Ni sexe ni cintes de vídeo, només mentides

De l'àmplia loquacitat de les dones, allò que més m'exaspera és percebre les contradiccions, les incoherències, els contrasentits, les vaguetats, que de tant en tant n'hi ha, en segons qui –segons qui-- déu n'hi do si n'hi ha. Parlar molt implica donar molta informació, potser no d'aspectes essencials --sovint silenciats (alguns silencis també són eloqüents)--, però sí de la menys banal de les banalitats: els detalls. Esdevenen l'element que fa aflorar les mentides a la llum, als taquígrafs i als ex periodistes. Els fonaments d'un engany es poden memoritzar, però el seu embolcall retòric, les minúcies, això ja no, això ja costa molt més, a no ser que se sigui un prodigi mnemotècnic i es disposi de memòria elefantina. Per això diuen que un és amo dels seus silencis però esclau de les seves paraules. D'aquest aspecte autorevelador de la verbalitat femenina en podríem anomenar, en síntesi, i també amb clemència, imprecisions. Les imprecisions generen de vegades una gran perplexitat en els homes, més tendents a l'expressió concisa, a la parquedat expositiva, a la paraula dreturera. Diguem-ho clar, ja que sóc home: a dir les coses nítides i simples, sense embuts ni bizantinismes, de forma que les insignificances no ens descobreixen cap veritat oculta, per la raó estúpida de que com a norma no es verbalitzen. Si la caguem, en definitiva, ho fem amb totes les de la llei, amb la porta de wàter oberta, vaja –i disculpin--.

Quan el detall imprecís es copsa, el gran dubte de sempre és: hi aprofundim o no? Es pot deixar passar de llarg i no fer-ne cas, obviar-lo. I aquí em ve a la memòria una pel·lícula antiga, que vaig veure d’adolescent i de la qual no en recordo ara el títol, en què un sogre aconsellava al seu futur gendre que, si no fumava, que n’agafés l’hàbit, ja que una bona pipa, amb tota la feina de netejar-la, carregar-la i fumar-la, li atorgaria la tranquil·litat necessària per mantenir la convivència amb la seva futura esposa --la seva filla-- en un estadi d’òptima inalterabilitat. El tabac era el pretext per evitar escoltar, en silenci i ben arrepapat en la butaca boirosa, la tòpica cantarella femenina, minúcies incloses –contradictòries o no--. Eren altres temps, és cert, eren els usos i costums de l'època del cinema en blanc i negre. L’altra opció, més radical, és aprofundir-hi, entossudir-se’n, preocupar-se’n. Tot depèn molt de les circumstàncies i dels temperaments de cadascú. Habitualment, si es tria aquesta opció, les coses mai no acostumen a arribar a bon port. Tots sabem que si s'estira d'una nímia mala herba, pot passar que resti travada en la terra i que si hom persisteix en el seu objectiu, s'adoni que té unes arrels àmplies i profundes, i que escarrassant-s'hi del tot, acabi per arrencar-la de cop, tot caient trontollosament d'esquena. I aleshores, assegut de cul en el sòl, observi el maleït trofeu oscil·lant en la mà: el gran terrós d'una realitat que mai no s'hagués volgut conèixer, que potser hauria restat molt millor sepultada en la profunditat de les catacumbes. O potser sí, potser sí que s'hagués desitjat saber-la, atès que hi ha qui sosté que sempre estem prenent decisions i que per escollir amb llibertat s'ha de tenir notícia de tots els elements a considerar. Vagin vostès a saber, de moment encara ningú, que jo en tingui coneixement, no ha sabut pontificar sobre quina mesura han d'abastar les mentides quotidianes per ser o no èticament legítimes.