Dones boira

Les anomenarem dones boira. No tenen un jo precís, concret, específic. Són difuses, autodúctils. Unes personalitats amb formes amotllables, bromoses. Són dones amb realitats múltiples, però no enriquidores, com hauria de ser: les realitats que sumen, que multipliquen, que potencien. No, elles confonen, desorienten, exasperen. Són dones que desvetllen infinites preguntes, preguntes que s’acaben fent, i que elles no responen, i si les responen només és per caure en una vaguetat o una contradicció. Són immunes a l’evidència de la pròpia mentida. Són expertes en provocar un embolic majúscul, olímpic. Benvinguts, doncs, a la cerimònia del tumult, el desgavell i la consternació. Això són aquestes dones. Suren en el caos que desvetllen com una boia en l’onatge. I tu, entremig, espantant a manotades la boira, la dona boira, perdent els nervis i la dignitat, el nord i la paciència. La llàstima que generen és involuntària, actuen així a desgrat seu: la protecció de les capes de la ceba, la tinta dels calamars, la bomba de fum. Elles són la seva pròpia maledicció. Menteixen i divaguen, sí, però no per la mentida o la divagació en si mateixes. La mentira i la divagació són només un instrument, un ús. Arrosseguen a aquest món nebulós de qui sap què, on la lluita quixotesca contra molins de vent ficticis apropa cap el seu centre retòric, d’esferes concèntriques, tangencials, interseccions, àuries de migranya, pampallugues. Acaben per deixar-te immers en el combat inútil de la lluita per la lluita mateixa. La seva franquesa final és només una franquesa translúcida, contradictòria amb les franqueses pretèrites, que reclama de nou més franqueses que també esdevindran inútils. Es generen mons de converses impossibles, imantadores, adictives, opiàcies. I, finalment, destructives. És, doncs, l’hora de dir adéu, el moment de començar un nou oblid. És l’hora de fugir com un gos vençut i culpable, miserable i penitent. I, a més, assenyalat. Elles, en canvi, són absoltes des de la bona fe, des de la seva aparent bona fe. Continuen en el seu món de joc de miralls i de miratges, en el seu centre irrealitzable, en el jo dispers i absurd, en la realitat múltiple del desconcert íntim, els reclams, l’hospitalitat cap al nou insecte que no veu la teranyina letal que l’assetja. Així són les maleïdes dones boira.