El còctel hormonal de l’enamorament i la possibilitat de no tornar-se imbècil del tot

L’enamorament continua sent un misteri. Al menys en el moment en què escric aquestes línies, el 2015. És molt possible que d’aquí a uns anys, i més al ritme evolutiu en què progressen els coneixements, sapiguem a ciència certa què és què i de cada cosa més. Quan jo em vaig educar sexualment –i això de l’educació sexual, en els meus temps adolescents, era un eufemisme--, sabíem poca cosa més que els rudiments del sistema de reproducció. La llavor del papa s’ajuntava amb la llavor de la mama, i naixia una criatura, i es feia perquè ells, tots dos, en el llit, s’abraçaven i s’estimaven. D’adolescent, dels ets i uts de la reproducció vaig passar als del sexe, a la generació de plaer que produïa el contacte dels òrgans sexuals, a través dels petons inacabables i la masturbació mútua. Recordo amb nostàlgic afecte que, amb 16 anys, amb la novieta de torn, vam anar a Studio 54, l’antiga discoteca del Paral·lel de Barcelona, que pretenia imitar el Studio 54 original, de Nova York, i que tant de moda estava aleshores. Ballar, el mínim, ni ella ni jo érem donats a la dansa. I jo, que sóc tímid per naturalesa en molts ordres de la vida, paradoxalment he estat sempre molt llençat en qüestions de sexe, i li vaig proposar de pujar al “galliner”, atès que el local havia estat un antic teatre, i el darrer pis era una miscel·lània d’ombres proscrites en zel d’alt voltatge. Allí, a les fosques, envoltats de parelles que si no cardaven poc els faltava, vam asseure’ns en dues butaques i vam procedir a fer allò que en les pinedes de Castelldefels dúiem fent tot l’estiu, perquè ella havia el meu primer amor d’estiu. El petting, que és com s’anomena ara. Llavors i en plata: contacte sexual sense penetració. 

En un moment donat, amb les hormones disparades, vaig gosar a posar-li la meva mà en el sexe, tenint tota la certesa del món que ella me l’apartaria. Era una època en què les noies, per definició, deien sempre que no, perquè les estructures familiars i socials de pudícia i malentesa honra així ho requerien. No ho va fer. I jo em vaig quedar absolutament perplex. A veure, i jo, ara, què cony faig? El cony, clar i català, el tenia a la mà. I la mà, no me l’apartaven. I, en fi, vaig començar a moure-la sobre la vulva, per damunt de la costura dels texans ajustats, i ella va començar a gemegar ensordinadament, amb sospirs anòxics. En públic, per més a les fosques que estiguéssim, els genitals van mantenir-se en el seu lloc sota la roba i al cap d’una estona, després de molts t’estimo, i amb les orelles i galtes granes, vam obrir-nos pas, perdó, perdó, cap a pisos no indecents (ara res no és indecent) i atapeïts del local. Quina gràcia que avui en dia, això soni tan estúpid com quan el meu pare –una generació enrere-- em deia que ell, a la meva edat, era més imbècil que jo i que, com a molt, sobre els 20 anys, en ple obscurantisme de postguerra, se sentia satisfet quan a mar o a la piscina s’encavalcava una noia sobre les espatlles en jocs aquàtics, que tenien més de satànic que de seràfic: el cony d’elles es refregava en el seu clatell. I no hi havia ni petting. El que feia ell, a mar o a la piscina, ja ho havia fet jo molt abans, als 12 o 13 anys, en els innocents jocs de les “convivències” dels Maristes (la puta qui els va parir) amb altres col·legis de advocació mariana, femenins. Les pujava a cavall per aconseguir un estúpid mocador a l’altra punta del camp de futbol, i els grapejava el cul a cor que vols mentre elles refregaven xixi sobre el meu sacre i, de tornada, estant jo a sobre, les abraçava sobre els pits ballarins i elles, com sempre, en tota la història, en tota l’evolució, no se n’apartaven. Avui en dia penso en la meva filla i en la meva neboda, ambdues de menys de 20 anys –una generació posterior--, i bé, tot i la seva tendresa adolescent, segur que ja han deixat més ex (ecs) que els de la meva època abans dels 40. I així és la vida.

Vaig començar a estudiar seriosament, i a entendre l’anatomia del sexe femení un dia que en una d’aquelles inacabables i delicioses tardes jovenívoles passades en llibreries de vell, de segona mà, vaig comprar un exemplar estrany, que versava sobre el sexe i que estava escrit per una psiquiatra americana. Any de publicació, si no recordo malament, el 1974. No en puc dir el nom ni l’editorial, mexicana, crec, atès que, entusiasmat, el vaig deixar a un amic i com sempre ocorre amb els llibres cedits, no te’ls tornen, i al cap dels anys oblides a qui els has passat, i ja te’n pots oblidar de recuperar-los. Però sí que recordo la tesi exposada en aquell text. La doctora, psiquiatre de corrent psicoanalista, es qüestionava personalment les tesis de Sigmund Freud, que assenyalava que una dona immadura sexualment obtenia l’orgasme a través de l’estimulació clitoridiana i que, quan ja era madura, adulta, aconseguia el gaudi mitjançant la penetració vaginal. Ella, com moltes altres dones, sols arribava a l’orgasme, amb penetració o sense, amb l’habitual frenètic frotis clitoridià, i no pensava que fos en cap cas immadura sexualment. I va començar a investigar sobre el clítoris. La conclusió que exposava en el seu llibre era que el clítoris no era sols la part externa, visible quan se li corria la marquesina de pell, sinó que tenia a més un tronc i unes arrels. Just en aquells temps, Cosmopolitan i altres revistes d’adoctrinament femení i feminista, propagaven la gran descoberta neurobiològica planetària, el punt G, anomenat així pel seu descobridor –descobridor, de què?--, Ernst Gräfenberg, sobre el qual centrava el plaer sexual de les femelles.

Cual Sherlock Holmes de l’anatomia genital femenina, vaig pensar que si el clítoris tenia tronc i arrels, aquestes devien introduir-se en la cavitat pelviana, envoltant la vagina (no anirien pas cap a la bufeta o els intestins), i per tant l’exaltat punt G no podia ser res més que el tronc o les arrels d’allò tan increïblement meravellós que era el clítoris.

--El punt G no existeix. És el clítoris –vaig dir un cop a una amiga en aquella època, que em va mirar com si fos un peix abissal emergit de les profunditats marítimes, amb antenes fosforescents i brànquies estroboscòpiques.

I vés per on, jo tenia raó. Mai no m’ha servit de res tenir raó, però la tenia. I avui ho demostren les imatges tridimensionals que se’n fan d’aquest fastuós òrgan, en les quals, i tot afinant les teories de l’anorgàsmica vaginal doctora X --que l’anomenaré--, es veu amb claredat que el clítoris és més que la part externa visible al capdamunt de la juntura superior dels llavis menors. I no són tres parts. N'és una i molt més profunda i embolcallant d’allò que es pot percebre a primer cop d’ull, fins i tot més gran que un penis, però intern. La tècnica ha fet avançar la ciència. I la ciència, les relacions humanes. I les relacions humanes, la comunitat. I la comunitat, la societat. Una altra cosa és saber si, com deia Cortázar, la agarramos por el lado malo, que això és una altra història.

En paral·lel a les investigacions sobre la genitalitat femenina, els científics s’han abraonat sobre l'estudi al voltant de l’afectivitat de les dones, sempre tan misteriosa, complexa i inaprehensible. Com que més o menys –més o menys—està estatuït que la seva sexualitat resta vinculada les emocions i els sentiments, han atacat aquest pla com Braveheart ho va fer sobre els exèrcits saxons. Sense roba interior i a la brava. El lloc d’incisió bèl·lic, molt senzill, el flanc feble: la bioquímica de l'amor. Si el sexe de les dones està vinculat a processos cerebrals, han anat cap aquí, de la matèria gris als genitals, i han arribat a la tesi que allò que activa l'erotisme femení són les hormones. Les informacions són múltiples, confuses i encara per escatir en la seva amplitud. Però així, de boleia, podem explicar que en l’enamorament-sexe hi intervenen quatre tipus d’hormones diferents. La primera, els estrògens, com a element d’activació del desig, de la mateixa forma que en els homes hi prima la testosterona –que tants acudits andrògins provoca--. La segona, l’adrenalina, que es dispara i provoca les palpitacions davant de la persona estimada, l’enrogiment de galtes, el nerviosisme i el tartamudeig. La tercera, la dopamina, generada en l’hipotàlem, el centre del plaer cerebral i que provoca l’eufòria inherent a l’enamorament i la focalització d’atenció sobre l’objecte de l’amor. I finalment, l’oxitoxina, que és l’hormona que es produeix en les dones després del part, que fa pujar la llet al pit, i que estimula l’alletament del bebè, la seva necessitat i, per extensió, de l'home en el cas d’estimació passional. Tot això, junt i barrejat, conforma a grans trets la bioquímica de l’amor, allò que tant ens trasbalsa i, segons com, enfolleix. És obvi que, en no ser jo cap científic, parlo d’oïdes, si més no en les informacions que es poden trobar avui en dia a la xarxa, i que molt probablement d’aquí un temps potser es descobreixin noves substàncies i nous receptors d’aquestes, i tot es capgiri com un mitjó. Però de moment, grosso modo, això és el què hi ha.

La qüestió és, si ara ja sabem tot això, ¿perd l’enamorament el seu encís de potència i d’enigma? Doncs no. També sé que un dels meus plats preferits, que és l’entrecot a la graella, conté minerals, vitamines, greixos, aminoàcids i carbohidrats, i no per això deixo de trobar-lo una experiència palatal exquisida, a la qual, per poc que pugui, no hi renunciaré fins que no em clavin un llapis en una orella i me’l facin sortir per l’altra.

Una altra història, i aquest és el quid del tema, és que el benestar gastronòmic de l’entrecot no m’altera l’estat d’ànim i, en canvi, l’enamorament sí, i no sé jo si a la meva edat m’interessa molt tornar a tornar-me imbècil com quan m’enamorava d’adolescent o bé senzillament percebre un sentiment més pausat i poderós com l’amor –a seques--, i continuar percebent la realitat tal i com és i no tal i com la figuren un còctel d’hormones desbocades i embriagadores. Amor o enamorament? De madur, amor. De jovenet, enamorament. És molt possible que aquesta evolució sigui llei de vida, l’evolució de l’eufòria a la calma, com els coets de la NASA, que arrenquen de Cap Cañaveral amb una ignició terrorífica i al cap del temps acaben plàcidament gravitant per l’espai intergalàctic. 

Semen dansaire o escupe Guadalupe

Un mètode anticonceptiu eficaç, si s’executa bé i no hi ha una hiperfecunditat conillera en la parella, és el coitus interruptus, allò que per aquestes contrades anomenem marxa enrere. Personalment puc dir que sols una de les meves parelles prenia anovulatoris, i cap d’elles portava DIU, de forma que la immensa majoria dels polvos de la meva vida, perquè la majoria de la meva vida ha transcorregut en parella, els he fet sortint del túnel de la vida abans de l’ejaculació –i quan volíem un orgasme compartit, condó--. A mi, què volen que els digui, aquesta pràctica sempre m’ha agradat –ja sé que a altra gent els fastigueja--, per la raó convincent que s’incorpora el semen en el conjunt del joc eròtic, fent-lo visible, càlidament perceptible, saltador com una font màgica, xeringant com una mànega epilèptica, fet que de resulta curiós, lúdic i divertit. Recordo, emperò, que de púber, en les masturbacions, l’esperma resultava un element incòmode, ja que si bé és cert que en el moment de ser expel·lit, per la coincidència en l’orgasme i la seva tebior, podia resultar agradable, un cop acabat el darrer espasme de l’èxtasi, allò es refredava, es tornava llefiscós, empastifava pèl púbic i roba del llit, i a sobre, per la vergonya primerenca, púber, ruboritzava pel què diria la mare quan canviés els llençols, encartonats i tacats –que mai cap mare no diu res, per cert--, i vinga aleshores a tirar de paper higiènic si s’havia estat previsor o, com deia Cortázar, agafar el primer mitjó que es trobés a mà.

Tinc amics que em diuen que ells en la marxa enrere surten just abans de la primera contracció i per tant ejaculen directament i precipitada sobre el sexe de la dona. No ho sé, això sempre ho he trobat perillós, perquè el primer espasme pot avançar-se a penes res i entaforar la primera emissió, la més potent, just en el lloc on no pertoca, que és precisament el que es tracta d’evitar. De més jove, quina gràcia, ho vaig fer així amb una amant i recordo que en sortir a corre-cuita el penis va fer un moviment de palanca cap amunt i tant m’havia aguantat que el primer raig va sortir amb una potència inaudita, i entre una cosa i l’altra, i jo que era tonto, perquè s’ha de ser tonto, em va agafar amb el cap cot, mirant cap avall, i vaig rebre la lleterada en ple ull dret, perquè era el dret, ostres que no em va quedar gravat a la memòria. I va succeir el que ja sabia que succeïa, que el blanc de l’ull se’m va posar com un tomàquet. L’esperma i la còrnia no es porten gens bé, ho coneixia per allò tan magrejat de córrer-se a la cara de la dona perquè es diu que són cèl·lules joves i van bé per la pell –bajanades que diem i que creuen o fan veure que creuen-- i ella va cometre la imprudència de mantenir els ulls oberts, i ja se sap que si afinar la punteria amb el penis és complicat a l’hora de la micció, no parlem ja del desgavell ejaculador. En fi, que a més d’una li he tenyit l’escleròtica de roig sanguini, accident que se soluciona esperant 15-20 minuts, quan el vampirisme ocular desapareix i tot torna a la normalitat.

Jo sempre he estat partidari de fer la feina ben feta. És a dir, que quan se sent el pessigolleig uretral que anuncia que l’esperma es troba a punt a la base del penis, sortir del túnel de la vida com tot un senyor i acabar, no sé, de vegades amb la mà. I preguntar a la dona entre esbufecs i amb mà frenètica de mandril:

--On vols que em corri?!

I esperar la resposta més bonica que et poden oferir:

--On vulguis...

La imaginació fa la resta, tot i que no està de més comunicar-les que si de mi depengués et vestiria de semen tot el cos, perquè tot el meu semen és per tu i sols per tu. I es que a cops costa escollir, que si sobre el mont de Venus, que si a la panxeta, que si en els mugrons, que si en el coll, que si en la cara, en la llengua, en la boca o finalment, en rotllo pirata trapella, en el cabell, que després la cosa s’apergamina i fa gràcia veure els esforços d’elles amb el raspall per no acabar amb un pentinat punkie a l’estil d’“Algo pasa con Mary”.

En canvi, una de les coses que més destrempa és que enlloc de dir-te el beatífic que et corris on vulguis és que t’etzibin: on vulguis menys a la boca. Una m’ho va dir i va afegir: si et corres a la boca és motiu radical i immediat de trencament. Confesso que després de tal advertència lapidària em va costar arribar a l’orgasme, i mira que estava a punt. Això ens porta directament al tema del semen i les mamades, com és obvi. Hi ha dones meravelloses que empassen, així de clar, i d’entre les que empassen n’hi ha també les que hi juguen, que és una delícia de déus.

--Fes-hi gàrgares.     

                                                            

--Mmm...

N’hi ha les que admeten l’esperma a la boca però no l’empassen sinó que després te’l deixen caure sobre el cos, potser alguna hi juga després a escampar-te’l per la panxa, dient el què diem nosaltres quan som dolents, que va bé per la pell, i què has de fer, sinó deixar fer? Més lleig resulta ja aquelles que s’aixequen d’una revolada, van corrents al bany i sents com l’escupen a la pica i després es renten les dents. Lleig, reitero, perquè quan nosaltres els mengem el cony i se’ns omple la boca de flux no anem al lavabo a glopejar Listerine, i ho podríem fer amb més raó perquè la flora bacteriana de la vagina està plena de microbis, i mai no he entès per què elles ho han de fer a la inversa, però passa. A aquestes les anomenem Guadalupes, per allò de escupe Guadalupe, en fi, en tot cas, tot molt desagradable, perquè implica el rebuig del preuat licor de les nostres glorificades gònades, que són dues i ens han de durar tota la vida. El francesos, que són elegants i saben apreciar allò que de delicatessen pot oferir l’existència, en diuen el “licor de la vida”, mots que trobo molt ben trobats perquè resumeixen sintèticament i precisa l’essència del semen. Finalment, hi ha les que no deixen que un s’orgasmi en la seva boca, i fins i tot les que ni te la xuclen, ai, quin fàstic. D’aquestes prefereixo no gastar teclat a parlar-ne, no valen ni la misericòrdia d’un quejío, per breu que sigui.

I com a addenda, introduïm a les impresentables. M’explico. Un cop, una amant que estava prou pirada i que sempre es queixava d’haver d’empassar el semen perquè als homes els agradava, un cop em va enganyar i enlloc d’empassar-lo el va retenir dissimuladament en la boca, va pujar cap a mi amb un somriure traïdor als llavis, em va fer un petó a la boca i va entaforar-m’hi tota la glopada d’esperma. Vaig incorporar-me d’un salt, el vaig escopir sobre els llençols (els seus) i, encès de fúria, li vaig preguntar que a què cony jugava.

--Perquè sàpigues quin gust té –va dir amb una riallada malèfica.

Em vaig vestir en silenci, vaig marxar en silenci –arrossegant-la a ella que somicava aferrada al meu braç que no la deixés, que tot havia estat una broma—i des d’aleshores, i d’això en fa un bon grapat d’anys, m’he mantingut amb ella en silenci. Una broma és una broma i una gautxada, una gautxada. El semen no és per als homes, no és per a nosaltres, no n’hem de fer res, d’ell, per això l’expel·lim amb contundència cap el cos femení, sinó per les dones, que majoritàriament el reben amb deler i gratitud, sigui on sigui. Diu el Kamasutra que una dona té tres cavitats per satisfer el seu amant: la vagina, l’anus i la boca, i no sóc jo ningú per contradir la mil·lenària cultura de l’erotisme que tan magníficament va glossar el venerable i mai prou ben enaltit, l’incomparable senyor Vatsyayana.

Entesos, parlem de la infidelitat

Admesa la promiscuïtat de l’ésser humà, la qüestió és que aquesta pot convertir-se en infidelitat. Els nostres pares i avis tenien la seva execució més difícil perquè seguien una vida estàtica. Passaven tota l’existència en un mateix lloc, mantenien sempre la mateixa feina i a la mateixa empresa, i els propis amics o veïns --la xafarderia-- denunciaven l’endimoniat infidel. Avui, per contra, els temps postmoderns són de canvi constant, per trasllat continu de tot, fet que impossibilita el control de l’entorn i per tant fer el salt a la parella esdevé un joc de criatures de mamella. Infidelitats n’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà. Però en els nivells en què es dona avui en dia, el fet s’ha convertit en una vertadera epidèmia. Les causes que sostenen aquesta afirmació són múltiples, multidisciplinars, com es diu ara. Són òbviament els mètodes anticonceptius, l’agonia cantada de la família, la permissivitat moral comunitària, la igualtat sexual i de desig entre homes i dones, la megasexualització global de l’ambient, la superior llargària de la vida, l’exhibicionisme impúdic en la vestimenta, l’augment de parelles que viuen cadascú a ca seva, i l’imperi d’un estès hedonisme social, que fa que la gent ho desitgem tot, és a dir, una parella estable i anar cardant pels descosits a fora –i la parella vol el mateix, clar--.

Tot això, i internet.

Si la memòria no em falla, la influència de la xarxa en aquest fenomen va començar en la llunyania dels correus electrònics, passant per aquells vetustos xats amb nicks, continuant per les pàgines de contactes (Meetic, Badoo...), prosseguint per la increïble revolució del facebook i el seu privat (ara MSN), i acabant per la universal expansió del whatsapp. I tot ara sense necessitat d’ordinador sinó a l’abast d’un minúscul aparellet anomenat telèfon mòbil, i qui sap que més ens espera en el futur. Això darrer fa cert l’antic eslògan de Nokia: “Connecting people”. Redéu si la connecta: a tots i als uns a sobre els altres. No parlem ja de les noves pàgines especialitzades en encobrir els infidels, com Gleeden.com, amb més de 2 milions d’usuaris en tot el món, sense comptar els usuaris de la seva competència. En summa, tot un apocalipsi relacional que apropa el foc, els homes, a les brases, les dones, que, és clar, cremen junts a les llars de foc. Dic això últim per a qui m’argumenti que no s’és infidel si no es vol. Fals: també les armes les carrega el diable. I per a qui sostingui que cal tenir confiança en la parella, d’acord, que la hi tingui, però que algun dia faci la prova del nou i li demani d’improvís de veure el whatsapp, a veure què passa. Si l’altre hi accedeix i no diu allò tan discutible de la privacitat, que ningú no es faci il·lusions. El fet d’allò privat s’ha de reconsiderar, atès que si els temps han canviat, també ho hauria de fer aquest caduc concepte, entès a l'antiga.

És sabut que la meitat de les relacions extraconjugals comencen a les xarxes. I qui no hagi estat subjecte o objecte d’una infidelitat, que llenci la primera tablet. Les estadístiques apunten a què una tercera part de la població masculina ha estat infidel a la parella, i una quarta part la femenina. Això em fa gràcia, perquè aquest deu per cent d’homes restants, amb qui són infidels? Amb aliens? Una altra cosa que em resulta hilarant és que la infidelitat duu el segell intrínsec de l’ocultació i el secretisme. Aquestes dades, fetes en una enquesta –institut IPSOS, que va recollir La Vanguàrdia--, suposo que, com totes les enquestes, deu haver estat feta per nanos a peu de carrer. M’imagino l’escena: “Vostè ha estat mai infidel a la seva parella?” “Sí, rei, a tu t’ho diré!” Per si de cas. D’això n’infereixo que l’índex d’infidelitat ha de ser molt superior d’allò finalment fet públic. Encara més, estic convençut que està enormement generalitzada avui en dia, ja que la temptació està tan i tan a l’abast. La meitat de la població reconeix que ha flirtejat amb una altra persona aliena a la parella, i flirtejar, per aquestes terres, se’n diu lligar, que té un objecte final de catre. Els i les escalfabraguetes han passat a la història. En l’actualitat, allò que s’escalfa, es menja, i més a partir d’una certa edat, que enlloc de mamar-nos el dit ho fem..., etcètera.

Considerat aquest fenomen fruit del temps –la hipercomunicació ocasionada per les xarxes socials, ja siguin per ordinador o mòbil, que ens interelaciona a tots en malla--, el corol·lari que se n’ha d’extreure és que tenir parella no és cap xollo, atès que esdevé una road to ruin cap a les banyes. Que els ho diguin si no a qui posa cara de pomes agres quan a l’altre li sona un whatsapp o MSN temporani o extemporani.

--Qui és?

--Ehhh... Ningú.

Si no decidim d’estar sols, hem d’acceptar sí o sí que actualment el nucli de la parella té un acusat component de cornamenta. L’extraconjugalitat is on the air, ben lúbrica, fet que d’altra banda ho conec molt bé per experiència personal, m’ho han fet i ho he fet, i en conec tants i tants altres casos de gent que els ha succeït el mateix –de vegades de qui menys ho pensaries-- que per dir puc dir que no en sé cap en sentit contrari.

Crec que en un sentit realista, pràctic, les parelles ja haurien de considerar-se implícitament o esplícita obertes. Sí, parelles obertes, que ningú no s’escandalitzi. Si la garantia de mantenir la fidelitat és l’intercanvi de pins dels aparells tecnològics, doncs tampoc no s’hi val, perquè qualsevol rastre electrònic es pot esborrar. Digueu-me pessimista si considero que això de l’amor romàntic s’ha acabat, aquest tipus d’amor idealista que és un artifici recent i manifestament inoperant. Doris Day i Rock Hudson ja són història del segle passat, on només hi havia telèfons de sobretaula. El temps tira endavant i no té aturador en aquesta era tecnològica, època que –ves per on—paradoxalment, ens porta de nou a les coves, on no hi havia matrimonis ni lligams i qui no corria, volava, perdó, follava.

Per això me l’estimo encara

Tot just jo despertava del son dels infants. Tenia deu o dotze anys. Va ser quan alguna cosa potentíssma i enigmàtica em va començar a empènyer cap al nebulós univers femení, una acceleració cap a la dona, que encara no m’ha abandonat i que segurament, ara ja puc dir-ho amb certesa, serà l’ombra de la meva ossada fins que ficticis campanars toquin a mort, la meva, per infart, càncer o qualsevulla que sigui la malura –mal vent—que se m’emporti. Amb deu o dotze anys, deia, ella va esdevenir el meu primer somni, concretat en una figura femenina que, senzillament, em va captivar, enamorar. A casa, teníem una torre a Castelldefels, i a l’altra banda del migrat jardí s’hi alçava allò que en dèiem el terrat, una petita edificació que en els baixos actuava de garatge i traster, i que en la part superior, plana, servia d’estenedor de roba, envoltat de baranes de rajoles en gràcil forma d’arc.

En aquella època, la colla de xavalots en fèiem un ús pervers i alhora tremendament divertit. Amb tiradors fets amb professionalitat, amb disjuncions sòlides de branques de roure, càmeres retallades de camió –cortesia del meu tiet, que era mecànic (“pels nanos”)—i fil d’espart, armàvem unes armes que, per ser prepúbers, tenien el seu ostentós mèrit. En els llargs capvespres d’estiu ens dedicàvem a tirar contra les orenetes, que sempre s’escapaven del còdol, vés quina cosa. Un dia vam tenir una idea millor. Enlloc de tirar contra el blau del cel, ho podíem fer sobre les vidrieres del club, barra americana aleshores, situat enllà, a l’altra banda de la riera. I així ho vam fer. La idea bàsica consistia a, amb l’estrèpit, fer sortir les putes espantades en semitopless, i poder veure’ls els pits. Elles ignoraven d’on havien sorgit els trets ni quina intenció tenien, però eixien del local, per a gatzara nostra. És obvi que ho feien d'una molt comprensible mala bava i sense preocupar-se de la seva indumentària. Bingo! Objectiu acomplert, Houston. Ajupits com a marines arran de terra, un enrajolat de terrissa, i ploriquejant de riallades ensomortides, espiàvem aquells bikinis exigus de club dels principis dels 70. Eren altres temps.

Un cop, tanmateix, la cosa se’ns va anar de les mans. Un dels trets dels tiradors va petar com sempre contra la vidriera, però enlloc de fer sols un simple espetec, la va fer miques, la va desplomar. Aleshores no van ser elles qui van sortir, sinó ells, els macarres. Sense més endergues, van creuar la riera, van endinsar-se en les maresmes i van desplegar-se, tot anant cap a nosaltres, deduint amb bona lògica que les pedrades només havien pogut sorgir d’aquell indret. Els vam tenir al dessota exclamant improperis d’estibador –ja percebíem que eren gent perillosa—que mai abans no havíem escoltat. I tenien raó a estar enrabiats, els pobres, suposo que aquells vitralls deurien valer una petita fortuna per ser un putis d’aquella minsa magnitud, de barriada, com si diguéssim. Ens vam espantar, aquella gent no era la quitxalla de la banda del ferrocarril, que era la nostra colla adversària de baralles habituals, sinó gent adulta i de males puces. Se’ns van glaçar les rialletes, se’ns van encongir els estómacs i els testicles recent baixats se’ns van enlairar de cop i volta, afegint-se a les nostres glàndules de la gola, els qui encara les conservéssim.

La fauna insectívora –ningú no sap com eren temps enllà unes maresmes mediterrànies en un capvespre d’estiu--, amb immensos núvols de mosquits, i la perfecta conjunció dels astres, alienats amb tiralínies, ens van ser propicis, i aquella bona mala gent van tornar cap el club esmentant-nos l’estirp fins a la quarta generació, a veure com podien recompondre el disbarat causat. Vam saber aleshores, i molt més ho sé ara, que si ens haguessin trobat ningú no ens hauria deslliurat de rebre tres quatre o cinc clatellots ben donats, tampoc la gent no s’encrueleix amb les criatures –o potser sí, qui sap--. Merescuts, d’altra banda. I aquí m’aturo per recordar-me que un de nosaltres, el Joan Carles, va morir als 32 anys d’un maleït càncer d’estómac, que tots els àngels el bressolin entre els seu braços.

Va ser en aquest precís lloc, el terrat del terrat, on jo vaig imaginar-me el meu primer amor. Tot el d’abans era una forma de contextualitzar, passeu-m’ho per alt. Perquè allí es fonien els capvespres rojos donde se acostumbraron mis ojos, els grisos difuminats de les lleus muntanyes a la llunyania, l’enreixat que formaven la munió immensa de tot tipus d’insectes sobre els gris-ocres maresmencs, les rieres naturals que segaven aleatòriament el paisatge –i on hi fèiem motocross pel matí--, les insinuades cases encalades d’un proletariat encara més proletari que el nostre, les taques de pinedes distants on intuíem les fèrtils pinyes i l’olor de la pinassa, els canyissars que encerclaven amb capritx oscil·lant l’espai, el vol xisclant i gairebé brownià de les oh gavines voladores, el lent, grat, zènic, edènic, ocultament del sol gros i ataronjat. En aquest context, allí, jo em figurava que ens trobàvem amb ella. La imaginava, no sé per què, d’estil nòrdic, púber i esvelta, fredament càlida, d’epitelis tendríssims, ulls transparents i marítims, llavis roigs, volcànics, humits, i dentadura perfecta, blanca i perlada.

Ens trobàvem allí, ens foníem amb el paisatge, participàvem de la natura, compartíem el migrat reclòs on amunt les pinces d’estendre restaven immòbils, acolorint el blau del cel com garlandes de revetlla, i les orenetes, tan esquives a les nostres pedrades, feien giragonses en l’eternitat de les altures. Ens miràvem amb dolçor, sense impaciències ni desigs, assaborint tan sols l’acte diví de gaudir de la presència l'un de l’altre, conformant, a la fi, un univers únic, compartit, fusionat, de comunió. Dos inequívocament en u.

Una carícia a la galta, una mà que es posa sobre un braç, un somrís que s’eixampla i que és correspost amb gratitud, dits lliscant per uns cabells llisos i daurats com si descendissin per una mansa font de clar de bosc. Al final de cada trobada, tenyida per la melositat, vellutada per la tendresa, matisada per la innocència, irisada pel vol de gràcils papallones, un acostament mutu, pausat, subtil, amorós, entrellaçava els nostres llavis en una besada candorosa, on allò bo és resumia simplement en l’absència de lubricitat. Un vel de puresa que ens cobria com un bany d’estrelles fugaces que eren eternament fugaces i que eternament ens banyaven.

Ella sí que sé on para: en els ecos, en les reminiscències dels desigs d’allò que sempre serà irrealitzable. En aquell món que en podríem anomenar dels somnis, sempre inabastables, sempre immortals. I per això me l’estimo encara.  

Un putiferi descomunal. Que l’últim estiri de la cadena!

La promiscuïtat humana és natural, tots ho sabem. Podem posar el sexe en un lloc superior o inferior en la nostra escala de valors, però allò que no podem evitar és que la recerca de plaer sexual sigui una constant en la nostra vida. Alliberats del jou religiós, cristià en el nostre cas, d’altres religions en altres casos, fer l’amor o cardar, com se li vulgui dir, es manifesta de forma tediosament quotidiana. I més perquè el desig ja no és aquell terrabastall tsunàmic pels homes o allò reprimit, exigu o inexistent per les dones. A tot déu –i fins i tot a déu si existís—li cal follar al llarg de la vida adulta i a fe de déu que fer el fet proporciona molt de gustet (el mateix fill de déu, Jesús, tenia a una devota Maria de Magdala per a tal menester). Recordo un episodi de “House MD” en què una felina dra. Cameron li explicava al guapet i insuls dr. Chase tots els símptomes que l’acte sexual ocasionava en l’organisme humà, al qual portava al límit de resistència. Va acabar el seu discurs clínic amb un comentari personal: si déu no ho hagués fet “tan divertit”, l’espècie humana s’hauria extingit fa segles. I esmento a déu tants cops sols per enfotre-me’n de la virginitat mariana i tantes altres bagatel·les --déu sap que això és cert--.

En resum, que tots plegats formem un putiferi descomunal, colossal, catàrtic. Observo la meva ciutat, Barcelona, qualsevol divendres o dissabte per la nit, el batibull relacional nocturn que s’hi forma, i la posterior cara beatífica i complaent de la gent el diumenge a l’hora del vermut, amb perfum d’aloe vera de dutxa post coitum sobrevolant l’ambient, i si tots no estem contagiats per una MTS (Malaltia de Transmissió Sexual) és perquè déu no ho vol. Va, paro ja amb les conyes sobre el SS (Ser Suprem). El folleteig particular és massiu. El col·lectiu, menys. He visitat per feina molts locals d’intercanvi de parelles i la llàstima és que ho vaig fer de massa jove. Ho fes ara, valgui’m déu! [Edu, prou!]

La gent de la nostra generació, la del baby boom, si la noia no era verge o semi verge, és a dir, amb un o dos noviets anteriors, una petita experiència i tal, poc que ens hi acostàvem, o sols per cardar. O verges o putes, llastimosament. Ara, sense segregació sexual educativa, la interactuació entre nens i nenes és d’absoluta naturalitat, i d’adolescents passa el què passa, i passa com els conills però a càmera ultraràpida. Conec noies que sense ni el carnet de conduir ja fan recompte dels seus ex i els falten dits de les mans, quan no de mans i peus, per treure’n l’entrellat. Quan en tinguin 50, ¿quin historial mesalínic no hauran acumulat?

I ara parlo des dels meu 50 amb les dones de 50 i em confessen –totes totes—que després del divorci van passar per una època de promiscuïtat, era lògic, no? Era lògic?, em demano, mentre dic que és clar que sí.

--I ara? –els pregunto.

--Ara no.

--Per què?

--Perquè ara selecciono. Vull tornar a fer parella.

L’instint de la majoria dels homes de la meva generació –els de les d’abans i els de les després, ni idea--, i prou que ens ho parlem, escaridament però ens ho parlem, és de pensar, bé, d’acord, amiga, però jo prefereixo ser el teu següent amant que la teva següent parella, però ens ho callem com a putes, no fos cas que ens perdéssim el polvo, encara que faci tant mal dir i de tan perversament interpretar. Però és. Per aquest motiu molts homes desapareixen davant d’aquests exemplars de femelles al cap de poques trobades o al cap d’un temps –pura comoditat sexual--, mig any, com a molt. El problema és que fora d’aquests exemplars de femelles, no n’hi ha d’altres. Ni tampoc de tios que no siguin tios putes, perdeu, noies, l’esperança. Sols les excepcions que confirmen la regla en un cas i altre.

A veure, és com una altra cosa que està de rabiosa actualitat, com escrivia jo en els meus temps de premsa. I és que es manté una primera trobada i de seguida, després de la tediosa conversa sobre les vides pròpies, i si hi ha connexió o química (o deixem que tot flueixi, o un cafè i després el què sorgeixi, com es diu ara, aquesta nova litúrgia vaselínica de ritual d’aparellament com repetia en Rodríguez de la Fuente), es planteja directament l’encontre sexual. Passem la nit junts?, diem nosaltres, els tios. Millor que no, en la primera cita, no, diuen elles.

--Ei, m’has dit que abans ho havies fet.

--Sols algunes vegades...

--I que tenien ells que no tingui jo?

La negociació és curiosa i entretinguda, més que les dels programes de televisió de les cases d’empenyorament d’objectes inservibles. Una mica de cessió per aquí, una mica de magreig (o petting, que en diuen ara els i les profes cursis i cursas) per allà, una semi oferta afectiva, etcètera, i al final tot acaba amb a casa teva o casa meva. Va, siguem seriosos, s’ha dissertat molt al voltant de la competència entre femelles, i poc sobre la dels mascles. Tots competim, cadascú contra els seus congèneres. Els homes volem ser alfa dogs i si elles gaudeixen oferint una imatge de dones sexuades i promíscues, perquè tots ho som en pro de la natura i la igualtat, allí on altres han triomfat, no fracassarem nosaltres. I elles saben que avui en dia Meetic o Badoo ens ho posen tot a dos ous. O tu, o una altra, i n’hi ha moltes fent cua. Aquestes pàgines web que els van resultar molt productives a elles quan van sorgir, ara ens resulten molt productives a nosaltres.

És un putiferi, que deia abans. I és un embolic, ho reconec. Un embolic d’embolics, a més. L’entesa entre homes i dones es complexifica. Tot se sofistica. És com entrar a un supermercat i tractar de comprar fulles d’afaitar: abans existia Gillette i la competència. Ara hi ha de tot i amb mil quantitats i ofertes, i al final tots acabem com el ruc de Buridan, que es va morir per no poder escollir entre dos farcells de palla situats equidistantment a ell. Això ens passa amb les relacions sentimentals i sexuals d’avui en dia. La diversitat, multiplicitat i embrollament. Si no volem morir-nos com el ruc, fem usualment un campi qui pugui a la desesperada, que això s’ensorra, i el darrer que estiri de la cadena. I allò de què es van conèixer al POF i ara formen una sòlida parella, deixem-ho pel déu que s’ho cregui. Sí, què passa?: he dit déu de nou!

La mirada canalla

Tinc en molt notable estima el què em va dir la primera noia, una noia magnífica, amb qui em vaig embolicar just després de la meva primera separació matrimonial. La seqüència va ser la següent: destrossat anímicament per la separació, i no tant per la dona en si, l’ex, per fortuna reemplaçable, sinó per perdre el dret de compartir la creixença diària de la meva filla, aleshores de tendres quatre anys, vaig passar 15 dies tancat i aïllat a casa, en jornades de dol. La resurrecció va venir telèfon en mà, a la imprecació mental desesperada de quina ha estat la darrera noia a qui sé que agrado i amb qui voldria compartir aquests dies de crisi, d'inseguretat i de demanda de calor. Vaig recordar a aquesta amiga i la vaig trucar. Vam quedar, un caribeny jorn de platja a Sitges, on vivia, i ens vam embolicar. Va començar ella, petonejant-me l’espatlla mentre jèiem de bocaterrosa a les tovalloles, jo no donava gaire de si, ni per prendre la iniciativa. Més tard, a casa seva, va revelar-me:

            --M'agrades. I ho sé des del dia en què et vaig veure pipar una cigarreta. Vaig fixar-me en els teus llavis i després en els ulls, i vaig pensar que en el llit hauries de ser un perfecte canalla.

            Ja m’ho havien fet notar això, i més que m’ho han dit amb posterioritat. Es refereixen als meus ulls, que en temps d'intimitat presenten aquella guspira de desig, de perversitat, de passió, de luxúria. Es veu que miro i miro amb ganes. En realitat, em fixo en allò que desitjo. Estudio, atent, el cos que vull fruir i que fruiré, la persona que vull satisfer i que vull alhora que em complagui. La millor forma de mirar, la més confident, la més còmplice, és aquella que es fa en la més càlida proximitat, amb els cossos enllaçats, els sexes encaixats, els pits a frec. Es diu amb els ulls: et posseeixo i m'agrada, estic dintre teu i ho gaudeixo, t'ofreno plaer i te’l demando. T'estimo, et valoro, i vull que tu m'estimis també, que em valoris. Reclamo amb l'esguard: exhibeix-te, mostra't, allibera't. Exigeixo: llueix, desborda'm, arrabassa'm. Suplico: rapta’m, enlaira’m, fon-me. Que jo et faré de tot.

Sempre m’han comentat que, de natural, en conversa quotidiana, el meu esguard és afable, bondadós, fins i tot innocent. Però que en el llit em transformo rotundament. Sorgeix un altre jo, un jo desconegut, delerós, bandarra, salvatge, obscè. Una cosa així com guspirejant, al roig, igni, volcànic. No sé com miro, en realitat. No puc veure'm a mi mateix. Però haig de creure-les a elles, o bé demanar-les que em tirin una foto d’aquelles espontànies. I que immortalitzin després l’escurçó luxuriós que em nia a les pupil·les fent-ne vistoses litografies. 

El gènere es mira però no es toca

Fa temps una amiga va definir-se’m com a una dona “no fàcil”. Vaig aixecar l'índex:

            --Doncs, mira, jo, fàcil, ho he estat tota la vida.

            --Em refereixo a què mai no he estat enamoradissa... --va precisar.

            Vaig arrufar les celles.

            --Bé, enamoradís, jo tampoc –vaig concedir--. Però fàcil, el què se'n diu fàcil, ho he estat sempre.

       I és veritat, a tothora havia estat un tipus fàcil, i fins i tot en estones d’embadaliment em figurava que algun dia coincidien dues amants meves i que una li deia a l'altra:

            --L'altre dia, me'n vaig anar al llit amb l’Edu.

            I l'altra li responia:

            --Au, va, això no té cap mèrit, a aquest se'l tira qualsevol...

        I xarrupaven després, aplicadament, les canyetes del gintònic. I parlaven d’altres homes, és sabut que allò fàcil, la carn fàcil, el sexe fàcil, mai no desvetlla interès.

            Però ara ja no és així. A mesura que he anat sumant anys, m’he tornat més selectiu. De no tenir un no per a cap dona, també en això del llit m’he convertit més acurat, més refinat, més gourmet. Em valoro més i em faig valorar (“El gènere és mira però no es toca”, que penso, digne, orgullós, petulant). Ja no baixo el llistó com abans o si calia, en cas de sequera, llençava empipat el llistó al terra, franquejant l’accés a la meva pell a qualsevol noia que s’hi interessés tot movent la cua i posant-se en posició. Clar i català: per fi he après a dir que no. Sembla mentida com el temps situa les coses en la seva justa casella, ben encaixada, amb la llengüeta de la balança en perfecte equilibri. No ho hauria imaginat pas deu anys enrere, com canvia tot plegat, redéu, jo, l’Edu, dient que no. Puf.

Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

She wants to ride her bicycle, she wants to ride her bike...

He passat uns dies voltant moltíssim en moto, per la feina. De passar el dia al carrer el que més m’ha sobtat, entre moltes bestieses diverses, han estat les bicicletes. És increïble com entorpeixen el trànsit. D’entrada, parlem, no dels ciclistes, sinó de les ciclistes. No es poden imaginar les vegades que he alentit la marxa a ritme de pedal, i fins i tot variat el trajecte, per tal de seguir-les, observar-les i admirar-les. D’esquena, sobretot. El seient de les bicicletes, aplicat al cos femení, té uns efectes estèticament fastuosos, excelsos. La moto sense dipòsit, l’escòter, embelleix les cames. La bicicleta, en canvi, silueteja el cul. El seient de la bicicleta, esmolat, falcador, divideix en dos els malucs. Dreta i esquerra. Tradueix a la realitat el vell adagi dels folladors impenitents: “Et partiré en dues”. El seient accentua la regatera del cul, tensa les galtes, les comprimeix. En això hi té molt a veure la singular posició damunt la bicicleta. Majoritàriament, el cos es decanta cap endavant, cap el manillar, amb la qual cosa la pressió bàsica del seient s’efectua sobre el frontal del perineu. Recordo l’escena de la pel·lícula “El balneari de Battle Creek”, en què les dones victorianes se satisfeien orgàsmicament passejant camp a través amb bicicleta, amb un trontoll que tenia brutals efectes sobre els òrgans pèlvics. Molt divertit i real. Bé, amb el cos recolzat en braços i espatlles, el cul s’alça, despunta, s'ofrena. Adquireix, per aquesta complexa morfologia dels malucs femenins, una forma sinusoidal, còccica, aguitarrada. Es configuren dues esferes mòrbides sota el guiatge de la pelvis, l’ós sacre planteja el doble hemisferi, executa la bessona rodonesa tensada i mòbil. El dinamisme simètric dels pedals, a més, distribueix per extensió les adorables masses musculars. Mentre una s’allarga i s’arrodoneix, l’altra es contrau i resta tallada per la base, però no amb una secció brusca, de matxet, sinó delineada, dibuixada, pinzellada. L’arquejament cap endavant produeix un efecte de punt de fuga. La ronyonada s’estreny, l’esquena es fon en un infinit pròxim, els cabells a l’aire es difuminen en el panorama ciutadà. Allò pròxim, verídic, tangible i exhibit és el cul. És la punta de llança, l’arma definitiva de l’impacte visual. Els homes, que som oculars, i a més infantils, veiem allò que desitgem i desitgem allò que veiem. El cul de les ciclistes, tant a tocar de mà, tan deliciosament pompós, tan fruita prohibida.

Els anissos dels collons i l’hòstia dels capellans

La nostra cultura té una innegable i accentuada arrel judeocristiana, de tendència patriarcal, que redueix la dona a la trista dicotomia de verge o puta. És la Maria Magdalena santa o la Maria Magdalena puta. Avui en dia encara és diu que si aquella és la monja de la classe, perquè refusa els nois, o aquella la puta de la classe, perquè hi té massa afecció: o sigui, la que no se la tira ni déu o bé la que se la tira tot déu. No hi ha un terme mig entre tots dos conceptes antagònics, no hi ha una feminitat única, no hi ha una dona global. Entenc amb la mà al cor que les dones poden ser bondadoses, poden ser sexuades, poden ser mares, poden ser-ho tot en un sol envàs, i a més ser-ho en perfecta harmonia amb elles mateixes i amb l’entorn i amb l’univers. Però la marca, o xacra, de la creu com se sol dir és allargada i la seva influència castrant i anihiladora. Aquest fet ens ha creat de sempre un conflicte intern, tant a homes com a dones, perquè contraposa estúpidament el fet de poder ser bona persona amb el saludable gaudi de la sexualitat. Sempre ens quedarà l’esperança que la secularització de la societat acabi mica a mica amb aquestes indigeribles bagatel·les transcendentals, i enlloc de la Mare de Déu imperi per fi la Mare Naturalesa, molt més d’acord amb la nostra essència carnal.

Aquest tipus de coses m’han suggerit sempre una rebel·lia irreverent. Així com un Marlon Brando deixat de la mà de déu enculava a cor que vols a la pàmfila Maria Schneider ajudat per la mantega i tot recitant un parenostre, jo també vaig fer les meves tentines sexuals impietoses amb la religió aquesta de catòlica que ens va tocar de viure, patir, repudiar i finalment prescindir. De jovenet ja, on l’altivesa i la fúria eren més notables, un dia d’improvís se’m va acudir d’anar a per totes, de rebentar-la, i après mois, le déluge. A l’època utilitzàvem bastant com a anticonceptiu el coitus interruptus, ja que no existia ni l’antic fantasma de la sífilis ni el futur apocalipsi de la sida, i l’única preocupació que teníem els amants fadrins era evitar de totes totes que es produís un embaràs no volgut. Així, quan arribava l’orgasme, tenia la precaució de sortir del cos de la noia i acabar la feina de la forma que més bonament em passava pel cap. Sovint eren elles qui feien la cortesia de la mamada, diligents i educadetes com eren. Bé, doncs li vaig dir a la novieta de torn, entre urgents esbufecs, que tragués la llengua, que m’escorreria allí, i ella hi va accedir àvida, amb delectança, ens ho passàvem de mort, tot era tan novell i fantàstic. I així ho vam fer, ella estirant la llengua cap enfora, plana com una safata, i jo dipositant-t’hi amb un ull cluc per afinar la punteria els anissos de les meves preuades gònades. Ja era complicat, ja, perquè la potència dels vint anys era d’escàndol i les primeres xeringades semblaven ràfegues de metralladora epilèptica, però, en fi, certament vaig aconseguir que el semen caigués sobre l’eucarística llengua –sí, eucarística llengua!--, que s’oferia amb delit a acollir la lleterada de la mateixa manera que abans, poc abans o anys abans, a missa havia rebut la Sagrada Forma de mans d’un capellà. No era el cos ni la sang de Crist, sinó –com diuen els gavatxos-- el licor de la vida de l’Edu, allò que ens sumia en sacra comunió. Em venien ganes de dir en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant, amen, com en Brando cantava el parenostre, però no ho vaig fer, tan agosarat per unes coses i tan tímid per a unes altres.

Aquesta innocent pràctica, que tenia més d’insolència íntima que de vertadera insurrecció, l’he anat realitzant de tant en tant al llarg de la meva satisfactòria vida de catre, perquè la irreverència, per l’educació rebuda, sempre m’ha atorgat un plus de morbositat al fet, una pinzellada malèfica vessada sobre el beatífic blau cel del mantell virginal. Penso, per dintre, cada cop que ho faig: aquí tens l’hòstia, l’hòstia líquida, l’hòstia blanca, l’hòstia veritablement sagrada, aquella que va fecundar a Santa Maria i que tothom, en vint segles d’història, ha amagat vergonyantment com un pet sonor en la silenciosa vetlla en un tanatori. Perquè, xxxt..., diuen que va ser un colom. Un colom..., i uns collons!

Extra, extra...! El secret masculí millor guardat, al descobert...!

Hi ha secrets de grup que afecten a la solidaritat de sexe, que mai no es poden revelar, i mai no ho he fet. Però avui sí, avui m’hi atreviré, i no em preguntin per què. Em plau i prou, un caprici, falta de control d’impulsos, que diria un psicòleg. No ho visc com a traïció als meus congèneres barons, tot i que potser ho sigui. Tanmateix, l’objecte d’aquests escrits és dir, o millor, dir-nos, les veritats pel broc gros i sense parpellejar. Doncs, vinga, va, escupe, Guadalupe. La cosa va de com ens ho enginyem els homes per fer veure que escoltem les dones. Sí, fer veure, ho han llegit bé. Els homes per naturalesa practiquem l’economia expressiva, la síntesi verbal, som garrepes de paraules, però les dones, també per essència, no ho són gens, ans tot el contrari, i quan ens encarem en el quadrilàter mortal de la xerrera és com fer combatre a David contra Goliat, sols que traient-li la fona a David i aferrant-li les mans ben aferrades a l’esquena. Hem d’afrontar, d’aguantar, de sofrir, la –per a nosaltres-- megaloquacitat d’elles, que ens fatiga, desespera i sobrepassa. Fem l’esforç d’escoltar, d’acord, però hi ha un moment en què no ho resistim més i ens veiem obligats a desconnectar. Però com que a elles les molesta en sobre manera no ser escoltades, hem de recórrer al sempre efectiu “com si”. Com si les escoltéssim.

Positivem la qüestió, tanmateix. Un dels estudis clàssics de la psicologia estableix que si a un home se li pregunta com sap que la seva parella l’estima, respon que perquè practica sexe amb mi. Si el mateix se li demana a una dona, contesta que perquè m’escolta. Som conscients, perquè no som rucs del tot, que hem d’escoltar-les perquè se sentin estimades i al seu torn, en justa correspondència, ens estimin a nosaltres, és a dir, ens obrin les comportes del sexe, gest per al qual elles en tenen la clau mestra. Siguem clars, el preu de la passió de baixos passa indefectiblement pel verb, el d’elles naturalment. Si l’objectiu d’un home és acabar cartonant els llençols del llit amb una femella, ha de satisfer la tediosa penyora d’escoltar-la. Això no presenta cap problema perquè elles són mestres dels mots, no debades gaudeixen de dues zones cerebrals específiques per aquesta funció, una de gran a la part frontal de l’hemisferi esquerre i una altra de més petita a l’hemisferi dret, i en canvi els homes no en tenen cap de definida, cap ni una. Hi ha estudis demostren que les dones acostumen a pronunciar entre sis i vuit mil paraules diàries, mentre que els barons només ho fem entre les dues i les quatre mil, i això sense entrar el tema de la funció comunicativa, que també és diferent en ambdós sexes, tant en qualitat com en quantitat. Amb el lúbric objectiu exposat, els homes han d’aconseguir que les dones parlin, per tal d’escoltar-les, fet que resulta senzill, com també hem dit, però si per una raó o altra ens trobem amb una dona parca en paraules, hi ha un sistema prou eficient per fer-les parlar. És el punt “A”.

A.- Apel·lar als sentiments. En efecte, el món de les emocions és extremadament prolix en les dones, tot o gairebé tot ho viuen a través del prisma sentimental. No crec que calgui posar exemple d’aquesta afirmació, n’hi hauria a cabassos. El baró, doncs, davant d’una eventual migradesa expositiva d’una dona, només ha de formular-li la pregunta màgica: i tu com et senties? És l’espoleta que fa deflagrar els focs d’artifici verbal d’elles, tant és el tema del qual es tracti, que pot ser el més insubstancial del món. Si ella diu, per exemple, ahir vaig esperar mitja hora a què arribés l’autobús, ell ha d’inquirir: ostres, mitja hora... I com et vas sentir? O bé: no entenc la regla del fora de joc. Inútil explicar-la, tirin, senyors, pel dret: i això et fa sentir insegura quan veus un partit, no? El reclam emocional cap a elles, no cal subratllar-ho, per evident, es pot formular de forma directa amb el “i com et vas sentir?” o bé indirecta, amb qualsevol variant del “i això et deu fer sentir tal o qual, oi?” Amb el sistema ben aplicat, les rèpliques d’elles, esperonades en els flancs dels sentiments, podrien omplir pàgines a espai senzill i cos 8 de lletra. Bé, ja parlen o ja les fem parlar, ergo ja les podem escoltar o fer veure que les escoltem. Passem al punt “B” doncs.

B.- T’entenc. El “t’entenc” s’ha de repetir tantes vegades com sigui necessari. Elles parlen per ser escoltades, eufemisme que significa ser tingudes en compte, en definitiva ser compreses, i per això els hem de fer saber que ho són: t’entenc. T’entenc. Entenc. Ho entenc. Ahà, entenc. Mmm, entenc. Déu n’hi do, entenc. Tu diràs, entenc. Me’n faig el càrrec, entenc. Ostres, entenc. I això et va fer?, entenc. Què dius, ara?, entenc. Etcètera. Mentre els discursos d’elles prosperen i s’infinitegen, acotxats pels sibil·lins “entenc”, els nostres pensaments o imaginacions sovint se’ns van cap a altres indrets, molt allunyats del reguitzell d’idees que ens exposen en aquell instant. Sé que ara les lectores em matarien amb tortura sofisticada i lentíssima si afirmo que en la majoria dels casos que es dóna aquesta situació, i succeeix sovint, nosaltres l’únic que desitgem és que tanquin la boca de rec verbal i que ens facin un petó, per exemple, però que s’aturin ja. Com que no ho fan, la nostra ment continua errant per temes quotidians, de la feina, del futbol, d’altres dones –sí!—, o morals o filosòfics, o bé senzillament s’aquieta i es queda en blanc. I podem fer-ho, això de quedar-nos en blanc, perquè els mascles, quan el cervell es troba en repòs, n’aturen neurovegetativament el 70 per cent de l’activitat elèctrica. És aquí quan, embadalits, elles, que són detallistes, poden adonar-se que els mecànics “entenc” camuflen el més decepcionant desinterès, i ens criden enèrgicament a l’alto: ei, què m’escoltes?! Toca ara ràpidament tractar el punt “i C”.

I C.- És complicat. Quan ens enxampen vivint en els llimbs mentre elles parlen, hem de posar cara d’absoluta circumspecció, fer un lleu que no amb el cap i dir pesarosament: és que “és complicat”. Així donem a entendre que en realitat sí que escoltàvem i que ho fèiem amb tanta atenció que fins i tot rumiàvem en profunditat sobre les seves paraules. En la immensa majoria dels casos, elles reprendran el discurs amb un “clar que és complicat!, perquè...” i continuaran exposant-nos els seus neguits. Amb preferència cal escoltar en els propers minuts, no gaire, tampoc no cal extralimitar-se, ja després podrem deixar els nostres pensaments vagar per les més verdes praderies mentals que aconseguim d’imaginar. Nota al marge: no descurar els “t’entenc”. Bàsics.

En fi, de vegades la natura, que passa per sàvia però no ho és gens, ens situa a tots dos sexes en contextos complexos i contradictoris, i a sobre ens crea la necessitat els uns dels altres, cosa que genera un camp abonat per a la controvèrsia i el conflicte. L’únic intel·ligent davant d’això seria la pràctica activa de l’homosexualitat, per igualar condicions neurobiològiques, però la condemna a l’heterosexualitat, els qui ho som, també és demiürgicament inapel·lable. Arribats a aquest punt, amics, dringa la campana: hem de pujar al ring (i no som Cassius Clay).