Corregudes a estentòria cappella

Fa diversos estius vaig tenir un embolic amb una dona que acabava de separar-se, jo li vaig fer gràcia, i crec que cap dels dos no tenia gran cosa més a fer davant dels següents mesos de somnolenta calor. En el llit presentava la particularitat, que jo descobria per primer cop, de tenir uns orgasmes molt sonors, escandalosos. Només en recordo uns altres acústicament comparables a aquells, i eren uns que corresponien a l'habitació del costat de La Casita Blanca, on una nit una parella clandestina de l'època i jo vam haver d'aturar el discret moviment amatori, avergonyits davant la contundent sessió operística de la nostra companya d'instal·lacions, a l'altra banda de l'envà. Era envejable, enlluernador. Com s'ho feien, aquell parell? No hi ha cap truc, en realitat. Es tracta d'una naturalesa expressiva femenina molt particular, que de tant en tant es dóna en algunes femelles joioses, expansives, simfòniques. Ho vaig entendre el dia que, amb la noia de l’estiu, davant d'un festival de xiscles i esgarips seus, em vaig aturar dins d'ella amb els ulls esbatanats, pensant que què en pensarien els veïns davant de tal migdiada festiva d'estiu amb el balcó obert i la ressonància particular del carrer estret, d'altaveu.

            --Sóc de les que crido –va dir ella--. Et molesta?

            --A mi no, però els veïns...

            Aquell dia vam acabar amb una relativa moderació acústica. Al cap de pocs minuts, em vaig girar i vaig trobar-la tot agafant-se amb les dues mans el baix ventre i doblegant-se entre gemecs.

            --Què et passa?

            Ella es va eixugar les llàgrimes dels ulls.

            --Quan no puc cridar durant l'orgasme –em va dir--, em fan molt de mal els ovaris.

            Vaig rascar-me el lòbul d'una orella.

            --Què tenen a veure els crits en l'orgasme amb el dolor d'ovaris? --vaig demanar.

            --No tinc ni idea, però si no xisclo després em fan mal.

            No vaig contradir-la pas, ella coneixia millor el seu cos que jo. Vaig romandre una bona estona mirant perplexament el sostre. Finalment vaig encendre un Winston.

            --Vols que et porti un ibuprofeno?

            --No, ja se’m passarà.

            La història amb aquesta noia es va acabar al cap de poc, per causa meva. Això que els veïns m'assenyalessin amb el dit mai no vaig saber com portar-ho amb elegància, ni que fos per una eventualitat tan nímia, i fins i tot simpàtica, com la de provocar uns orgasmes en la meva parella de llit tan propagandístics, jo, que sóc discret per naturalesa. Amb el temps m’he adonat que em vaig equivocar. No per la dona en si, ens agradàvem i prou, no hi havia més, sinó pel fet de torbar-me per les corregudes abundantment xisclants, a semblança de degollaments estentoris de bestiar. Cada femella viu l’orgasme a la seva manera, algunes l’interioritzen amb sospirs a penes perceptibles, sort hi ha dels espasmes, les contraccions i el recargolament parasimpàtic dels dits dels peus per saber que no han estat fingint, i d’altres l’expressen èpicament, wagnerianament, a intera orchestra. Amb el temps he trobat més dones que excel·lien en aquesta darrera modalitat, i al final he acabat per pensar que a mesura que les femelles aparquen les inútils vergonyes, si els apeteix entonar amb gust i ganes les seves ganes i el seu gust, ho fan sense pudicícia ni miraments –sols les talla si hi ha els fills a prop--. I què dimonis, que tots els mals socials siguin aquests, que el del segon segona està de gresca.

--I els veïns...? –va dir-me una l’estiu passat, rient entremaliada.

--Que n’aprenguin! –vaig articular entre esbufecs, mentre em desplomava taquicàrdic al seu costat.