Callat estic més maco

--Si els homes tinguéssim clítoris –vaig dir a una amiga--, crec que ens passaríem el dia tocant-nos-el. Imagina't tu, un organ destinat únicament a proporcionar plaer.
 

Ella va somriure.

--I qui et diu –va dir ella-- que nosaltres no ho fem?

Vaig inspeccionar-la tot aclucant els ulls.

--Em prens el pèl.

--Només a mitges –va dir.

No vaig fer preguntes. Perplexitat neurovegetativa, mutisme reflex, un impuls inexcusable de mimetitzar-me amb l'aire.

Loneliness hurts

La soledat, ben mirat, no té molta història. Es tracta, ras i curt, de percebre la cruesa cristal·linament punyent de l'existència. Som u i així naixem i morim. Cerquem companyia per maquillar o guarnir aquesta certesa. Tractem de trobar consol en l'art, la religió, la feina, l'erotisme o les drogues, qualsevol cosa que ens remeti a una idea distinta de la linealitat eixorca, paupèrrima, de la vida. La soledat danya, fereix de mort el més profund de l'ànima. De fet, encorseta, reclou, tortura. Sense els anestèsics liniments quotidians, la percepció de la soledat s'agreuja amb una sensació exponencial d'aquesta idea: estem sols i, a sobre, ens sentim sols. Que no ens vinguin ja, a les nostres edats, amb moltes bajanades: la soledat té sabor a fracàs i misèria, i no ho mitiga cap record, per més deliciós i rutilant que sigui. No la desvirtua ni aquells missatges sentenciosos dels restaurants xinesos: “Tot és primavera”. De primavera, només hi ha els rotllets, i estan fets de verdures, i encara cuinades amb més o menys gentilesa.

Els cabells de dona fan pessigolles

Quin és l'avantatge de la solteria, de la soledat? De debò, cap ni un. Bé, un sí, però va vergonya de dir-lo, per escatològic. És igual, l'exposo, tant és: poder-se llençar els pets més estrepitosos del món sense haver de dissimular-los, d'ensordinar-los. I, si cal, alçant esportivament una cama. Per la resta, no hi veig jo cap altra virtut, què volen que els digui. Si l'avantatge de la soledat i la solteria, l'única, és poder-se llençar uns pets magnífics, l'inconvenient més crispant i desgastador és, a la matinada, estirar la mà en el llit i trobar només un fred i inhòspit llençol. Cap rastre, com no sigui en la imaginació, d'un cos femení suau, càlid i acollidor. Fins i tot s'enyora el més fastiguejant de les dones en la vigília nocturna: les pessigolles en el nas que ocasiona la seva cabellera solta. El cabell estès al vent fa molt bonic en els anuncis publicitaris a càmera lenta, però en la praxis de coixí esdevé un xic molest. Bé, doncs entre la soledat profunda de la nit i la mortificació de les fibres capil·lars, em quedo, radicalment, amb les emprenyadores pessigolles. Resulta un destorb, però una volta assumit, és un preu que es paga de bon grat, com tots els peatges exigus, insignificants.

Supermercat sentimental, i per què no?

En els primers mesos de relació amb una ex parella i encara cadascú vivint a casa seva, després de l'estona passional entre llençols, l'acompanyava cavallerosament a la parada de l'autobús, malgrat que em fastiguejava trobar-me de nit a la Plaça d’Espanya veient com el vehicle s'allunyava amb ella dintre, Gran Via enllà, cap a Castelldefels, on vivia. De nou no havia pogut quedar-se a dormir, perquè no volia deixar sola la seva filla, que per cert ja tenia una edat com per a arreglar-se-les soleta. M’esperava un quilòmetre a peu fins a casa al llarg d’una carretera de Sants llòbrega, obscura, silenciosa. Al final, dalt, al pis, el panorama era encara pitjor. Si només fos el buit de l’estança, encara hagués estat suportable. Però a part de buit contenia l’absència d’ella: l’olor exquisida, l’hol·lograma de la figura, ressonàncies llunyanes de la veu. I, és clar, els inevitables rastres de la relació sexual, com els llençols rebregats, les espelmes consumides, les impertinents tovalloletes en el terra. Quedava la llarga nit per endavant i un llit solitari que feria com un estilet: sense concessions, a mort. Va ser en aquell moment quan vaig començar a odiar profundament les nits individuals, solitàries a desgrat. Suposo que vaig ser dissenyat per a gaudir de la companyia femenina i vaig escollir-la a ella com a concreció d'aquest tarannà. En un procés rudimentari però alhora molt racional, vaig plantejar-me que estava en condicions de certificar que si no volia quedar-se a dormir a casa, una altra ja ho faria en el seu lloc, qui fos, com ja li ho havia insinuat. Els sentiments incondicionals formen part de l'adolescència. La maduresa, agradi o no, implica una litúrgia de practicitat. És a dir, les nits, amb mi, noia. Tot --també l'afectivitat-- té algun vessant de centre comercial. Què?, reina, compres?

Clítoris, magnum peccatum mundi, qué dimonis

Sí, els homes no tenim clítoris. Poques fes han estat més extravagants que la de la psicoanàlisi, que determinava que les dones tenien enveja del penis. Enveja del penis? Quina monstruositat! Com haurien d’envejar un òrgan tan evidentment estúpid? García Márquez argumentava en una de les seves novel·les que l’aparell sexual masculí en general era d’una complexitat innecessària. S’hi pot estar d’acord perquè realment, per fer la funció que fa, podria tenir un mecanisme més simplificat, optimitzar-se. Però de tot l’aparell sexual masculí, el penis és el més penosament rudimentari. L’únic encant que té és que és extern, erèctil, càlid i suau. I segons com bell. Tot i que això últim és molt dir, perquè no tots els homes ens diem Rocco Sifreddi, ni posseïm les seves excel·lències sexuals barrinadores, dinamitadores. Des d’aquesta honrada humilitat, podem qüestionar un dels principis de la psicoanàlisi amb tota la rotunditat del món: no existeix l’enveja del penis, bàsicament perquè el penis no és envejable. En canvi, si els psicoanalistes primerencs s’haguessin alliberat dels seus prejudicis victorians i enlloc d’haver emfasitzat el tub insuls de la vagina, s’haguessin centrat en el clítoris i la seva especificitat en l’àmbit de la generació de plaer –el clítoris no va existir en edicions de l'”Anatomia de Gray”--, molt probablement hauria variat la percepció històrica i social al voltant de la sexualitat femenina. En realitat, ja altres experts han rebatut la minimització del clítoris en les relacions sexuals, estudiant-ne la seva importància real en la generació del desig i en la producció de plaer. Em refereixo en concret a psicoanalistes de sexe femení, que tot i admetent els dogmes d’aquesta pseudoreligió, van contrastar, per experiència personal com a dones, que la teoria psiquiàtrica al voltant de la sexualitat havia de desenvolupar-se per altres viaranys, menys convencionals (vagina) i més efectius (clítoris). El clítoris proporciona plaer a les dones. Molt. Diuen que és un òrgan la funció del qual consisteix sols a atorgar gaudi i felicitat, i que per la resta és executivament inútil. Sense voler entrar en el terreny de l'esperpent, ¿s’imaginen vostès a què ens dedicaríem la totalitat dels homes si anéssim armats corporalment d'un dispositiu dedicat a proporcionar-nos glòria orgàsmica? De ben segur que acabaríem la vida del dispositiu en qüestió lluent com la pell d’un poma, axarolat, espitllant. I desgastat i atrotinat i espellifat també. Admetem-ho, no són figuracions, és real. Les dones no tenen enveja del penis ni falta que els fa. Som els homes qui cobegem el clítoris, aquest deliciós tubercle, ocult sota rebrecs selvàtics de pell, amb il·limitades terminacions nervioses, que té connexió directa amb el cervell i el prodigiós hipotàlam, i que activa la joia més exquisida que un cos pot proporcionar.

Naturalment, naturalesa

Això del sexe, amb l'edat, és curiós. Jo diria que arriba a naturalitzar-se, acaba per entrar en una tònica física molt evident. Els éssers humans, en tant que mamífers, disposem d'uns òrgans de reproducció d'espècie, que han d'exercir la funció per a la qual la morfologia genètica els ha dissenyat. Fer nens. Aquest és el resum de la sexualitat humana. En els meus temps de joventut, inspirats per una filosofia de progressisme mal entès i encara pitjor executat, sostenir això que acabo de dir m'hauria condemnat a la foguera de l'infidel, del burgès, del reaccionari, en una indigna versió de la inquisició laicista. Nois i noies, no us deixeu endur per cap estètica conjuntural i passatgera: quan busqueu nòvia o nòvio, esteu maldant per trobar algú amb qui entendre's prou bé com per formar una família, el lloc ideal per a què la vostra descendència, a la qual estimareu de cor, creixi, s'eduqui i es prepari per a la vida adulta. No hi ha gran cosa més. Les dones tenen un cos bell per a atraure els mascles; uns magnífics ovaris per generar l'òvul; un deliciós úter per allotjar l'embrió, i uns pits tendres per alletar el bebè. Els homes, per la seva banda, disposen d'un penis erèctil i incisiu per a dipositar els espermatozous el més a prop de l'òvul, per a fecundar-lo. No deixem de ser instruments de la naturalesa per a què la espècie es perpetuï. I que no ens confongui la cultura. El cert és que la necessitat íntima de reproducció i l'obtenció de plaer en l'acte sexual han estat elaborats i enriquits per la cultura. La nostra, l'occidental, ho ha fet amb la invenció de l'amor i l'enamorament. D'altres ho han fet a través de l'erotisme, que també hem adoptat. Aquesta modificació del primigeni instint de reproducció és molt lloable, perquè persegueix la felicitat que ocasiona la companyia, l'estima i el plaer. Converteix la necessitat en un melting pot de sensacions. Però, en el fons, el més sòlid, potent i valorable de tot és la natura, que per això posa els fonaments de tot. És allò que ens determina, no ens en podem escapar. Tracteu, si no, de veure un part. Enginyeu-vos-les per a assistir-hi. Comprendreu que un sexe de dona, per més poesia que s'hi posi al damunt, serveix per crear i abocar criatures al món. I no és un espectacle líric. És prosaic, mecànic i sagnant. Però és que la poesia és cosa de les persones, i la naturalesa té les pròpies regles, sovint més cruels que sàvies.

Les primeres mans a acariciar-nos

Arriba un moment en què la conversa entre dues persones separades passa indefectiblement per l’experiència mútua dels anteriors matrimonis. Quan un es casa sempre té la tendència a pensar que serà per sempre i no crec que a ningú li agradi gaire la situació amarga de la ruptura, i a més si hi ha fills per entremig. És, ras i curt, un fracàs del projecte familiar. I això, per més temps que passi, i per més que se superi, que se supera, sempre queda com un rau-rau en un recó de la memòria, en un petit cofre tancat a pany i forrellat, i que només s’obre molt de tant en tant, ni que sigui només per nostàlgia en un tediós diumenge a la tarda de sofà davant d’una pel·lícula avorrida. S’accepta el fracàs, s’assimila. Però mai no s’oblida. És el mateix que pensar en les mans de la mare o del pare, aquelles que van ser les primeres a acariciar-nos. Quan ja no hi són, ni ells ni les seves mans, i es recorden, dol. Sí, dol, la seva evocació fa mal. En el fracàs matrimonial succeeix una cosa semblant: sempre hi queda un doloret per entremig, una molèstia, un desencaixament.

Fenomenologia de la feminitat

Per més que vagin passant els anys i la llista de dones conegudes vagi augmentant, i per més que físicament les necessitats sexuals restin satisfetes, sempre queda un sentiment de què per més vides que es visquin, l’anhel de dones, d’univers femení, mai no quedarà acomplert del tot. És un instint que no acaba de saturar-se. I es tracta d’un desig, a més, pervers. És a dir, si es negligeix, si fent un esforç homèric no es té gaire en compte, sempre roman allí, en un racó de la memòria, i a la mínima que et descuides et torna a atrapar amb unes urpes gegantines. Si, pel contrari, s’hi presta atenció, se l’aprecia i conrea, genera igualment un escreix obsessiu de necessitat. No hi ha escapatòria possible. Estem, estic, lligat a aquesta tirania. Gairebé és una qüestió de fe, fenomenològica: ens l’ha inculcada qui sap quina satànica divinitat. En realitat es tracta d’un esclavatge més enllà de la necessitat física, és una devoció perenne sobre la dona i el seu cos, sobre el món de la feminitat i la seva expressió externa, formal i concreta. Per això no tinc cap mena de dubte respecte del meu futur. Sé que seré un vell verd, un ancià que s’asseurà davant de la porta de l’institut, bastó en mà, i que admirarà les adolescents a la sortida de l’escola, mentre recorda la Joaneta o la Pepeta de la seva joventut, i que es lamentarà del què hagués pogut fer de més que no va fer en el seu moment. La dona, la feminitat, sobrepassa. Sempre és poc, sempre hi ha més. És un món fascinant, enrevessat, inabastable. Diuen les dones, les dones que en saben, que els homes som molt simples, francs i legibles. I en general és cert. Les que afirmen que no, no ens enganyem, és que encara no han assimilat fracassos pretèrits. El tòpic comú a la inversa és que les dones són complexes, polièdriques, inaprehensibles. També això és cert. El fet mateix del cicle menstrual, amb les seves oscil·lacions i el seu efecte en l'ànim quotidià, ja dona una bona idea de la diversitat inherent a l'interior femení. Com no hauríem de sentir-nos hipnotitzats per tot això? O ho reconeixem i ho acceptem o busquem vergonyants escapatòries. A veure, no pretenc fer literatura d'aquesta atracció fatal. Ni a través de la dona en general ni de cap dona en particular. El temps lírics dels trobadors és ja caduc, sepultat. Però sí que rendeixo armes davant de l'evidència: aquest sentiment d'imantació femení reconegut i determinant. El què és, és, no s'hi pot fer més.

La matèria dels petons: cristalls

Quan vaig fer el primer petó a una noia, jo tenia 16 anys. És tard, ho sé, però tampoc no vull enganyar ningú. Com acostuma a succeir, en tinc un magnífic record, per molts motius. Tanmateix, el què més em va sobtar en l'aspecte del contacte físic, va ser la humitat bucal. En això hi tenia molt a veure la noieta, de 15 anys, que besava posant molt d'èmfasi en el moviment de llengua, fet que posteriorment, i encara ara, ho he enyorat, no és tan comú com sembla. No m'agraden els petons purament de llavis perquè atorguen protagonisme únic a aquesta part de la boca. Si els llavis són molsuts i sucosos, oli en un llum; si són fins i allargats, malament, perquè es perd substància. La llengua, en canvi, és universal. Una llengua és una llengua aquí i a la Xina. La gratitud del seu contacte depèn no de la morfologia, sinó del moviment. I el dinamisme lingual obeeix a la voluntat del subjecte, a la seva acció i, al capdavall, a la seva perícia. En un petó, la mobilitat de la llengua és bàsica, almenys segons el meu parer, i també el meu gust. Per tant, en els petons, nois i noies, tingueu-ho en compte: llengua, entesos? La segona cosa que em va sobtar del meu primer petó va ser la salinitat de la saliva. Era estiu, a més, i la suor accentuava aquest sabor, per la davallada de l'aigua corporal. Recordo que vaig pensar, ai, cony, la boca de les dones és igual de salada que la meva. I encara més, perquè el gust propi pot arribar a ser bastant negligit. Ni se m'havia acudit de pensar-ho abans, verge com era. Es tractava d'un descobriment rudimentari, pedestre, però, en fi, érem així de tendres. La saliva salada..., havíem descobert Amèrica. Amb els anys, tanmateix, he anat matisant això de la saliva salada. En realitat, ho és, però no es percep com a tal. Quan els petons són llargs, minuciosos i sentits, existeix una elevació de la temperatura corporal, allò que des de l'exterior es detecta per l'enrojoliment de les orelles, i aleshores s'esdevé la metamorfosi: la saliva càlida es transforma en dolça, en pura i ardent mel. El pòsit de sal desapareix o s'obvia, vés a saber, però en resta una calidesa ensucrada, una dolçor de vellut, de batre d'ales. Passeu-me la cursileria, però és com una mena de sabor de primavera, de renaixement. És una lava incandescent amb sabor de merenga. Un alè de crema, la transparència de la canya de sucre. I està molt bé que sigui així. La sal adorna, condimenta, però només el sucre fa tancar els ulls de delícia. Sal i sucre: dos cristalls que convergeixen en el miracle de la besada.

Qui vol un petó per sopar?

Tinc un amic, separat com jo, que en una d'aquelles converses sobre l'estat actual de solteria, em va dir que l'únic que trobava a faltar eren els petons. A tu no t'agraden els petons?, em va preguntar. Li vaig dir que és clar que m'agradaven però que fins ara no m'havia plantejat que els petons poguessin enyorar-se tant com la companyia nocturna en el llit, les carícies o el sexe. En realitat, el sexe el què menys, perquè no deixa de ser el més fàcil d'aconseguir. Just aquell vespre, una mica més tard, en el mateix bar, ens vam aplegar una colla casual de coneguts, quan de sobte va sonar la cançó Besos, de El Canto del Loco, que va ser corejada amb una veu enfàtica, gairebé suplicant, per una de les dones presents, també sense nòvio: “Y eso es lo que quiero, besos./Que todas las mañanas me despierten de esos,/que sea por la tarde y siga habiendo besos./Y luego por la noche hoy me den más besos pa cenar”. El meu amic em va picar l'ullet i va posar aquella expressió de cara que indica inevitabilitat, reforçada per un lleu encongiment d'espatlles: ho veus com tots volem el mateix? D'acord, ho concedeixo, els petons. Però sobre les besades cal dir que els anys hi posen un punt d'inflexió. Així com de joves, enduts per la fúria ebullescent de la sang, ens delíem per fer petons, quan arribem a una certa edat, posem-hi aquesta fatídica dels 40, desitgem més que ens els facin que no pas fer-los. Ignoro si això té a veure amb la vicissitud de la soledat i la necessitat que algú, a través de les besades, ens faci creure en el miratge de ser estimats. Es tracta específicament d'això: que ens estimin. Ser estimats, per allò que representa de passivitat, de docilitat, suposa menys esforç que estimar, acte pel qual s'hi ha de prendre part actora, implicació, i és evident que amb el pas dels anys ens tornem més còmodes. Que facin elles (o ells). Potser també els homes ens feminitzem amb el temps i busquem més allò que deien elles de joves, que era trobar un home morè, alt, intel·ligent, sensible i que m'estimi. Mai no havia entès que en l'actiu d'un home ideal s'hi pogués incloure el que m'estimi. En tot cas, resultava una mica a la inversa, trobar una noia que ens arrabassés el cor, que ens subjugués, que ens cridés a adorar-la. El cert és que quan el meu amic trobava a faltar petons, en realitat estava sol·licitant afecte. Afecte i benestar. Quan hom rep besades càlides i pausades sense que això comporti l'activació del desig, de la trempera instantània, sòlida i urgent, el què de veritat anhela és una delícia sensorial, una felicitat epidèrmica, una incursió en l'univers flonjo de l'esgarrifança i la pell de gallina, la calidesa i la humitat. I també el contrast entre l'encoixinat dels llavis i la duresa de la dentadura, la rosada vaporosa de l'alè, la ingravidesa paradisíaca on circular a saltirons en càmera lenta mentre allí, lluny, cors de serafins extreuen música de les seves lires celestials. En nits de soledat, vaig confeccionar una il·lusió del desig de companyia femenina, i consistia a tenir una noia que s'enllacés a la meva esquena, en posició fetal, mentre jo li demanava dins de l'obscuritat mansa de l'habitació que em fes petonets al clatell, i li preguntava si l'endemà em despertaria amb una mamada, i ella em deia, és clar, amor, i així, confortat, podia lliurar-me a la son. Els petons proporcionen beatitud, satisfacció, goig, la llunyana idea d'amor i d'estima. Entenc que el meu amic els estranyi, i que també els ansiegi la noia del bar i que El Canto del Loco reclami magnífics besos pa cenar. I per a dormir, també, collons.