Sexe ocasional: em sento buida

Recordo un anunci de Paco Rabanne en què, a l'alba, per uns carrers de París recents ruixats pel personal de la neteja, un home caminava amb un somriure d'orella a orella, l’esmòquing a l'espatlla, el corbatí descordat i la camisa mig oberta, donant a entendre que tornava a la llar en acabat de passar la nit en llit aliè. L’eslògan de l'anunci era el següent: “Paco Rabanne. La resta depèn de tu”. Després d'una vetllada de seducció amb la posterior i fogosa recompensa carnal, els homes, quan abandonen l’escena del crime passionel –deixant però un despentinat cadàver ben viu-- i enfilen el camí cap a casa se senten plens, orgullosos, cofois, amb el pompós plomall estès de gall dindi, creient amb fe cristiana que la vida és bella i que viuen lliscant per la meravellosa cascada de colors de Walt Disney. En definitiva, que se senten explosivament feliços, han gravat una osca més en la culata del seu penis –l’escrot, què si no?--, han acomplert amb els ancestres en el quefer --ara figurat-- de perpetuar l’espècie: espargir semen com amb més femelles millor i com amb més abast millor. És curiós, tanmateix, que aquest estat d’eufòria masculí després d’una nit de sexe ocasional els resulti difícil d’entendre a les dones, ja que la majoria d’elles, en idèntica situació, acostumen a confessar que després d’una nit boja amb un desconegut agafat al vol, se senten incòmodes, decebudes, buides, fet que, al seu torn, també deixa perplexos als homes: si volien sexe, van seduir i van triomfar, ¿com és que en acabat els sobrevé aquesta insatisfacció, aquest desànim, aquesta tristesa? En primer lloc, cal ser realistes, hi ha una part que depèn de la qualitat del sexe: si l’home procedeix egoistament, desatenent les necessitats de la femella, deixant-la a mitges i posant-se a dormir o bé tocant el dos a les primeres de canvi, és lògic que ella se senti desencisada, fins i tot utilitzada, estafada o burlada. La cosa ja és diferent si ell s’ha comportat com déu mana, amatent, generós, tendre i amb saber fer, que la dona pot despertar-se amb brillantor als ulls i la ment farcida de gratificants records pròxims. Però el cert és que una primera trobada sexual mai no acostuma a ser plaent, els cossos s’estranyen, es desconeix la sensibilitat de l’altra persona, les carícies són de bast tempteig, el nerviosisme tenalla les ments i, en fi, impera el desconcert i la inseguretat. Així, per molt complaent que resulti aquest sexe, se situa en un nivell de mediocritat en una gradació del què podria arribar a ser en un futur, i en conseqüència la màxima satisfacció femenina consisteix en gran mesura a que l’encontre no hagi resultat un estrepitós desastre. La qualitat de l’activitat sexual influeix, sí, tot i que de forma molt relativa i subsidiària.

Dit això, entrem ara en la segona part del tema, la causa de la femenina vacuïtat post coitum en la qual no hi té a veure la qualitat de la còpula. Són poques les dones que aconsegueixen deslligar el sexe de les emocions, les relacionen a desgrat seu, no disposen d’una testa compartimentada com els mascles, que si follen, follen i prou i els sentiments resten més enllà, en el tercer o quart calaix del cap a mà esquerra, allí on s’emmagatzema posem que la serotonina. Elles, des de la raó, són coneixedores que una aventura d’una nit, ja sigui buscada per obtenir goig sexual o bé carícies i companyia, només es tracta d’això, de l’aventura d’una nit, res més, i s’ho diuen i s’ho repeteixen constantment fins a convèncer-se’n, fins a auto enganyar-se, asseguren algunes, tot gaudint de l’avantatge que aquesta pràctica avui en dia no és damnada pels usos i costums socials. Però els seus cervells no entenen de conviccions lògiques ni de convenis comunitaris, i en el seu interior els continua martellejant la veu biològica que els reitera subtilment que han de cercar alguna cosa més que només sexe, perquè per naturalesa disposen d’una àgil comunicació entre el centre sentimental del cervell, que encara no se sap amb certitud on està localitzat, i el nucli del plaer sexual, aquest sí que es coneix, és l’hipotàlem, i ambdós estan en constant interrelació. En això no es diferencien gaire de les femelles de les tribus remotes dels ancestres, perquè l’alliberament sexual femení data d’encara no fa mig segle i qualsevol canvi evolutiu requereix de la bonica xifra de 10 mil anys per fer efecte en l’organisme humà. La contemporània llegenda del és sexe i només sexe no pot considerar-se encara vàlida ni aplicable en el codi genètic de les dones, perquè de forma inconscient la majoria busquen algun intangible més que l’activitat sexual esporàdica –que d’altra banda poden aconseguir amb facilitat--. No necessàriament ha de consistir en el Shamgri-La de l’amor o l’enamorament, sinó que en tenen prou amb que sigui això: un intangible més. Basta amb un mer vincle, per lleu que sigui, una proximitat, una avinentesa, una complicitat, una compartició, una amistat, un afecte, un detall: una simple trucada o whatsapp posterior de cordialitat. I això és el què molts dels mascles els neguen. Els homes, amb la seva estanca visió de túnel, no estan gens per la feina, per a ells el sexe sí que realment és només sexe, no cal res més, perquè era del què es tractava, no?, de cardar. És aleshores quan, amb les expectatives inconscients negligides, les esperances atàviques desateses i els anhels bioquímics defraudats, a elles els sobrevé la crua frustració de la vacuïtat. Pensem si no, en “Sex and the City”, on Sarah Jessica Parker i les seves amigues alliberades, per més sexe ocasional que practiquin, i per més que després s’ho expliquin entre elles amb detalls, anècdotes i riallades, sospiren en la soledat nocturna de la llar per un amor de veritat, l’amor definitiu, aquell que els permeti construir el propi niu i per descomptat fer criatures. Química i biologia, no cal donar-hi més voltes.