Si no és amor, podria ser-ho

Sempre m'ha agradat el sexe. L'he practicat tant com he pogut, i m'han deixat, i me'n sento satisfet. En aquest sentit, em crec afortunat. Un aclariment previ: tampoc no és que sigui un sortit de mare, un obsés. Crec que, per entendre'ns, m'assemblaria més a en Woody Allen, enrevessat psicoanalista de les relacions humanes, que a en Michael Douglas, confés adicte sexual. Suposo que s'aprecia el matís de diferenciació. Com a fruit d'aquesta experiència de ja gairebé 35 anys, quan la meva filla, per dir algú, em va demanar què era el sexe, li vaig dir honestament que el sexe es definia, segons el meu parer, per dues idees: la primera, la tendresa; i la segona, el diàleg de pells. Tant un concepte com l'altre els trobo essencialment bonics, bells. Hi ha una rotunda, magnífica, absència de mal, en això, que, d'entrada, ja és molt. I després, que tota carícia humana esdevé positiva, creativa, gentil. I sí, sentimental, passeu-me la sensibleria. El sexe és, en si, complicitat i generació. El sexe en si, si no és amor, molt bé podria ser-ho.