Acaricia'm

Sí, acaricia’m. Sense carícies, no som. Perquè t’acaricio, existeixes. Perquè m’acaricies, existeixo. Si cal, dóna’m l’ésser en la carícia negativa, en el càstig, el reprotxe, la degradació, també el dolor ens fa vius, conscients de ser vius. Carícies, carícies com siguin i de la qualitat que siguin, però que constatin el batec anhelant. Ningú no prescindeix de les carícies sense entrar en agonia, la indiferència criminal, la desafecció mortífera. Les carícies noticien l’existència, ens revelen únics, configuren la singularitat pròpia. Carícies, sí, i a tothora, de sempre i per sempre, perquè atorguen veu, alè, pols. Son pluja en primavera.

Amor, donar

Llarg i eixorc camí de desert, això és el què m’ha esperat a cada trencament de relació. Un erm emocional, la desesperança. Si sóc honest, honest amb mi mateix, honest amb mi mateix fins el dolor, puc arribar a entreveure allò que més mal m'ha fet. És, simplement, perdre’m allò que satisfà de l’amor: donar. Tendim a confondre, potser justament, qui sap, estimar amb rebre, amb ser estimats. És clar, que ser estimats és important. Però el vertader diamant que s’amaga darrere d’un acte d’estima està fet d’ofrenes. On l’amor es manifesta en tota la seva brillant amplitud i riquesa és en l’acte senzill, pur, bàsic, de donar, de donar-se. Això es perd amb cada mort de parella, i costa recuperar-ho amb una altra persona. Cal temps per tornar a sentir aquesta necessitat íntima de lliurar-se a algú altre, de compartir amb desinterès la quotidianitat franca, de suport, de ser-hi i fer. Cal temps perquè tot amor té subjecte, que som nosaltres, però l’objecte, el ser sobre el qual hi dipositem l’estima, ha de venir, venir com una entitat escollida i assenyalada, dotada d’una àuria d’inevitabilitat, una pàtina de predestinació, d’una boira matinal d’esperança, potser un hàlit diví, no ho sé. Sí que sé que no sempre ve, o que com a mínim tarda. Això és tot, tan senzill: a qui donaré? I sobretot, quan de l’enllà.

 

Mentim, no hi ha més remei

Em costa molt admetre segon quines mentides, tot i que sóc conscient de què no podríem viure sense l’engreix d’engranatges relacionals que suposa no expressar les veritats, enganyar, una certa hipocresia. Diem bon dia en un jorn fred, ventós i plujós; assegurem que estem bé quan ens ho demanen, encara que per dintre sentim tristesa o melanconia; lloem actituds i comportaments de criatures o animals de companyia que en el fons detestem; mostrem una imatge externa confeccionada per tòpics que difuminen, que aromatizen, que ensomorteixen. Mentim per no danyar, per ajudar, per complaure, per seduir, per honorar, per pietat. I mentim, i de la forma més vergonyant, per evitar la responsabilitat i les conseqüències dels nostres actes. Però el cert és que mentim, al cap i a la fi, per una incapacitat congènita per dir la veritat, per reflectir la realitat tal com és. En el fons ignorem no ja qui som, sinó què fem i per què ho fem, què passa o què ens passa, què vivim i com ho vivim, i també com passivament deixem que les coses flueixin a través de nosaltres. No som matèria, som buit, som nusos en camps magnètics amb una vana il·lusió de corporeïtat, i tot és així un entorn en el qual ens fonem indestriablement com brises en harmònica dansa. Com podem ser fidels a l’evidència si ignorem fins i tot què és allò de debò autèntic? Hem de ser miralls, sí, però de quina maleïda imatge? Mentim, en el fons, perquè no ens queda més remei, per pròpia turpitud a l’hora de manejar les limitacions, aquelles que ens etiqueten com a éssers humans: entitats titànicament imperfectes.

Ni sexe ni cintes de vídeo, només mentides

De l'àmplia loquacitat de les dones, allò que més m'exaspera és percebre les contradiccions, les incoherències, els contrasentits, les vaguetats, que de tant en tant n'hi ha, en segons qui –segons qui-- déu n'hi do si n'hi ha. Parlar molt implica donar molta informació, potser no d'aspectes essencials --sovint silenciats (alguns silencis també són eloqüents)--, però sí de la menys banal de les banalitats: els detalls. Esdevenen l'element que fa aflorar les mentides a la llum, als taquígrafs i als ex periodistes. Els fonaments d'un engany es poden memoritzar, però el seu embolcall retòric, les minúcies, això ja no, això ja costa molt més, a no ser que se sigui un prodigi mnemotècnic i es disposi de memòria elefantina. Per això diuen que un és amo dels seus silencis però esclau de les seves paraules. D'aquest aspecte autorevelador de la verbalitat femenina en podríem anomenar, en síntesi, i també amb clemència, imprecisions. Les imprecisions generen de vegades una gran perplexitat en els homes, més tendents a l'expressió concisa, a la parquedat expositiva, a la paraula dreturera. Diguem-ho clar, ja que sóc home: a dir les coses nítides i simples, sense embuts ni bizantinismes, de forma que les insignificances no ens descobreixen cap veritat oculta, per la raó estúpida de que com a norma no es verbalitzen. Si la caguem, en definitiva, ho fem amb totes les de la llei, amb la porta de wàter oberta, vaja –i disculpin--.

Quan el detall imprecís es copsa, el gran dubte de sempre és: hi aprofundim o no? Es pot deixar passar de llarg i no fer-ne cas, obviar-lo. I aquí em ve a la memòria una pel·lícula antiga, que vaig veure d’adolescent i de la qual no en recordo ara el títol, en què un sogre aconsellava al seu futur gendre que, si no fumava, que n’agafés l’hàbit, ja que una bona pipa, amb tota la feina de netejar-la, carregar-la i fumar-la, li atorgaria la tranquil·litat necessària per mantenir la convivència amb la seva futura esposa --la seva filla-- en un estadi d’òptima inalterabilitat. El tabac era el pretext per evitar escoltar, en silenci i ben arrepapat en la butaca boirosa, la tòpica cantarella femenina, minúcies incloses –contradictòries o no--. Eren altres temps, és cert, eren els usos i costums de l'època del cinema en blanc i negre. L’altra opció, més radical, és aprofundir-hi, entossudir-se’n, preocupar-se’n. Tot depèn molt de les circumstàncies i dels temperaments de cadascú. Habitualment, si es tria aquesta opció, les coses mai no acostumen a arribar a bon port. Tots sabem que si s'estira d'una nímia mala herba, pot passar que resti travada en la terra i que si hom persisteix en el seu objectiu, s'adoni que té unes arrels àmplies i profundes, i que escarrassant-s'hi del tot, acabi per arrencar-la de cop, tot caient trontollosament d'esquena. I aleshores, assegut de cul en el sòl, observi el maleït trofeu oscil·lant en la mà: el gran terrós d'una realitat que mai no s'hagués volgut conèixer, que potser hauria restat molt millor sepultada en la profunditat de les catacumbes. O potser sí, potser sí que s'hagués desitjat saber-la, atès que hi ha qui sosté que sempre estem prenent decisions i que per escollir amb llibertat s'ha de tenir notícia de tots els elements a considerar. Vagin vostès a saber, de moment encara ningú, que jo en tingui coneixement, no ha sabut pontificar sobre quina mesura han d'abastar les mentides quotidianes per ser o no èticament legítimes.

Dones boira

Les anomenarem dones boira. No tenen un jo precís, concret, específic. Són difuses, autodúctils. Unes personalitats amb formes amotllables, bromoses. Són dones amb realitats múltiples, però no enriquidores, com hauria de ser: les realitats que sumen, que multipliquen, que potencien. No, elles confonen, desorienten, exasperen. Són dones que desvetllen infinites preguntes, preguntes que s’acaben fent, i que elles no responen, i si les responen només és per caure en una vaguetat o una contradicció. Són immunes a l’evidència de la pròpia mentida. Són expertes en provocar un embolic majúscul, olímpic. Benvinguts, doncs, a la cerimònia del tumult, el desgavell i la consternació. Això són aquestes dones. Suren en el caos que desvetllen com una boia en l’onatge. I tu, entremig, espantant a manotades la boira, la dona boira, perdent els nervis i la dignitat, el nord i la paciència. La llàstima que generen és involuntària, actuen així a desgrat seu: la protecció de les capes de la ceba, la tinta dels calamars, la bomba de fum. Elles són la seva pròpia maledicció. Menteixen i divaguen, sí, però no per la mentida o la divagació en si mateixes. La mentira i la divagació són només un instrument, un ús. Arrosseguen a aquest món nebulós de qui sap què, on la lluita quixotesca contra molins de vent ficticis apropa cap el seu centre retòric, d’esferes concèntriques, tangencials, interseccions, àuries de migranya, pampallugues. Acaben per deixar-te immers en el combat inútil de la lluita per la lluita mateixa. La seva franquesa final és només una franquesa translúcida, contradictòria amb les franqueses pretèrites, que reclama de nou més franqueses que també esdevindran inútils. Es generen mons de converses impossibles, imantadores, adictives, opiàcies. I, finalment, destructives. És, doncs, l’hora de dir adéu, el moment de començar un nou oblid. És l’hora de fugir com un gos vençut i culpable, miserable i penitent. I, a més, assenyalat. Elles, en canvi, són absoltes des de la bona fe, des de la seva aparent bona fe. Continuen en el seu món de joc de miralls i de miratges, en el seu centre irrealitzable, en el jo dispers i absurd, en la realitat múltiple del desconcert íntim, els reclams, l’hospitalitat cap al nou insecte que no veu la teranyina letal que l’assetja. Així són les maleïdes dones boira.

Parlem de la confiança

En començar una relació, avui en dia és molt habitual, massa, que elles et demanin que els facis confiança, i paradoxalment ho reclamen més com més desconfiades són. La formulació més comuna d'aquest reclam té una lògica abassegadora: cap relació no tira endavant sense confiança. Es tracta d'una obvietat sòlida, inconsútil, cartesiana. Tanmateix, és una veritat equívoca, una fal·làcia de cap a peus. Si bé és cert, com em diuen, que cap parella no pot funcionar sense fiança mútua --o plantejat a la inversa, que és impossible que rutlli bé amb desconfiança--, també és evident que la confiança no és gratuïta.

--Si vols confiança –els dic--, guanya-te-la.

La fascinant dialèctica femenina entra en acció aleshores:

--Això vol dir que no confies en mi?

--No he dit això...

--A tu el que et passa és que ets un desconfiat!

A pams. No sóc desconfiat. Gens. Però sí que he après per empirisme --per clatellades, estimbades i estocades a la caròtida, i els consegüents betadines, cures d'hospital i resurreccions--, a protegir-me de les traïcions i les deslleialtats. El dret a la refiança es guanya, i aquesta premissa és tan certa com que la confiança és indispensable en una relació. Però planteja un problema específic, la mala peça del teler. Si fa poc que conec la dona, ¿com pot tenir temps per guanyar-se la meva confiança –o jo la d'ella--? Com superem el període inicial i il·lusionant però viscut a les tentines que actualment s'ha donat per anomenar “ens estem coneixent”? L'adhesió incondicional no serveix, perquè la vida viscuda m'indica que és la forma més ràpida d'anar a tota velocitat de dret cap a un penya-segat sense fons. S'ha de trobar una altra equació, més operativa. Vaig rumiar sobre això durant temps, fins que vaig arribar a la conclusió que per resoldre aquest nus gordià m'havia d'atenir als preceptes de la litúrgia judeo-cristiana: fer un acte de fe. Entenc per acte de fe el fet de creure en una cosa encara que no hi hagi cap indici de què aquesta sigui real. Així, jo faig un acte de fe inicial cap a la dona en qüestió, sabent que la seva lleialtat pot ser veritable o no, a fi de donar-li temps a guanyar-se'm de forma incondicional. Però, entenem-nos, només un acte de fe i només a l'inici de la relació. Després depèn només d'ella que l'aprofiti o el dilapidi, la pilota és, certament, en el seu camp. Per desgràcia, haig de dir, d'acord amb la meva experiència, que la majoria de les dones que m'han demanat que confiés en elles en els preàmbuls de la relació, han malbaratat amb inconsciència l'actiu de fe que generosament els he ofert al principi. Jo m'he allunyat d'elles i després tot han estat els laments lacrimògens i reglamentaris, en tètrics escenaris de dramatisme. Tendim a atribuir als altres els nostres defectes, i si demanen confiança d'entrada és perquè elles són desconfiades i ho saben, i per tant coneixen bé els mecanismes de la malfiança des del més íntim del seu ser: elles mateixes són conscients de que no són de refiar.

El discret encant dels fillsdeputa

Repassàvem amb una amiga una antiga pel·lícula de Clint Eastwood. 

--Quina mirada més perforant i furibunda que té el cabró –vaig dir.

--Sí.

Vaig queixalar una poma verge.

--Això us agrada, a les dones? --vaig preguntar.

Ella va somriure maliciosament.

--Sí. Molt.

Vaig observar el seu somriure torbat, enigmàtic. I la pregunta: per què les dones es deleixen pels malparits, si són malparits?

Els llavis i la mecància d'absorció

¿S'han adonat alguna vegada que després d’una estona de sexe, quan l’espuma de la tensió va baixant i els petons es tornen pausats, acariciadors, còmplices, els llavis de les dones han canviat d’aspecte, han adquirit una coloració grana furiosa, un batec constant i pròxim de sang, un ardor suau, càlid, dolç, la paradoxa de la saliva dolça? Això és molt notori, molt llampant. De vegades observo les noies joves, posin fins als 30 anys, ara que la joventut s'allarga, i els examino els llavis, generalment atractius. Veig en ells la bellesa de la fertilitat, de demanada de germinació. No tan sols és sexe. És més. Hi subjau un reclam d’espècie, de potencial generació, de procreació i abundància. Veig en ells un avís, gairebé una súplica corporal. Suposo que per això els llavis femenins joves són bells i suposo també que per això els homes som cridats a trobar-los bells. Els llavis femenins brillen, senyal d'humectació. La humitat indica fertilitat. Hom sap que la terra fèrtil és la terra humida, encara que per això s'hagi de pagar el preu de la pluja reiterada. Els llavis de dona, a més, per morfologia, auspicien una mecànica d'absorció. Són una porta d'entrada d'aire i aliment. Embeuen, engloteixen. Ja hi van pensar en això els psicoanalistes en la seva recurrent i curiosa fixació oral. Xuclar l'aire, en el fons, no deixa de ser res més que engolir plaer, el sospir suprem. La deglució, en canvi, té a veure molt notòriament amb la fel·lació, que atorga plaer més que no pas el viu. Els llavis femenins exigeixen el petó, la proximitat. El bellíssim exercici de resseguir-los amb el dit polze, contornejant-los, dibuixant-los, fent-los propis, inaugura un joc d'erotisme que ha de traslladar indefectiblement als llavis de debò, els primigenis, els autèntics, els llavis del sexe. Dirigeixen directament cap a la fecunditat en carn viva, cap a la creació, la perpetuació, la idea d'eternitat.

Si no és amor, podria ser-ho

Sempre m'ha agradat el sexe. L'he practicat tant com he pogut, i m'han deixat, i me'n sento satisfet. En aquest sentit, em crec afortunat. Un aclariment previ: tampoc no és que sigui un sortit de mare, un obsés. Crec que, per entendre'ns, m'assemblaria més a en Woody Allen, enrevessat psicoanalista de les relacions humanes, que a en Michael Douglas, confés adicte sexual. Suposo que s'aprecia el matís de diferenciació. Com a fruit d'aquesta experiència de ja gairebé 35 anys, quan la meva filla, per dir algú, em va demanar què era el sexe, li vaig dir honestament que el sexe es definia, segons el meu parer, per dues idees: la primera, la tendresa; i la segona, el diàleg de pells. Tant un concepte com l'altre els trobo essencialment bonics, bells. Hi ha una rotunda, magnífica, absència de mal, en això, que, d'entrada, ja és molt. I després, que tota carícia humana esdevé positiva, creativa, gentil. I sí, sentimental, passeu-me la sensibleria. El sexe és, en si, complicitat i generació. El sexe en si, si no és amor, molt bé podria ser-ho.

L'amant que ens “fa tocar el cel”

Hi ha un cert tipus de dona que desvetlla el sexe més exquisit, i que rarament coincideix amb la parella pròpia, no sé per què. Hom s’hi pot enamorar o no, sentir-hi més o menys afecte (generalment acaben estimant-se), però estan fetes per elevar la relació sexual al més alt exponent d’erotisme. He tingut la fortuna de viure algunes relacions d’aquesta mena. Tot i que tampoc no gaire, perquè no abunden, com tot allò excepcional. En recordo específicament una, quan ella en tenia 40 i jo 30, i ella estava separada i jo casat. Vam mantenir dos anys de relació clandestina, que va acabar-se quan ella es va aparellar formalment de nou. Era més lleial que jo, sens dubte, la qual cosa l’enaltia èticament. Ens vam conèixer per una contingència de la feina i ella va provocar una trobada al cap de pocs dies amb una excusa prou evident. I va succeir allò que de vegades passa quan hom és més jove, més baix i menys bell que la seva partenaire, i és que no vaig gosar fer res, entimidit, insegur. Va haver de ser ella qui a l'hora d'acomiadar-nos, en el pàrquing, dins del cotxe, em va petonejar, es va llençar de cap sobre el meu sexe, i em va fer acabar amb una golafreria voraç. En endavant, amb una molt autòctona versió de l’Últim tango a Paris, ens trucàvem a qualsevol hora i ens citàvem a un apartament per hores, que pagàvem religiosament a mitges, i ens hi estàvem fins les tres de la matinada, que era l’hora del meu toc de queda, casat com estava, per no aixecar massa sospites. Però de les deu a les tres, mare de déu, quines estones. Són per a recordar amb alegres llàgrimes als ulls. Mai en dos anys de relació no va haver-hi cap discussió, cap controvèrsia, cap frec. Tot va ser supeditat al diàleg dels cossos, un lliurament festiu al contacte epitelial, focs d’artifici en el món polièdric dels sentits. Aquella cançó d'en Serrat deia que al costat del calor d'ella es perdia l'orgull i la vergonya. Bé, l'orgull, no ho sé. Però la vergonya, sens dubte. Tant ella com jo. Un sempre es queda sorprès quan troba algú que, a l'hora d'entendre's en el llit, no tan sols acompleix les expectatives sinó que a sobre realitza els teus somnis. Que allò que agradaria fer resulta que és allò que vol fer l'altra, i a la inversa, que allò que vol fer l'altra és allò que sempre s'ha esperat de fer. Aquestes relacions són úniques, extraordinàries, allò que popularment se'n diu que fan tocar el cel. De fet, una destil·lació de la idea de complicitat. Són el més a prop del concepte definitiu que hom pot imaginar, somniar, delirar. Són allò, en definitiva, per la qual cosa la vida té un sentit ple, íntegre, universal.