A partir dels 40, erotisme de delicatessen

Si en algun context té sentit enter el terme revolució sexual, és quan s’entra en la en teoria decadent maduresa, posem-li que passats els 40 anys. Com un extens cant del cigne –pot durar 2 o 3 dècades--, les nostres ments i cossos exhalen la més heroica melodia com a preludi de la previsible expiració temps enllà de les simpàtiques hormones del desig. Quina música, companys. Si Màrius Torres versejava “dels sofriments passats tinc l’ànima madura / per ben morir”, nosaltres podrem dir quan arribi l’hora de donar carpetada a la biografia just el contrari, que dels plaers passats tenim l’ànima madura per a ben morir, i fer-ho a més amb abundants llàgrimes de gratitud per les excelses simfonies de pell assaborides. El sexe a partir dels 40 --any amunt any avall--, s’endinsa en una tònica expansiva insospitada, tant en quantitat com en qualitat. Abans, en el cas dels homes –i de les dones també, tot i que en menor mesura--, l’activitat sexual se centrava en els genitals, no debades el mot prové del llatí “genitu” (procrear), i ens trobàvem immersos de ple en una època d’àvida reproducció. Existia una urgència fertilitzant causada per l’abundància de testosterona, l’hormona que ens abrusava les parts com si ens hi apliquessin un bufador d’acetilè. Petons i carícies tot sovint es reduïen a la mínima expressió, n’hi havia prou amb que activessin l’erecció en el mascle i obrissin i lubriquessin la femella, deixant els òrgans sexuals a punt per l’encaix i el monòton moviment d’èmbol de amunt i avall, fins a abastar el festiu terratrèmol d’èxtasi. És clar que ens ho passàvem bé, de joves, i jugàvem i experimentàvem i gaudíem d’excel·lents orgasmes i ho fèiem a tothora i en qualsevol lloc i en acabat, encara plens d’energia, ens aturàvem deu minuts, just el temps per recuperar l’alè i frenar la taquicàrdia, i després ens hi tornàvem a posar, érem uns marrans de molt a parar-hi compte. Però a partir dels 40 tot canvia, el nivell de testosterona descendeix, i de cop i volta un dia, amb tot d’interrogants giravoltant dins la testa, ens adonem que tenim una dona nua al costat, oferta i expectant, acariciant-nos, i va i la (molt puta) polla continua amb el seu vaivé pendular, gravitatori, res, que no s’aixeca. Què ens està passant, déu meu, això no entrava en el guió. És en aquest punt de flàccida inflexió quan, consternats, ens veiem obligats a remirar-nos el carnet d’identitat i reconèixer entre silenciosos laments que de tot ja fa 20 anys i que la joventut física comença a dir-nos adéu amb una trista mà alçada, perquè estem canviant d’etapa vital. També en el sexe. De fet, minvem d’energia, cedim potència, perdem gas. També en el sexe. Ho aguaitem tot més de lluny, relativitzem les coses, ens tornem més comprensius i escèptics. També en el sexe. Assistim, com dèiem al principi, a una imprevista i escruixidora revolució personal. També en el sexe: la revolució sexual, la individual, l’única i vertadera. 

Vist ara una mica des de la distància, allò que al principi es vivia amb percepció de catàstrofe, resulta que no, que no ha estat el cataclisme de dimensions planetàries que esperàvem, sinó tot el contrari, ha resultat un guany sorprenent i insospitat, un premi ben merescut de placidesa i temperància, dialèctic i compensatori de la frenesia de la joventut: la recompensa de l’erotisme. En l’home, la sensibilitat ja no es redueix al gland i només al gland, sinó que s’expandeix per tot el cos, la pell entera es torna receptiva, voluptuosa, sensual, proporciona un plaer que abans o bé no es posseïa o bé es desatenia. En això, i no dol dir-ho, ens feminitzem, augmentem les zones erògenes, i entenem allò incomprensible que abans contemplàvem en elles, que s’excitaven i fins i tot s’orgasmaven en acariciar-les o llepar-les el coll, el lòbul de les orelles, els mugrons o la part interna de les cuixes. Ara nosaltres també disposem d’aquesta sensibilitat, ja no quedem sensitivament enclaustrats en la punta del penis, sinó que tot el nostre cos es torna procliu a la recepció de les carícies, carícies que ens fan ronronejar de satisfacció com gatets a la falda d’una venerable solitària. Igualment, desapareix la imminència de l’emissió seminal, allò que en dos minuts de ficar-la a l’olla amb el cul en moviment ja ruixàvem amb alegria xeringades d’esperma onsevulla que anés a parar; o dos minuts i mig si, en fi, pensàvem en imprecació desesperada que ens atropellava un tràiler i ens moríem en lenta agonia, hamburguesats a la cuneta. Ara tardem més a tenir l’orgasme, podem estar temps i temps en erecció –encara que a estones botifarregi o se semipansiegi—sense notar com el semen pessigolleja la base de la uretra, i si ho fa, gaudim del coratge de maduresa de saber canviar la posició, on el frec sigui menor o imperceptible, o dir-li sense embuts a la nostra estimada, estimada, m’aturo que si no em corro. També transmutem la pressa per la dilació, cada carícia ha de ser oferta i rebuda amb delícia, apreciant-la, degustant-la, assaborint-la, detectant-li els mil matisos subtils que abans ens passaven per alt; potser el temps global d’activitat sexual sigui idèntic al de quan érem joves, sols que ara ho fem en una única tongada, pausada i substanciosa, i abans en diverses penetracions consecutives, ansioses i febrils. Finalment, en això hi estaran d’acord la majoria de dones, molts de nosaltres, sí, n’hem après, que ja era hora, reis. Després de conèixer diverses, o moltes, femelles, ens hem il·lustrat en la noble artesania de manejar un cony a voluntat i extreure-li lúbrics sons de plaer, exercici no gens fàcil perquè, anatomia de Gray a part, cada vulva és única, com també ho és la seva sensibilitat, i en aquest honorable i imaginatiu quefer la capacitat d’improvisació ha d’esdevenir immediata i rica, d’il·limitats recursos. 

En les dones, la transició de la joventut a la maduresa resulta idèntica pel que fa al increment de sensibilitat epitelial i l’abundància de matisos del goig, i en el seu amorosit i salubre paladeig. Però en elles, al contrari que als homes, els sobrevé un augment de desig sexual, com si el seu cos sabés que està a punt de cremar els darrers cartutxos pel que fa l’arsenal d’òvuls i les empenyés cap a la fornicació a la desesperada, a no deixar escapar cap tren, ni que sigui aferrant-se a la barana del vagó de cua. Així mateix, es desprenen de dos llasts que els impedien abans desplegar tot el seu immens potencial sensual: el desconeixement del propi cos i la vergonya. Tenen ja el cos apamat, les tècniques de carícia integrades, les preferències amatòries definides, els mecanismes d’orgasme filigranats, i no mostren cap mena de pudor a mostrar un nu imperfecte d’estètica –és el que hi ha, si t’agrada bé, i si no, també—i a suggerir, conduir o directament demanar allò que més els plau en cada moment. Saben de la seva satisfacció, de com abastar-la i a quin ritme i de quin tipus, i fan el què volen, quan volen, de la forma que volen i amb qui més ràbia els fa.

Junts, homes i dones, en la maduresa, despleguem i gaudim de totes les sofisticacions de l’erotisme, perquè continuem experimentant però des de l’experiència, sabem trobar les estones sense limitacions, amb temps per fer i desfer i entortolligar-nos plegats, i fruir del món fèrtil, imaginatiu i espirituós dels sentits en un univers de confort de mar en calma. Enrere han quedat les urgències, les passions de cuita-corrents, les curses dels cent metres obstacles cap a l’orgasme. La finalitat, l’èxtasi, ja no resulta el cobejat i freturós element primordial de la còpula, sinó un ingredient més del joc eròtic, que tant es pot abastar com no, o repetir-lo si s’escau en múltiples variants per poca voluntat i diligència que s’hi dediqui. L’objectiu és el contacte sexual en si mateix, recrear-se en la sensualitat i la manyaga, ajustar virtuosos ritmes conjunts, quintaessenciar les subtileses de la delícia, sublimar els cossos en una matèria volàtil que va crear sàviament qui sap qui, i a la qual un déu beatífic l’anomenà paradís i un humà assenyat li posà el nom més prosaic de plaer. L’essència ja no és l’èxtasi, sinó el virtuós trajecte cap a ell, encara que al final la llunyana Ítaca aguaiti o sigui només un miratge, tant és: es tracta d'un procés d’avinentesa, de calor compartit, de complicitat generosa, d’eucaristia de pells i de comunió d’éssers. I fins i tot d’amor, si fos possible, que no sempre ho és.