Els llavis i la mecància d'absorció

¿S'han adonat alguna vegada que després d’una estona de sexe, quan l’espuma de la tensió va baixant i els petons es tornen pausats, acariciadors, còmplices, els llavis de les dones han canviat d’aspecte, han adquirit una coloració grana furiosa, un batec constant i pròxim de sang, un ardor suau, càlid, dolç, la paradoxa de la saliva dolça? Això és molt notori, molt llampant. De vegades observo les noies joves, posin fins als 30 anys, ara que la joventut s'allarga, i els examino els llavis, generalment atractius. Veig en ells la bellesa de la fertilitat, de demanada de germinació. No tan sols és sexe. És més. Hi subjau un reclam d’espècie, de potencial generació, de procreació i abundància. Veig en ells un avís, gairebé una súplica corporal. Suposo que per això els llavis femenins joves són bells i suposo també que per això els homes som cridats a trobar-los bells. Els llavis femenins brillen, senyal d'humectació. La humitat indica fertilitat. Hom sap que la terra fèrtil és la terra humida, encara que per això s'hagi de pagar el preu de la pluja reiterada. Els llavis de dona, a més, per morfologia, auspicien una mecànica d'absorció. Són una porta d'entrada d'aire i aliment. Embeuen, engloteixen. Ja hi van pensar en això els psicoanalistes en la seva recurrent i curiosa fixació oral. Xuclar l'aire, en el fons, no deixa de ser res més que engolir plaer, el sospir suprem. La deglució, en canvi, té a veure molt notòriament amb la fel·lació, que atorga plaer més que no pas el viu. Els llavis femenins exigeixen el petó, la proximitat. El bellíssim exercici de resseguir-los amb el dit polze, contornejant-los, dibuixant-los, fent-los propis, inaugura un joc d'erotisme que ha de traslladar indefectiblement als llavis de debò, els primigenis, els autèntics, els llavis del sexe. Dirigeixen directament cap a la fecunditat en carn viva, cap a la creació, la perpetuació, la idea d'eternitat.