Per això me l’estimo encara

Tot just jo despertava del son dels infants. Tenia deu o dotze anys. Va ser quan alguna cosa potentíssma i enigmàtica em va començar a empènyer cap al nebulós univers femení, una acceleració cap a la dona, que encara no m’ha abandonat i que segurament, ara ja puc dir-ho amb certesa, serà l’ombra de la meva ossada fins que ficticis campanars toquin a mort, la meva, per infart, càncer o qualsevulla que sigui la malura –mal vent—que se m’emporti. Amb deu o dotze anys, deia, ella va esdevenir el meu primer somni, concretat en una figura femenina que, senzillament, em va captivar, enamorar. A casa, teníem una torre a Castelldefels, i a l’altra banda del migrat jardí s’hi alçava allò que en dèiem el terrat, una petita edificació que en els baixos actuava de garatge i traster, i que en la part superior, plana, servia d’estenedor de roba, envoltat de baranes de rajoles en gràcil forma d’arc.

En aquella època, la colla de xavalots en fèiem un ús pervers i alhora tremendament divertit. Amb tiradors fets amb professionalitat, amb disjuncions sòlides de branques de roure, càmeres retallades de camió –cortesia del meu tiet, que era mecànic (“pels nanos”)—i fil d’espart, armàvem unes armes que, per ser prepúbers, tenien el seu ostentós mèrit. En els llargs capvespres d’estiu ens dedicàvem a tirar contra les orenetes, que sempre s’escapaven del còdol, vés quina cosa. Un dia vam tenir una idea millor. Enlloc de tirar contra el blau del cel, ho podíem fer sobre les vidrieres del club, barra americana aleshores, situat enllà, a l’altra banda de la riera. I així ho vam fer. La idea bàsica consistia a, amb l’estrèpit, fer sortir les putes espantades en semitopless, i poder veure’ls els pits. Elles ignoraven d’on havien sorgit els trets ni quina intenció tenien, però eixien del local, per a gatzara nostra. És obvi que ho feien d'una molt comprensible mala bava i sense preocupar-se de la seva indumentària. Bingo! Objectiu acomplert, Houston. Ajupits com a marines arran de terra, un enrajolat de terrissa, i ploriquejant de riallades ensomortides, espiàvem aquells bikinis exigus de club dels principis dels 70. Eren altres temps.

Un cop, tanmateix, la cosa se’ns va anar de les mans. Un dels trets dels tiradors va petar com sempre contra la vidriera, però enlloc de fer sols un simple espetec, la va fer miques, la va desplomar. Aleshores no van ser elles qui van sortir, sinó ells, els macarres. Sense més endergues, van creuar la riera, van endinsar-se en les maresmes i van desplegar-se, tot anant cap a nosaltres, deduint amb bona lògica que les pedrades només havien pogut sorgir d’aquell indret. Els vam tenir al dessota exclamant improperis d’estibador –ja percebíem que eren gent perillosa—que mai abans no havíem escoltat. I tenien raó a estar enrabiats, els pobres, suposo que aquells vitralls deurien valer una petita fortuna per ser un putis d’aquella minsa magnitud, de barriada, com si diguéssim. Ens vam espantar, aquella gent no era la quitxalla de la banda del ferrocarril, que era la nostra colla adversària de baralles habituals, sinó gent adulta i de males puces. Se’ns van glaçar les rialletes, se’ns van encongir els estómacs i els testicles recent baixats se’ns van enlairar de cop i volta, afegint-se a les nostres glàndules de la gola, els qui encara les conservéssim.

La fauna insectívora –ningú no sap com eren temps enllà unes maresmes mediterrànies en un capvespre d’estiu--, amb immensos núvols de mosquits, i la perfecta conjunció dels astres, alienats amb tiralínies, ens van ser propicis, i aquella bona mala gent van tornar cap el club esmentant-nos l’estirp fins a la quarta generació, a veure com podien recompondre el disbarat causat. Vam saber aleshores, i molt més ho sé ara, que si ens haguessin trobat ningú no ens hauria deslliurat de rebre tres quatre o cinc clatellots ben donats, tampoc la gent no s’encrueleix amb les criatures –o potser sí, qui sap--. Merescuts, d’altra banda. I aquí m’aturo per recordar-me que un de nosaltres, el Joan Carles, va morir als 32 anys d’un maleït càncer d’estómac, que tots els àngels el bressolin entre els seu braços.

Va ser en aquest precís lloc, el terrat del terrat, on jo vaig imaginar-me el meu primer amor. Tot el d’abans era una forma de contextualitzar, passeu-m’ho per alt. Perquè allí es fonien els capvespres rojos donde se acostumbraron mis ojos, els grisos difuminats de les lleus muntanyes a la llunyania, l’enreixat que formaven la munió immensa de tot tipus d’insectes sobre els gris-ocres maresmencs, les rieres naturals que segaven aleatòriament el paisatge –i on hi fèiem motocross pel matí--, les insinuades cases encalades d’un proletariat encara més proletari que el nostre, les taques de pinedes distants on intuíem les fèrtils pinyes i l’olor de la pinassa, els canyissars que encerclaven amb capritx oscil·lant l’espai, el vol xisclant i gairebé brownià de les oh gavines voladores, el lent, grat, zènic, edènic, ocultament del sol gros i ataronjat. En aquest context, allí, jo em figurava que ens trobàvem amb ella. La imaginava, no sé per què, d’estil nòrdic, púber i esvelta, fredament càlida, d’epitelis tendríssims, ulls transparents i marítims, llavis roigs, volcànics, humits, i dentadura perfecta, blanca i perlada.

Ens trobàvem allí, ens foníem amb el paisatge, participàvem de la natura, compartíem el migrat reclòs on amunt les pinces d’estendre restaven immòbils, acolorint el blau del cel com garlandes de revetlla, i les orenetes, tan esquives a les nostres pedrades, feien giragonses en l’eternitat de les altures. Ens miràvem amb dolçor, sense impaciències ni desigs, assaborint tan sols l’acte diví de gaudir de la presència l'un de l’altre, conformant, a la fi, un univers únic, compartit, fusionat, de comunió. Dos inequívocament en u.

Una carícia a la galta, una mà que es posa sobre un braç, un somrís que s’eixampla i que és correspost amb gratitud, dits lliscant per uns cabells llisos i daurats com si descendissin per una mansa font de clar de bosc. Al final de cada trobada, tenyida per la melositat, vellutada per la tendresa, matisada per la innocència, irisada pel vol de gràcils papallones, un acostament mutu, pausat, subtil, amorós, entrellaçava els nostres llavis en una besada candorosa, on allò bo és resumia simplement en l’absència de lubricitat. Un vel de puresa que ens cobria com un bany d’estrelles fugaces que eren eternament fugaces i que eternament ens banyaven.

Ella sí que sé on para: en els ecos, en les reminiscències dels desigs d’allò que sempre serà irrealitzable. En aquell món que en podríem anomenar dels somnis, sempre inabastables, sempre immortals. I per això me l’estimo encara.