Acaricia'm

Sí, acaricia’m. Sense carícies, no som. Perquè t’acaricio, existeixes. Perquè m’acaricies, existeixo. Si cal, dóna’m l’ésser en la carícia negativa, en el càstig, el reprotxe, la degradació, també el dolor ens fa vius, conscients de ser vius. Carícies, carícies com siguin i de la qualitat que siguin, però que constatin el batec anhelant. Ningú no prescindeix de les carícies sense entrar en agonia, la indiferència criminal, la desafecció mortífera. Les carícies noticien l’existència, ens revelen únics, configuren la singularitat pròpia. Carícies, sí, i a tothora, de sempre i per sempre, perquè atorguen veu, alè, pols. Son pluja en primavera.