Torturem, matem, enterrem i engeguem a l’infern el romanticisme

Vaig donar per finiquitat el blog. Per qüestions personals he passat mesos sense escriure. Però escriure és com anar en bicicleta o succionar un mugró: un cop après i experimentat, no s’oblida mai. I, com aquell qui no vol, es torna a provar, i se sent no tant la mateixa satisfacció sinó la seva càlida remembrança, l’evocació, el transport cap a l’etapa més feliç de la vida després de ser foragitats del líquid amniòtic: la infantesa. La infantesa és un món de meravelles, on tot està per fer i tot és possible, que versejava en Miquel Martí i Pol. 

Comencem la història, va. 

Vaig conèixer una dona per internet. Una concreta entre centenars, és el que té la xarxa, la facilitat de la hipercomunicació. I totes les elles contactades, en un sentit o altre, han estat extraordinàries. Vam quedar. Vivia a Barcelona, al Poble Sec, era andalusa irredenta, i estava sola amb el seu gosset yorkshire. Era l’estiu i em va comentar que li agradava, quan un seu antic amic –no amant-- s’hi prestava, d’anar a la platja de Barcelona, a l’alçada de l’hotel Vela, a banyar-se nocturnament en pilota picada.

--M’hi portes algun dia? –em va demanar.

--Sí –vaig dir amb un pessigolleig gràcil a alguna part interna de l’escrot, próxima a la próstata.

 Vam continuar la conversa i em va explicar que havia estat casada i que feia deu anys que el seu marit havia mort. Curiosament, li mantenia un dol gitanesc, ell és l’home de la meva vida, ningú no el substituirà, i jo sempre seré la seva vídua, fins que se m’endugui la parca. M’havia trobat ja amb aquest perfil de persones, la viudetat eterna, i no pas per qüestions amargues. Recordo un cas, sobre els vint anys, quan la meva mare va llogar una dona de fer feines, assistenta, que se’n diu ara –la botiga familiar requeria 14 hores diàries de feina i algú havia de fer el dinar i mantenir l’ordre a casa--. Era una gallega de més de 40, a qui el marit, alcohòlic i agressiu, li marcava la cara a cops de puny quan li venia de gust i amb ganes. Eren altres temps, altres cultures, se suportava la ignomínia de la violència domèstica amb resignació, i en casos d’excepció, fins i tot amb amor. Un dia, aquesta dona, em va dir que se sentia molt malament, un dolor abdominal que la feia plorar a llàgrima viva, i jo, jovenet de vint, no sabia què fer.

--Agafo el cotxe i et porto a l’hospital de Bellvitge.

--Sí, Edu, per favor.

Vam esperar quatre hores a la sala d’espera abans que fos atesa, va entrar en box, i al cap d’un temps va sortir amb diagnòstic. Gasos amb dolor irradiat. Ella vivia a El Prat, al barri de Sant Cosme, i tothom que tingui memòria històrica sap que Sant Cosme com Can Tunis com Sant Roc, etc., eren caus de tràfic de drogues, bàsicament heroïna, amb clans i màfies, perfectament estructurades i amb cruels regles no escrites per si cas a algú se li acudia de no correspondre als pactes estatuïts. La vaig deixar a Sant Cosme, amb el meu R-8 atrotinat, herència del meu pare, a la vista de tothom, satisfet de l’ajuda ingènuament prestada. L’endemà va venir a casa, recuperada del dolor casus belli però acolorida de blaus cardenalicis, i jo, pel primer concepte, me’n vaig alegrar.

--La vas cagar ahir, Edu –em va etzibar.

Ulls esbatanats.

--Per què...?

--El meu home creu que m’has follat, que m’has deixat embarassada, i m’has acompanyat a Bellvitge per a què em fessin un avortament. 

Va posar ulls d’en Willie E. Coyote abans de caure en un penya-segat sense fons.

--Ara et vol matar –va sentenciar.

No em va matar. Ell, en canvi, s’estava morint de càncer de pulmó i al cap de poc va entrar en fase terminal, fins que, poques setmanes després, va finar. I ella, contra qualsevol interpretació cartesiana de la paraula, contra qualsevol lògica aristotèlica, contra qualsevol sentit comú o excepcional, el va vetllar, el va acompanyar en l’agonia, li va tancar els ulls de mort ja inexpressius, opacs, petris, i li va mantenir un dol etern, malgrat els maltractaments, els cops, els ulls púrpures d’hòsties, els llavis tumefactes de cops de puny, els blaus defensius dels avantbraços, els cops abdominals que mai no vaig veure per més que se’n queixés amb raó. La vídua perpètua, incomprensiblement perpètua. 

Aquest patró de conducta és la que em vaig trobar amb la dona del Poble Sec. La que volia anar a banyar-se en pilotes a la platja barcelonina sota la llum de la lluna, en mes d’agost, amb el seu gosset i amb mi –els homes, respecte de les dones, sovint som els darrers; primer, els seus fills; després, la seva família; després, els seus animals de companyia; i després, tu, perquè els altres son meus i a tu et vaig trobar al carrer (llegiu “Sobreviviu a un gran amor sis cops”, d’en Lluís Racionero, que desenvolupa discursivament aquesta afirmació)--. Vaig anar en moto al Poble Sec, ens vam trobar –ella i gos--, vam fer un protocolari resfresc, i em va explicar que des de la mort del seu marit no havia mantingut relacions sexuals per respecte a la seva memòria, i que en tot aquest temps, havia sofert problemes clínics de lubricació i dilatació vaginal, que l’impedien practicar sexe convencional.

--Estic prenent medicació per arribar a l’elasticitat normal de la vagina. Per tant –va afegir--, si arribem a alguna cosa, no podràs executar la penetració, em faries mal.

--No t’amoïnis –vaig dir--, el sexe és molt més ric que el moviment d’èmbol clàssic.

--Gràcies, ets molt tendre –va mirar-me fixament ulls--. Per això t’he escollit.

I ara ve l’hòstia: vam cavalcar la moto amb ella, la bossa, i el cistell de nanses on semi empotrava el yorkshire. Jo conduïa tenint cura d’ella i del gosset. Conduïa com una criatura amb rodetes a l’eix posterior de tracció: sense inclinar, negociant les corbes amb el manillar, suavitzant les frenades i vellutant les acceleracions –amb una màquina de 650 cc i més de 200 quilos de pes, resultava tediós, infantil, ridícul--. Bé, arribem a la platja proposada per ella, descavalquem, i passem a la sorra a trenc d’onades. Va desplegar dos fulards, va encendre espelmes de cilindre baix, tota una escena zen a la qual jo assistia com a convidat de pedra, expectant, deixant fer, la tirania femenina escènica, el prurit pel detall, la claudicació de mascle a l’exasperant espera, la –admetem-ho— paciència infinita per arribar a abastar l’abraçada inicial. 

--Vaig a banyar-me. Vens?

--No encara. Ves-hi tu i després m’hi afegeixo.

Es va despullar davant meu –jo posant cara de póker, idiotesa ancestral de cavaller—i es va endinsar en la negror de l’aigua, sota la negror del cel, deixant darrera la negror de l’arena, i sols il·luminats pels llums llunyans de l’skyline marítim barceloní. Va desaparèixer en la fosca de la mar durant temps, era bona nedadora, fins al punt que, passats ben bé dos quarts, vaig començar a preocupar-me. S’hauria ofegat? Si s’hagués ofegat, com podria explicar la meva complicitat en la seva desaparició? Com podria donar raons a la policia d’aquell sense sentit inèdit? Al cap d’uns minuts, just al límit de la meva angoixa, va aparèixer a trenc d’ones, fent-me senyals amb el braç, incitant-me a entrar a l’aigua. Em vaig despullar d’una revolada i vaig anar cap a ella. Vam riure, ens vam abraçar, vam jugar, li vaig tocar els pits, els malucs, el sexe, tot com de pasada –i era una pasada-- percebent la pell càlida però freda per la temperatura aquosa, amb la salsa salada i cordial de les epidermis amarades, bressolats d’una foscor misteriosa, tan sols i aïllats a tocar de la ciutat. S'hi veien, esporàdicament, anecdòticament, muts pescadors, parelles d’amants disperses, vagabunds ombrívols, oficials de neteja fosforescents, agents de seguretat amenaçadors i ensopits, figures vagues que es movien aïlladament, a distància, al nostre voltant. 

Vam tornar a la sorra, sobre els fulards, panteixant, satisfets, feliços. Vam fer un parell o tres de cigarretes, mentre jo li admirava la pell tensa i suau, brillant encara pel bany, els pits de mugró endurit, el sexe depilat com les actrius porno dels anys 80. La lluna circumscrivia l’horitzó. La mar, el cel, la sorra, la ciutat –al nostre darrere--, tot l’hagut i per haver ens envoltava com una mortalla divina. I el gosset, el yorkshire, dormitant als nostres peus, dòcil, indiferent a tot. Si no l’impresionava un viatge amb moto, ja veus tu que li deuria importar la mestressa despullada acompanyat d’un tipus també despullat, realitzant maniobres d’apropament, de festeig i d'aparellament. 

--Disculpin, poden sortir d’aquí? Està a punt de passar l’excavadora de neteja –dos policies municipals, amables, advertien als no hi havia cap amants com nosaltres (Estellés dixit, no els guris), que havíem de tocar el dos. 

Sobre això, un incís, si m’ho permeten. El tema: exacavadores de neteja de sorra. Pocs anys enrere, entre parella i parella, vaig anar a un càmping de Tarragona on el meu germà hi feia l'estiueig cada mes d’agost. Jo hi anava un parell de dies, per gaudir de la living la vida camping. Com no podia ser tractant-se de mi, una nit em vaig citar amb una noia separada, de no vull dir on, i vam sortir de nit. Vam ballar als pubs del port, enganxifats, i finalment vam acabar rebolcant-nos damunt de l’asfalt del moll, fins que vaig obrir els ulls, vaig mirar al damunt i vaig veure un sortidor de gasoil d’aprovisionament per vaixells. I jo amb la cigarreta encesa, a toc de mànega. Sortir pels aires en explosió vistosa de vísceres sangonoses hauria estat el més probable. En aquell moment va existir déu i ens va permetre fugir sense haver d'anar a parar d’urgència d’helicòpter a la unitat de cremats –o la morgue-- de la Vall d’Hebron. I tot va quedar rudimentàriament així: i ara què fem? Li vaig proposar a la noia de ficar-nos a un qualsevol iot dels que estaven amarrats al moll, tan buits, silenciosos i suculents, però ella, poruga, ho va refusar, per si ens enxampaven. No tenia gaire sentit de l’aventura, i jo sí, jo estava, i estic, boig.

--Anem al càmping i ens ho fem a la platja d’enfront –va ordre-proposar ella.

Elles manen, com hi ha déu. Hi vam anar i allí, poc després, treta la roba i encetant els preliminars sexuals, una sobtada excavadora de neteja ens va advertir del seu trajecte amb els seus llums d’interrogatori policial. 

--Ens veurà i ens esquivarà –va dir ella.

--Segur –vaig dir jo, mentre no treia els ulls dels focus--. Et continuo menjant el xirri, carinyo.

L’excavadora va anar apropant-se, i quan vam veure que no modificava trajecte, ja molt a prop, vam tenir el temps just d’agafar la roba i saltar cap els costats. L’excavadora va passar, trillant l’empremta a l’arena dels nostres cossos, i jo vaig mirar cap a la cabina i em vaig adonar que el conductor jeia sobre el volant, adormit profundament. Vaig callar-m’ho. M’esperava encara el polvo. Ens hi vam tornar a posar, però el meu petit cap va endinsar-se sota la carcanada pèlvica com una vulgar tortuga de, sí, de platja. Ni el major i suprem sexe oral el va fer revifar. Avergonyits, l’una per no activar, l’altre per no respondre, vam fugir cap a les tendes de campanya i mai més no vam parlar del tema. Ni fins i tot, mesos després, quan vam quedar a casa d’ella, quan vam tornar-ho a provar però la seva narració prèvia, en preliminars, sobre el suïcidi del seu germà esquizofrènic llançant-se per la finestra, aquesta que veus aquí, i davant del meu fill de quatre anys, per acabar mort sobre les rajoles quadriculades del pati interior, va esmicolar l’atmosfera potencialment eròtica. L’enforcall de la malastrugança ens va perseguir a cada cop que ens trobàvem, que enlloc d’alzinar seràficament el meu obelisc de cossos cavernosos, ens va estacar de nou en un stand bye de fredor i asexualitat, on sols hi cabia una avinentesa d’amics, de concòrdia i un afecte suau i superficial.

Amb la noia amb yorkshire de la platja barcelonina –tornem al tema inicial--, cobrint-nos després de l’advertiment municipal, vam passar al passeig marítim, a un banc, arrebossats com croquetes entre el fàstic i l’estètica –amb res més he estat d’acord amb en Cortázar que la roba i pell mullada provoca una angoixa mortal, la darrera línia de defensa, que deia--, i ens vam petonejar com conills en zel, i vam riure quan les parelles de luxe de l’hotel Vela passejaven pel passeig i ens miraven, i l’esperit d’en Bofill gratinava etèriament el nostre bon sentit avi en dia a penes transgressor, i això ho diu algú que com a escenari de sexe inversemblant l’ha practicat a la humida cripta d’una catedral cardenalícia. I pas següent: rudimentari rentat de cames i peus a una de les dutxes ad hoc, calçament, i tira milles cap a la moto. El yorkshire ens seguia automàticament, sols estava atent a l’amor incombustible de la meva parella nocturna, solitària, vídua ancestral, cordial però inhábil, rígida vaginalment parlant. 

--Vols dormir amb mi a casa? –li vaig preguntar.

--Sí.

I ja em veus a mi com la família Ulisses, amb la prole a llom. Moto, ella, el gos, la motxilla, jo manejant manillar i comandaments trontollosos pels nervis, i que per déu que no passi res. Un mal pas, i Clínic i adéu polvo. És curiós com els homes hem de situar-nos en el punt precís de l’equilibri, en l’abast de totes les habilitats, en el malabarisme dels dos únics papers de mascles: el caçador –l’atlètic, la força, la moto—i el xaman –l’espiritual, el verb, la mesura--. Vam arribar a casa meva, al demiürg gràcies, vam pujar, el gos va ajeure’s soporíferament als peus del llit, espero que no per fer de voyeur, i ella i jo vam procedir a l’acte sexual, sense penetració però amb orgasmes clitoridians notòriament notables, i vam descansar amb el tòpic de les cigarretes i l'empipadora tos espasmòdica.

--Me’n vaig –va dir ella.

--T’acompanyo.

--No.

--De Sants al Paral·lel, el camí és llarg, i no hi ha metro a aquestes hores.

--M’agrada caminar.

Vaig alçar les celles.

--Segur?

--Seguríssim.

I aquí es va acabar tot. Una trobada més de xerrera, un ets moltmaco/a, seguim en contacte i tal dia farà un any. Bon record, és clar, si no, no estaria jo escrivint aquest relat. I així és la vida, aquesta vida tan llarga que sí o no estem obligats a viure.  

I ara, per concloure, anem al corol·lari, a la moral d’aquesta modesta faula sense animals androformes. Ni l’eterna vídua andalusa amb gos amant dels banys en pilotes a mitjanit, ni l’afrodita de càmping d’aquí te pillo i aquí te fornico –abans de la benzinera i l’excavadora, i abans de l’episodi evocat del germà suïcida--, ni la dona eterna vídua del marit gelós fins al deliri, han activat, sota cap concepte ni vessant, la síndrome de l’amor romàntic. L’amor, les emocions, el sexe, tot, és rudimentari. No han aparegut quartets de vals, ni grups de ranxeres mexicanes, ni melodies de gospel, ni el Rei cantant “love me tender, love me true”, ni rams de tulipans, roses i violetes fent vistosos centres de taula. Ni cap toia per a deler de les solteres amb picors d’ànima i de parrús.

Som mamífers, més a prop dels primats d’allò que ens pensem, una barreja d’agressius i territorials ximpanzés, de luxuriosos i afables bonobos i de mandrils eròticament autoimitats. Ells no usen el color de rosa en postals, no s’estiren a contemplar l’ossa major en la cúpula celeste, no s’obsequien amb rams de flors dissenyats per gais de bon gust, no s’agenollen armats amb anell en capseta de bellut, no s’escriuen poemes mal rimats d’amor mel·liflu, no fan aplaudir una cafeteria quan ell proposa matrimoni i ella diu que sí, no els diuen que tenen un e-mail ni es troben a la cúpula de l’Empire State Building per segellar un sentiment biunívoc, aparentment sòlid, amb aspiracions d’eternitat, emmelosit com una marenga amb sucre glacée al damunt i rematat per una capa de dolça nata. 

L’amor romàntic és una invenció humana, una artificialitat. Prové, les bases, dels trovadors catalano-provençals, amb cançons a llaüt llenguadoccianes, i del mite nòrdic de Tristany i Isolda. El cos, maleït cos, l’exponencia el romanticisme alemany, sturm und drang, perdó drug. I finalment el popularitza Hollywood, amb aquelles comèdies on la història s’acabava just quan començava: amb un petó postís, sense llengua, que cloïa amb música mel·líflua i un fos cinematogràfic la pel·lícula i que obviava el que vindria després: discussions de parella, infidelitats matrimonials, fills adolescents hiperhormonats, tedium vitae de televisió de diumenge a la tarda, desenvolupaments divergents i antagònics, hostils papers de divorci, baralles gens platòniques sobre diners i béns materials i, finalment, la sensació d’haver estat subjectes passius de la gran estafa de la idealització de les relacions de parella, de l’amor de l’estil de Rock Hudson i Doris Day, permeteu-me el tòpic mite clàssic.

Res a fer. Sers humans de pell, carn i ossos. Aigua i sang. Colesterèmia i diabetis. Roncs i pets. Fetor corporal en l’àmbit excretor, on hi nia el sexe, a la mínima que passem tres dies sense dutxar-nos, i no parlem dels avis, que prenien un bany cada dissabte. Desig inaplacable, urgent, d’homes i dones. Eixugada amb paper higiènic després de fer el fet, que s’adhereix a bocins a gland i vulva. Cos, matèria, sòlids en suspensió i en rappel. Brutícia ancestral que sols l’helvètic i tísic sentit de la neteja apaivaga, perfums parisencs que dissimulen l’olor glandular, actualment transmutats en desodorants no depressors del capa d’ozó. Infeccions infectes que Fleming va neutralitzar amb la penicil·lina (a veure quan les autoritats lingüístiques suprimeixes les eles geminades). Dentistes, i no barbers, impol·luts i asèptics. En fi, tot, tot, per foragitar la bruta base corpòria de les nostres persones. 

No hi ha cap romanticisme en nosaltres. N’hi ha hagut, de base inicialment platònica. Hem de matar Plató. A mi deixeu-me amb Kierkegaard, pare de l’existencialisme modern. Una taula és una taula, no la idea de taula. Vivim en la matèria, en l’existència, l’existència concreta, la teva, la meva, la d’ells, i no en un món de Peter Pan, d’idees, de somnis, de l’inabastable. No oblidem que la distància entre l’ideal i el concret, se’n diu tragèdia. I això, aplicat a les relacions humanes, als pactes de parella, acaben com el rosari de l’aurora hel·lènic. Si no recordo malament, mentre la noia del bany en pilota nocturn ii un servidor ens satisfèiem al llit, el gosset, el maleït yorkshire, es llepava negligentment els genitals. No em va fer gràcia, però vaig aconseguir mantenir l’erecció. I, comptat i debatut, això és el que compta. Ben trempat i amb els anisos a punt, per poc romantic que resulti.

Acabo el blog a l'estil punkie: no future

Benvolguts amics, us deixo. Acabo el blog de Tastets Emocionals. I ho faig amb tot l’afecte amb què el vaig començar. He tingut milers de visites, que s’han entroncat en una determinada visió de la vida, la pròpia --dit amb modèstia--, amb arguments a favor o en contra, tant és, però hi han mostrat interès, que és el què compta. Això és impagable des d’un punt de vista d’un creador. Dir alguna cosa és senzilla. Que algú t’escolti, no tant. Suposo que des de l’òptica d’autor, fa que un es retrobi amb si mateix. I mola mazo, com deia el decadent i astut alacantí, en Camilo Sexto. Costa que et segueixin, és una feina àrdua, a no ser que hom faci les públiques barbaritats excèntriques que va fer en Cela abans que li donessin el Nobel, amb Jesús Hermida com a còmplice des de TVE, com shows d’absorció aquosa intestinal i viatges a l’Alcarria amb exòtiques --aleshores-- negres a l’estil Grace Jones com a xofers, tot s’hi val per vendre’s, amb màxim i delirant narcisisme, epifànica megalomania. Tan important és crear com vendre, que li ho preguntin si no a Picasso o Dalí o Warhol. Suposo que avui en dia tots dos membres de l’equip, Cela i Hermida, crien malves, com déu mana, de què et va servir la primavera, oh rossinyol. I els altres, els descendents, al marge de tot l’esforç per l’efímera glòria, els pirategen amb la navalla entre les dents l’herència, rei mort, rei post, la vídua és la culpable, res que no passi en les millors famílies.

  

Abandono el blog, sí. I també amb una certa amargura –fàstic-- existencial. Després d’analitzar relacions humanes i socials, sóc conscient que deixem en un món de voltors la descendència, a mans d’internet i les noves tecnologies i el batibull que generen a tutti plen, pel broc gros, a la bravíssima. La deixem immersa un context mundial d’estupidesa violenta i d’estupidesa beatífica i d’estupidesa a seques, i que déu els empari, pobres. Ho deia Hanlon: abans que en maldat, pensem en imbecilitat, i és el què és (una altra cosa és si jo vull inscriure-m’hi o prescindir-ne). Sols hi trobaran caos, caos dins del caos, un espiral de caos vertiginós, una maranya d’interessos on les lleis no seran les de sempre, les de viure, sinó les de sobreviure. Les lleis de vida estan sotmeses a la moral i l’ètica, al bé i al mal. Fem bé o fem malament, i ho considerem, i ho fem a sobre en funció de la relativitat dels nostres actes. Hitler va ser un monstre per a la humanitat, el mal suprem. Però va tenir cura de la seva família fins al final, pastor alemany inclòs, magnífic animal, que li van agrair en vida la seva tendra protecció. Nefast genocida per a uns, meravellós alliberador per a altres, digressions infinites sobre el calibre ètic dels nostres actes. Això, sobre l’acte de viure. Sobre la supervivència, les coses canvien radicalment. No en fem debat retòric, d’entrada, és superflu. El moll de l’os de la supervivència és senzilla: campi qui pugui. Si un rosegó de pa ha de salvar-me a mi i no a tu, me’l quedo per a mi. O mors tu o moro jo. L’instint ens fa voraços, xacals, hienes, voltors, qualsevol carronyer, més enllà d’un principi moral. És això el què ens espera: el què els espera. Suposo que en algun moment, nosaltres, els causants de tot, els culpables de deixar misèria als nostres fills, de llegar-los un món pitjor del què ens van transmetre els pares a nosaltres, tindrem la decència d’abandonar la vida voluntàriament entre –com deia en Vinyoli—“el mal i la vergonya”. Ens hauran de facilitar l’eutanàsia, i no serà una mort digna, perquè ningú no mor dignament. Dignament es viu, i no ho hem fet, mea culpa. Si no tenim la decència de suïcidar-nos, ja déu se’ns endurà mentre esgarrapem amb dents i ungles l’entranya d’una vida vergonyant per l’avarícia, egoista com poques, individualista, fictíciament pròspera, d’esquenes a la misèria planetària, deslligada per l’artifici del curs ineludible –i natural-- de la naturalesa. 

Un parèntesi, sobre això: dels set pecats capitals estem pagant –i pagaran, “an”—el pitjor de tots, el de la cobdícia, la nostra. Ens van oferir de tot, ens van enllaminir. Van ajuntar la malignitat de l’avarícia amb la de la temptació, principis bàsics del descens als inferns sols per separat –ja junt, ni t’explico-- i la catàstrofe estava cantada, àngels caiguts en l’abisme, autosatanitzats, Lucifer no ens és extern, el vam fer germinar i acréixer dins de nosaltres. Quantes vegades no m’hauré preguntat si el ying no preval sobre el yan i que el cèlebre equilibri es tracta sols de paradigmes de somiatruites, d’estúpids bufanúvols, de monjos tibetans amb el cap rapat, gongs reverberants, paisatge de serralades impossibles i mantres inútils. 

Deixem als fills una guerra, una guerra global, una III Guerra Mundial –ho pontificava en Sampietro, quan ja estava terminal i res no hi tenia a perdre--. La pitjor guerra de totes és la que no es veu, de la mateixa forma que la bala o la navalla que més danya és aquella que es dispara per l’esquena o que es clava des de la faixa oculta. Una III Guerra Mundial on la fal·làcia d’Europa es desmunta sobre una belga burocràcia inútil –els britànics ho han vist molt clar--, on els pàries del Mitjà Orient i Àfrica grimpen a cara o creu cap al somni germànic de riquesa, que mor en filats i policia i camps de refugiats a les fronteres, on les revolucions ghandianes s’estavellen contra la forca inclement dels bancs centrals, on la superpoblació mundial requereix de regulacions demogràfiques, sempre massives, cruels i sanguinàries; on el miratge de la democràcia sucumbeix en la perversió dels tres poders clàssics –executiu, legislatiu i judicial--, als quals se’ls afegeix un altre, el financer, i a sobre, sense la separació que proclamava Montesquieu, sinó tots quatre poders junts i en egoista acord; on el major estadi de la humanitat, la classe mitjana, es dessagna en favor d’un grapat –una seixantena-- de multirics i donant indiferentment l’esquena a la gran massa de població, que fina en la pobresa i la misèria de l’absència de menjar, subministres bàsics, sostre i acaba en el carrer i els cartrons, un escenari propi de Gogol o Mad Max; on l’Estat del Benestar es reclou en opositors i funcionaris –els únics que tenen sou segur de per vida--, que generen una riquesa fictícia (retornen a l’Estat el què l’Estat el dóna) i sempre tan queixosos i recelosos dels seus patètics privilegis; on el creixement econòmic arriba a ser tan irrealitzable i estúpid que els poders fàctics financers estatueixen el neologisme cretí del “creixement negatiu” –com es pot créixer en negatiu?--; on els bancs s’ensenyoreixen de tal forma de l’economia que transmuten el comerç, concret i legítim, en les finances, abstractes i il·lícites; on l’esperança de vida es potencia sense mesura mentre tothom oblida que de què serveix viure cent anys si la meitat d’ells es faran sobre la base d’uns caminadors i una pensió insuficient, si és que algun dia existeixen caminadors i pensions sense que una gran base de població posterior, activa i retributiva, financiï una cosa i l’altra; on la quotidianitat monetària de la gent, particular o massiva, s’escriu amb l’esfereïdor substantiu de “deute” i, a més, perpetu: persones, famílies, comunitats, països endeutats ad eternum; on el PIB s’hipoteca en favor de grans lobbies internacionals –dits ara globals--, agermanats amb els seus congèneres de privilegis, hipoteca que deixa la producció com un hamster corrent en l’interior d’una nòria que no es desplaça, sols es perpetua; on el debat actual –demà mateix en serà una altre—rau a com establirem el valor de les coses, si en diners com fins ara, o bé en diner virtual, bonus d’intercanvi, mercadeig de serveis, tornada a l’or, el què sigui, ningú no ho sap encara; on es grava l’educació, la sanitat, la ciència, la cultura i la mort, el negoci funerari, deixades a mà de déu o, com en diuen ara, de què cadascú “trobi el seu nínxol”, que és el mateix que dir que busca’t –insolidariament-- la vida; i on, en definitiva, el “no future” del punk dels 70, visionari, adquireix la seva major dimensió essencial, destructiva i ruïnosa.

Pel que fa a l’objecte d’aquests Tastets, sentiments, emocions i sexe, la cosa no és molt més afalagadora. Primer, preparem-nos a gestionar la soledat, que és el què majoritàriament ens espera –amb el terapeuta com a companyia per hores, si el podem pagar--. I segon, oblidem-nos dels sentiments en favor de les emocions. Els afectes s’han banalitzat fins a tal punt, s’han convertit en tan volàtils i oportunistes, en tan mercantilitzats en funció de l’actiu anti-soledat, que han perdut tota classe de solvència. Per mitigar aquesta buidor, han aflorat en sentit ple les emocions, com ho demostra el fet de les vint-i-cinc mil bufonades que la gran xarxa d’internet ens transmet al voltant del riure i el plor i totes les emocions que tots dos extrems poden contenir, fet que es pot comprovar tot veient qualsevol programa televisiu prestesament hilarant de zapping. I sobre el sexe, un supermecat, oferta i demanda, intercanvi prest i banal, cos sense ànima, físic sense persona, genitals en estat pur, hedonisme sense epicureisme, tècnica sense esperit, pell sense cor, acte i conversa artificial, espasmes matematizats –quant et dura un orgasme, quants en pots tenir--, tot molt d’acord en societats hipersexualitzades, des de pubertat fins a la senectut, folla i après mois la tovalloleta, el paper de wàter o el cobrellit. Res a dir sobre aquest món dels sentits, és legítim: escórrer-se forma part del nostre organisme. Però no sols –sols—sentits, no sols –sols-- escórrer-se, ha d’haver-hi alguna cosa més, alguna litúrgia, algun conjur, alguna creença humana global, un cosmos integrador, un cronopi cortazià, un concentricitat de cercles, superposició de paper de calc, vaga idea d’unitat, aquest inabastable ideal dels místics. 

I això, a tall de resum, és tot, benvolguts amics. Poc amable, ho sé. Ara únicament toca sobreviure o llençar la tovallola. Mentrestant, mentre la decisió no sigui presa, un petó i una abraçada, què menys, i una oració d’ermita a qui sigui per tal de no caure encara més en aquesta pobresa extrema, material o espiritual, o material i espiritual, que ens atorga, via tecnologia, aquest nou segle d’incerta glòria, de gloriosa incertesa, de constatable pobresa, de mortífera combustió interna y externa. Cada dia, ara, anar cap el futur és empentar un cotxe amb la bateria inerta. I sense saber què ens espera darrera del proper revolt, que la noia fantasma que ens adverteix del perill mortal de la corba sabem tots que és sols una maleïda llegenda urbana. 

Follem? O me'n vaig a cagar a la via?

Jo no sé fer res en aquesta vida. Sols, tenir una mica d’empatía amb la gent. Un cop vaig llegir un llibre d’aquests de coach sobre la seducció, tema que sempre m’ha interessat, i de 500 pàgines sols vaig trobar una idea interessant. Era que, per entrar a una dona (no hi ha doble sentit), sols hi ha una obertura. Dir “hola”. No és estrany que una de les revistes més conegudes en el món, i encara rentable, sigui el “¡Hola!”, que en la seva versió inglesa del “Hello!” ha fet igual fortuna empresarial. I ara em podreu dir, i després de l’hola, què? I jo us diré, presenteu-vos. Primer el propi nom, elles us diran el seu en cortesía posterior, i un cop avellutat el tema, una pregunta oberta, d’aquelles que no es poden respondre amb un sí o un no. És molt bàsic preguntar sobre sentiments. Primer un fet, després, ¿i com et vas sentir? Elles són hàbils a l’hora de parlar, i molt més de la part afectiva. Que parlin. I nosaltres, els tios, escoltem. És molt difícil saber escoltar, costa, més que parlar, perquè hem d’enganyar el propi egocentrisme, egolatrisme, egoisme, per deixar que ens l’envaeixi l’aliè. Que molt sovint ens importa poc, però és així, així és la vida, que deia aquella, en la pel·lícula, tu ets un tollit, aquell un miserable i jo sóc una puta.

Continuem. Jo no sé fer res en aquesta vida, sols tenir una certa empatía amb la gent. I un parell de coses més. Dibuixar, per talent. I escriure, per ofici. Hauria estat un gran dibuixant si el meu pare no m’hagués convençut de què el millor era estudiar una carrera universitària enlloc d’anar a l’escola Massana, quan un pintor veí, veient els dibuixos, va dir: porti els nanos a estudiar belles arts. “Si et dediques a un art, sempre seràs un mort de gana, a no ser que tinguis molta sort”, em va dir el pare. Possiblement tingués raó, el pare, no el pintor. Ara, per la crisi, ho som tots, de morts de gana, i a sobre sense ganes, ganes de res. Sols de morir sense dolor. No hauria arribat mai a un Corben o a un Wright, però m’hauria acostat a un Giraud. Acostat. Sols que ell, el mestre, en Giraud, tenia l’ajut del peyote, com en cabron d’en Kerouac, i jo d’això no en vull saber res. Ja ho va fer en Gaudí –peyote o bolets, elesdi, qualsevol mena d’al·lucinògens, com tots els grans místics-- pel total dels catalans. I bé que li va sortir.  

Dic tot això per aprofundir en el meu ésser, la meva historia. D’una depressió de fa 6-7 anys, vaig aprendre a conviure amb l’insomni. I amb l’insomni, eventualment, intermitentment, amb l’alcohol. El millor llibre que he llegit sobre això, molt més que els manuals psiquiàtrics a l’ús, és “La visible obscuritat” d’un geni que es diu William Styron (l’autor de “La decisión de Sophie”, portada al cinema per Jeremy Irons i Meryl Streep), que va pasar per l’infern de l’alcohol i la depressió. Insomni, dèiem. La part més mortífera de l’insomni és pensar hores i hores en què un s’ha de morir. “L’être et le néant”, sartrià. O millor Camus. Sí, sempre millor Camus, mai Sartre, tan inhòspit i incomprensible. Des dels 17 anys que he fet una ansietat generalitzada, amb atacs de pànic, i cada cop que vaig al llit no reso, perquè no sé resar, però sí que demano a déu a les alçades, si déu existeix, que no existeix, que no em faci pasar per atacs de pànic en les inacabables i turmentoses nits de vigilia. I Ell, ni puto cas. Veig les coses com cal. La indefinició absoluta, el signe més alt de la llibertat. Les “coses” no signifiquen res. Allò que “cal”, tampoc. Quan un italià et diu: “Cosa?”, et diu què. El “cal”, d’arrel llatina, significa, al capdavall, què sé jo. Però en tot cas, ambdós termes ens porten a la millor definició de la llibertat. Quina paradoxa, no? Pots fer tot en funció d’una moral, que dicta. Dicta l’actuació. I és molt curiós perquè a sobre el cervell humà no està gens preparat per a la incertesa, som pesarosament animals de costums. “Cosa”, “caldre”, són els dos termes que ens han fet crèixer com a societat, com a nació, als catalans. És la llibertat, estúpids! No l’economia, Carville!

Quan en temps d’insomni em desperto sobressaltat per una apnea o un atac de pànic, que sovint van imbricats, i pensó en l’horror no de la mort, sinó del dolor de la mort, més m’aferrisso a la vida. I la vida, quan en el batxillerat estudiava biología, la vida consistía a nèixer, crèixer, reproduir-se i morir. Quans neixes, ets un imbécil, per no tenir no tenim ni memoria. Quan créixes, et mates a palles. Quan et reprodueixes, tot és sexe. I quan mors…., bé que ningú no et faci morir de l’agonia de Franco, ben merescuda, d’altra banda. Diuen que va morir a la tercera autòpsia, i a mi me la pela. Va fotre enlaire dues generacions de catalans, i qualsevol dany que hagués sofert, sempre seria ben merescut.

I sí. Tot és sexe en vida adulta. Ens agradi o no.

Practiquem-lo, no?

Italianes, revenges i una caixa forta (que no sé què hi pinta)

He conegut dones estranyes, en aquesta vida. I algunes d’elles, dins de la raresa, curiosament particulars. Fa quatre o cinc anys vaig coincidir, en trobada d’una nit, amb una italo-hongaresa, aparentment bona persona –res no m’ha demostrat el contrari posteriorment--. Vam començar a parlar de casualitat en un bar del Poble Sec i vam despertar l’endemà a casa seva, en un carreró del Casc Antic de Barcelona, en un llampant i enlluernador dia de primavera. Era més jove que jo, estava separada fa temps de la parella i tenia una filla. Recordo que mentre enfilava cap a la plaça del Pi calibrava la possibilitat de transportar una immensa caixa forta que tenia en el pis –“ja hi era quan vaig llogar-lo i no hi ha hagut collons que ningú se l’emportés”, em va dir, “si la vols...”--. Era com les de les pel·lícules del far west, i em va fer gràcia, però m’arribava a la gola del coll i no hi havia nassos ni de fer-la vibrar mal que hi recolzés tot el cos i tota l’ànima. Llàstima, decorativament era impecable, i impagable.

Caminava cap el metro jo molt xiroi pel fet d’haver mantingut una relació fugissera amb una italiana –semi italiana, en aquest cas--, perquè les italianes sempre han suposat un enorme repte per a mi. Per a mi i per a molts mascles de la nostra generació, la del 1964, i posteriors. M’explico, tot i que els meus coetanis barons ja ho han d’haver entès a la primera. Quan es va disputar el Mundial de futbol d’Espanya, el 1982, sota l’emblema ridícul i patètic del “naranjito” (gran portada aquella de El Jueves de “Pelamos el naranjito”), la selecció italiana va jugar la fase de grups a Barcelona, i la capital catalana va ser envaïda per tiffosi a causa de la proximitat amb la península itàlica. Com que la infraestructura hotelera barcelonina aleshores era més aviat precària, els afeccionats italians van haver de ser allotjats fora de la capital, i ¿on hi havia més hotels que a la Costa Brava? Doncs cap allí els van portar. I ells, que no la coneixien, de cop i volta van descobrir el paradiso, fins al punt que el Mundial els va resultar el de menys. Estiu, Costa Brava, platja, noies en topless i follables. A casa seva no havien vist un pit en la vida, i molt menys en una platja, i si sucaven el melindro perquè déu és gran, s’havien de casar amb la interfecta amb tots els fratelli d’ella desembutxacant la trapera per si se’ls acudia de fugir a Azerbaidjan abans de la cerimònia. En canvi, aquí, amb les catalanes, liberals, podien posar-la en remull sense que cap germà, si és que n’hi havia algun, i si n’hi havia algun, si és que apareixia, a penes digués que vigila que no et deixi prenyada. Itàlia va guanyar la final a Alemanya amb el simpàtic Sandro Pertini fent saltets a la llotja del Bernabeu, però això va ser el de menys. El de més és que els italians, mascles, havien descobert la Costa Brava i s’havien quedat amb la impressió que les espanyoles –ni idea que eren catalanes, en aquella època—eren, segons el seu florit llenguatge, unes “putanes”. I ens els anys següents, tot pertinentment propagat pel boca-orella, van envair la costa catalana hordes d’italians en excursions sexuals d’estiu a La Selva i els Empordans que perpetraven embotits –cinc mínim—en un Fiat Uno, carregat com marroquins en agost per la A-7, desembarcant en càmpings de Llafranc, Pals, Lloret, Blanes o Tossa, i passejant el seu atractiu, la seva finetzza, la dolça cantarella de l’idioma, la pàtina de gent curtida en el bell canto i les belles arts en conjunt, i la malèfica frase de: 

--Dammi un bacio... –amb un somriure que fonia glaciars antàrtics.

Van triomfar durant anys, una dècada mínim, fins que les noies d’aquí, ja molt escamades, els van veure el llautó i van preferir acceptar en el futur els favors d’un mafiós georgià que d’un edulcorat florentí. Però van deixar un llast de catalanes enamorades i després abandonades amb promeses de duro sevillà i una minoria tenaç i irredenta que van emigrar a Itàlia per casar-se amb ells, matrimonis que van durar el que van tardar a arribar les primeres eleccions legislatives, on la mamma d’ells les va obligar a votar a la Democràcia Cristiana, perquè era el què votava la famiglia, i quan s’hi van negar, els van fer un buit que les van obligar a tornar a la nostra terra amb la cua entre les cames, les il·lusions trinxades, la tonteria a flor de pell i la sensació de què la imbecilitat femenina es manifestava en la realitat real i no sols en les diabètiques telenovel·les veneçolanes. És estrany que en les dones de la meva generació, i de posteriors, n’hi hagi alguna que no hagi posat un italià en la seva vida. Això és estadísticament i sociològicament cert. Tanmateix, i això és l’important, a quin preu?

Doncs al preu de deixar en precari sexualment a diverses generacions de catalans, que vam veure com les nostres nòvies potencials es deixaven seduir per italians empolainats, que se les follaven sense remilgos, mentre nosaltres havíem de tirar d’alemanyes grosses i borratxes, de franceses cadavèriques en el llit, o de tres tristes palles. Perquè a l’inrevès, amb els italians, no passava: les italianes no venien. I si venien, estaven envoltades de família que al primer gest de seducció et miraven cobdiciosament els testicles amb la paraula castrato escrita amb sang en el front. Vam haver d’esperar dècades a que les coses canviessin. Que ells fossin objecte de refús, per pesats, interessats i hipòcrites, i que elles s’alliberessin i ens visitessin a Barcelona –ja no a la Costa Brava—amb la ment oberta i la vagina ad hoc. I és aquí on vam executar la nostra venjança. Una venjança mútua, crec. Si més no, així m’ho han comentat elles mateixes. Perquè elles se’ns van oferir també amb el pruïja d’haver estat refusades en el seu moment per culpa de les catalanes: tal faràs, tal trobaràs. Cada italiana amb qui he practicat sexe ha estat un plaer celestial. Pel polvo en si i, sobretot, per la revenja del previ greuge adolescent. I, a més, dues dècades després. Qui digui que la venjança és un plat que se serveix fred, té raó. I qui digui que la venjança no val la pena, s’equivoca. Val la pena i molt. No ens torna allò perdut, però ens fa guanyar la gota destil·lada d’alambí d’anys de santa i soferta paciència. I això no es paga amb diners.

Tornem a l’inici, a la noia italo-hongaresa de la caixa forta. Passaré per alt les seves habilitats amatòries fora de tota mesura. Sí que m’interessa remarcar que tan bon punt vam començar a petonejar-nos en un pub nocturn, va separar-se de mi, va escodrinyar-me els ulls i em va proposar de passar la nit plegats.

--Amb una condició –va advertir.

--Quina?

--Que deixem Cupido a part.

Vaig somriure.

--Fet.

Dies després, ella marxava crec que era a Cadis, de vacances, i vam parlar per telèfon. En un moment de la conversa em va dir:

--Eduard, el teu problema és que et prens les relacions massa seriosament. T’ho has de prendre en broma, perquè tot és, al capdavall, una immensa barrabassada.

Era el mateix que Enrique Jardiel Poncela pregonava a “Amor se escribe sin hache”. Encara no sé si una i altre tenen raó. Però en tot cas esdevé una teoria més en el laberint incognoscible dels afectes, i gens menyspreable.

Les dones m'estimen

Escolto sovint una afirmació, que em dol:

--Tens sort que les dones t’estimin.

Fins ara he respost sempre, honestament i ingènua:

--No és sort. Alguna cosa hauré fet de bo, si m’estimen.

Un cop una dona em va dir: saps en tot moment allò què un dona vol escoltar, i ho saps en cada dona en concret, i ho apliques. Els dones allò que volen. I per això triomfes, les enamores. Fa temps que dono voltes a això. Des d’una base de bondat, pots atraure i captivar dones. L’amor que atorgues, et correspon, sigui tant per part de l’objecte de l’amor –que pot ser que no-- com, posteriorment, per altres persones alienes al fet afectuós i recompensat cap a altres individus. Sóc partidari de la teoria de la cadena de favors, actes de generositat que s’han de fer sense esperar res a canvi, perquè després la bondat s’universalitza i redunda en el benestar de la comunitat, de la societat, de l’espècie. El màxim grau d’egoisme és l’altruisme, no hi donem més voltes. Hi he pensat molt, deia. I és complicat. Ahir veia el futbol en un bar, a prop de casa però no en el barri. El partit va ser entretingut i les passions es van desfermar. Hi havia una taula àmplia on s’hi asseien una dotzena de persones –barcelonistes, és clar--. Al final del partit, tot van ser abraçades per la victòria del Barça. Una de les persones de la taula, una dona, de la meva edat i amb molt bona figura, se’m va acostar al final –el desconegut--, i se’m va presentar. Em va donar una abraçada.

--Ets guapo –em va dir, sense que vingués a col·lació.

--Gràcies, t’ho agraeixo. Un plaer conèixer-te.

Ens vam acomiadar, ella se’n va anar amb la seva colla i jo vaig agafar la moto i me’n vaig anar a casa. No hi havia voluntat de seducció immediata per part d’ella –dic jo--, sols un comentari cortès i agraïdament rebut.

Un element més a la reflexió. El meu atractiu és que sigui guapo a ulls d’algunes dones? No. Tinc el pitjor actiu físic que pot tenir un home a ulls d’una dona. Faig 1.70 m i ja se sap que l’ideal de les dones són els homes alts o com a mínim d’estatura mitjana. Cert és que tinc harmonia de rostre i de físic, més de ballarí que de culturista, i això juga al meu favor. Ho compensa. Però continuo sent baix. No és, per tant, una qüestió de físic. Ni tampoc de bondat –sóc molt borde quan m’ho proposo--. Ni de saber dir allò què elles volen sentir. La qüestió, doncs, rau a saber què és.

Ja he dit que hi he donat moltes voltes, durant anys. Crec, després de molt pensar-hi, que l’actiu és tan simple com complex. És conèixer mínimament la naturalesa humana. I això no t’ho ensenyen a cap universitat, no hi ha cap assignatura que en mestregi. Sols la vida, les relacions i les lectures dels savis. I dic mínimament perquè com més se sap de la naturalesa humana, més se sap que no se sap res. És molt socràtic, ja ho sé, però passin-m’ho per alt. Tanmateix sembla ser que aquest mínim ja és molt. Com un gran actiu. Com si hi arribés poca gent. No me’n poso medalles. Sòcrates va cardar-se la copa de cicuta amb gust i ganes, decebut dels congèneres, amb amargura, com alliberant-se, mentre Diògenes buscava, fora, un “home” amb una llàntia en l’obscuritat, també amargat i decebut. Mirin, la meva bíblia és “Rayuela”, de Júlio Cortázar. És un llibre que són tres llibres. El primer, del protagonista, Horacio Oliveira, a Europa. El segon, del mateix protagonista repatriat a l’Argentina. El tercer, són retalls, un calaix de sastre, no té cap més importància per la trama del llibre. El millor són els capítols finals: a Europa, Horacio acaba submergit en la merda, la brutícia, la “bosta”, apel·lant intel·lectualment a Heràclit l’Obscur, que es va sepultar en un femer per guarir-se de la hidropesia. A l’Argentina, finalitza embogint en un manicomi del qual n’hauria d’ésser a la fi un dels seus dirigents. Brutícia i demència, claus de la naturalesa humana.

Entre estar ficat en la merda i ser un tocat de l’ala, tractar de buscar l’amor i la bellesa, com he pretès tota la vida, és una tasca idealistament titànica. Perquè es tracta d’això, al capdavall. L’amor i la bellesa, no hi ha més de grat en la nostra paupèrrima existència. L’única part positiva d’aquest animaló que en diem home.

No obstant, lluitar per això té un cost personal. S’ha de baixar als inferns per a tornar a ascendir, com Dante (per veure finalment les estrelles). O com Dostoievski. O Wilde. O Capote. O Sábato. O Camús. O Hemingway. O Doyle. O Poe. O Gogol. O Bukowski. O Navokov. I tants d’altres.

Tens sort, que agrades les dones, que em diuen. No és sort, és feina i duríssima. Ho dic sense dramatismes. Es tracta de fer un viatge existencial, vital, universal, que elles fan a cavall teu, arrecerades de les malures, i que des d’aquesta distància de seguretat, les fascina. Elles poden crear des de l’úter, no els cal res més. Nosaltres, no, sols ho podem fer des de l’avern. Els dimonis –los chicos malos--, matisat el terme, sempre atrauen. Perquè,  --los malos-- en el fons, sols busquem la veritat, la veritat de l’existència, bussegem en el fang de la naturalesa humana. Aristotèlicament, com més se sap, més bons hem de ser, una simple regla de tres, i prou eficaç en la seva despietada misèria.

Que elles m’estimen, i és clar! Les hòsties, ja me les emporto jo, com si fos per a elles una carrosseria fràgil, estellosa i letal. I que déu, o qui sigui, m’empari. Millor que sigui déu que els cardiòlegs de la UCI. Perquè, a la fi, dantescament, hem de veure les estrelles. En el doble sentit (per l'esperança literària i l'hòstia personal prèvia). I ándale. I que duri.

El còctel hormonal de l’enamorament i la possibilitat de no tornar-se imbècil del tot

L’enamorament continua sent un misteri. Al menys en el moment en què escric aquestes línies, el 2015. És molt possible que d’aquí a uns anys, i més al ritme evolutiu en què progressen els coneixements, sapiguem a ciència certa què és què i de cada cosa més. Quan jo em vaig educar sexualment –i això de l’educació sexual, en els meus temps adolescents, era un eufemisme--, sabíem poca cosa més que els rudiments del sistema de reproducció. La llavor del papa s’ajuntava amb la llavor de la mama, i naixia una criatura, i es feia perquè ells, tots dos, en el llit, s’abraçaven i s’estimaven. D’adolescent, dels ets i uts de la reproducció vaig passar als del sexe, a la generació de plaer que produïa el contacte dels òrgans sexuals, a través dels petons inacabables i la masturbació mútua. Recordo amb nostàlgic afecte que, amb 16 anys, amb la novieta de torn, vam anar a Studio 54, l’antiga discoteca del Paral·lel de Barcelona, que pretenia imitar el Studio 54 original, de Nova York, i que tant de moda estava aleshores. Ballar, el mínim, ni ella ni jo érem donats a la dansa. I jo, que sóc tímid per naturalesa en molts ordres de la vida, paradoxalment he estat sempre molt llençat en qüestions de sexe, i li vaig proposar de pujar al “galliner”, atès que el local havia estat un antic teatre, i el darrer pis era una miscel·lània d’ombres proscrites en zel d’alt voltatge. Allí, a les fosques, envoltats de parelles que si no cardaven poc els faltava, vam asseure’ns en dues butaques i vam procedir a fer allò que en les pinedes de Castelldefels dúiem fent tot l’estiu, perquè ella havia el meu primer amor d’estiu. El petting, que és com s’anomena ara. Llavors i en plata: contacte sexual sense penetració. 

En un moment donat, amb les hormones disparades, vaig gosar a posar-li la meva mà en el sexe, tenint tota la certesa del món que ella me l’apartaria. Era una època en què les noies, per definició, deien sempre que no, perquè les estructures familiars i socials de pudícia i malentesa honra així ho requerien. No ho va fer. I jo em vaig quedar absolutament perplex. A veure, i jo, ara, què cony faig? El cony, clar i català, el tenia a la mà. I la mà, no me l’apartaven. I, en fi, vaig començar a moure-la sobre la vulva, per damunt de la costura dels texans ajustats, i ella va començar a gemegar ensordinadament, amb sospirs anòxics. En públic, per més a les fosques que estiguéssim, els genitals van mantenir-se en el seu lloc sota la roba i al cap d’una estona, després de molts t’estimo, i amb les orelles i galtes granes, vam obrir-nos pas, perdó, perdó, cap a pisos no indecents (ara res no és indecent) i atapeïts del local. Quina gràcia que avui en dia, això soni tan estúpid com quan el meu pare –una generació enrere-- em deia que ell, a la meva edat, era més imbècil que jo i que, com a molt, sobre els 20 anys, en ple obscurantisme de postguerra, se sentia satisfet quan a mar o a la piscina s’encavalcava una noia sobre les espatlles en jocs aquàtics, que tenien més de satànic que de seràfic: el cony d’elles es refregava en el seu clatell. I no hi havia ni petting. El que feia ell, a mar o a la piscina, ja ho havia fet jo molt abans, als 12 o 13 anys, en els innocents jocs de les “convivències” dels Maristes (la puta qui els va parir) amb altres col·legis de advocació mariana, femenins. Les pujava a cavall per aconseguir un estúpid mocador a l’altra punta del camp de futbol, i els grapejava el cul a cor que vols mentre elles refregaven xixi sobre el meu sacre i, de tornada, estant jo a sobre, les abraçava sobre els pits ballarins i elles, com sempre, en tota la història, en tota l’evolució, no se n’apartaven. Avui en dia penso en la meva filla i en la meva neboda, ambdues de menys de 20 anys –una generació posterior--, i bé, tot i la seva tendresa adolescent, segur que ja han deixat més ex (ecs) que els de la meva època abans dels 40. I així és la vida.

Vaig començar a estudiar seriosament, i a entendre l’anatomia del sexe femení un dia que en una d’aquelles inacabables i delicioses tardes jovenívoles passades en llibreries de vell, de segona mà, vaig comprar un exemplar estrany, que versava sobre el sexe i que estava escrit per una psiquiatra americana. Any de publicació, si no recordo malament, el 1974. No en puc dir el nom ni l’editorial, mexicana, crec, atès que, entusiasmat, el vaig deixar a un amic i com sempre ocorre amb els llibres cedits, no te’ls tornen, i al cap dels anys oblides a qui els has passat, i ja te’n pots oblidar de recuperar-los. Però sí que recordo la tesi exposada en aquell text. La doctora, psiquiatre de corrent psicoanalista, es qüestionava personalment les tesis de Sigmund Freud, que assenyalava que una dona immadura sexualment obtenia l’orgasme a través de l’estimulació clitoridiana i que, quan ja era madura, adulta, aconseguia el gaudi mitjançant la penetració vaginal. Ella, com moltes altres dones, sols arribava a l’orgasme, amb penetració o sense, amb l’habitual frenètic frotis clitoridià, i no pensava que fos en cap cas immadura sexualment. I va començar a investigar sobre el clítoris. La conclusió que exposava en el seu llibre era que el clítoris no era sols la part externa, visible quan se li corria la marquesina de pell, sinó que tenia a més un tronc i unes arrels. Just en aquells temps, Cosmopolitan i altres revistes d’adoctrinament femení i feminista, propagaven la gran descoberta neurobiològica planetària, el punt G, anomenat així pel seu descobridor –descobridor, de què?--, Ernst Gräfenberg, sobre el qual centrava el plaer sexual de les femelles.

Cual Sherlock Holmes de l’anatomia genital femenina, vaig pensar que si el clítoris tenia tronc i arrels, aquestes devien introduir-se en la cavitat pelviana, envoltant la vagina (no anirien pas cap a la bufeta o els intestins), i per tant l’exaltat punt G no podia ser res més que el tronc o les arrels d’allò tan increïblement meravellós que era el clítoris.

--El punt G no existeix. És el clítoris –vaig dir un cop a una amiga en aquella època, que em va mirar com si fos un peix abissal emergit de les profunditats marítimes, amb antenes fosforescents i brànquies estroboscòpiques.

I vés per on, jo tenia raó. Mai no m’ha servit de res tenir raó, però la tenia. I avui ho demostren les imatges tridimensionals que se’n fan d’aquest fastuós òrgan, en les quals, i tot afinant les teories de l’anorgàsmica vaginal doctora X --que l’anomenaré--, es veu amb claredat que el clítoris és més que la part externa visible al capdamunt de la juntura superior dels llavis menors. I no són tres parts. N'és una i molt més profunda i embolcallant d’allò que es pot percebre a primer cop d’ull, fins i tot més gran que un penis, però intern. La tècnica ha fet avançar la ciència. I la ciència, les relacions humanes. I les relacions humanes, la comunitat. I la comunitat, la societat. Una altra cosa és saber si, com deia Cortázar, la agarramos por el lado malo, que això és una altra història.

En paral·lel a les investigacions sobre la genitalitat femenina, els científics s’han abraonat sobre l'estudi al voltant de l’afectivitat de les dones, sempre tan misteriosa, complexa i inaprehensible. Com que més o menys –més o menys—està estatuït que la seva sexualitat resta vinculada les emocions i els sentiments, han atacat aquest pla com Braveheart ho va fer sobre els exèrcits saxons. Sense roba interior i a la brava. El lloc d’incisió bèl·lic, molt senzill, el flanc feble: la bioquímica de l'amor. Si el sexe de les dones està vinculat a processos cerebrals, han anat cap aquí, de la matèria gris als genitals, i han arribat a la tesi que allò que activa l'erotisme femení són les hormones. Les informacions són múltiples, confuses i encara per escatir en la seva amplitud. Però així, de boleia, podem explicar que en l’enamorament-sexe hi intervenen quatre tipus d’hormones diferents. La primera, els estrògens, com a element d’activació del desig, de la mateixa forma que en els homes hi prima la testosterona –que tants acudits andrògins provoca--. La segona, l’adrenalina, que es dispara i provoca les palpitacions davant de la persona estimada, l’enrogiment de galtes, el nerviosisme i el tartamudeig. La tercera, la dopamina, generada en l’hipotàlem, el centre del plaer cerebral i que provoca l’eufòria inherent a l’enamorament i la focalització d’atenció sobre l’objecte de l’amor. I finalment, l’oxitoxina, que és l’hormona que es produeix en les dones després del part, que fa pujar la llet al pit, i que estimula l’alletament del bebè, la seva necessitat i, per extensió, de l'home en el cas d’estimació passional. Tot això, junt i barrejat, conforma a grans trets la bioquímica de l’amor, allò que tant ens trasbalsa i, segons com, enfolleix. És obvi que, en no ser jo cap científic, parlo d’oïdes, si més no en les informacions que es poden trobar avui en dia a la xarxa, i que molt probablement d’aquí un temps potser es descobreixin noves substàncies i nous receptors d’aquestes, i tot es capgiri com un mitjó. Però de moment, grosso modo, això és el què hi ha.

La qüestió és, si ara ja sabem tot això, ¿perd l’enamorament el seu encís de potència i d’enigma? Doncs no. També sé que un dels meus plats preferits, que és l’entrecot a la graella, conté minerals, vitamines, greixos, aminoàcids i carbohidrats, i no per això deixo de trobar-lo una experiència palatal exquisida, a la qual, per poc que pugui, no hi renunciaré fins que no em clavin un llapis en una orella i me’l facin sortir per l’altra.

Una altra història, i aquest és el quid del tema, és que el benestar gastronòmic de l’entrecot no m’altera l’estat d’ànim i, en canvi, l’enamorament sí, i no sé jo si a la meva edat m’interessa molt tornar a tornar-me imbècil com quan m’enamorava d’adolescent o bé senzillament percebre un sentiment més pausat i poderós com l’amor –a seques--, i continuar percebent la realitat tal i com és i no tal i com la figuren un còctel d’hormones desbocades i embriagadores. Amor o enamorament? De madur, amor. De jovenet, enamorament. És molt possible que aquesta evolució sigui llei de vida, l’evolució de l’eufòria a la calma, com els coets de la NASA, que arrenquen de Cap Cañaveral amb una ignició terrorífica i al cap del temps acaben plàcidament gravitant per l’espai intergalàctic. 

Semen dansaire o escupe Guadalupe

Un mètode anticonceptiu eficaç, si s’executa bé i no hi ha una hiperfecunditat conillera en la parella, és el coitus interruptus, allò que per aquestes contrades anomenem marxa enrere. Personalment puc dir que sols una de les meves parelles prenia anovulatoris, i cap d’elles portava DIU, de forma que la immensa majoria dels polvos de la meva vida, perquè la majoria de la meva vida ha transcorregut en parella, els he fet sortint del túnel de la vida abans de l’ejaculació –i quan volíem un orgasme compartit, condó--. A mi, què volen que els digui, aquesta pràctica sempre m’ha agradat –ja sé que a altra gent els fastigueja--, per la raó convincent que s’incorpora el semen en el conjunt del joc eròtic, fent-lo visible, càlidament perceptible, saltador com una font màgica, xeringant com una mànega epilèptica, fet que de resulta curiós, lúdic i divertit. Recordo, emperò, que de púber, en les masturbacions, l’esperma resultava un element incòmode, ja que si bé és cert que en el moment de ser expel·lit, per la coincidència en l’orgasme i la seva tebior, podia resultar agradable, un cop acabat el darrer espasme de l’èxtasi, allò es refredava, es tornava llefiscós, empastifava pèl púbic i roba del llit, i a sobre, per la vergonya primerenca, púber, ruboritzava pel què diria la mare quan canviés els llençols, encartonats i tacats –que mai cap mare no diu res, per cert--, i vinga aleshores a tirar de paper higiènic si s’havia estat previsor o, com deia Cortázar, agafar el primer mitjó que es trobés a mà.

Tinc amics que em diuen que ells en la marxa enrere surten just abans de la primera contracció i per tant ejaculen directament i precipitada sobre el sexe de la dona. No ho sé, això sempre ho he trobat perillós, perquè el primer espasme pot avançar-se a penes res i entaforar la primera emissió, la més potent, just en el lloc on no pertoca, que és precisament el que es tracta d’evitar. De més jove, quina gràcia, ho vaig fer així amb una amant i recordo que en sortir a corre-cuita el penis va fer un moviment de palanca cap amunt i tant m’havia aguantat que el primer raig va sortir amb una potència inaudita, i entre una cosa i l’altra, i jo que era tonto, perquè s’ha de ser tonto, em va agafar amb el cap cot, mirant cap avall, i vaig rebre la lleterada en ple ull dret, perquè era el dret, ostres que no em va quedar gravat a la memòria. I va succeir el que ja sabia que succeïa, que el blanc de l’ull se’m va posar com un tomàquet. L’esperma i la còrnia no es porten gens bé, ho coneixia per allò tan magrejat de córrer-se a la cara de la dona perquè es diu que són cèl·lules joves i van bé per la pell –bajanades que diem i que creuen o fan veure que creuen-- i ella va cometre la imprudència de mantenir els ulls oberts, i ja se sap que si afinar la punteria amb el penis és complicat a l’hora de la micció, no parlem ja del desgavell ejaculador. En fi, que a més d’una li he tenyit l’escleròtica de roig sanguini, accident que se soluciona esperant 15-20 minuts, quan el vampirisme ocular desapareix i tot torna a la normalitat.

Jo sempre he estat partidari de fer la feina ben feta. És a dir, que quan se sent el pessigolleig uretral que anuncia que l’esperma es troba a punt a la base del penis, sortir del túnel de la vida com tot un senyor i acabar, no sé, de vegades amb la mà. I preguntar a la dona entre esbufecs i amb mà frenètica de mandril:

--On vols que em corri?!

I esperar la resposta més bonica que et poden oferir:

--On vulguis...

La imaginació fa la resta, tot i que no està de més comunicar-les que si de mi depengués et vestiria de semen tot el cos, perquè tot el meu semen és per tu i sols per tu. I es que a cops costa escollir, que si sobre el mont de Venus, que si a la panxeta, que si en els mugrons, que si en el coll, que si en la cara, en la llengua, en la boca o finalment, en rotllo pirata trapella, en el cabell, que després la cosa s’apergamina i fa gràcia veure els esforços d’elles amb el raspall per no acabar amb un pentinat punkie a l’estil d’“Algo pasa con Mary”.

En canvi, una de les coses que més destrempa és que enlloc de dir-te el beatífic que et corris on vulguis és que t’etzibin: on vulguis menys a la boca. Una m’ho va dir i va afegir: si et corres a la boca és motiu radical i immediat de trencament. Confesso que després de tal advertència lapidària em va costar arribar a l’orgasme, i mira que estava a punt. Això ens porta directament al tema del semen i les mamades, com és obvi. Hi ha dones meravelloses que empassen, així de clar, i d’entre les que empassen n’hi ha també les que hi juguen, que és una delícia de déus.

--Fes-hi gàrgares.     

                                                            

--Mmm...

N’hi ha les que admeten l’esperma a la boca però no l’empassen sinó que després te’l deixen caure sobre el cos, potser alguna hi juga després a escampar-te’l per la panxa, dient el què diem nosaltres quan som dolents, que va bé per la pell, i què has de fer, sinó deixar fer? Més lleig resulta ja aquelles que s’aixequen d’una revolada, van corrents al bany i sents com l’escupen a la pica i després es renten les dents. Lleig, reitero, perquè quan nosaltres els mengem el cony i se’ns omple la boca de flux no anem al lavabo a glopejar Listerine, i ho podríem fer amb més raó perquè la flora bacteriana de la vagina està plena de microbis, i mai no he entès per què elles ho han de fer a la inversa, però passa. A aquestes les anomenem Guadalupes, per allò de escupe Guadalupe, en fi, en tot cas, tot molt desagradable, perquè implica el rebuig del preuat licor de les nostres glorificades gònades, que són dues i ens han de durar tota la vida. El francesos, que són elegants i saben apreciar allò que de delicatessen pot oferir l’existència, en diuen el “licor de la vida”, mots que trobo molt ben trobats perquè resumeixen sintèticament i precisa l’essència del semen. Finalment, hi ha les que no deixen que un s’orgasmi en la seva boca, i fins i tot les que ni te la xuclen, ai, quin fàstic. D’aquestes prefereixo no gastar teclat a parlar-ne, no valen ni la misericòrdia d’un quejío, per breu que sigui.

I com a addenda, introduïm a les impresentables. M’explico. Un cop, una amant que estava prou pirada i que sempre es queixava d’haver d’empassar el semen perquè als homes els agradava, un cop em va enganyar i enlloc d’empassar-lo el va retenir dissimuladament en la boca, va pujar cap a mi amb un somriure traïdor als llavis, em va fer un petó a la boca i va entaforar-m’hi tota la glopada d’esperma. Vaig incorporar-me d’un salt, el vaig escopir sobre els llençols (els seus) i, encès de fúria, li vaig preguntar que a què cony jugava.

--Perquè sàpigues quin gust té –va dir amb una riallada malèfica.

Em vaig vestir en silenci, vaig marxar en silenci –arrossegant-la a ella que somicava aferrada al meu braç que no la deixés, que tot havia estat una broma—i des d’aleshores, i d’això en fa un bon grapat d’anys, m’he mantingut amb ella en silenci. Una broma és una broma i una gautxada, una gautxada. El semen no és per als homes, no és per a nosaltres, no n’hem de fer res, d’ell, per això l’expel·lim amb contundència cap el cos femení, sinó per les dones, que majoritàriament el reben amb deler i gratitud, sigui on sigui. Diu el Kamasutra que una dona té tres cavitats per satisfer el seu amant: la vagina, l’anus i la boca, i no sóc jo ningú per contradir la mil·lenària cultura de l’erotisme que tan magníficament va glossar el venerable i mai prou ben enaltit, l’incomparable senyor Vatsyayana.

Entesos, parlem de la infidelitat

Admesa la promiscuïtat de l’ésser humà, la qüestió és que aquesta pot convertir-se en infidelitat. Els nostres pares i avis tenien la seva execució més difícil perquè seguien una vida estàtica. Passaven tota l’existència en un mateix lloc, mantenien sempre la mateixa feina i a la mateixa empresa, i els propis amics o veïns --la xafarderia-- denunciaven l’endimoniat infidel. Avui, per contra, els temps postmoderns són de canvi constant, per trasllat continu de tot, fet que impossibilita el control de l’entorn i per tant fer el salt a la parella esdevé un joc de criatures de mamella. Infidelitats n’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà. Però en els nivells en què es dona avui en dia, el fet s’ha convertit en una vertadera epidèmia. Les causes que sostenen aquesta afirmació són múltiples, multidisciplinars, com es diu ara. Són òbviament els mètodes anticonceptius, l’agonia cantada de la família, la permissivitat moral comunitària, la igualtat sexual i de desig entre homes i dones, la megasexualització global de l’ambient, la superior llargària de la vida, l’exhibicionisme impúdic en la vestimenta, l’augment de parelles que viuen cadascú a ca seva, i l’imperi d’un estès hedonisme social, que fa que la gent ho desitgem tot, és a dir, una parella estable i anar cardant pels descosits a fora –i la parella vol el mateix, clar--.

Tot això, i internet.

Si la memòria no em falla, la influència de la xarxa en aquest fenomen va començar en la llunyania dels correus electrònics, passant per aquells vetustos xats amb nicks, continuant per les pàgines de contactes (Meetic, Badoo...), prosseguint per la increïble revolució del facebook i el seu privat (ara MSN), i acabant per la universal expansió del whatsapp. I tot ara sense necessitat d’ordinador sinó a l’abast d’un minúscul aparellet anomenat telèfon mòbil, i qui sap que més ens espera en el futur. Això darrer fa cert l’antic eslògan de Nokia: “Connecting people”. Redéu si la connecta: a tots i als uns a sobre els altres. No parlem ja de les noves pàgines especialitzades en encobrir els infidels, com Gleeden.com, amb més de 2 milions d’usuaris en tot el món, sense comptar els usuaris de la seva competència. En summa, tot un apocalipsi relacional que apropa el foc, els homes, a les brases, les dones, que, és clar, cremen junts a les llars de foc. Dic això últim per a qui m’argumenti que no s’és infidel si no es vol. Fals: també les armes les carrega el diable. I per a qui sostingui que cal tenir confiança en la parella, d’acord, que la hi tingui, però que algun dia faci la prova del nou i li demani d’improvís de veure el whatsapp, a veure què passa. Si l’altre hi accedeix i no diu allò tan discutible de la privacitat, que ningú no es faci il·lusions. El fet d’allò privat s’ha de reconsiderar, atès que si els temps han canviat, també ho hauria de fer aquest caduc concepte, entès a l'antiga.

És sabut que la meitat de les relacions extraconjugals comencen a les xarxes. I qui no hagi estat subjecte o objecte d’una infidelitat, que llenci la primera tablet. Les estadístiques apunten a què una tercera part de la població masculina ha estat infidel a la parella, i una quarta part la femenina. Això em fa gràcia, perquè aquest deu per cent d’homes restants, amb qui són infidels? Amb aliens? Una altra cosa que em resulta hilarant és que la infidelitat duu el segell intrínsec de l’ocultació i el secretisme. Aquestes dades, fetes en una enquesta –institut IPSOS, que va recollir La Vanguàrdia--, suposo que, com totes les enquestes, deu haver estat feta per nanos a peu de carrer. M’imagino l’escena: “Vostè ha estat mai infidel a la seva parella?” “Sí, rei, a tu t’ho diré!” Per si de cas. D’això n’infereixo que l’índex d’infidelitat ha de ser molt superior d’allò finalment fet públic. Encara més, estic convençut que està enormement generalitzada avui en dia, ja que la temptació està tan i tan a l’abast. La meitat de la població reconeix que ha flirtejat amb una altra persona aliena a la parella, i flirtejar, per aquestes terres, se’n diu lligar, que té un objecte final de catre. Els i les escalfabraguetes han passat a la història. En l’actualitat, allò que s’escalfa, es menja, i més a partir d’una certa edat, que enlloc de mamar-nos el dit ho fem..., etcètera.

Considerat aquest fenomen fruit del temps –la hipercomunicació ocasionada per les xarxes socials, ja siguin per ordinador o mòbil, que ens interelaciona a tots en malla--, el corol·lari que se n’ha d’extreure és que tenir parella no és cap xollo, atès que esdevé una road to ruin cap a les banyes. Que els ho diguin si no a qui posa cara de pomes agres quan a l’altre li sona un whatsapp o MSN temporani o extemporani.

--Qui és?

--Ehhh... Ningú.

Si no decidim d’estar sols, hem d’acceptar sí o sí que actualment el nucli de la parella té un acusat component de cornamenta. L’extraconjugalitat is on the air, ben lúbrica, fet que d’altra banda ho conec molt bé per experiència personal, m’ho han fet i ho he fet, i en conec tants i tants altres casos de gent que els ha succeït el mateix –de vegades de qui menys ho pensaries-- que per dir puc dir que no en sé cap en sentit contrari.

Crec que en un sentit realista, pràctic, les parelles ja haurien de considerar-se implícitament o esplícita obertes. Sí, parelles obertes, que ningú no s’escandalitzi. Si la garantia de mantenir la fidelitat és l’intercanvi de pins dels aparells tecnològics, doncs tampoc no s’hi val, perquè qualsevol rastre electrònic es pot esborrar. Digueu-me pessimista si considero que això de l’amor romàntic s’ha acabat, aquest tipus d’amor idealista que és un artifici recent i manifestament inoperant. Doris Day i Rock Hudson ja són història del segle passat, on només hi havia telèfons de sobretaula. El temps tira endavant i no té aturador en aquesta era tecnològica, època que –ves per on—paradoxalment, ens porta de nou a les coves, on no hi havia matrimonis ni lligams i qui no corria, volava, perdó, follava.