La soledat, ben mirat, no té molta història. Es tracta, ras i curt, de percebre la cruesa cristal·linament punyent de l'existència. Som u i així naixem i morim. Cerquem companyia per maquillar o guarnir aquesta certesa. Tractem de trobar consol en l'art, la religió, la feina, l'erotisme o les drogues, qualsevol cosa que ens remeti a una idea distinta de la linealitat eixorca, paupèrrima, de la vida. La soledat danya, fereix de mort el més profund de l'ànima. De fet, encorseta, reclou, tortura. Sense els anestèsics liniments quotidians, la percepció de la soledat s'agreuja amb una sensació exponencial d'aquesta idea: estem sols i, a sobre, ens sentim sols. Que no ens vinguin ja, a les nostres edats, amb moltes bajanades: la soledat té sabor a fracàs i misèria, i no ho mitiga cap record, per més deliciós i rutilant que sigui. No la desvirtua ni aquells missatges sentenciosos dels restaurants xinesos: “Tot és primavera”. De primavera, només hi ha els rotllets, i estan fets de verdures, i encara cuinades amb més o menys gentilesa.
En aquest cas... crec que estaria força d'acord amb el que dius. Almenys coincidim en alguna cosa. Serà un detall? Malament segons tu. En canvi, a les dones, a algunes, és clar, ens agraden els detalls.
ResponElimina