Petons versus abraçades

Si algú em fes escollir entre petons i abraçades, jo no en tinc cap dubte, em quedaria amb totes dues coses. Tant uns com les altres són senyal de consideració i afecte. Així ha estat en bona part del temps en la majoria de les cultures. Benaurats els petons que ens estremeixen l’ànima, que ens nodreixen l’esperit, que ens redimeixen del no-res quotidià, que ens regalen, en fi, amb el miratge que algú, allí a fora, es preocupa per nosaltres i potser fins i tot ens estimi. Benaurades les abraçades que ens aporten un contacte reanimador, que ens transfereixen una pausada calidesa, que ens fan entrar en comunió amb el proïsme, que ens ofrenen la il·lusió que podríem marfondre’ns amb l’altre, que ens fan afigurar-nos, en fi, que potser no només som u, i sols. Tanmateix, quedar-se amb totes dues coses seria gairebé com fer-se trampes en un solitari. Així que escullo: opto per les abraçades. No tinc cap preferència concreta respecte de la riquesa i satisfacció que impliquen els petons, als quals aprecio en la mateixa mesura que a les abraçades. No es tracta d’això. Si trio les abraçades és perquè no els sé veure cap estigma mític. Els petons, en canvi, tenen una màcula cultural que ombregen la seva inqüestionable magnificència: el bes de Judes. Un petó pot també simbolitzar la traïció, fet que rebaixa el seu actiu històric –només històric--. No fa gaire vaig descobrir que aquesta idea no era original. L’havia expressat molt abans Gabriela Mistral, en un text en el qual es lamentava dramàticament de l’acció de l’Iscariot. Els ho deixo en les seves paraules, sense traduir, perquè on hi ha una de les grans, una mestra, poc hi pinto jo. Mistral fa que Jesús digui a Judes: “¿Por qué me besaste? Pudiste señalarme clavándome con tu espada. Mi sangre estaba pronta, como una copa; mi corazón no rehusaba morir. Yo esperava que asomara tu rostro entre las ramas. ¿Por qué me besaste? La madre no querrá besar a su hijo porque tú lo has hecho, y todo lo que se besa por amor en la tierra, los follajes y los soles, rehusarán la caricia ensombrecida. ¿Cómo podré borrar tu beso de la luz para que no se empañen los lirios de esta primavera? ¡He aquí que has pecado contra la confiança del mundo!”.