Parlant no ens entenem, en la penetració sí

Va partir d’un estudi però ara ja és un tòpic que roman a l’imaginari popular: si a un home li pregunten com sap si la seva companya l’estima, respon que perquè practica sexe amb ell; en canvi, si li demanen el mateix a una dona, diu que perquè ell l’escolta. No seré jo, pobre de mi, qui posi en tela de judici ni estudis ni tòpics, prou feina tinc a resoldre els meus galimaties psicològics i existencials, però amb franquesa, ni quan dormo no ho acabo de veure clar. Contràriament al que sembla assenyalar el lloc comú, entenc que un home, si la dona no l’escolta, no comparteix amb ell els neguits de feina, dels fills, de la quotidianitat o la transcendència, ha de sumir-se en un estat de trist i frustrant isolament; i si a una dona, el seu home no li fa l’amor, no la folla, parlant en plata, ha d’endinsar-se en un pou sense fons de dubtes i inseguretats respecte del seu atractiu físic i personal. Però bé, admetem que per a la majoria de mascles i femelles el principi esmentat és verídic, que com a prova d’amor ells desitgen sexe i elles volen ser escoltades. Del tema del sexe en podem prescindir, perquè no té cap misteri: es carda i prou. Més complex esdevé aquest –pels homes— escruixidor, esfereïdor, “que m’escolti”. Com que el desenvolupament de la lateralitat i la dominància hemisfèrica cerebral és asimètrica en mascles i femelles, resulta que elles excel·leixen en la capacitat verbal i comunicativa, mentre que ells destaquen en les habilitats visuals i espacials –molt útils per aparcar un cotxe i allotjar una bala en el parietal de l’enemic--. Capacitat verbal i comunicativa... ¡quin ogre de concepte pel sistema cognitiu masculí! Fa paüra, terror, significa xerrera, xerrera, xerrera i xerrera. Entre homes, en les escasses estones de confidència que es permeten, es miren primer directament als ulls, després baixen les parpelles, algú diu: és que no paren de xerrar!, i tots en conclave, a l’uníson, gregaris, fan convençuts que sí amb el cap. L’asimetria, i el que és pitjor, l’asimetria no concordant entre mascles i femelles en la comunicació verbal, ha resultat, reconeguem-ho, un nyap dels molts que presenta la creació universal. És molt habitual que les dones s’apleguin entre elles, amb l’amiga o les amigues, amb l’única finalitat de parlar, i que ho facin d’acord amb un codi femení al llarg de llargues trobades, mentre que pels homes la conversa –a no ser que sigui per tractar d’un tema concret i urgent-- mai no és un pretext natural d’encontre; per ells, la reunió es fa al voltant d’una activitat, com pot ser el futbol, la cervesa, el trekking, l’aeromodelisme, la teoria de les cordes o qualsevol altra imbecil·litat a l’ús, essent el col·loqui un element escarit, accessori, sovint prescindible. Són dos mons, respecte d’això, el masculí i el femení, com dues línies paral·leles, que no coincideixen ni en l’infinit. El problema real esclata quan homes i dones s’entesten a aparellar-se i a conviure, que és quan la distància entre els nivells comunicatius es manifesta en tota la seva perillosa magnitud. És el no para de xerrar, pels uns; és el no m’escolta, per les altres. Al cap dels anys, i donant per ben sabut i experimentat que la naturalesa més que sàvia és cruel, insondable, aleatòria, absurda i mortífera, he acabat per concloure que l’únic punt on home i dona abasten la comunicació essencial, la complementació exacta, l’encaix de peu de rei, és en la penetració. Sí, la penetració. M’ho deia fa molts anys en una entrevista el cantautor Luis Eduardo Aute, mentre promocionava el seu disc “Templo”: “L’home té una protuberància i la dona una cavitat, per això es completen”. I va afegir: “Eduard, el sexe és Déu”, que va ser el meu titular de premsa, però en això darrer, veuen, ja no hi estic tan d’acord. Donem a déu és que és de déu i, en el pitjor dels casos, deixem-lo ser o no ser en pau.