Qui vol un petó per sopar?

Tinc un amic, separat com jo, que en una d'aquelles converses sobre l'estat actual de solteria, em va dir que l'únic que trobava a faltar eren els petons. A tu no t'agraden els petons?, em va preguntar. Li vaig dir que és clar que m'agradaven però que fins ara no m'havia plantejat que els petons poguessin enyorar-se tant com la companyia nocturna en el llit, les carícies o el sexe. En realitat, el sexe el què menys, perquè no deixa de ser el més fàcil d'aconseguir. Just aquell vespre, una mica més tard, en el mateix bar, ens vam aplegar una colla casual de coneguts, quan de sobte va sonar la cançó Besos, de El Canto del Loco, que va ser corejada amb una veu enfàtica, gairebé suplicant, per una de les dones presents, també sense nòvio: “Y eso es lo que quiero, besos./Que todas las mañanas me despierten de esos,/que sea por la tarde y siga habiendo besos./Y luego por la noche hoy me den más besos pa cenar”. El meu amic em va picar l'ullet i va posar aquella expressió de cara que indica inevitabilitat, reforçada per un lleu encongiment d'espatlles: ho veus com tots volem el mateix? D'acord, ho concedeixo, els petons. Però sobre les besades cal dir que els anys hi posen un punt d'inflexió. Així com de joves, enduts per la fúria ebullescent de la sang, ens delíem per fer petons, quan arribem a una certa edat, posem-hi aquesta fatídica dels 40, desitgem més que ens els facin que no pas fer-los. Ignoro si això té a veure amb la vicissitud de la soledat i la necessitat que algú, a través de les besades, ens faci creure en el miratge de ser estimats. Es tracta específicament d'això: que ens estimin. Ser estimats, per allò que representa de passivitat, de docilitat, suposa menys esforç que estimar, acte pel qual s'hi ha de prendre part actora, implicació, i és evident que amb el pas dels anys ens tornem més còmodes. Que facin elles (o ells). Potser també els homes ens feminitzem amb el temps i busquem més allò que deien elles de joves, que era trobar un home morè, alt, intel·ligent, sensible i que m'estimi. Mai no havia entès que en l'actiu d'un home ideal s'hi pogués incloure el que m'estimi. En tot cas, resultava una mica a la inversa, trobar una noia que ens arrabassés el cor, que ens subjugués, que ens cridés a adorar-la. El cert és que quan el meu amic trobava a faltar petons, en realitat estava sol·licitant afecte. Afecte i benestar. Quan hom rep besades càlides i pausades sense que això comporti l'activació del desig, de la trempera instantània, sòlida i urgent, el què de veritat anhela és una delícia sensorial, una felicitat epidèrmica, una incursió en l'univers flonjo de l'esgarrifança i la pell de gallina, la calidesa i la humitat. I també el contrast entre l'encoixinat dels llavis i la duresa de la dentadura, la rosada vaporosa de l'alè, la ingravidesa paradisíaca on circular a saltirons en càmera lenta mentre allí, lluny, cors de serafins extreuen música de les seves lires celestials. En nits de soledat, vaig confeccionar una il·lusió del desig de companyia femenina, i consistia a tenir una noia que s'enllacés a la meva esquena, en posició fetal, mentre jo li demanava dins de l'obscuritat mansa de l'habitació que em fes petonets al clatell, i li preguntava si l'endemà em despertaria amb una mamada, i ella em deia, és clar, amor, i així, confortat, podia lliurar-me a la son. Els petons proporcionen beatitud, satisfacció, goig, la llunyana idea d'amor i d'estima. Entenc que el meu amic els estranyi, i que també els ansiegi la noia del bar i que El Canto del Loco reclami magnífics besos pa cenar. I per a dormir, també, collons.