Més putes que les gallines

Al llarg de la vida he sentit moltes vegades queixes d'amics que tenien dificultats per mantenir relacions sexuals amb les seves parelles, perquè a elles sempre els sobrevenia un sobtat mal de cap al mínim ensumament de la testosterona de mascle que les cercava.

--A mi mai no m'ha passat --els he dit.

--No?

--No, justament a l'inrevés –assegurava--, han estat elles qui m'han reclamat més vegades de les que jo he pogut atendre.

--I com ho fas, tio?

--Fàcil –vaig informar sense petulància--. Sent generós.

Em refereixo sent generós en l'intercanvi sexual. Sóc de l'opinió que el lloc comú que assenyala que els homes tenen més necessitats sexuals que les dones és rotundament fals. Llevat de casos d'excepció de desaforament sexual, a l'estil dels pocs Rocco Siffredi que corren pel món –i que déu els conservi per molts anys la immesurable capacitat i dotació--, un home ordinari està limitat amatòriament de forma lamentable pel maleït període refractari, i la pròpia i també maleïda restricció sexual, que és –ai-- finita. Verbigràcia: zones erògenes d'ells, poques; d'elles, tot el cos. Capacitat orgàsmica d'ells, un i breu, i patètic  (lo bueno, si breve, dos veces bueno d’en Gracián, aquí no serveix); d'elles, multiorgàsmiques i també pluriorgàsmiques, per allò del debatible tàndem clítoris-vagina. Ells no tenen cap òrgan dedicat exclusivament a proporcionar gaudi; elles, el prodigiós clítoris. I no fem esment ja, per òbvia, la capacitat femenina de dur a l’extrem la sexualitat, de transcendir-la amb la facultat de fecundació, gestació i criança de descendència. En fi, no cal ser cap superdotat per concloure que les dones són sexe en si mateixes. Elles són sexe i nosaltres passàvem per allí com per un casual, és a dir, que ens van trobar més o menys pel carrer de les quimbambes. Més d'una iaia d'aquestes que han viscut i aprofitat i assaborit bé la vida estarà d'acord amb mi –ho comento perquè m’ho han dit més d’un cop-- si dic amb gentilesa i cruesa alhora que les dones són més putes que les gallines (i més pesades que la prosa de dom Pere Coromines, que afegiria Josep Maria de Sagarra). En una de les seves novel·les, García Márquez feia dir a un personatge femení que estimaria sempre el seu amant perquè l'havia convertit en una puta. Volia significar en un llenguatge sense ambigüitats que li havia fet descobrir l'univers vast, colossal, oceànic dels sentits. Les dones són sexe, només cal que un bon amant els desvetlli i conreï la pròpia feminitat. No és una feina de quatre dies, però tant és. Quan Shere Hite asseverava, i ella d'això del sexe en sabia un tou, que no hi havia dones anorgàsmiques sinó homes inexperts, sabia per què ho deia. Si admetem amb senzillesa les premisses anteriors, convindrem que si un home està atent a la necessitat i sensibilitat de les dones, i els ajuda a descobrir aquest món biològic i anhelat dels sentits i la sensibilitat, la resta és com fer baixar un aiguat de dimensions niagarenques per una bonica vall: ni nostre senyor no les atura de cardar amb gust i ganes pels descosits. Però per dur a terme això cal generositat per part del mascle, per això ho suggeria als meus amics queixosos i inhàbils. Generositat i també, per què no dir-ho, paciència, dedicació i sensibilitat, i algun que altre coneixement rudimentari d’anatomia genital femenina. Però després, els substanciosos fruits de la recompensa pel mascle són dels què s'imprimeixen en els incunables de museu: el reclam delerós d'elles a la seva dosi quotidiana de sensacions i plaer. Delenda, aleshores, a les súpliques masculines. Prou al mal de cap, a la migranya, al vessament cerebral i, si cal, a la Santíssima Trinitat. No sé si m'explico. Sí, no?