Supermercat sentimental, i per què no?

En els primers mesos de relació amb una ex parella i encara cadascú vivint a casa seva, després de l'estona passional entre llençols, l'acompanyava cavallerosament a la parada de l'autobús, malgrat que em fastiguejava trobar-me de nit a la Plaça d’Espanya veient com el vehicle s'allunyava amb ella dintre, Gran Via enllà, cap a Castelldefels, on vivia. De nou no havia pogut quedar-se a dormir, perquè no volia deixar sola la seva filla, que per cert ja tenia una edat com per a arreglar-se-les soleta. M’esperava un quilòmetre a peu fins a casa al llarg d’una carretera de Sants llòbrega, obscura, silenciosa. Al final, dalt, al pis, el panorama era encara pitjor. Si només fos el buit de l’estança, encara hagués estat suportable. Però a part de buit contenia l’absència d’ella: l’olor exquisida, l’hol·lograma de la figura, ressonàncies llunyanes de la veu. I, és clar, els inevitables rastres de la relació sexual, com els llençols rebregats, les espelmes consumides, les impertinents tovalloletes en el terra. Quedava la llarga nit per endavant i un llit solitari que feria com un estilet: sense concessions, a mort. Va ser en aquell moment quan vaig començar a odiar profundament les nits individuals, solitàries a desgrat. Suposo que vaig ser dissenyat per a gaudir de la companyia femenina i vaig escollir-la a ella com a concreció d'aquest tarannà. En un procés rudimentari però alhora molt racional, vaig plantejar-me que estava en condicions de certificar que si no volia quedar-se a dormir a casa, una altra ja ho faria en el seu lloc, qui fos, com ja li ho havia insinuat. Els sentiments incondicionals formen part de l'adolescència. La maduresa, agradi o no, implica una litúrgia de practicitat. És a dir, les nits, amb mi, noia. Tot --també l'afectivitat-- té algun vessant de centre comercial. Què?, reina, compres?