I beneït sigui el look del teu ventre. Amén

De tota la vida que m’ha fascinat el ventre de les dones, en tota la seva múltiple varietat estètica. Suposo que això té l’origen de ser en el vers final de l’oració de la meva infantesa: i beneït sigui el fruit del teu ventre, Jesús. I no obstant això, en aquest context la paraula ventre té un significat equívoc. Correspondria, en realitat, a l’espai dels budells. En el sentit de l’avemaria, ventre vol dir úter, que no està situat en el ventre sinó en allò que eufemísticament s’anomena baix ventre. “A baix”, que deia la meva àvia quan volia significar les parts pudentes. Deixem-ho en la panxa, en tot cas. La panxeta. D’entrada, diem que la pell femenina de la panxa és suau, grata al tacte. Però de sortida, admetem, com sempre, que les formes manen, almenys des del punt de vista masculí –sempre de “vista”--. I com tot allò que en les dones té el seu eix en els malucs, presenta una forma sinusoïdal. L’ideal estètic del ventre no és pla. Vist de perfil fa una ondulació llevíssima, molt allargada. La panxa que en podríem anomenar maternal, aquella que accentua la convexitat sota el melic, ostenta per al meu gust un atractiu superior, que potser té molt a veure amb les exagerades corbes esteatopígies. Però també sóc conscient de com aquest fet molesta a les dones, que consideren que és estar grosses. És injust, però de mostres d’aquest complex femení en trobaríem moltes, massa. Bé, en tot cas, l’essència del ventre femení és el llombrígol, perquè les seves diverses formes delimiten l’estètica abdominal. Hi ha molts tipus de melics, però els més bells són els enfonsats, tinguin la forma que tinguin. Georges Simenon, en les seves memòries, confessava que volia per a la seva filla un llombrígol breu i enfonsat perquè ell el tenia rodó i sortit, fet que l’acomplexava. Quan va néixer la meva filla, em vaig fixar especialment en l'operació de nuar del cordó umbilical, i no per cap tipus de complex personal, sinó perquè ella també en això tingués amb el temps una bellesa específica. Tot el millor per als fills, fins i tot una cosa tan nímia com l’estètica del melic. Els llombrígols enfonsats poden tenir una estructura de trau, més o menys extensa; poden conformar un doble solc oblic; o bé presentar una forma de “t”, sigui el travesser a la part de dalt o de baix, confeccionant un somriure real o invertit. Ignoro si una disposició o altra té a veure amb l’habilitat dàctil de cirugià o bé amb els caprixts de la genètica. El cert és que la seva combinatòria en determina l'encant. En realitat, centra, distribueix, modela el ventre.

            Els abdominals envolten el melic. A déu gràcies, la musculatura de l'abdomen, en les dones, és a penes perceptible. Fins i tot en les més primes, tot just si s'insinua. És curiós que una graella ben formada d'abdominals, que tan afavoreix els homes, en les dones perverteixi l'estètica de l'abdomen. La masculinitzi, en el pitjor sentit de la paraula. Els abdominals femenins han de seguir la línia d'allò que Pablo Neruda en deia “blancas colinas”. Curvatura alternativament còncava i convexa, i no gens abrupta, escarpada, sinó tot el contrari, plàcida, mansa. El ventre és emmarcat pels óssos del costellam, dels malucs i també l'ós pèlvic, el mont de Venus. És una evidència, ho sé, però la duresa i tivantor òssia contrasta amb l'elasticitat i flonjor voluptuosa de la panxa, que és, per naturalesa, mòbil. D'una banda, l'acció contínua del diafragma n'alça i comprimeix la part superior. De l'altra, el moviment intestinal, molt més subtil, gairebé imperceptible, en dinamitza la zona inferior. Això darrer es nota posant l'oïda en el ventre, on s'escolta la constant ebullició intestinal, que demostra que la majoria del nostre cos, d'homes i dones, és líquid. El ventre de les dones, a part de suau, és tou. És ideal per a acariciar-lo. I fer-ho, a més, amb la mà estesa. El moviment ha de ser rotatori, de cadència allargada, de frec subtil. Ho vaig aprendre ja d'adult, quan va néixer la meva filla i va començar a fer els primers còlics digestius. Ignoro si el massatge preceptiu li afavoria el trànsit intestinal, però en tot cas la confortava. També conforta a les noies adultes. Apaivaga, encalideix. En això, com en tantes coses, mai mor l'infant que portem dintre, homes i dones.