Sexe ocasional: em sento buida

Recordo un anunci de Paco Rabanne en què, a l'alba, per uns carrers de París recents ruixats pel personal de la neteja, un home caminava amb un somriure d'orella a orella, l’esmòquing a l'espatlla, el corbatí descordat i la camisa mig oberta, donant a entendre que tornava a la llar en acabat de passar la nit en llit aliè. L’eslògan de l'anunci era el següent: “Paco Rabanne. La resta depèn de tu”. Després d'una vetllada de seducció amb la posterior i fogosa recompensa carnal, els homes, quan abandonen l’escena del crime passionel –deixant però un despentinat cadàver ben viu-- i enfilen el camí cap a casa se senten plens, orgullosos, cofois, amb el pompós plomall estès de gall dindi, creient amb fe cristiana que la vida és bella i que viuen lliscant per la meravellosa cascada de colors de Walt Disney. En definitiva, que se senten explosivament feliços, han gravat una osca més en la culata del seu penis –l’escrot, què si no?--, han acomplert amb els ancestres en el quefer --ara figurat-- de perpetuar l’espècie: espargir semen com amb més femelles millor i com amb més abast millor. És curiós, tanmateix, que aquest estat d’eufòria masculí després d’una nit de sexe ocasional els resulti difícil d’entendre a les dones, ja que la majoria d’elles, en idèntica situació, acostumen a confessar que després d’una nit boja amb un desconegut agafat al vol, se senten incòmodes, decebudes, buides, fet que, al seu torn, també deixa perplexos als homes: si volien sexe, van seduir i van triomfar, ¿com és que en acabat els sobrevé aquesta insatisfacció, aquest desànim, aquesta tristesa? En primer lloc, cal ser realistes, hi ha una part que depèn de la qualitat del sexe: si l’home procedeix egoistament, desatenent les necessitats de la femella, deixant-la a mitges i posant-se a dormir o bé tocant el dos a les primeres de canvi, és lògic que ella se senti desencisada, fins i tot utilitzada, estafada o burlada. La cosa ja és diferent si ell s’ha comportat com déu mana, amatent, generós, tendre i amb saber fer, que la dona pot despertar-se amb brillantor als ulls i la ment farcida de gratificants records pròxims. Però el cert és que una primera trobada sexual mai no acostuma a ser plaent, els cossos s’estranyen, es desconeix la sensibilitat de l’altra persona, les carícies són de bast tempteig, el nerviosisme tenalla les ments i, en fi, impera el desconcert i la inseguretat. Així, per molt complaent que resulti aquest sexe, se situa en un nivell de mediocritat en una gradació del què podria arribar a ser en un futur, i en conseqüència la màxima satisfacció femenina consisteix en gran mesura a que l’encontre no hagi resultat un estrepitós desastre. La qualitat de l’activitat sexual influeix, sí, tot i que de forma molt relativa i subsidiària.

Dit això, entrem ara en la segona part del tema, la causa de la femenina vacuïtat post coitum en la qual no hi té a veure la qualitat de la còpula. Són poques les dones que aconsegueixen deslligar el sexe de les emocions, les relacionen a desgrat seu, no disposen d’una testa compartimentada com els mascles, que si follen, follen i prou i els sentiments resten més enllà, en el tercer o quart calaix del cap a mà esquerra, allí on s’emmagatzema posem que la serotonina. Elles, des de la raó, són coneixedores que una aventura d’una nit, ja sigui buscada per obtenir goig sexual o bé carícies i companyia, només es tracta d’això, de l’aventura d’una nit, res més, i s’ho diuen i s’ho repeteixen constantment fins a convèncer-se’n, fins a auto enganyar-se, asseguren algunes, tot gaudint de l’avantatge que aquesta pràctica avui en dia no és damnada pels usos i costums socials. Però els seus cervells no entenen de conviccions lògiques ni de convenis comunitaris, i en el seu interior els continua martellejant la veu biològica que els reitera subtilment que han de cercar alguna cosa més que només sexe, perquè per naturalesa disposen d’una àgil comunicació entre el centre sentimental del cervell, que encara no se sap amb certitud on està localitzat, i el nucli del plaer sexual, aquest sí que es coneix, és l’hipotàlem, i ambdós estan en constant interrelació. En això no es diferencien gaire de les femelles de les tribus remotes dels ancestres, perquè l’alliberament sexual femení data d’encara no fa mig segle i qualsevol canvi evolutiu requereix de la bonica xifra de 10 mil anys per fer efecte en l’organisme humà. La contemporània llegenda del és sexe i només sexe no pot considerar-se encara vàlida ni aplicable en el codi genètic de les dones, perquè de forma inconscient la majoria busquen algun intangible més que l’activitat sexual esporàdica –que d’altra banda poden aconseguir amb facilitat--. No necessàriament ha de consistir en el Shamgri-La de l’amor o l’enamorament, sinó que en tenen prou amb que sigui això: un intangible més. Basta amb un mer vincle, per lleu que sigui, una proximitat, una avinentesa, una complicitat, una compartició, una amistat, un afecte, un detall: una simple trucada o whatsapp posterior de cordialitat. I això és el què molts dels mascles els neguen. Els homes, amb la seva estanca visió de túnel, no estan gens per la feina, per a ells el sexe sí que realment és només sexe, no cal res més, perquè era del què es tractava, no?, de cardar. És aleshores quan, amb les expectatives inconscients negligides, les esperances atàviques desateses i els anhels bioquímics defraudats, a elles els sobrevé la crua frustració de la vacuïtat. Pensem si no, en “Sex and the City”, on Sarah Jessica Parker i les seves amigues alliberades, per més sexe ocasional que practiquin, i per més que després s’ho expliquin entre elles amb detalls, anècdotes i riallades, sospiren en la soledat nocturna de la llar per un amor de veritat, l’amor definitiu, aquell que els permeti construir el propi niu i per descomptat fer criatures. Química i biologia, no cal donar-hi més voltes.

Posem-nos seriosos: parlem de culs

Poques modes són sexualment tan incitants com aquella que va venir de la cintura baixa dels pantalons. En les dones, és clar. Si admetem que els homes som cridats a trobar belles a les dones a través del pit i el cul, la reducció de la tela del dalt dels pantalons incideix especialment en l'exhibició del cul. I dic cul tot significant-ne una extensió a la massa volumètrica dels malucs, de la pelvis. Engloba les cuixes, els glutis, el sexe, la zona lumbar i l'inici del ventre. És la zona sexual per definició, l'àrea reproductiva: el centre de la fecundació. Hi ha, en aquesta atracció, una part molt important d'instint, una imantació que als homes ens parteix l'eix de l'ànima. Hi tendim amb obcecació, sense saber per què. Però també existeix una percepció conscient, voluntària, de la bellesa de les formes volumètriques. Aquest segment carnós adquireix dimensions variables, múltiples, en funció de la posició i la gravetat. I, certament, totes molt boniques. El pit és deliciós, gelatinosament, flamosament, deliciós. El cul, en canvi, té una textura més densa, musculada. La incisió del centre divideix les dues galtes amb una precisió de rellotger i mostra dues protuberàncies desitjables, imantadores, embogidores. El seu tacte és mixte: flonjo i dur, tot i que depèn molt de la dona i de l'edat –a més jove, és clar, més dens--. També varia la pell, que de vegades presenta una lliscositat de fòrmica, suau, càlida i acollidora, i de vegades és granulada o abonyegada per efectes de l'edat i la genètica, la detestable cel·lulitis, no tant grata al tacte. En tot cas, la part dura és el múscul del gluti, que baixa de l'àrea lumbar verticalment i es fon en un cúmul deliciós, expansiu, de greix –la base, la zona flonja--. Por ser més o menys extens, més o menys ampli, i amb els anys pot decaure cap el centre o cap els costats. Però tant és, encara que a moltes dones no els ho sembli --per a joia de les empreses de cosmètics--, a els homes, això, ens fa una mica el mateix. Són masses idònies per a palpar, engrapar, sospesar, amorosir. Són el centre de l'existència, el terreny afortunadament ja no verge de la reproducció, la fecundació oferta en carn viva. Hi ha el sexe, naturalment, la part interna de sexe, amb els seus desconeguts ovaris i les imaginades trompes de fal·lopi i l'úter obscur i, com a molt, reminiscent. Però també hi ha el cul, el seu revers, la cara que hauria de ser oculta però que es mostra, que s'exhibeix, que desborda. Mai Levi's Strauss no hauria sentat càtedra en el món de la moda sense el cul femení, des d'aquelles imatges de Marilyn a “Vides rebels” que, perfilant curiosament la part menys suggerent del seu cos, va establir la pauta del què en el futur esdevindria la sil·lueta mítica de l'atracció sexual.

Ni sexe ni cintes de vídeo, només mentides

De l'àmplia loquacitat de les dones, allò que més m'exaspera és percebre les contradiccions, les incoherències, els contrasentits, les vaguetats, que de tant en tant n'hi ha, en segons qui –segons qui-- déu n'hi do si n'hi ha. Parlar molt implica donar molta informació, potser no d'aspectes essencials --sovint silenciats (alguns silencis també són eloqüents)--, però sí de la menys banal de les banalitats: els detalls. Esdevenen l'element que fa aflorar les mentides a la llum, als taquígrafs i als ex periodistes. Els fonaments d'un engany es poden memoritzar, però el seu embolcall retòric, les minúcies, això ja no, això ja costa molt més, a no ser que se sigui un prodigi mnemotècnic i es disposi de memòria elefantina. Per això diuen que un és amo dels seus silencis però esclau de les seves paraules. D'aquest aspecte autorevelador de la verbalitat femenina en podríem anomenar, en síntesi, i també amb clemència, imprecisions. Les imprecisions generen de vegades una gran perplexitat en els homes, més tendents a l'expressió concisa, a la parquedat expositiva, a la paraula dreturera. Diguem-ho clar, ja que sóc home: a dir les coses nítides i simples, sense embuts ni bizantinismes, de forma que les insignificances no ens descobreixen cap veritat oculta, per la raó estúpida de que com a norma no es verbalitzen. Si la caguem, en definitiva, ho fem amb totes les de la llei, amb la porta de wàter oberta, vaja –i disculpin--.

Quan el detall imprecís es copsa, el gran dubte de sempre és: hi aprofundim o no? Es pot deixar passar de llarg i no fer-ne cas, obviar-lo. I aquí em ve a la memòria una pel·lícula antiga, que vaig veure d’adolescent i de la qual no en recordo ara el títol, en què un sogre aconsellava al seu futur gendre que, si no fumava, que n’agafés l’hàbit, ja que una bona pipa, amb tota la feina de netejar-la, carregar-la i fumar-la, li atorgaria la tranquil·litat necessària per mantenir la convivència amb la seva futura esposa --la seva filla-- en un estadi d’òptima inalterabilitat. El tabac era el pretext per evitar escoltar, en silenci i ben arrepapat en la butaca boirosa, la tòpica cantarella femenina, minúcies incloses –contradictòries o no--. Eren altres temps, és cert, eren els usos i costums de l'època del cinema en blanc i negre. L’altra opció, més radical, és aprofundir-hi, entossudir-se’n, preocupar-se’n. Tot depèn molt de les circumstàncies i dels temperaments de cadascú. Habitualment, si es tria aquesta opció, les coses mai no acostumen a arribar a bon port. Tots sabem que si s'estira d'una nímia mala herba, pot passar que resti travada en la terra i que si hom persisteix en el seu objectiu, s'adoni que té unes arrels àmplies i profundes, i que escarrassant-s'hi del tot, acabi per arrencar-la de cop, tot caient trontollosament d'esquena. I aleshores, assegut de cul en el sòl, observi el maleït trofeu oscil·lant en la mà: el gran terrós d'una realitat que mai no s'hagués volgut conèixer, que potser hauria restat molt millor sepultada en la profunditat de les catacumbes. O potser sí, potser sí que s'hagués desitjat saber-la, atès que hi ha qui sosté que sempre estem prenent decisions i que per escollir amb llibertat s'ha de tenir notícia de tots els elements a considerar. Vagin vostès a saber, de moment encara ningú, que jo en tingui coneixement, no ha sabut pontificar sobre quina mesura han d'abastar les mentides quotidianes per ser o no èticament legítimes.