Mentim, no hi ha més remei

Em costa molt admetre segon quines mentides, tot i que sóc conscient de què no podríem viure sense l’engreix d’engranatges relacionals que suposa no expressar les veritats, enganyar, una certa hipocresia. Diem bon dia en un jorn fred, ventós i plujós; assegurem que estem bé quan ens ho demanen, encara que per dintre sentim tristesa o melanconia; lloem actituds i comportaments de criatures o animals de companyia que en el fons detestem; mostrem una imatge externa confeccionada per tòpics que difuminen, que aromatizen, que ensomorteixen. Mentim per no danyar, per ajudar, per complaure, per seduir, per honorar, per pietat. I mentim, i de la forma més vergonyant, per evitar la responsabilitat i les conseqüències dels nostres actes. Però el cert és que mentim, al cap i a la fi, per una incapacitat congènita per dir la veritat, per reflectir la realitat tal com és. En el fons ignorem no ja qui som, sinó què fem i per què ho fem, què passa o què ens passa, què vivim i com ho vivim, i també com passivament deixem que les coses flueixin a través de nosaltres. No som matèria, som buit, som nusos en camps magnètics amb una vana il·lusió de corporeïtat, i tot és així un entorn en el qual ens fonem indestriablement com brises en harmònica dansa. Com podem ser fidels a l’evidència si ignorem fins i tot què és allò de debò autèntic? Hem de ser miralls, sí, però de quina maleïda imatge? Mentim, en el fons, perquè no ens queda més remei, per pròpia turpitud a l’hora de manejar les limitacions, aquelles que ens etiqueten com a éssers humans: entitats titànicament imperfectes.