Fenomenologia de la feminitat

Per més que vagin passant els anys i la llista de dones conegudes vagi augmentant, i per més que físicament les necessitats sexuals restin satisfetes, sempre queda un sentiment de què per més vides que es visquin, l’anhel de dones, d’univers femení, mai no quedarà acomplert del tot. És un instint que no acaba de saturar-se. I es tracta d’un desig, a més, pervers. És a dir, si es negligeix, si fent un esforç homèric no es té gaire en compte, sempre roman allí, en un racó de la memòria, i a la mínima que et descuides et torna a atrapar amb unes urpes gegantines. Si, pel contrari, s’hi presta atenció, se l’aprecia i conrea, genera igualment un escreix obsessiu de necessitat. No hi ha escapatòria possible. Estem, estic, lligat a aquesta tirania. Gairebé és una qüestió de fe, fenomenològica: ens l’ha inculcada qui sap quina satànica divinitat. En realitat es tracta d’un esclavatge més enllà de la necessitat física, és una devoció perenne sobre la dona i el seu cos, sobre el món de la feminitat i la seva expressió externa, formal i concreta. Per això no tinc cap mena de dubte respecte del meu futur. Sé que seré un vell verd, un ancià que s’asseurà davant de la porta de l’institut, bastó en mà, i que admirarà les adolescents a la sortida de l’escola, mentre recorda la Joaneta o la Pepeta de la seva joventut, i que es lamentarà del què hagués pogut fer de més que no va fer en el seu moment. La dona, la feminitat, sobrepassa. Sempre és poc, sempre hi ha més. És un món fascinant, enrevessat, inabastable. Diuen les dones, les dones que en saben, que els homes som molt simples, francs i legibles. I en general és cert. Les que afirmen que no, no ens enganyem, és que encara no han assimilat fracassos pretèrits. El tòpic comú a la inversa és que les dones són complexes, polièdriques, inaprehensibles. També això és cert. El fet mateix del cicle menstrual, amb les seves oscil·lacions i el seu efecte en l'ànim quotidià, ja dona una bona idea de la diversitat inherent a l'interior femení. Com no hauríem de sentir-nos hipnotitzats per tot això? O ho reconeixem i ho acceptem o busquem vergonyants escapatòries. A veure, no pretenc fer literatura d'aquesta atracció fatal. Ni a través de la dona en general ni de cap dona en particular. El temps lírics dels trobadors és ja caduc, sepultat. Però sí que rendeixo armes davant de l'evidència: aquest sentiment d'imantació femení reconegut i determinant. El què és, és, no s'hi pot fer més.