortir del cos de la noia i acabar la feina de la forma que més bonament em passava pel cap. Sovint eren elles qui feien la cortesia de la mamada, diligents i educadetes com eren. Bé, doncs li vaig dir a la novieta de torn, entre urgents esbufecs, que tragués la llengua, que m’escorreria allí, i ella hi va accedir àvida, amb delectança, ens ho passàvem de mort, tot era tan novell i fantàstic. I així ho vam fer, ella estirant la llengua cap enfora, plana com una safata, i jo dipositant-t’hi amb un ull cluc per afinar la punteria els anissos de les meves preuades gònades. Ja era complicat, ja, perquè la potència dels vint anys era d’escàndol i les primeres xeringades semblaven ràfegues de metralladora epilèptica, però, en fi, certament vaig aconseguir que el semen caigués sobre l’eucarística llengua –sí, eucarística llengua!--, que s’oferia amb delit a acollir la lleterada de la mateixa manera que abans, poc abans o anys abans, a missa havia rebut la Sagrada Forma de mans d’un capellà. No era el cos ni la sang de Crist, sinó –com diuen els gavatxos-- el licor de la vida de l’Edu, allò que ens sumia en sacra comunió. Em venien ganes de dir en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant, amen, com en Brando cantava el parenostre, però no ho vaig fer, tan agosarat per unes coses i tan tímid per a unes altres.

Aquesta innocent pràctica, que tenia més d’insolència íntima que de vertadera insurrecció, l’he anat realitzant de tant en tant al llarg de la meva satisfactòria vida de catre, perquè la irreverència, per l’educació rebuda, sempre m’ha atorgat un plus de morbositat al fet, una pinzellada malèfica vessada sobre el beatífic blau cel del mantell virginal. Penso, per dintre, cada cop que ho faig: aquí tens l’hòstia, l’hòstia líquida, l’hòstia blanca, l’hòstia veritablement sagrada, aquella que va fecundar a Santa Maria i que tothom, en vint segles d’història, ha amagat vergonyantment com un pet sonor en la silenciosa vetlla en un tanatori. Perquè, xxxt..., diuen que va ser un colom. Un colom..., i uns collons!

Extra, extra...! El secret masculí millor guardat, al descobert...!

Hi ha secrets de grup que afecten a la solidaritat de sexe, que mai no es poden revelar, i mai no ho he fet. Però avui sí, avui m’hi atreviré, i no em preguntin per què. Em plau i prou, un caprici, falta de control d’impulsos, que diria un psicòleg. No ho visc com a traïció als meus congèneres barons, tot i que potser ho sigui. Tanmateix, l’objecte d’aquests escrits és dir, o millor, dir-nos, les veritats pel broc gros i sense parpellejar. Doncs, vinga, va, escupe, Guadalupe. La cosa va de com ens ho enginyem els homes per fer veure que escoltem les dones. Sí, fer veure, ho han llegit bé. Els homes per naturalesa practiquem l’economia expressiva, la síntesi verbal, som garrepes de paraules, però les dones, també per essència, no ho són gens, ans tot el contrari, i quan ens encarem en el quadrilàter mortal de la xerrera és com fer combatre a David contra Goliat, sols que traient-li la fona a David i aferrant-li les mans ben aferrades a l’esquena. Hem d’afrontar, d’aguantar, de sofrir, la –per a nosaltres-- megaloquacitat d’elles, que ens fatiga, desespera i sobrepassa. Fem l’esforç d’escoltar, d’acord, però hi ha un moment en què no ho resistim més i ens veiem obligats a desconnectar. Però com que a elles les molesta en sobre manera no ser escoltades, hem de recórrer al sempre efectiu “com si”. Com si les escoltéssim.

Positivem la qüestió, tanmateix. Un dels estudis clàssics de la psicologia estableix que si a un home se li pregunta com sap que la seva parella l’estima, respon que perquè practica sexe amb mi. Si el mateix se li demana a una dona, contesta que perquè m’escolta. Som conscients, perquè no som rucs del tot, que hem d’escoltar-les perquè se sentin estimades i al seu torn, en justa correspondència, ens estimin a nosaltres, és a dir, ens obrin les comportes del sexe, gest per al qual elles en tenen la clau mestra. Siguem clars, el preu de la passió de baixos passa indefectiblement pel verb, el d’elles naturalment. Si l’objectiu d’un home és acabar cartonant els llençols del llit amb una femella, ha de satisfer la tediosa penyora d’escoltar-la. Això no presenta cap problema perquè elles són mestres dels mots, no debades gaudeixen de dues zones cerebrals específiques per aquesta funció, una de gran a la part frontal de l’hemisferi esquerre i una altra de més petita a l’hemisferi dret, i en canvi els homes no en tenen cap de definida, cap ni una. Hi ha estudis demostren que les dones acostumen a pronunciar entre sis i vuit mil paraules diàries, mentre que els barons només ho fem entre les dues i les quatre mil, i això sense entrar el tema de la funció comunicativa, que també és diferent en ambdós sexes, tant en qualitat com en quantitat. Amb el lúbric objectiu exposat, els homes han d’aconseguir que les dones parlin, per tal d’escoltar-les, fet que resulta senzill, com també hem dit, però si per una raó o altra ens trobem amb una dona parca en paraules, hi ha un sistema prou eficient per fer-les parlar. És el punt “A”.

A.- Apel·lar als sentiments. En efecte, el món de les emocions és extremadament prolix en les dones, tot o gairebé tot ho viuen a través del prisma sentimental. No crec que calgui posar exemple d’aquesta afirmació, n’hi hauria a cabassos. El baró, doncs, davant d’una eventual migradesa expositiva d’una dona, només ha de formular-li la pregunta màgica: i tu com et senties? És l’espoleta que fa deflagrar els focs d’artifici verbal d’elles, tant és el tema del qual es tracti, que pot ser el més insubstancial del món. Si ella diu, per exemple, ahir vaig esperar mitja hora a què arribés l’autobús, ell ha d’inquirir: ostres, mitja hora... I com et vas sentir? O bé: no entenc la regla del fora de joc. Inútil explicar-la, tirin, senyors, pel dret: i això et fa sentir insegura quan veus un partit, no? El reclam emocional cap a elles, no cal subratllar-ho, per evident, es pot formular de forma directa amb el “i com et vas sentir?” o bé indirecta, amb qualsevol variant del “i això et deu fer sentir tal o qual, oi?” Amb el sistema ben aplicat, les rèpliques d’elles, esperonades en els flancs dels sentiments, podrien omplir pàgines a espai senzill i cos 8 de lletra. Bé, ja parlen o ja les fem parlar, ergo ja les podem escoltar o fer veure que les escoltem. Passem al punt “B” doncs.

B.- T’entenc. El “t’entenc” s’ha de repetir tantes vegades com sigui necessari. Elles parlen per ser escoltades, eufemisme que significa ser tingudes en compte, en definitiva ser compreses, i per això els hem de fer saber que ho són: t’entenc. T’entenc. Entenc. Ho entenc. Ahà, entenc. Mmm, entenc. Déu n’hi do, entenc. Tu diràs, entenc. Me’n faig el càrrec, entenc. Ostres, entenc. I això et va fer?, entenc. Què dius, ara?, entenc. Etcètera. Mentre els discursos d’elles prosperen i s’infinitegen, acotxats pels sibil·lins “entenc”, els nostres pensaments o imaginacions sovint se’ns van cap a altres indrets, molt allunyats del reguitzell d’idees que ens exposen en aquell instant. Sé que ara les lectores em matarien amb tortura sofisticada i lentíssima si afirmo que en la majoria dels casos que es dóna aquesta situació, i succeeix sovint, nosaltres l’únic que desitgem és que tanquin la boca de rec verbal i que ens facin un petó, per exemple, però que s’aturin ja. Com que no ho fan, la nostra ment continua errant per temes quotidians, de la feina, del futbol, d’altres dones –sí!—, o morals o filosòfics, o bé senzillament s’aquieta i es queda en blanc. I podem fer-ho, això de quedar-nos en blanc, perquè els mascles, quan el cervell es troba en repòs, n’aturen neurovegetativament el 70 per cent de l’activitat elèctrica. És aquí quan, embadalits, elles, que són detallistes, poden adonar-se que els mecànics “entenc” camuflen el més decepcionant desinterès, i ens criden enèrgicament a l’alto: ei, què m’escoltes?! Toca ara ràpidament tractar el punt “i C”.

I C.- És complicat. Quan ens enxampen vivint en els llimbs mentre elles parlen, hem de posar cara d’absoluta circumspecció, fer un lleu que no amb el cap i dir pesarosament: és que “és complicat”. Així donem a entendre que en realitat sí que escoltàvem i que ho fèiem amb tanta atenció que fins i tot rumiàvem en profunditat sobre les seves paraules. En la immensa majoria dels casos, elles reprendran el discurs amb un “clar que és complicat!, perquè...” i continuaran exposant-nos els seus neguits. Amb preferència cal escoltar en els propers minuts, no gaire, tampoc no cal extralimitar-se, ja després podrem deixar els nostres pensaments vagar per les més verdes praderies mentals que aconseguim d’imaginar. Nota al marge: no descurar els “t’entenc”. Bàsics.

En fi, de vegades la natura, que passa per sàvia però no ho és gens, ens situa a tots dos sexes en contextos complexos i contradictoris, i a sobre ens crea la necessitat els uns dels altres, cosa que genera un camp abonat per a la controvèrsia i el conflicte. L’únic intel·ligent davant d’això seria la pràctica activa de l’homosexualitat, per igualar condicions neurobiològiques, però la condemna a l’heterosexualitat, els qui ho som, també és demiürgicament inapel·lable. Arribats a aquest punt, amics, dringa la campana: hem de pujar al ring (i no som Cassius Clay). 

Estic pagant el mal que et van fer les altres, oi?

Molts homes de mitjana edat, divorciats o separats, passem finalment de puntetes pel terreny selvàtic, embrollat, dels sentiments, com si caminéssim o llisquéssim per sobre de núvols. O això, o hi entrem tan plens de cuirasses que les emocions ens reboten a la carcassa com si ens disparessin bales de cotó de sucre. La qüestió és evitar de totes totes implicar-nos emocionalment en qualsevol relació sentimental, per meravellosa que apunti. Ja han passat a la història les --en teoria-- convencionals, plàcides i hollywoodnianes parelles per a tota la vida i també els d’antuvi anhelats i captivadors amours fous, que de tan ruïnosos que resultaven en més d’un cop ens abocaren a l’abisme del suïcidi. Moltes dones es queixen, i amb motiu, de la nostra extrema passivitat o catatonisme emocional, les exaspera, no ho poden comprendre. Tan bonic com és l’amor i la passió...! Serà bonic, cert, però a molts homes ens han deixat el cor masegat, esparracat, objecte de bategant deixalla, roja carn bombollejant de contenidor. Es lamenten, amb raó, amb l’axarolada --per tòpica i desgastada-- afirmació que paguen per allò que ens han fet de dolent altres dones.

--Sí, i...? –desafiem.

És injust, ho reconec. Però el valor de la justícia passa a un segon terme quan ens hi juguem els quartos: la subsistència emocional i qui sap si la vital. Elles obliden, i nosaltres evitem de fer-los-hi notar, que molt probablement els seus exs, un o diversos, refusen al seu torn compromisos amb altres dones pel mal que els van causar elles mateixes, les dones que tenim al davant i que tan amargament ploriquegen pel fet que defugim com ànima que veu el diable la possibilitat d’establir amb elles un lligam sòlid i durador. No tots els homes actuem així, és cert, molts es llencen a noves relacions per la raó rudimentària de la por a la soledat, però cada cop som més els qui preferim fer un combat a dotze assalts amb la buidor nocturna que jugar-nos el què ens resta de filaments de miocardi en el tauler de la ruleta de l’amor. Per a això la moda dels singles ens ha anat com a anell al dit. Ens declarem solemnement singles, que ras i curt vol dir que retornem a l’adolescència de rotllets superposats o encadenats, però ara amb un mínim de diners a la butxaca. Hedonisme en estat pur, sexe sense implicacions, emoció per la seducció, riallades, festa, xerinola i confettis a dojo. I res de compromís, els il·lustríssims rituals dels singles no el permeten, ho sento noia, ja sabies el què hi havia, és –mentim—la nostra filosofia existencial.

Com ja he apuntat, generalitzo. No tots els homes refusem aparellar-se de nou ni totes les dones presenten un electrocardiograma impol·lut, saludable. També hi ha homes que cerquen la companyia convencional i dones que no s’ajuntarien mai més amb ningú ni que els enfilessin els fills al cadafal. Però per norma general, insisteixo, cada cop és més així: els barons ens tanquem als sentiments com més hòsties emocionals hem rebut i les fèmines, en canvi, ho tornen a intentar incansablement un cop darrere l’altra. Una de les teories que sostenen l’afirmació anterior és que les dones són tan riques sentimentalment, que disposen de cabals d’afecte per a tota la vida actual i per a desenes de reencarnacions posteriors, i ja se sap que si la font de la riquesa és inesgotable les inversions que es fan no impliquen cap cost personal. En canvi, l’actiu emocional en l’home és limitat, i cada fracàs, cada desengany, cada frustració, ens minva l’arsenal de sentiments, i per això ens costa cada més d’invertir en aquest lliscós i arriscat terreny. Les dones no ens entenen, les crispa constatar que no tenim el mateix interès que elles a involucrar-nos en relacions que podrien ser de faula, sense tenir present que juguem a la partida de l’amor amb un miserable feix de fitxes. I nosaltres som incapaços de comprendre com elles salten a la piscina dels afectes a la lleugera, sabent que el més probable és que tingui poca aigua o bé gens, sense tenir en compte que posseeixen infinitat de flotadors pneumàtics dels protegeixen dels cops o bé que, si se’ls donen, regeneren la trencadissa aviat i amb una sorprenent absència de seqüeles. Pels homes, ser autistes emocionals ens resulta funcionalment adaptatiu. Per les dones, ho és l’extraversió afectiva.

És aclaridora l’afirmació del prestigiós sociòleg Enrique Gil Calvo: “L’emocionalitat femenina no desespera mai, tot estant sempre disposada a començar un altre cop a exterioritzar-se després de cada nou fracàs. Els homes, en canvi, restem escaldats després de la primera ensopegada i preferim no tornar-nos a arriscar. ¿Per què som tan desconfiats? Crec que és per pur realisme pràctic. No és que siguem malastrucs, recelosos, pessimistes o suspicaços: és que som lúcids, i això ens aconsella practicar un sa escepticisme ben informat”.

No cal tenir el cervell d’Einstein –que per cert, tot i el seu cervell va engegar a pastar fang dona i fills, els que es va dignar a conèixer, i és que en qüestions d’afectes de Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases—per deduir que allò que per les dones esdevé la verda i dolça praderia de l’amor, pels homes és una jungla de perilloses xarxes ardents, i que uns i altres experimenten aquesta vivència de forma ben oposada. Trifulgues i combats són continus i sols la passió del sexe apropa a uns i altres en el lúbric interregne de complicitat. No ens estranyi doncs que el homo sapiens i els bonobos compartim un 99 per cent d’ADN. La penetració, sento ser tan cru, és la clau mestre d'aquest irresoluble entrellat.

Follo amb altres però et juro per déu que et sóc lleial

Ja fa anys que s’ha estès la teoria de la lleialtat a la parella en contraposició a la tradicional fidelitat conjugal. S’entén per lleialtat fer honor al compromís adquirit amb l’altra persona, al projecte de futur en comú, mentre que la fidelitat consistia --i consisteix-- en fet de mantenir una estricta exclusivitat sexual, tot i que la majoria de matrimonis prefereixen que tot dos conceptes vagin junts i de la mà, tal com queda explicitat en l’ensucrat i angèlic ritual de noces. Es pot ser lleial al compromís amb el cònjuge però ser-li infidel sexualment, o a la inversa, fidel sexualment però deslleial al pacte de parella. La lleialtat fa referència a una causa –el compromís--, mentre que la fidelitat afecta a la persona –la parella--. Així mateix, la lleialtat tindria a veure amb la raó, ja que els pactes es negocien des de l’intel·lecte, mentre que la fidelitat se sostindria sobre la base dels sentiments, atès que se suposa que una persona enamorada prescindiria de mantenir sexe amb tercers, per més atractius que siguin i per més desig que desvetllin. Això és el què més o menys argumenta aquesta teoria. Però mirant ben bé el diccionari, la diferenciació exposada entre tots dos termes presenta zones d’intersecció, de confluència, i molt boiroses. De fet, lleial i fidel són sinònims i fins i tot podrien perfectament significar el mateix. Per a mi, el matís de distinció no ho és tant com aparenta o es vol pretendre que sembli. Però en fi, doctors tindrà l’església d’aquest culte a les progres i bonifàcies banyes. 

Va, admetem que sí, que es pot ser lleial i infidel, o deslleial i fidel. El primer aspecte que hi veig és que, sense tanta parafernàlia moral, es tracta ras i curt que un matrimoni s’atorgui la llibertat de llençar de tant en tant una cana al vent sense que l’acció consti en acta, un espai de llibertat sexual per a aventures ocasionals, que ja es consideren a priori com a segures i inevitables. De fet, ho contemplo com una forma matisada i guarnida de la parella oberta. Molt madurs han de ser tots dos membres com per acceptar que l’altra part digui “et seré lleial però no fidel” sense que l’estómac es rebregui sorollosament i comenci a segregar àcids a full i el fetge bilis a tuttiplen. Han de ser molt madurs o bé molt freds i pràctics, o bé tan sols membres actius d’aquesta minoria de persones a qui no els fa res que la seva parella tingui altres companys sexuals, i per a les quals els súmmum de l’elegància consisteix a, sense deixar de llegir el diari o una revista en el sofà, preguntar a l’altre, quan arriba de catre aliè, si s’ho ha passat bé. 

--Sí, molt bé. 

--Me n’alegro, carinyo. 

Tinc la impressió, tanmateix, que el tema de la lleialtat versus la fidelitat no es planteja en general de forma gaire oberta. Almenys fins allí on he pogut parlar amb gent, i també per experiència pròpia, crec que s’usa més com a autoprivilegi, tot arrogant-se un mateix, sense comentar-ho amb la parella, el dret unívoc a treure el ventre de penes si un tercer es posa a tret d’intercanvi de fluids. És només en el supòsit de ser descobert, que l’argumentació de t’he estat infidel però et sóc lleial, es posa damunt la taula ara sí explícitament, en un intent sovint debades de minimitzar l’imminent cataclisme. Potser a cops se salvi la relació, tot i que sospito que és en la minoria dels casos. A part, que la situació es veu diferent en funció del sexe que se sigui. Ancestralment, el mascle busca perpetuar els seus gens, mentre que la femella cerca protecció i subsistència pels fills. Així, la infidelitat sexual resulta més traïdorenca pels homes, perquè algú altre ha dipositat semen a la vagina de la seva parella i la transmissió genètica es troba en risc, mentre que per la dona la deslleialtat és més important, ja que això connota que les preferències de la parella s’adrecen cap a una altra persona, una contrincant, posant en perill el proveïment per a la descendència, béns que poden passar d’ella a l’altra. En els nostres temps, aquesta distinció es formula en termes ad hoc. Com que per la dona el sexe encara s’associa molt a l’afectivitat, una infidelitat de llit esgarrifa a l’home, atès que suposa inconscientment que l’activitat sexual pot no només quedar-se en això, i comportaria per tant implicacions sentimentals o emocionals. Ja sé que ara les dones cada cop separen més el sexe de l’amor, però encara tenim gravat en els gens l’alarma de perill quan la parella ens fa el salt, per temor a què la relació toqui a funesta fini quitança. Per contra, aquest risc, per elles, es dóna més en la deslleialtat que en la infidelitat, en la traïció al projecte en comú –que s’enamori d’una altra—que no pas en el fet que hagi tingut una aventura sexual ocasional, agafada al vol. Per això les dones, quan descobreixen una infidelitat, el primer que pregunten és: però l’estimes, a ella? Si es dóna la resposta adequada, que és: no, per descomptat que no, aleshores relaxen musculatura i ja poden planificar des de la tranquil·litat d’ànima el festival cruel, sanguinari i saborós de la revenja. Perquè que les alarmi més la deshonestedat no significa en absolut que perdonin a l’incaut i dat i benït infidel. 

En realitat, i deixem-nos estar d’històries, tots, homes i dones, volem el mateix: una parella fidel que ens acompanyi i suporti en el nostre dia a dia vital, i fer festius experiments d’alcova amb altres persones que ens cridin l’atenció i estimulin humectadorament el baix ventre. Volem parella i amants, seguretat i aventura. Ho volem i, si mirem dins nostre sense enganyar-nos, també ho aconseguim, en major o menor grau. Tots ho volem tot, i tots fem el que podem. Egoisme? Sí. Però qui és que diu que la naturalesa humana no és egoista...? 

Per finalitzar, constatar que en cas d’infidelitat la qüestió de si cal dir-ho a la parella es resol amb un monosíl·lab contundent, emfàtic i immutable: no! Llevat de quatre somiatruites idealistes i semisuïcides, la gent fa i calla. Perquè si s’ha pres la decisió de jitar-se extramatrimonialment amb una altra persona, s’ha de tenir el coratge, l’habilitat i la consideració d’ocultar-li-ho. Cal menjar-se la mala consciència sense amanir ni condimentar, és un fet. En això, elles pateixen més, perquè són més sensibles al sentiment de culpa, però també dominen millor els mecanismes del silenci i la dissimulació, perquè planifiquen millor i tenen més cura dels detalls, ja que és justament en els detalls on es revela la mentida, per on t’enxampen ben enxampat. Els homes som més babaus, en aquest aspecte. I en molts d’altres, ja posats a dir-nos les veritats.  

Sexe de manteniment i llei del mínim esforç

Si ens posem a mirar certerament, agudament, sense parafernàlies, hem de reconèixer que la majoria dels polvos de la nostra vida no són polvos extraordinaris. La majoria ho són de manteniment, de diari, rudimentaris, alleugidors. Els polvos amb ritual d'encens aromàtic encès, espelmes multicolors, massatges amb olis lliscosos i vi negre de burdeus a temperatura ambient són molt eficaços a l'hora de romantitzar l'atmosfera, de fer explotar la relació, de fer-la extraordinària, única. Però la veritat és que la vida quotidiana, amb el cansament físic i mental producte de la feina i l'economia, no deixa gaire espai pel festí ordinari dels sentits, pels focs d'artifici epitelials. Al final, la frase més comunament matrimonial és aquella que diu, carinyo, avui un de ràpid perquè anem calents i ja fa dies, i prou. Dos orgasmes i la seva acollidora conseqüència: una son relaxada i profunda. No tota la pintura és Velázquez ni cada cotxe un Ferrari. Passem sovint de sobres amb Mortadel·lo i Filemó i un Seat Ibiza. I uns polvos càlids per treure el ventre de penes. I gràcies encara que és així, que alguns, pobrets, ni això. Una mostra d’això és que quan estava en parella i gaudia de companyia nocturna a diari, sovint em donava per fer l'amor de costat. És a dir, girant-me cap a la dona i, en posició de 44, fer el lúbric fet. Aquesta geometria presentava l'avantatge que es podien manipular pits i sexe a discreció, potenciant el plaer d'ella per poca perícia de què hom disposés. I alhora, perquè ens estalviem la gimnàstica esgotadora de la posició del missioner, que està molt bé quan un és jove, està fibrat i l'alimentació de la musculatura no requereix d'una oxigenció excessiva, que es tradueix en esbufecs agonístics, taquicàrdia paroxística i potencial necrosi de la zona lumbar, per recalentament. I és que, quan més anys passen, més còmodes ens tornem, aquest és un axioma irrefutable, una veritat tan absoluta com pràctica, sobretot pràctica.

Crec honestament que, arribada una certa edat, la maduresa, posem, si els homes poguéssim escollir en qüestió de relacions sexuals, molt sovint, en la pràctica diària, ens decantaríem per les mamades pures i dures. Braços alçats, dits entrecreuats darrere el clatell i, apa, nena, treballa. Ja sé que dir això comporta la revolta furibunda de les dones, que amb motiu inapel·lable poden argumentar que i elles què, i certament amb raó, no hi ha discussió possible. L'opció mamada a seques és d'un egoisme masculí molt notori. Però cal certificar aquesta tendència, còmoda i plaent. L'amor físic, això no podem oblidar-ho, té la seva part d'ofici, de pràctica, d'habilitat, però també comporta aquesta vessant de feina, d'esforç, de cansament. I en tema de feina, sempre és millor que treballin els altres, les altres, en aquest cas. Apa, estimades, ja us dono generós material per lapidar-me.