La promiscuïtat humana
és natural, tots ho sabem. Podem posar el sexe en un lloc superior o inferior
en la nostra escala de valors, però allò que no podem evitar és que la recerca
de plaer sexual sigui una constant en la nostra vida. Alliberats del jou
religiós, cristià en el nostre cas, d’altres religions en altres casos, fer
l’amor o cardar, com se li vulgui dir, es manifesta de forma tediosament quotidiana.
I més perquè el desig ja no és aquell terrabastall tsunàmic pels homes o allò
reprimit, exigu o inexistent per les dones. A tot déu –i fins i tot a déu si
existís—li cal follar al llarg de la vida adulta i a fe de déu que fer el fet
proporciona molt de gustet (el mateix fill de déu, Jesús, tenia a una devota
Maria de Magdala per a tal menester). Recordo un episodi de “House MD” en què
una felina dra. Cameron li explicava al guapet i insuls dr. Chase tots els
símptomes que l’acte sexual ocasionava en l’organisme humà, al qual portava al límit
de resistència. Va acabar el seu discurs clínic amb un comentari personal: si
déu no ho hagués fet “tan divertit”, l’espècie humana s’hauria extingit fa
segles. I esmento a déu tants cops sols per enfotre-me’n de la virginitat
mariana i tantes altres bagatel·les --déu sap que això és cert--.
En resum, que tots plegats
formem un putiferi descomunal, colossal, catàrtic. Observo la meva ciutat,
Barcelona, qualsevol divendres o dissabte per la nit, el batibull relacional nocturn
que s’hi forma, i la posterior cara beatífica i complaent de la gent el
diumenge a l’hora del vermut, amb perfum d’aloe vera de dutxa post coitum sobrevolant
l’ambient, i si tots no estem contagiats per una MTS (Malaltia de Transmissió
Sexual) és perquè déu no ho vol. Va, paro ja amb les conyes sobre el SS (Ser
Suprem). El folleteig particular és massiu. El col·lectiu, menys. He visitat
per feina molts locals d’intercanvi de parelles i la llàstima és que ho vaig
fer de massa jove. Ho fes ara, valgui’m déu! [Edu, prou!]
La gent de la nostra
generació, la del baby boom, si la noia no era verge o semi verge, és a
dir, amb un o dos noviets anteriors, una petita experiència i tal, poc que ens
hi acostàvem, o sols per cardar. O verges o putes, llastimosament. Ara, sense
segregació sexual educativa, la interactuació entre nens i nenes és d’absoluta
naturalitat, i d’adolescents passa el què passa, i passa com els conills però a
càmera ultraràpida. Conec noies que sense ni el carnet de conduir ja fan recompte dels
seus ex i els falten dits de les mans, quan no de mans i peus, per treure’n l’entrellat.
Quan en tinguin 50, ¿quin historial mesalínic no hauran acumulat?
I ara parlo des dels meu
50 amb les dones de 50 i em confessen –totes totes—que després del divorci van
passar per una època de promiscuïtat, era lògic, no? Era lògic?, em demano,
mentre dic que és clar que sí.
--I ara? –els pregunto.
--Ara no.
--Per què?
--Perquè ara selecciono.
Vull tornar a fer parella.
L’instint de la majoria
dels homes de la meva generació –els de les d’abans i els de les després, ni
idea--, i prou que ens ho parlem, escaridament però ens ho parlem, és de
pensar, bé, d’acord, amiga, però jo prefereixo ser el teu següent amant que la
teva següent parella, però ens ho callem com a putes, no fos cas que ens
perdéssim el polvo, encara que faci tant mal dir i de tan perversament
interpretar. Però és. Per aquest motiu molts homes desapareixen davant
d’aquests exemplars de femelles al cap de poques trobades o al cap d’un temps
–pura comoditat sexual--, mig any, com a molt. El problema és que fora d’aquests
exemplars de femelles, no n’hi ha d’altres. Ni tampoc de tios que no siguin tios putes, perdeu,
noies, l’esperança. Sols les excepcions que confirmen la regla en un cas i
altre.
A veure, és com una
altra cosa que està de rabiosa actualitat, com escrivia jo en els meus temps de
premsa. I és que es manté una primera trobada i de seguida, després de la
tediosa conversa sobre les vides pròpies, i si hi ha connexió o química (o
deixem que tot flueixi, o un cafè i després el què sorgeixi, com es diu ara,
aquesta nova litúrgia vaselínica de ritual d’aparellament com repetia en Rodríguez
de la Fuente), es planteja directament l’encontre sexual. Passem la nit junts?,
diem nosaltres, els tios. Millor que no, en la primera cita, no, diuen elles.
--Ei, m’has dit que
abans ho havies fet.
--Sols algunes
vegades...
--I que tenien ells que
no tingui jo?
La negociació és curiosa i entretinguda,
més que les dels programes de televisió de les cases d’empenyorament d’objectes
inservibles. Una mica de cessió per aquí, una mica de magreig (o petting, que
en diuen ara els i les profes cursis i cursas) per allà, una semi oferta
afectiva, etcètera, i al final tot acaba amb a casa teva o casa meva. Va,
siguem seriosos, s’ha dissertat molt al voltant de la competència entre
femelles, i poc sobre la dels mascles. Tots competim, cadascú contra els seus
congèneres. Els homes volem ser alfa dogs i si elles gaudeixen oferint una imatge
de dones sexuades i promíscues, perquè tots ho som en pro de la natura i la
igualtat, allí on altres han triomfat, no fracassarem nosaltres. I elles saben
que avui en dia Meetic o Badoo ens ho posen tot a dos ous. O tu, o una altra, i
n’hi ha moltes fent cua. Aquestes pàgines web que els van resultar molt
productives a elles quan van sorgir, ara ens resulten molt productives a nosaltres.
És un putiferi, que
deia abans. I és un embolic, ho reconec. Un embolic d’embolics, a més. L’entesa
entre homes i dones es complexifica. Tot se sofistica. És com entrar a un supermercat
i tractar de comprar fulles d’afaitar: abans existia Gillette i la competència.
Ara hi ha de tot i amb mil quantitats i ofertes, i al final tots acabem com el
ruc de Buridan, que es va morir per no poder escollir entre dos farcells de
palla situats equidistantment a ell. Això ens passa amb les relacions
sentimentals i sexuals d’avui en dia. La diversitat, multiplicitat i embrollament.
Si no volem morir-nos com el ruc, fem usualment un campi qui pugui a la desesperada,
que això s’ensorra, i el darrer que estiri de la cadena. I allò de què es van
conèixer al POF i ara formen una sòlida parella, deixem-ho pel déu que s’ho
cregui. Sí, què passa?: he dit déu de nou!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada