L'incomprensible valor espiritual de l'himen

Mai cap mite sobre la feminitat em resulta tan incomprensible com el de la virginitat. I encara molt més el testamentari que la Verge Maria hagués concebut a Déu fill sense fecundació animal. A l’Altíssim o a qui sigui gràcies, el cos de la dona ens garantitza la perpetuació de l’espècie i per això ha de fer germinar en el seu ventre, mitjançant l’ajut cordial i profund del mascle, és a dir, nosaltres, els embrions que esdevindran futures i magnífiques criatures. I això no es pot dur a terme amb protecció himenística, amb virginitat. S’ha de fer com la natura determina, i la natura determina que el pòl·len ha de dipositar-se diàfanament en el pistil. El mite de la puresa tampoc no em serveix, i molt menys la que se’n deriva, la contradicció bizantina entre verge i puta, Maria i Magdalena. No hi ha més imperi que el de la naturalesa, el de l’espècie, el de la perduració. La resta, per més mites que siguin, per més sagrades que siguin, em semblen coses molt, però molt, imbècils. Res és més cafre en aquest món que la glorificació d’una membrana tan infantívolament funcional, i tan neutra i insubstancial, com el maleït himen.

No només el cristianisme advoca per la virginitat. També ho fa l’islam. Fa un parell d’anys, recordo que vaig disposar eventualment d’un matí lliure, i vaig anar a la platja, on vaig descobrir com de reveladora esdevenia la massificació carnívora al sol. La proximitat de les tovalloles permetien la visualització d'uns detalls íntims anatòmics que, la veritat, sobtaven per la seva prolixitat i detall. Vaig assentar-me amb la tovallola a ras de mà allí on vaig trobar prou espai. Estava envoltat de cossos a frec de tela. En un moment donat, la parella que tenia enfront va marxar i en pocs minuts s'hi va situar un grup de cinc estrangeres, que van plantar les seves armes –les seves tovalloles-- a un pam del meu cap –jo estava de panxa al terra--. Cinc parells de plantes de peu van entrar en el meu camp visual a frec de nas. Eren boniques, tendres, suaus –com s'ho fan les adolescents per a què les sandàlies no els deixin ni màcula ni olor?-- I així va ser inevitable la inspecció dels seus sexes al capdavall de la unió entre les cames, que van mantenir (suposo que) negligentment obertes. A algunes d'elles se'ls feia un plec vertical en la peça de baix del bikini, en la majoria l'única que duien. Fins i tot vaig sentir-me incòmode. Elles, en canvi, no. Elles em miraven amb cordialitat i diria que simpatia. Eren conscients, en realitat, de la seva exhibició franca, impúdica. Hi havia coqueteria fins i tot des de la nuesa, o des de gairebé la nuesa. 

Mentre gaudíem de la situació, i jo, a més, de l'espectacle, va arribar un home crec que marroquí, amb una nevera per a la venda de llaunes de cerveses i coca-coles. Va veure les cinc noies, va plantar la nevera a la sorra, molt a prop –massa a prop--, i va asseure-s’hi a sobre. Va temptejar-les però entre els seus modes, més aviat poc subtils, i el seu nul anglès, va ser escupit del lloc amb prestesa per elles, mitjançant una feridora passivitat. Abans de marxar, va mirar-me a mi, com cedint-me petulantment el territori, i em va preguntar:

            --Casat?

            --No.

            --Edat?

            --49 –vaig dir, sec, amb ganes que fotés el camp.

            Va mirar de nou a les noies.

            --Encara tens edat per trobar alguna verge, eh, amigo?

            --Va, vinga –vaig fer amb fastigueig.

            Quan va marxar, vam mirar-nos amb cara d'inevitabilitat amb les noies –el pesat de torn--.

            --Aquell tio –els vaig informar-- m'ha dit que encara podria trobar a alguna de vosaltres verge...

            Vam riure.

            --La religió –va dir una d'elles.

            --No –vaig dir--. Només l’estupidesa.

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.

Ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...

De l’època industrial estem passant a l’era tecnològica, és un fet sabut. Aquest canvi, una revolució, de fet, afecta a tots els terrenys de la nostra existència. Pel que fa a les relacions humanes, es fa complicat d’aventurar-se a dir-ne el què. És idèntic cas que en l’economia, que tots els especialistes analitzen la realitat de forma acadèmicament brillantíssima però quan se’ls pregunta cap a on anem –clar i català, com s’acabarà la crisi?--, somriuen, callen o surten per la tangent: no ho saben. Estem, sí, tots, desorientats, i desorientats del tot i en tot. La particularitat d’aquesta revolució tecnològica és que es du a terme amb una celeritat inversemblant, tant, que el nostre cervell no és capaç de processar els canvis que es produeixen. Integrar socialment la impremta, per exemple, va costar cinc segles, en canvi per assimilar internet a les nostres vides només han calgut 25 anys. L’únic que puc entendre sobre les relacions humanes actuals és que es regeixen pel màxim desconcert. Les vivim perquè les hem de viure, perquè la soledat ens espera a la cantonada amb una escombra en alt, i això ens terroritza, però tots sabem que hem de decidir fora de temps i d’espai, fet que resulta un camp abonat per a l’error i el fracàs. Recorden allò de ser al lloc adequat en el moment oportú? Doncs és justament això però a la inversa: fora de lloc, fora de moment. Romanem en un món de cavallets de fira on tot giravolta constantment, on tot flueix, que se’n diu ara –a bones hores redescobrim Heràclit--. Deixem que tot flueixi, amor –ens diem à la page a cada nova relació--, sabent que no fluirà res, perquè tenim l’esquena carregada de desenganys, la pell abrusada d’aguts deliris, les espatlles prenyades d’amargura, i tot per ser conscients que al final rendirem armes a la platja de Barcino, junt al mar, com en la versió serratiana d’un terminal Quixot.

Els esdeveniments, per primer cop en la història, van més ràpids que la percepció que tenim d’ells i de la capacitat de què disposem per a assimilar-los. El passat, a part de ser passat, ens queda infinitament llunyà, la nostra infantesa i joventut resten a milles lluny del nostre jo d’ara: érem uns altres, el nostre entorn era un altre. Si els sóc franc, jo no em reconec en tant que jo amb 30 anys menys, ni reconec aquella vida que ara catalogaria d’humana, de dimensions raonablement humanes –que tampoc no ho era del tot--. En l'actualitat em percebo com un jo múltiple, polièdric, desbordat, enxarxat i hiperconnectat. Un jo que acull la seva part virtual potser com a doppelgänger, un altre jo que és maligne i em devora, com Saturn als seus fills. Ens acostumem a desgrat al canvi constant, a l’aigua que ens rega els peus i passa, a la liquiditat que no solament és líquida, sinó que ens transforma en líquids a nosaltres mateixos, fonent-nos en un univers d’onatge oscil·lant, sense referents ni boies, agònicament extraviats.

Rumbs erràtics, passions inútils, esperances esqueixades, epidermis que no es reconeixen per més pròximes que estiguin. Ho sabem molt bé els nous solters, els separats o divorciats en el va periple de recerca d’una nova parella, que per no tenir no té ni nom. Sortim junts? No, ja no som adolescents. Som nòvios? No, això és pels qui es van a casar. Som amants?. No, som més que sexe. Som amics? No, perquè ens fiquem al llit. Som parella? No, perquè hauríem de viure plegats. 

--Tu i jo què som? --es pregunta.

--No ho sé –es respon--, ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...

Ens definim, al capdavall, d’acord amb la nomenclatura vaga i inèdita dels nous temps canviants, líquids, fluents: anem junts, ens veiem, estem l’un amb l’altre. Res més que un present estricte amb data de caducitat, un capritx de companyia eventual a repèl, que dura el què dura i prou, que en qualsevol moment es pot transformar en una altra cosa, com qui passa a una nova pàgina de power point. Mentrestant, en maleïdes nits d’insomni, acariciant el sexe d’ella, que s’humiteja entre roncs lleus (no la volem despertar), pensem que Ernesto Sábato tenia tota la raó del món quan ens definia: la soledat humana és olímpica. Així naixem, així morim. Així vivim.

Quan l’edat ens torna invisibles per a l’altre sexe

Ara que em trobo a la mitjana edat, observo els joves i veig en ells la bellesa incontestable de la primavera. Poden ser més o menys agraciats físicament, però d’allò que no es pot dubtar és que la jovenesa comporta la beutat de naturalesa puixant, de la joia que germina, de l’energia de la floració, de la carn tendre i llisa que anhela i es deleix. Tot això és bonic en si mateix, categòricament i incontestablement bonic. De ben segur que la gran majoria de nosaltres, en contemplar descolorides fotografies d’adolescència i joventut, recordem el nostre cos d’aleshores i pensem: que guapos que érem –i sovint també ens diem: i que poc que ho vam saber aprofitar!, però ja se sap, gent jove, pa tou--. Em queda molt allunyat en la memòria els temps en què era mirat i admirat per les noies quan m’hi creuava pel carrer o entrava en algun lloc públic i notava parelles de pupil·les clavades en mi més temps del necessari. Era guapo de jove, per la joventut, allò que dèiem, i també perquè ho era. No molt guapo, però sí guapo, guapo a seques. I les noies em miraven i jo jugava petulantment amb elles. Detectava a mitja distància una o diverses joves que mostraven interès visual, i feia vagar negligentment els ulls en l’infinit, abstret, però quan elles es trobaven a pocs metres de mi i sentia, en visió panoràmica, els seus ulls clavats en el rostre, de sobte les fitava de forma crua i directa a les pupil·les, fet que les sorprenia i incomodava alhora, i així, descobertes quan no ho esperaven, baixaven el cap i continuàvem els nostres camins, elles mig torbades i jo envanit del tot. Què estúpid que era, Senyor! Però com és de justícia vaig rebre la pertinent cura de burro quan un cop vaig executar aquest procediment lamentable i la noia, enlloc d’abaixar la vista, me la va mantenir fixa, gairebé desafiant, i tots dos ens vam quedar com hipnotitzats torçant el coll mentre ens creuàvem, i encara girant-nos i caminant, continuàvem mirant-nos per damunt de l’espatlla. Amb l’experiència d’ara, hauria girat cua, i sense apartar la vista dels seus ulls, m’hi hauria acostat i li hauria clavat un petó a la brava, perquè l’extraordinària atracció fatal s’ho mereixia, però vaig seguir el meu trajecte, perplex, i sí, caçador caçat, amb la cua entre les cames.

Vaig continuar amb la meva vanitat pels núvols fins que als 34 anys vaig entrar a treballar a una feina on havia d’assistir a tres o quatre sopars protocol·laris a la setmana, on se servien primer, segon i tercer plat més postres, regats amb vi abundant –sis anys seguits, vaig ser-hi--, i vaig anar pujant de pes, perquè pel comú sopava lleuger, un pa amb tomàquet o una truita, en fi, el típic sopar que no comporta mala digestió nocturna, i el meu cos va notar aquest canvi. Mai no vaig ser gros, perquè sempre he estat prim --prim i nerviüt--, però vaig tenir la percepció que amb aquells vuit o nou quilos de més jo no era jo, que aquell cos no era el meu de sempre, no me’l reconeixia. I las mirades femenines van anar cessant, fins a desaparèixer del tot. Fa poc em comentava una amiga:

--Edu, si un dels teus encants és justament estar prim...

En acabar aquella feina i tornar als hàbits alimentaris habituals, en pocs mesos vaig adquirir el pes de sempre i, amb ell, a ser objecte de nou de les mirades de joves que tan m’afalagaven. Però van durar poc. Separacions, feines d’estrés i mal pagades –maleïda crisi i maleït lladronici--, amb temporades d’atur per entremig, morts de familiars i gent pròxima, depressions i un munt de problemes personals que ara no venen al cas, van passar-me la cruel factura de les arrugues i canes. Als 45 anys, ja tenia els trets facials marcats i el cabell pràcticament blanc. Ja sé que les dones opinen que les canes tornen a un home interessant, i no ho dubto, però trobar-lo interessant no significa veure’l atractiu al primer cop d’ull, i van començar a tractar-me de vostè, a saludar-me amb un "senyor", i van tornar a deixar de mirar-me pel carrer. En fi, vaig sentir per segon cop, amb tot el dolor de l’ànima, una sensació fastiguejant: la invisibilitat, tornar-se transparent per a l’altre sexe. Cert és què amb l’edat també es guanya en saviesa i habilitat de seducció, i es lliga per habilitat retòrica, però abans s’ha d’haver tingut l'oportunitat d'obrir el bec i parlar. S’atrau pel verb, no pel físic, primer senyal de la decadència del cos per mor del pas dels anys.

El cop de gràcia definitiu me’l va donar un autobús. No va ser un atropellament, però sí que va arrasar les restes del meu depauperat orgull de jove o d‘adult jovenívol. En una nova feina --fraudulenta, per cert, d’aquelles que et contracten 15 dies per tal de treure beneficis empresarials pel fet de contractar gent a l’atur--, vaig haver d’agafar l’autobús a diari, a l’hora inversemblant de les vuit del matí, jo que sóc noctàmbul i em costa d’arrencar la vida fins a hores després de llevar-me. Així, mig adormit encara, esperava dempeus el vehicle a la parada, i quan va arribar i s’anava aturant, vaig fixar-me somnolent en un anunci que portava en el lateral, on apareixia un home madur, cabell blanc, guapot, ben vestit, i vaig pensar que publicitaria plans de pensions, pòlisses mèdiques, aparells per la sordesa, clíniques dentals... Però no, el producte no apareixia per enlloc. Va ser aleshores quan em vaig adonar que aquell home madur no era cap model d’anunci, sinó la meva pròpia imatge reflectida en les vidrieres laterals del vehicle, i la sang se’m va glaçar de sobte. Era jo, i per uns instants, gràcies a l’endormiscament, havia pogut veure’m des de fora, sense tenir consciència que era a mi mateix a qui em mirava. La imatge no em va agradar, em va alarmar. Externament ja no era el jove que encara em considerava, sinó un afable madur cinquantanyenc caient en barrina cap a la vellesa. Vaig percebre en segons que la joventut se m’acabava de fondre d’una revolada i vaig saber que ja no tornaria més, el reflex de l’autobús me n’havia donat la certesa letal. Començava una altra època de la vida, en què la transparència física per a l’altre sexe ja no era una eventualitat de circumstàncies sinó una malèfica i feridora constant existencial. I en efecte, des d’aleshores –fa uns tres anys—fins ara, el mirall de les altres m’ha confirmat aquest fenomen d’una forma precisa i inclement. El temps passa i és categòricament rancuniós: si alguna cosa no fa, és perdonar.