Trobem nosaltres l’amor o és l’amor qui ens troba a nosaltres?

 

Quantes vegades no hem dit de petits, entre joc i joc, m’avorreixo. L’ensopiment és un estímul per la imaginació, ja que maldem per inventar-nos activitats que foragitin la desesperació del no res a fer. L’avorriment, tanmateix, no és només un estat d’ànim de la infantesa, per la raó contundent que tota la vida som nens, sols que amb els anys en adonem que som nens a qui ens van sortint les arrugues i ens puja el nivell de colesterol. Fins i tot es diu que Déu va crear el món perquè badallava d’apatia. D’adults, d’aquest avorriment pueril en diem tedi, el conegut tedium vitae llatí, mots possiblement encunyats per Séneca, el tedi vital. En castellà hi ha una paraula, que a mi m’encanta, que afegeix una certa dosi de fastigueig mortal al tedi, el “hastío”, que no té equivalència en català, o si més no jo no he sabut trobar-la. D’infants, per combatre l’avorriment, ideem jocs. D’adults, per mitigar el tedi, recorrem a l’activitat, al treball –si complau—o a l’afecció. I tant una cosa com l’altra ens aporta el liniment impagable de l’emoció. Diversos pensadors s’han qüestionat fins a quin punt l’amor no és només el producte de la fugida cap endavant de l’estat de monotonia. Quants de nosaltres, i quantes vegades, no hem desitjat, en temps de sequera sentimental, tornar a estimar de nou per tal d’escapar de la rutina del tansemenfotisme i la soledat. Virginia Woolf, per posar un exemple, deia que a la gent li agradava sentir, fos el què fos. I és cert, res danya tant l’ànima --i de vegades somatitza en el cos-- com el buit existencial. Des d’aquest erm emocional, busquem amb desesperació algú a qui estimar, algú a qui lliurar-nos en cos i ànima, algú que ens revolucioni l’àmbit afectiu d’encefalograma pla, algú que ens meni a pensar-hi totes les hores del dia, gairebé obsessivament, i a sentir –sentir!—la seva absència quan no hi és i a gaudir la seva presència quan la (o el) tenim al costat. Mentre comptem amb l’objecte de l’amor com a centre precís d’atenció en vigília i vagant profusament i difusa en els somnis, no farem com quan érem criatures de curta edat, com seure a un esglaó i anar llençant negligentment còdols a la babalà, i dir-nos m’avorreixo. Els més pràctics asseveren que per trobar l’amor, hem d’estar-hi oberts, francs i disposats. En definitiva, hem de posar-hi part activa, l’hem de desitjar. Sempre tenint en compte que els desigs consisteixen a satisfer unes mancances prèvies; una mancança és el tedi, i una seva contentació és l’emoció. Manel Ibáñez Escofet, en les seves memòries, esmenta com a un dels moments amargs de la seva vida, anar a Palafrugell a visitar a un vell Josep Pla en el seu mas i trobar-lo en batí, davant la llar de foc, i en girar-se l’escriptor, adonar-se que estava desfet en un mar de llàgrimes perquè feia vuit dies que no veia ni parlava amb ningú. Pla, el dotat, el geni, el mestre, el defensor a ultrança de la solteria i la independència, abatut pel tedi, el buit i la soledat. Desitjaria Pla l’amor en aquell moment? Anhelaria l’emoció dels sentiments? Ansiejaria la passió d’un enamorament enfollidor? Com assenyala el filòsof Antonio Marina, el desig d’amor té moltes necessitats per cobrir, com ara el sexe, seduir, ser estimat, companyia, posseir, comunicar-se, estabilitat social i, sobretot, fugir de l’avorriment. I diu que això és el que oculta en veritat el concepte de l’amor. A l’altre extrem, en canvi, diu la saviesa popular que l’amor no es busca sinó que es troba. Certament es tracta d’una visió vaporosa, romàntica i fatalista. És també el parer –entre molts d’altres—del meu idolatrat Julio Cortázar: “Com si es pogués elegir en l’amor, com si no fos un llampec que et parteix els ossos i et deixa estacat en la meitat del pati”. Tot un dubte, ¿trobem nosaltres l’amor per satisfer desigs, com afirmen els capquadrats racionalistes, o és l’amor qui aleatòriament ens troba a nosaltres, com sostenen els quixotescos romàntics?   

Johnny Depp sap erotitzar l’ambient (o les llàgrimes de cocodril dels laboratoris Pfizer)

Prenguin nota: primavera del 2000. Va ser el dia que els laboratoris Pfizer van anunciar públicament que després de més d’una dècada d’investigacions amb els millors científics del món --suposo que pagats a preu d’or--, abandonaven per KO tècnic la recerca de la Viagra femenina. Sembla ser que van aconseguir el mateix que amb els homes, vehicular i concentrar la sang a la zona púbica, però de la mateixa forma que als mascles això els inflava priapísticament el penis, els provocava l’anhelada i infinita erecció, a les dones les deixava indiferents, apàtiques, abúliques, per més que les termografies demostressin que l’afluència sanguínia que se’ls aplegava en els baixos era idèntica a la que es produïa quan estaven en plena excitació i contacte sexual. La sang hi era, cert, però no el desig. Van concloure que l’excitació femenina depenia d’altres factors, coses tan nímies i insospitades –com és possible que de vegades les llumeneres especialitzades oblidin el factor humà?-- com les emocions generades en el cervell –o el cor--. Imagino que l’anunci dels responsables de Pfizer deuria ser efectuat amb llagrimots de pesar en els ulls, se’ls escolava pel clavegueram un negoci ingent, de mils de milions de dòlars, l’altra meitat del mercat mundial: ja tenien els homes comprant i prenent la píndola blava i ara els tocava el torn a les dones, suposo que amb la pastilleta no blava sinó rosa, siguem clàssics. Què pastilla rosa ni què pastilla rosa...!, que diuen els palanganes de la tele escombraria, a falta d’imaginació per fer comparatives originals. Zero, sí, zero, projecte avortat. Si ho mirem ben mirat, la pedra filosofal provocadora de l’excitació sexual té els seus antecedents ancestrals en les cobejades potingues afrodisíaques, que s’han conreat a totes les cultures del món ja des del principi del Gènesi. S’han atribuït propietats erotitzants al ginseng, el guaranà, la maca, l’alfàbrega, el clau, la gelea reial, la mel, el safrà, el caviar, l’alcohol en petites dosis i algun derivat d’opiaci. No podem dir que els nostres avantpassats no s’hagin escarrassat a fomentar les condicions físiques propícies per dur a terme el deliciós i noble art de sucar el melindro. Els homes ja ho tenim solucionat, gràcies gloria in excelsis als laboratoris Pfizer. Les dones, no. Personalment, per teoria i pràctica, sóc de l’opinió que l’única pastilla rosa possible, l’afrodisíac femení per excel·lència, l’excitant sexual de femella infal·lible, ha de ser un actiu intangible, de la mateixa forma que ho van constatar, perplexos i somiquejants, i quan ja era massa tard, els creadors de la Viagra masculina. Aquest intangible consisteix a erotitzar l’ambient. I l’ambient s’erotitza per la paraula, no hi donem més voltes. El verb és allò que, insondablement i enigmàtica, activa les glàndules que afecten al desig femení, allò que els desvetlla la necessitat ineludible de ser acariciades i penetrades, l’espoleta que els entra per les oïdes, s’extreu, clic, en el cervell i esclata amb fastuositat i jocs d’artifici en el pubis. Els poso un exemple: estudiïn una de les primeres escenes de “Don Juan de Marco”, en què Johnny Depp, interpretant el personatge de Dom Joan, sedueix amb un discurs memorable –tots els homes ens l’hauríem de saber de memòria-- una dona solitària que espera el seu company en un restaurant, mentre de fons sona mel·lífluament “Have you ever really loved a woman?”, de Bryan Adams, per donar-li una mica de romanticot condiment cinematogràfic. Bé, benvolguts amics, això és només un exemple, en la realitat les possibilitats d’electritzar amatòriament l’atmosfera a través de les paraules són tantes com dones i circumstàncies existeixen, cosa que s’ha de saber gestionar amb saviesa i tota sort de recursos naturals o adquirits, o ambdues coses alhora. I és clar que hi ha uns principis bàsics que s’han de tenir presents, que en cap cas no es poden negligir, però ara no és el moment adequat ni tinc l’espai suficient per exhibir-los i fer-los guerrejar a la palestra, ho faré un altre dia. Si és que, és clar, estic inspirat i una musa generosa, que no estigui de vacances, señor Serrat, m’acaricia el cabell amb els seus dits gentils, dolços i eteris.

De com la paraula subjuga les dones

Pel comú, les parelles tendeixen a equiparar-se en físic, resulta així de real i cru. Els guapos van amb els guapos, els mitjans amb els mitjans i els lletjos amb els lletjos. És molt difícil veure desequilibris en aquest aspecte: només cal asseure’s en un banc al carrer i fer la prova empírica: observar. Quan existeix una discordança de físics –un home lleig amb una dona guapa o una dona lletja amb un home guapo--, tots tendim a pensar que el lleig té més diners que l’altre i que l’actiu físic es compensa per la banda crematística, que ras i curt un compra amb diners la bellesa de l’altre. Existeix un cas general, tanmateix, en què cap d’aquestes dues regles genèriques no s’acompleix. És quan un home lleig, sense diners, té com a companya una rutilant dona de bandera. Tots ens preguntem: com s’ho ha fet? I tots ens responem: alguna cosa ha de tenir. Un incís, no parlo ara de la situació inversa, que una dona lletja vagi amb un home guapo, perquè hom pensa de forma categòrica que ella deu posseir capacitats amatòries inhabituals, allò que abans es deia que hi deuria tenir un brillantet, al·ludint de forma velada al clítoris, ja antigament sabien de què anava la cosa. Tanquem incís. Què deu tenir ell, l’home lleig que s’emporta la més bella? Bondat? Tendresa? Excepcional dotació genital? Actiu artístic? Carisma? És possible que aquí hi concorrin alguns d’aquests aspectes, però no són l’essencial. La meva opinió és que ha de posseir un dels valuosos havers de la humanitat: el do de la paraula. Al·ludim a la dita bíblica, aquella que determina que “al principi fou el Verb”. Déu és Verb. L’home que posseeix la capacitat de la paraula mostra un bé inusual --figuradament es divinitza--, glòria que compensa la possible imperfecció física. El verb fascina a les dones, el reclamen de forma constant (és que mai no parlem!) Troben totes les virtuts a l’home que posseeix el do de la paraula. Ja en les tribus ancestrals hi havia dos mascles que cridaven l’atenció de les femelles: el caçador i el bruixot. El primer era valorat per la seva capacitat de proveir de la caça, el bé material; el segon, perquè els seus salms posaven en contacte a la comunitat amb els déus, el bé espiritual. Encara avui en dia hi ha algunes dones que prefereixen l’home musculat i de bona aparença, el caçador –el que compra, proveeix--, que fa molt de goig de passejar davant les amigues, però d’altres es decanten per l’home que parla bé, el bruixot –qui conforta l’ànima--, insuperable en sopars amb tertúlia posterior, també davant de les amigues. L’ideal per elles seria tenir-ho tot en un mateix envàs, però són conscients que això és pràcticament impossible, perquè esdevindria el paradigma de príncep blau i saben prou bé que el príncep blau no existeix i, si existeix, sempre l’enamora i se l’emporta una altra, més jove, més guapa, més tonta i més arpia. Però potser no calgui recórrer a l’antropologia per explicar el fenomen. Hi ha la teoria neuropsicològica que les dones valoren allò sobre el què saben, la paraula, perquè en coneixen els paràmetres, els ets i uts, perquè la dominen, en són expertes, i tenen per tant referències per apreciar els diversos matisos de la capacitat retòrica masculina, per calibrar-ne graus de domini, per deixar-se seduir per una brillant habilitat expressiva. De passada, en aquest procés, deixen en un segon pla per manca de referents --perquè no hi estan tan dotades--, l’aspecte espacial, el cos, que així, a primera vista, no les excita genitalment. És com si a alguna persona agraden els cotxes, que sabrà apreciar les minúcies de tots els models i fer-ne una íntima estimació. En canvi si aquesta persona no té cap mena d’interès per la moda, ja se li pot dissertar al voltant de les noves col·leccions de primavera, que ho passarà a un segon pla del seu interès. Quan vaig començar a escriure, cap als 16 anys, vaig ensenyar uns textos al meu professor de llengua i literatura, i després de llegir-los em va dir: “No estan malament, continua escrivint. En el pitjor dels casos et servirà per lligar”. Deuria voltar la cinquantena i ja sabia l’efecte que la retòrica tenia sobre les dones, i jo només era un il·lusionat, tràgic, maldestre adolescent. Però el temps ha anat passant amb la seva maleïda parsimònia i sí, m’ha servit per lligar. Sempre en el pitjor dels casos. Els millors, encara, per dissort, no els he tastat, però tot arribarà, espero.

Com, que dormiràs amb pijama?

Així com la roba interior és per a mi un impediment cap a l’adorable nuesa femenina, també em molesta la roba de dormir, pijames i camisons, per la mateixa raó: per impedir l'accés al cos despullat. Li ho vaig dir a una amiga, que volia ajaçar-se quotidianament amb mi amb un camisó setinat. No, això no. Dins del llit, amb la parella, s’hi genera un univers particular, tebi, íntim. És el món de sota els llençols. És on la proximitat és major, on es crea la màxima complicitat. La calidesa del cos, i en particular la suavitat del cos femení, és segurament el millor bàlsam per a la soledat nocturna. Hi ha persones a qui agrada dormir soles, per qüestions de comoditat. Res a dir, és molt respectable. Però també som legió aquells que odiem amb extrema profunditat estirar un braç, de nit, i trobar-hi només uns llençols freds, la buidor més intensa. Companyia, per tant, dins dels llençols. Admès això, aquesta necessitat, crec que no hi ha res millor que gaudir-la sense molestes barreres, sense roba. Mai cap peça de roba, per més de qualitat que sigui, pot equiparar-se a la pell humana, a la seva olor i temperatura, ni al benestar que genera. Jo diria que reconforta en allò més íntim, més essencial. D’alguna forma, vetlla la son. Sempre hi ha un contacte entre extremitats o torsos, figures que dibuixen els cossos, moviments somnàmbuls, respiracions i alens, una mà que cau negligentment sobre un maluc, la panxa o un pit. Fins i tot els olors adquireixen un to particular, els olors propis o els de la companya de llit, amb esment honorífic al pòsit de l'aroma sexual després de la pràctica nocturna. Això molesta si es tracta d'algú altre, estrany, però té el seu encant si és personal, comú amb la parella, un espai pituïtari compartit, propi, singular. No parlarem, naturalment, de la respiració, perquè això ens remetria directament al curiós tema dels roncs, als personals (jo no ronco!) o als de la parella, perquè això de què només ronquen els homes és una afirmació d'una estupidesa solemne. Tan angelicals elles, tan beatífiques, tan seràfiques, i fixa't la simfonia que poden arribar a crear en les silencioses hores de la matinada. Ara bé, cal reconèixer que sempre n'hi ha hagut prou amb fer-les girar delicadamanent de posició perquè cessessin els trons nassals. I a la inversa: vaig conviure amb una noia, la meva segona parella, que dormia amb una immobilitat tan silenciosa i mortuòria, que fins i tot en alguna ocasió havia arribat a posar l'orella en el seu cor per cerciorar-me que continuava bategant, com si fos un bebè. En fi, tots tindríem moltes anècdotes per explicar relacionades amb la son i la seva compartició. Però recapacitem respecte d'una cosa: s'ha de fer des de la nuesa, des del fonament, des de la franquesa, des de la comunió íntima. I per a això, la roba sobra. N'hi ha prou amb l'edredó nòrdic o els llençols si és l'estiu i la calor apreta. O directament amb el cul a l'aire, encara que ens juguem un magnífic refredat.

Petons versus abraçades

Si algú em fes escollir entre petons i abraçades, jo no en tinc cap dubte, em quedaria amb totes dues coses. Tant uns com les altres són senyal de consideració i afecte. Així ha estat en bona part del temps en la majoria de les cultures. Benaurats els petons que ens estremeixen l’ànima, que ens nodreixen l’esperit, que ens redimeixen del no-res quotidià, que ens regalen, en fi, amb el miratge que algú, allí a fora, es preocupa per nosaltres i potser fins i tot ens estimi. Benaurades les abraçades que ens aporten un contacte reanimador, que ens transfereixen una pausada calidesa, que ens fan entrar en comunió amb el proïsme, que ens ofrenen la il·lusió que podríem marfondre’ns amb l’altre, que ens fan afigurar-nos, en fi, que potser no només som u, i sols. Tanmateix, quedar-se amb totes dues coses seria gairebé com fer-se trampes en un solitari. Així que escullo: opto per les abraçades. No tinc cap preferència concreta respecte de la riquesa i satisfacció que impliquen els petons, als quals aprecio en la mateixa mesura que a les abraçades. No es tracta d’això. Si trio les abraçades és perquè no els sé veure cap estigma mític. Els petons, en canvi, tenen una màcula cultural que ombregen la seva inqüestionable magnificència: el bes de Judes. Un petó pot també simbolitzar la traïció, fet que rebaixa el seu actiu històric –només històric--. No fa gaire vaig descobrir que aquesta idea no era original. L’havia expressat molt abans Gabriela Mistral, en un text en el qual es lamentava dramàticament de l’acció de l’Iscariot. Els ho deixo en les seves paraules, sense traduir, perquè on hi ha una de les grans, una mestra, poc hi pinto jo. Mistral fa que Jesús digui a Judes: “¿Por qué me besaste? Pudiste señalarme clavándome con tu espada. Mi sangre estaba pronta, como una copa; mi corazón no rehusaba morir. Yo esperava que asomara tu rostro entre las ramas. ¿Por qué me besaste? La madre no querrá besar a su hijo porque tú lo has hecho, y todo lo que se besa por amor en la tierra, los follajes y los soles, rehusarán la caricia ensombrecida. ¿Cómo podré borrar tu beso de la luz para que no se empañen los lirios de esta primavera? ¡He aquí que has pecado contra la confiança del mundo!”.