Parlant no ens entenem, en la penetració sí

Va partir d’un estudi però ara ja és un tòpic que roman a l’imaginari popular: si a un home li pregunten com sap si la seva companya l’estima, respon que perquè practica sexe amb ell; en canvi, si li demanen el mateix a una dona, diu que perquè ell l’escolta. No seré jo, pobre de mi, qui posi en tela de judici ni estudis ni tòpics, prou feina tinc a resoldre els meus galimaties psicològics i existencials, però amb franquesa, ni quan dormo no ho acabo de veure clar. Contràriament al que sembla assenyalar el lloc comú, entenc que un home, si la dona no l’escolta, no comparteix amb ell els neguits de feina, dels fills, de la quotidianitat o la transcendència, ha de sumir-se en un estat de trist i frustrant isolament; i si a una dona, el seu home no li fa l’amor, no la folla, parlant en plata, ha d’endinsar-se en un pou sense fons de dubtes i inseguretats respecte del seu atractiu físic i personal. Però bé, admetem que per a la majoria de mascles i femelles el principi esmentat és verídic, que com a prova d’amor ells desitgen sexe i elles volen ser escoltades. Del tema del sexe en podem prescindir, perquè no té cap misteri: es carda i prou. Més complex esdevé aquest –pels homes— escruixidor, esfereïdor, “que m’escolti”. Com que el desenvolupament de la lateralitat i la dominància hemisfèrica cerebral és asimètrica en mascles i femelles, resulta que elles excel·leixen en la capacitat verbal i comunicativa, mentre que ells destaquen en les habilitats visuals i espacials –molt útils per aparcar un cotxe i allotjar una bala en el parietal de l’enemic--. Capacitat verbal i comunicativa... ¡quin ogre de concepte pel sistema cognitiu masculí! Fa paüra, terror, significa xerrera, xerrera, xerrera i xerrera. Entre homes, en les escasses estones de confidència que es permeten, es miren primer directament als ulls, després baixen les parpelles, algú diu: és que no paren de xerrar!, i tots en conclave, a l’uníson, gregaris, fan convençuts que sí amb el cap. L’asimetria, i el que és pitjor, l’asimetria no concordant entre mascles i femelles en la comunicació verbal, ha resultat, reconeguem-ho, un nyap dels molts que presenta la creació universal. És molt habitual que les dones s’apleguin entre elles, amb l’amiga o les amigues, amb l’única finalitat de parlar, i que ho facin d’acord amb un codi femení al llarg de llargues trobades, mentre que pels homes la conversa –a no ser que sigui per tractar d’un tema concret i urgent-- mai no és un pretext natural d’encontre; per ells, la reunió es fa al voltant d’una activitat, com pot ser el futbol, la cervesa, el trekking, l’aeromodelisme, la teoria de les cordes o qualsevol altra imbecil·litat a l’ús, essent el col·loqui un element escarit, accessori, sovint prescindible. Són dos mons, respecte d’això, el masculí i el femení, com dues línies paral·leles, que no coincideixen ni en l’infinit. El problema real esclata quan homes i dones s’entesten a aparellar-se i a conviure, que és quan la distància entre els nivells comunicatius es manifesta en tota la seva perillosa magnitud. És el no para de xerrar, pels uns; és el no m’escolta, per les altres. Al cap dels anys, i donant per ben sabut i experimentat que la naturalesa més que sàvia és cruel, insondable, aleatòria, absurda i mortífera, he acabat per concloure que l’únic punt on home i dona abasten la comunicació essencial, la complementació exacta, l’encaix de peu de rei, és en la penetració. Sí, la penetració. M’ho deia fa molts anys en una entrevista el cantautor Luis Eduardo Aute, mentre promocionava el seu disc “Templo”: “L’home té una protuberància i la dona una cavitat, per això es completen”. I va afegir: “Eduard, el sexe és Déu”, que va ser el meu titular de premsa, però en això darrer, veuen, ja no hi estic tan d’acord. Donem a déu és que és de déu i, en el pitjor dels casos, deixem-lo ser o no ser en pau.

L’enamorament: ara ja millor estimar, que punyetes

En els darrers anys de vegades m’he sentit cansat de l'activitat de la seducció. És com si em faltés empenta, vigor, combustible. Tota la meva existència amb el sònar activat a l'espera de detecció de mirades femenines d'interès, ànsia i depredació, i ara sembla com si el “bip” electrònic cerebral fos menys sorollós, menys penetrant, més suportable. És evident que a un felí caçador mai no se li esborren les taques, però sí que pot perdre vigor de músculs, velocitat de reprís, l'ànsia per la carn fresca, sangonosa, palpitant. Suposo que tot això deu obeir a una mala temporada personal, a una certa desídia vital. O també a una saturació sexual, que em proporciona anar de sobres satisfet d’entrecuix, no pas per excessos de llit sinó per menors necessitats hormonals, per a què enganyar-nos. No ho sé. La feina de seducció, diguin el què diguin, és justament això: una feina. I és cansada, com totes les feines. Crec que aquesta fatiga, com he apuntat, pot tenir molt a veure amb la falta d'estímul intern. L'enamorament ara, per a mi, és una sensació fatalment difusa. Crec de debò que per a tornar a enamorar-me hauria de retrocedir uns bons 20 anys, no disposo en l’actualitat de la capacitat d’obertura, de perplexitat ni d'il·lusió necessàries per a ser captivat ardorosament per una dona com antany. I si existeix en alguna ocasió, és com reminiscències, com ecos, com músiques llunyanes. La potestat per deixar-nos embriagar per allò femení sembla que finalment es vagi dissipant com la daurada boira matinal. Continuo sent un entusiasta de les dones, sens dubte, no podria prescindir pas d’elles: el plaer físic, el goig per la bellesa, el calor de la pell, la confortabilitat de la companyia, l’amor serè i sentit --que és per mi, ara, fins i tot més ric i valorable que l’enfollidor deliri de la passió--. Però sóc incapaç de detectar l’efervescència flamígera pròpia de l'enamorament. Tinc l'esperança de recuperar tot això bastant més endavant, sobre els 90 anys, quan a la residència d’ancians se'm creui una joveneta de 80 en el passadís mirant-me amb ulls tendres, ensucrats i rendits. Tot el peix haurà estat venut i el que vingui serà un regal franc, dels que no passen per caixa.

I beneït sigui el look del teu ventre. Amén

De tota la vida que m’ha fascinat el ventre de les dones, en tota la seva múltiple varietat estètica. Suposo que això té l’origen de ser en el vers final de l’oració de la meva infantesa: i beneït sigui el fruit del teu ventre, Jesús. I no obstant això, en aquest context la paraula ventre té un significat equívoc. Correspondria, en realitat, a l’espai dels budells. En el sentit de l’avemaria, ventre vol dir úter, que no està situat en el ventre sinó en allò que eufemísticament s’anomena baix ventre. “A baix”, que deia la meva àvia quan volia significar les parts pudentes. Deixem-ho en la panxa, en tot cas. La panxeta. D’entrada, diem que la pell femenina de la panxa és suau, grata al tacte. Però de sortida, admetem, com sempre, que les formes manen, almenys des del punt de vista masculí –sempre de “vista”--. I com tot allò que en les dones té el seu eix en els malucs, presenta una forma sinusoïdal. L’ideal estètic del ventre no és pla. Vist de perfil fa una ondulació llevíssima, molt allargada. La panxa que en podríem anomenar maternal, aquella que accentua la convexitat sota el melic, ostenta per al meu gust un atractiu superior, que potser té molt a veure amb les exagerades corbes esteatopígies. Però també sóc conscient de com aquest fet molesta a les dones, que consideren que és estar grosses. És injust, però de mostres d’aquest complex femení en trobaríem moltes, massa. Bé, en tot cas, l’essència del ventre femení és el llombrígol, perquè les seves diverses formes delimiten l’estètica abdominal. Hi ha molts tipus de melics, però els més bells són els enfonsats, tinguin la forma que tinguin. Georges Simenon, en les seves memòries, confessava que volia per a la seva filla un llombrígol breu i enfonsat perquè ell el tenia rodó i sortit, fet que l’acomplexava. Quan va néixer la meva filla, em vaig fixar especialment en l'operació de nuar del cordó umbilical, i no per cap tipus de complex personal, sinó perquè ella també en això tingués amb el temps una bellesa específica. Tot el millor per als fills, fins i tot una cosa tan nímia com l’estètica del melic. Els llombrígols enfonsats poden tenir una estructura de trau, més o menys extensa; poden conformar un doble solc oblic; o bé presentar una forma de “t”, sigui el travesser a la part de dalt o de baix, confeccionant un somriure real o invertit. Ignoro si una disposició o altra té a veure amb l’habilitat dàctil de cirugià o bé amb els caprixts de la genètica. El cert és que la seva combinatòria en determina l'encant. En realitat, centra, distribueix, modela el ventre.

            Els abdominals envolten el melic. A déu gràcies, la musculatura de l'abdomen, en les dones, és a penes perceptible. Fins i tot en les més primes, tot just si s'insinua. És curiós que una graella ben formada d'abdominals, que tan afavoreix els homes, en les dones perverteixi l'estètica de l'abdomen. La masculinitzi, en el pitjor sentit de la paraula. Els abdominals femenins han de seguir la línia d'allò que Pablo Neruda en deia “blancas colinas”. Curvatura alternativament còncava i convexa, i no gens abrupta, escarpada, sinó tot el contrari, plàcida, mansa. El ventre és emmarcat pels óssos del costellam, dels malucs i també l'ós pèlvic, el mont de Venus. És una evidència, ho sé, però la duresa i tivantor òssia contrasta amb l'elasticitat i flonjor voluptuosa de la panxa, que és, per naturalesa, mòbil. D'una banda, l'acció contínua del diafragma n'alça i comprimeix la part superior. De l'altra, el moviment intestinal, molt més subtil, gairebé imperceptible, en dinamitza la zona inferior. Això darrer es nota posant l'oïda en el ventre, on s'escolta la constant ebullició intestinal, que demostra que la majoria del nostre cos, d'homes i dones, és líquid. El ventre de les dones, a part de suau, és tou. És ideal per a acariciar-lo. I fer-ho, a més, amb la mà estesa. El moviment ha de ser rotatori, de cadència allargada, de frec subtil. Ho vaig aprendre ja d'adult, quan va néixer la meva filla i va començar a fer els primers còlics digestius. Ignoro si el massatge preceptiu li afavoria el trànsit intestinal, però en tot cas la confortava. També conforta a les noies adultes. Apaivaga, encalideix. En això, com en tantes coses, mai mor l'infant que portem dintre, homes i dones.

Dones que indulten dones

Els homes, encara que no ho sembli a moltes dones, no anem pel món fornicant sense cap mena de sentiment, sense cap torbament, sense cap mínima adhesió. Estem més sotmesos a la tirania de les emocions del què pretenem aparentar, no és estrany que Bogart, Eastwood o McQeen siguin els nostres durs, somniats i inabastables herois del cel·luloide. Som més infantils, sensibles i pusil·lànimes que elles, malgrat que la litúrgia verbal de mascle, per vergonyant compensació, ens obligui a fer creure just el contrari, que som homes d’acció, ferms i coratjosos, de temperament granític i cor immutable. Fa una dècada, un apreciat amic, que per aquell aleshores voltava els 50 i pocs, separat, amb dos fills ja adults, se’m va sincerar entre rondes de cerveses, tot dient-me que a la seva edat l'únic que volia és que cap dona no li fes mal. Vaig mirar-me'l amb ulls sorneguers i vaig exclamar, hòsties, tio, ara resultarà que ens has sortit hipersensible. Però ell no es va cohibir i va remarcar que me’n fotés tot el què volgués, que l'únic que volia és que no li fessin més mal. No me'n foto en l’actualitat, deu anys després. Gens. Tenia llavors més experiència que jo i he acabat per determinar que es tractava d'una experiència ben digerida. Ara que m’acosto a la seva edat d’aquella època, li atorgo tota la raó. És cert que hi ha hagut dones que ens han danyat, sovint amb menyspreu i crueltat, i que ens han deixat llagues sagnants que qui sap si algun dia arribaran a convertir-se en insensibles i decoratives cicatrius, però també reconec que tendim més a centrar-nos en el dolor que no pas en les estones de felicitat, per la raó cruixent que el dolor ens fa sentir vius, ja que el percebem amb cruesa i ferocitat, i el goig, en canvi, ens situa en un univers d’irrealitat i fantasia, en el setè cel que diu la gent, molt més volàtil, inapresable i fugisser. Vull ser just: hi ha hagut tantes dones que m’han fet mal com dones que s’han portat amb mi de manera dolça i exquisida. Per això, vaig fer l’exercici conscient d’oblidar els estralls causats per senyores cobdicioses i tòxiques, i vaig començar a apreciar --i aprecio més com més va-- aquelles dones que et reconcilien amb les dones, femelles magnífiques i magnànimes que obliguen, no amb coacció sinó amb conducta, amb bona fe, amb bondat, a establir nous ajustos amb la feminitat, a revisar el contingut de greuges pretèrits, a reparar espolis i injúries enquistades i a tranquil·litzar els ànims que les propiciaren. Dones que indulten dones sense saber-ho i sense breus armisticis, res d’això, fora, fora, sinó amb generoses i caritatives amnisties globals, una sort de gràcia definitiva que apropa a la desitjada concòrdia i harmonia entre sexes. Aquests últimes, redemptores, que beneïdes siguin per sempre.

Els pits platònics

La percepció de la bellesa canvia amb el decurs dels anys. És estrany, perquè noto la diferència, però per més que hi reflexiono no acabo prou bé de definir en què varia. Des d'aquesta situació nouvinguda i boirosa, gairebé assenyalaria que es tracta d'un estrany i distorsionador distanciament respecte de l’objecte d’observació. Repassar amb la mirada un parell de pits als 15, 20, 25 o 30 anys, provoca una excitació directa, explícita i radical; en canvi, superats els 40, ja no, algun element de fruïció ha quedat pel camí i s’ha perdut suposo que per sempre. És clar que es miren els pits, la imantació ocular continua sent irrefrenable, s'admiren i es gaudeixen visualment, però ja no existeix aquella sensació delerosa de voracitat, d'abocar-s'hi amb dits i urpes, de córrer a llepar-los amb ansiós deler. Això, que d'una banda presenta un cert grau de a mitges entre el fastigueig i la melangia, per la percepció del pas del temps i les transformacions empobridores que provoca en un mateix, té, per contra, altres aspectes positius, el més notori dels quals és la calma d’esperit necessària per abastar l'èxtasi des de la puresa incorpòria: un embadaliment extern, asèptic, platònic per la bellesa. Esdevé la contemplació sense la necessitat de possessió, sense l'instint infantil de palpar immediatament allò que es veu (són meus!). La reflexió íntima, per exemple, en observar a la platja un parell d’adolescents mostrant els pits nuvials, seria aquella de passar de forma immediata el llistó al relleu de generació, de mirar a banda i banda i dir ei, nois, els nois que siguin, els de més a prop, ¿a què espereu per a acostar-vos-hi, per a proposar-vos-hi, a complimentar-les? L'ímpetu juvenil, que jo havia posseït i que per desgràcia ara ja no tinc, es perd també en això, no només a l'hora de saltar una tanca en el camp, de passar sense bitllet el torniquet del metro o de travessar corrents una avinguda amb el semàfor en vermell, amb la marabunta de cotxes apropant-se a tot drap. Em dol reconèixer-ho, però entro en una altra dimensió, una dimensió de fatídica maduresa i trist enervament, és llei de (la puta) vida.