Com, que dormiràs amb pijama?

Així com la roba interior és per a mi un impediment cap a l’adorable nuesa femenina, també em molesta la roba de dormir, pijames i camisons, per la mateixa raó: per impedir l'accés al cos despullat. Li ho vaig dir a una amiga, que volia ajaçar-se quotidianament amb mi amb un camisó setinat. No, això no. Dins del llit, amb la parella, s’hi genera un univers particular, tebi, íntim. És el món de sota els llençols. És on la proximitat és major, on es crea la màxima complicitat. La calidesa del cos, i en particular la suavitat del cos femení, és segurament el millor bàlsam per a la soledat nocturna. Hi ha persones a qui agrada dormir soles, per qüestions de comoditat. Res a dir, és molt respectable. Però també som legió aquells que odiem amb extrema profunditat estirar un braç, de nit, i trobar-hi només uns llençols freds, la buidor més intensa. Companyia, per tant, dins dels llençols. Admès això, aquesta necessitat, crec que no hi ha res millor que gaudir-la sense molestes barreres, sense roba. Mai cap peça de roba, per més de qualitat que sigui, pot equiparar-se a la pell humana, a la seva olor i temperatura, ni al benestar que genera. Jo diria que reconforta en allò més íntim, més essencial. D’alguna forma, vetlla la son. Sempre hi ha un contacte entre extremitats o torsos, figures que dibuixen els cossos, moviments somnàmbuls, respiracions i alens, una mà que cau negligentment sobre un maluc, la panxa o un pit. Fins i tot els olors adquireixen un to particular, els olors propis o els de la companya de llit, amb esment honorífic al pòsit de l'aroma sexual després de la pràctica nocturna. Això molesta si es tracta d'algú altre, estrany, però té el seu encant si és personal, comú amb la parella, un espai pituïtari compartit, propi, singular. No parlarem, naturalment, de la respiració, perquè això ens remetria directament al curiós tema dels roncs, als personals (jo no ronco!) o als de la parella, perquè això de què només ronquen els homes és una afirmació d'una estupidesa solemne. Tan angelicals elles, tan beatífiques, tan seràfiques, i fixa't la simfonia que poden arribar a crear en les silencioses hores de la matinada. Ara bé, cal reconèixer que sempre n'hi ha hagut prou amb fer-les girar delicadamanent de posició perquè cessessin els trons nassals. I a la inversa: vaig conviure amb una noia, la meva segona parella, que dormia amb una immobilitat tan silenciosa i mortuòria, que fins i tot en alguna ocasió havia arribat a posar l'orella en el seu cor per cerciorar-me que continuava bategant, com si fos un bebè. En fi, tots tindríem moltes anècdotes per explicar relacionades amb la son i la seva compartició. Però recapacitem respecte d'una cosa: s'ha de fer des de la nuesa, des del fonament, des de la franquesa, des de la comunió íntima. I per a això, la roba sobra. N'hi ha prou amb l'edredó nòrdic o els llençols si és l'estiu i la calor apreta. O directament amb el cul a l'aire, encara que ens juguem un magnífic refredat.