Com, que dormiràs amb pijama?

Així com la roba interior és per a mi un impediment cap a l’adorable nuesa femenina, també em molesta la roba de dormir, pijames i camisons, per la mateixa raó: per impedir l'accés al cos despullat. Li ho vaig dir a una amiga, que volia ajaçar-se quotidianament amb mi amb un camisó setinat. No, això no. Dins del llit, amb la parella, s’hi genera un univers particular, tebi, íntim. És el món de sota els llençols. És on la proximitat és major, on es crea la màxima complicitat. La calidesa del cos, i en particular la suavitat del cos femení, és segurament el millor bàlsam per a la soledat nocturna. Hi ha persones a qui agrada dormir soles, per qüestions de comoditat. Res a dir, és molt respectable. Però també som legió aquells que odiem amb extrema profunditat estirar un braç, de nit, i trobar-hi només uns llençols freds, la buidor més intensa. Companyia, per tant, dins dels llençols. Admès això, aquesta necessitat, crec que no hi ha res millor que gaudir-la sense molestes barreres, sense roba. Mai cap peça de roba, per més de qualitat que sigui, pot equiparar-se a la pell humana, a la seva olor i temperatura, ni al benestar que genera. Jo diria que reconforta en allò més íntim, més essencial. D’alguna forma, vetlla la son. Sempre hi ha un contacte entre extremitats o torsos, figures que dibuixen els cossos, moviments somnàmbuls, respiracions i alens, una mà que cau negligentment sobre un maluc, la panxa o un pit. Fins i tot els olors adquireixen un to particular, els olors propis o els de la companya de llit, amb esment honorífic al pòsit de l'aroma sexual després de la pràctica nocturna. Això molesta si es tracta d'algú altre, estrany, però té el seu encant si és personal, comú amb la parella, un espai pituïtari compartit, propi, singular. No parlarem, naturalment, de la respiració, perquè això ens remetria directament al curiós tema dels roncs, als personals (jo no ronco!) o als de la parella, perquè això de què només ronquen els homes és una afirmació d'una estupidesa solemne. Tan angelicals elles, tan beatífiques, tan seràfiques, i fixa't la simfonia que poden arribar a crear en les silencioses hores de la matinada. Ara bé, cal reconèixer que sempre n'hi ha hagut prou amb fer-les girar delicadamanent de posició perquè cessessin els trons nassals. I a la inversa: vaig conviure amb una noia, la meva segona parella, que dormia amb una immobilitat tan silenciosa i mortuòria, que fins i tot en alguna ocasió havia arribat a posar l'orella en el seu cor per cerciorar-me que continuava bategant, com si fos un bebè. En fi, tots tindríem moltes anècdotes per explicar relacionades amb la son i la seva compartició. Però recapacitem respecte d'una cosa: s'ha de fer des de la nuesa, des del fonament, des de la franquesa, des de la comunió íntima. I per a això, la roba sobra. N'hi ha prou amb l'edredó nòrdic o els llençols si és l'estiu i la calor apreta. O directament amb el cul a l'aire, encara que ens juguem un magnífic refredat.

Petons versus abraçades

Si algú em fes escollir entre petons i abraçades, jo no en tinc cap dubte, em quedaria amb totes dues coses. Tant uns com les altres són senyal de consideració i afecte. Així ha estat en bona part del temps en la majoria de les cultures. Benaurats els petons que ens estremeixen l’ànima, que ens nodreixen l’esperit, que ens redimeixen del no-res quotidià, que ens regalen, en fi, amb el miratge que algú, allí a fora, es preocupa per nosaltres i potser fins i tot ens estimi. Benaurades les abraçades que ens aporten un contacte reanimador, que ens transfereixen una pausada calidesa, que ens fan entrar en comunió amb el proïsme, que ens ofrenen la il·lusió que podríem marfondre’ns amb l’altre, que ens fan afigurar-nos, en fi, que potser no només som u, i sols. Tanmateix, quedar-se amb totes dues coses seria gairebé com fer-se trampes en un solitari. Així que escullo: opto per les abraçades. No tinc cap preferència concreta respecte de la riquesa i satisfacció que impliquen els petons, als quals aprecio en la mateixa mesura que a les abraçades. No es tracta d’això. Si trio les abraçades és perquè no els sé veure cap estigma mític. Els petons, en canvi, tenen una màcula cultural que ombregen la seva inqüestionable magnificència: el bes de Judes. Un petó pot també simbolitzar la traïció, fet que rebaixa el seu actiu històric –només històric--. No fa gaire vaig descobrir que aquesta idea no era original. L’havia expressat molt abans Gabriela Mistral, en un text en el qual es lamentava dramàticament de l’acció de l’Iscariot. Els ho deixo en les seves paraules, sense traduir, perquè on hi ha una de les grans, una mestra, poc hi pinto jo. Mistral fa que Jesús digui a Judes: “¿Por qué me besaste? Pudiste señalarme clavándome con tu espada. Mi sangre estaba pronta, como una copa; mi corazón no rehusaba morir. Yo esperava que asomara tu rostro entre las ramas. ¿Por qué me besaste? La madre no querrá besar a su hijo porque tú lo has hecho, y todo lo que se besa por amor en la tierra, los follajes y los soles, rehusarán la caricia ensombrecida. ¿Cómo podré borrar tu beso de la luz para que no se empañen los lirios de esta primavera? ¡He aquí que has pecado contra la confiança del mundo!”.

Més putes que les gallines

Al llarg de la vida he sentit moltes vegades queixes d'amics que tenien dificultats per mantenir relacions sexuals amb les seves parelles, perquè a elles sempre els sobrevenia un sobtat mal de cap al mínim ensumament de la testosterona de mascle que les cercava.

--A mi mai no m'ha passat --els he dit.

--No?

--No, justament a l'inrevés –assegurava--, han estat elles qui m'han reclamat més vegades de les que jo he pogut atendre.

--I com ho fas, tio?

--Fàcil –vaig informar sense petulància--. Sent generós.

Em refereixo sent generós en l'intercanvi sexual. Sóc de l'opinió que el lloc comú que assenyala que els homes tenen més necessitats sexuals que les dones és rotundament fals. Llevat de casos d'excepció de desaforament sexual, a l'estil dels pocs Rocco Siffredi que corren pel món –i que déu els conservi per molts anys la immesurable capacitat i dotació--, un home ordinari està limitat amatòriament de forma lamentable pel maleït període refractari, i la pròpia i també maleïda restricció sexual, que és –ai-- finita. Verbigràcia: zones erògenes d'ells, poques; d'elles, tot el cos. Capacitat orgàsmica d'ells, un i breu, i patètic  (lo bueno, si breve, dos veces bueno d’en Gracián, aquí no serveix); d'elles, multiorgàsmiques i també pluriorgàsmiques, per allò del debatible tàndem clítoris-vagina. Ells no tenen cap òrgan dedicat exclusivament a proporcionar gaudi; elles, el prodigiós clítoris. I no fem esment ja, per òbvia, la capacitat femenina de dur a l’extrem la sexualitat, de transcendir-la amb la facultat de fecundació, gestació i criança de descendència. En fi, no cal ser cap superdotat per concloure que les dones són sexe en si mateixes. Elles són sexe i nosaltres passàvem per allí com per un casual, és a dir, que ens van trobar més o menys pel carrer de les quimbambes. Més d'una iaia d'aquestes que han viscut i aprofitat i assaborit bé la vida estarà d'acord amb mi –ho comento perquè m’ho han dit més d’un cop-- si dic amb gentilesa i cruesa alhora que les dones són més putes que les gallines (i més pesades que la prosa de dom Pere Coromines, que afegiria Josep Maria de Sagarra). En una de les seves novel·les, García Márquez feia dir a un personatge femení que estimaria sempre el seu amant perquè l'havia convertit en una puta. Volia significar en un llenguatge sense ambigüitats que li havia fet descobrir l'univers vast, colossal, oceànic dels sentits. Les dones són sexe, només cal que un bon amant els desvetlli i conreï la pròpia feminitat. No és una feina de quatre dies, però tant és. Quan Shere Hite asseverava, i ella d'això del sexe en sabia un tou, que no hi havia dones anorgàsmiques sinó homes inexperts, sabia per què ho deia. Si admetem amb senzillesa les premisses anteriors, convindrem que si un home està atent a la necessitat i sensibilitat de les dones, i els ajuda a descobrir aquest món biològic i anhelat dels sentits i la sensibilitat, la resta és com fer baixar un aiguat de dimensions niagarenques per una bonica vall: ni nostre senyor no les atura de cardar amb gust i ganes pels descosits. Però per dur a terme això cal generositat per part del mascle, per això ho suggeria als meus amics queixosos i inhàbils. Generositat i també, per què no dir-ho, paciència, dedicació i sensibilitat, i algun que altre coneixement rudimentari d’anatomia genital femenina. Però després, els substanciosos fruits de la recompensa pel mascle són dels què s'imprimeixen en els incunables de museu: el reclam delerós d'elles a la seva dosi quotidiana de sensacions i plaer. Delenda, aleshores, a les súpliques masculines. Prou al mal de cap, a la migranya, al vessament cerebral i, si cal, a la Santíssima Trinitat. No sé si m'explico. Sí, no?

L'amor, més lluny com més ens cal

La tècnica i la revolució tecnològica ens ha aportat moltes coses, entre elles la longevitat i la minimitzatzació del dolor físic. I això, desenganyem-nos, és molt lloable. Abans la gent moria d'un refredat o una ferida infectada, i ho feia patint. El promig de vida –i ara parlo grosso modo--, deuria voltar els 50-55 anys encara no fa un segle. Recordo quan era un crio i venien els turistes americans a torrar-se al sol a Castelldefels, que em va sobtar veure un iaio amb texans i esportives. Aquí la gent a aquella edat, 60-65, potser?, ja havia de vestir i vestia com un vell a l'ús. Ara escolto a persones de 80 anys que diuen que se senten joves. I les previsions són encara més espantoses: en poc temps, l'esperança de vida serà gairebé centenària. Ôbviament, als 50 anys, tindrem encara mitja existència per viure, i és possible que amb un nivell de salut notablement alt. A la cinquantena, per tant, ens queda encara –prefereixo dir-ho així-- una segona vida, cosa que no deixa de ser una arma de doble fil. La pregunta és senzilla: què en fem d'ella? Quan vam nèixer ningú no ens havia advertit d'aquest fet inaudit. I ens l'hem trobat de sobte de cara, com un xoc --i shock-- de tràilers de gran tonatge, una catàstrofe de dimensions epidèmiques. Estàvem preparats per tenir una dona o home per tota la vida, ¡però no per dues vides! Passàvem de més joves l'etapa reproductiva, criàvem, abans dels 60 envellíem i després, senzillament, moríem. La majoria de les parelles arriben a una edat –sovint mitjana edat-- en què se separen o divorcien, amb fills petits o adolescents per causa de la maternitat tardana, i agafa't que va de vals. Perquè després d'això, què? Segones parelles amb o sense descendència, terceres o quartes –amb descendència ja molt diversa i mesclada--, relacions encadenades, èpoques de promiscuïtat, llars monoparentals, maternitat in vitro a la carta, etc, tota una múltiple amalgama relacional que comença i acaba en la perplexitat, l'astorament, i sovint en el buit i el desencís. El problema existencial que tot això provoca és curiosíssim: el fenomen de la soledat. Quanta gent no se sent (ens sentim) sols davant de tal garbuix? Tanmateix,  paradoxalment, busquem encara l'amor --de gènesi romàntica, mitificada i banalitzada per Hollywood--. Cal un antídot contra la soledat? Doncs tenim l'amor, estimar i ser estimats. Però resulta que com més ens cal aquest meravellós ungüent per l'esperit, més dificil se'ns fa assolir-lo, per les circumstàncies descrites. L'amor, l’estima, allò que ens hauria de redimir del pecat de viure, es fa més necessària, més imperiosa, més transcendent com més lluny estem d’abastar-la. A veure com ens en sortim d'aquest bucle letal, amics, perquè si alguna cosa no perdona en aquesta puta vida, si alguna cosa té efectes devastadors, si alguna cosa fa entrar en barrena cap al tedi i la depressió, és la maleïda soledat, i anys per endavant per sofrir-la.

Posem-nos seriosos: parlem de culs

Poques modes són sexualment tan incitants com aquella que va venir de la cintura baixa dels pantalons. En les dones, és clar. Si admetem que els homes som cridats a trobar belles a les dones a través del pit i el cul, la reducció de la tela del dalt dels pantalons incideix especialment en l'exhibició del cul. I dic cul tot significant-ne una extensió a la massa volumètrica dels malucs, de la pelvis. Engloba les cuixes, els glutis, el sexe, la zona lumbar i l'inici del ventre. És la zona sexual per definició, l'àrea reproductiva: el centre de la fecundació. Hi ha, en aquesta atracció, una part molt important d'instint, una imantació que als homes ens parteix l'eix de l'ànima. Hi tendim amb obcecació, sense saber per què. Però també existeix una percepció conscient, voluntària, de la bellesa de les formes volumètriques. Aquest segment carnós adquireix dimensions variables, múltiples, en funció de la posició i la gravetat. I, certament, totes molt boniques. El pit és deliciós, gelatinosament, flamosament, deliciós. El cul, en canvi, té una textura més densa, musculada. La incisió del centre divideix les dues galtes amb una precisió de rellotger i mostra dues protuberàncies desitjables, imantadores, embogidores. El seu tacte és mixte: flonjo i dur, tot i que depèn molt de la dona i de l'edat –a més jove, és clar, més dens--. També varia la pell, que de vegades presenta una lliscositat de fòrmica, suau, càlida i acollidora, i de vegades és granulada o abonyegada per efectes de l'edat i la genètica, la detestable cel·lulitis, no tant grata al tacte. En tot cas, la part dura és el múscul del gluti, que baixa de l'àrea lumbar verticalment i es fon en un cúmul deliciós, expansiu, de greix –la base, la zona flonja--. Por ser més o menys extens, més o menys ampli, i amb els anys pot decaure cap el centre o cap els costats. Però tant és, encara que a moltes dones no els ho sembli --per a joia de les empreses de cosmètics--, a els homes, això, ens fa una mica el mateix. Són masses idònies per a palpar, engrapar, sospesar, amorosir. Són el centre de l'existència, el terreny afortunadament ja no verge de la reproducció, la fecundació oferta en carn viva. Hi ha el sexe, naturalment, la part interna de sexe, amb els seus desconeguts ovaris i les imaginades trompes de fal·lopi i l'úter obscur i, com a molt, reminiscent. Però també hi ha el cul, el seu revers, la cara que hauria de ser oculta però que es mostra, que s'exhibeix, que desborda. Mai Levi's Strauss no hauria sentat càtedra en el món de la moda sense el cul femení, des d'aquelles imatges de Marilyn a “Vides rebels” que, perfilant curiosament la part menys suggerent del seu cos, va establir la pauta del què en el futur esdevindria la sil·lueta mítica de l'atracció sexual.

Refresc light

Homes i dones de pas, com creuar un riu per un pont. De vegades, entre una relació i una altra, d'aquelles en podríem anomenar “serioses”, se n'afegix una tercera d'intemèdia, de transició, que actua d'això, de pont. ¿Esgoïstament? Sí, egoïstament. És un ús basic, rudimentari i primitiu d'una altre persona. És com dir fes-me companyia mentre passo el dol per l'antiga parella i em preparo per la següent, que aquesta sí, aquesta vull que em duri de veritat. I folla'm, mentrestant, perquè la carn és feble, la pell delerosa i les mucoses sensibles. Són bonics polvos sense transcendència, això sí, si ambdues parts hi estan d'acord. Pràctics by-pass però fets amb artocoscòpia, indolorora, i en dos dies alta emocional i cap a casa. Ells amb elles, o elles amb ells, es resignen a una convivència de refresc light. I sovint ho diem sense embuts:

--Sàpigues que hi ha això.

--D'acord, ja m'està bé, ho accepto.

Aquestes relacions solen acabar d'extinció natural i prevista, mai no s'havia aspirant a res més que una mica de companyia i treure el ventre de penes. Tot i que, curiosament, en molts casos, la cosa acaba amb una amable amistat. No deixen mal record, una avinentesa que pot arribar a ser vitalícia. La filosofia és elemental: “las penas con pan”. Les relacions pont amb llit i complicitat, alguna llagrimeta perquè no sigui dit que l'estima hi és del tot absent, i la vanitat personal satisfeta. I això servei tant per homes com per dones, perquè que sàpiga, i encara ningú no m'ha desementit, els ponts no tenen sexe --o gènere, com diuen ara alguns esnobs--, de bon rotllo, naturalement..

La lluna està sola i té una part obscura

Tots tenim, més o menys, un projecte de vida, conscient o inconscient. Sí, tots. Deliniem un horitzó on hi tracem un punt de fuga, que situem en un punt o altre de la nostra perspectiva. Vers allí conflueixen tant els nostres pensaments com les nostres accions. L'objectiu és com una diana remota, cap on tensem l'arc i apuntem amb la fletxa, i anem disparant de forma quotidiana. No fer-ho, o dit d'una altra forma, quan no es fa, significa que estem en crisi --n´hi ha diverses al llarg de la vida-- i dubtem, giravoltem arrepapats en uns cavallets de fira, atabalats per la música, el vaivé vertical, la coloraina que ens envolta, roda i ens atordeix. Si admetem que estem un una època raonablement plàcida, no en crisi, fora dels vertiginosos carrussels, i que dissenyem un projecte de vida, la qüestió és si la projectem sols o en companyia. Situem aïllament o comunitat en aquest punt de fuga? Personalment, sempre he tendit a projectar-me en parella, no és cap secret, ho he dit a la mínima que he tingut l'ocasió i m'ho han permès. És així com ho sento i no vull pas enganyar ni enganyar-me. Ara, però, la situació ha canviat. S'ha transformat violentament el context extern –aquesta brutal revolució tecnòlogica-financera que afecta tots els àmbits-- i m'ha obligat a reformular de forma profunda, existencialement, el futur que se m'apareix com a incert i fins a un cert punt decebedor. Desenganyem-nos, no tenim la ment preparada per sostenir èpoques llargues d'incertesa, funcionem a base de referents, de boies en alta mar, nítides i visibles. La soledat futura és una possibilitat real, als 50. M'informava no fa gaire una amiga que en William, andorrano-danès, homosexual, que fa 20 anys em tirava pedretes a la finestra, amb l'elegància del dandy que era i sense més esperança que la companyonia asexuada –i alguna engrapada de tant en tant, el deixava fer--, que s'havia llençat desesperat per la finestra de la residència per evitar viure el què li quedava de vida en la degradant soledat de l'habitació del complex. Em va doldre, la notícia, apreciava en William. El cabró m'entrava parlant de Kierkegaard, el seu compatriota, a qui tant admiro, era hàbil. Bé, la solitud com a punt de fuga. I per què no, companys? Llencem l'ham a l'oceà, ben lluny, potser resseguint el reflex de la lluna en l'aigua, en les ones, i cap allí ens dibuixem, tracem, anem. La lluna, no es pot oblidar, està sola en les altures. Sola. I té una banda obscura, invisible, qui sap si atroç, com els segons d'estimbament d'en William cap a la dura terra cimentada i amb el cru no res com a final. Tios –benvolguts lectors--, viurem en companyia o sols? ¿En solitud però no solitaris, com deia Martí i Pol? ¿O la petem del tot, cap on sigui, com la tan catalana rebentada d'en Vicens Vives?

Carícies sense tacte

La carícia és una sensació de brisa en un capvespre d'estiu, de trepitjar una estora d'herba amb peus descalços, d'alçar el coll i tancar els ulls sota el doll d'una dutxa vaporosa. És una sensació de benestar, de calidesa, d'estima. Es percep en la pell, a la qual estremeix o relaxa, o ambdues coses juntes o alternades. Quan pensem en carícies pensem en mans i epitelis, en un gest tàctil, en un contacte tendre, en el trasvassament de calor d'un cos a l'altre. Sempre veiem el color de la carn, amb tots els seus matisos de claror: nítida en un passeig pel carrer, nebulosa en una taula arraconada de cafeteria, daurada en la hipnòtica beatitud de la platja, titil·lant enfront d'una llar de foc hivernal, visiblement obscura dins la intimitat dels llençols. Donem gràcies al demiürg per la matèria i la possibilitat del frec, del tacte, de la unió. Donem gràcies a la mare naturalesa per la tebior plaent dels organismes en comunió. Donem gràcies, en fi, a qui correspongui, per la sacra companyia d'una altra persona, aquest liniment per l'ànima que apaivaga pors i empolaina vistosament la soledat. Les carícies, però, no són només refrec cutani, els tous dels dits que passegen amb negligència per una esquena sinusoidal. Són molt més, tant en qualitat com en formes. Són la demostració de l'atenció i la consideració, de fer saber a la persona estimada que l'afecte professat és autèntic, que se la té present mentalment en la vida quotidiana, en la presència i en la distància. I en referència a les formes, hi ha les manyagues orals, des de les més senzilles, un simple “hola!”, fins al gloriós calze del verb: t'estimo. Hi ha les gestuals, que són infinites, perquè comporten tota la immensa comunicació no sostinguda amb paraules: una actitud, un signe, un somrís, una cortesia, un detall, una mirada que transmet de cor a l'altre que és el centre absolut, un centre tan pur que per no tenir no té ni perifèria. I finalment les carícies escrites, abans els poemes, les cartes, les notes imprevistes, i ara els e-mails, els xats, els likes, les emoticones. També els posts, per la part que em toca. Com aquest mateix, sentit, directe, el mirament agraït cap a vostès, benvolguts lectors.

Ho sé del cert: l'ànima existeix

 

De vegades ens fan mal i ho sabem. No ens estimen, o han deixat d'estimar-nos, i ho sabem. Els som indiferents i ens danyen amb menyspreu i reprotxes, sense carícies o amb carícies negatives, i ho sabem. Però en realitat no ho veiem o no ho volem veure. Invidència total. Com podem ser tan cecs quan ens ocorre? Portem encastats enfront dels ulls uns binocles, que algú pervers regula de forma al·leatòria i ens determina la llargària de la visió del nostre objecte estimat, ara a frec ara remot, ara inapreciable ara borrós, ara obscur ara resplendent, i així en un procés constant que acaba per marejar-nos fins a la nàusea gàstrica. Aquest vèrtigen ens situa dins d’un carrusel erràtic del qual no podem escapar, o només quan l’objecte estimat deixa, en el futur, de ser precisament això, estimat, i el posterior tantsemenfotisme recondueix cada element a la seva justa posició, a la seva precisa mesura, a la seva concreta delimitació. Mentrestant, mentre això no succeeix, només sentim coïssor, còlera, rancúnia, odi. I per damunt de tot, un dolor sord i candent que ens neix del fons abissal de nosaltres mateixos, un fons tan íntim, tan cèntric, tan nuclear, que ens fa percebre la penosa realitat que cap estudiós teòleg o místic zen no arriba ni a albirar: que l’ànima existeix. I no és una víscera ni una glàndula, perquè ni vísceres ni glàndules no fan mal. L’ànima existeix i és un fregall dispers i enrevessat de qui sap què que duem embotit dins la pell i que està confeccionat d’una matèria molt més subtil de la què està feta el sistema nerviós, perquè els nervis només canalitzen el dolor i ens porten a cridar, a xisclar i a plorar, però l’ànima és el dolor en si mateix, l’essència de l’esgarip, el so i la llàgrima. És en l’abisme del dolor on sabem, en definitiva, que estem vius. I maleïda sigui la gràcia divina o satànica que ens fa estar-ho, perquè és aleshores quan voldríem justament, paradoxalment, no existir, ser el no res.