Houston tenim un problema, no s’enlaira com abans

Ho admeto, m’han estafat. En la patètica educació sexual que vaig rebre en allò que se’n va anomenar període de la Transició, insofrible addenda de l’obscurantisme nacional-catòlic franquista, ningú no em va informar de com de ràpid passava el temps de les cireres: l’època de les ereccions espontànies, i vaig assabentar-me tard, massa tard, que grosso modo el màxim nivell d’activitat sexual masculina volta els 20 anys i el mínim comença als 40 anys, i a partir d’aquí, avall que fa baixada i espavila’t, xato. Si ens haguessin advertit quan calia de la contingència gens banal que la nostra potència sexual òptima, aquella que manté el penis més dur que un fred diamant, durava només el període vist i no vist dels 15 als 40 anys, ¿de veritat que hauríem anat amb tantes endergues al llarg de la nostra vida sexual erèctilment hàbil? Hom suposava amb motius fonamentats que en la jubilació, de vells, ja no es tenien tremperes espontànies, que existia claustral retir també en això de la sexualitat de trepant perforador, però que resultava un canvi brusc i fulminant, com un interruptor d’on i off, abans encès, després apagat, com si en un moment precís es curtcircuités de cop i volta el mecanisme d’erecció habitual, i aquí ja s’havia acabat el bròquil; les penetracions posteriors, se suposava que esdevindrien esporàdiques, commemoratives, miraculoses. Tanmateix, imaginar-se que la decadència genital real, biològicament programada, s’encetaria als 40 anys amb les primeres fallides tècniques i a través d’un procés lent, decadent i sagnant, ei, siguem seriosos, això no. Ho dic als 50 i encara amb poca experiència (però sempre més que la que desitjaria) en allò de la humiliant flacciditat inoportuna. Vistos tots els indicadors, tanmateix, sé que a partir d’ara començaré a fracassar molt més, fet que no em deixa gens, però gens, indiferent. No era el què m’havien dit. No m’ho havien dit, en realitat. Déu meu!, amb 15 anys hom desitja que el professor no el faci sortir a la pissarra si existeix una incòmoda i visible turgència pelviana. Amb 15 anys hom desitja que la noia amb qui està ballant no s’apropi tant perquè no descobreixi l’efecte trempador que té sobre el nostre empàtic membre. Amb 15 hom anys reclama que la visió de les dones en bikini a la platja –aleshores portaven bikini-- no el faci adoptar una posició soldadesca de cos a terra i que els làsers de les mirades passin per damunt. Amb 15 anys hom desitja que els familiars pròxims no hagin de contemplar com la roba interior per rentar apareix encartonada per profuses i entusiastes pol·lucions nocturnes. Als 15 anys hom desitja que ningú no s’adoni, per déu, de com anem de calents, sortits i desbordats. De com la mare naturalesa s’expandeix i plaf, explota i ruixa. Hi ha vergonya, als 15 anys, sobre la pròpia activitat erèctil, testicular, seminal, fenomen que es viu des de la inseguretat i el rubor de galtes. I fixa’t tu, que ara resulta que no. Ara resulta que l’antiga vergonya es transmuta en l’autèntica vergonya, que és la decadència, la flacciditat, la progressiva, inexorable i feridora eunnuquització.