Ho sé del cert: l'ànima existeix

 

De vegades ens fan mal i ho sabem. No ens estimen, o han deixat d'estimar-nos, i ho sabem. Els som indiferents i ens danyen amb menyspreu i reprotxes, sense carícies o amb carícies negatives, i ho sabem. Però en realitat no ho veiem o no ho volem veure. Invidència total. Com podem ser tan cecs quan ens ocorre? Portem encastats enfront dels ulls uns binocles, que algú pervers regula de forma al·leatòria i ens determina la llargària de la visió del nostre objecte estimat, ara a frec ara remot, ara inapreciable ara borrós, ara obscur ara resplendent, i així en un procés constant que acaba per marejar-nos fins a la nàusea gàstrica. Aquest vèrtigen ens situa dins d’un carrusel erràtic del qual no podem escapar, o només quan l’objecte estimat deixa, en el futur, de ser precisament això, estimat, i el posterior tantsemenfotisme recondueix cada element a la seva justa posició, a la seva precisa mesura, a la seva concreta delimitació. Mentrestant, mentre això no succeeix, només sentim coïssor, còlera, rancúnia, odi. I per damunt de tot, un dolor sord i candent que ens neix del fons abissal de nosaltres mateixos, un fons tan íntim, tan cèntric, tan nuclear, que ens fa percebre la penosa realitat que cap estudiós teòleg o místic zen no arriba ni a albirar: que l’ànima existeix. I no és una víscera ni una glàndula, perquè ni vísceres ni glàndules no fan mal. L’ànima existeix i és un fregall dispers i enrevessat de qui sap què que duem embotit dins la pell i que està confeccionat d’una matèria molt més subtil de la què està feta el sistema nerviós, perquè els nervis només canalitzen el dolor i ens porten a cridar, a xisclar i a plorar, però l’ànima és el dolor en si mateix, l’essència de l’esgarip, el so i la llàgrima. És en l’abisme del dolor on sabem, en definitiva, que estem vius. I maleïda sigui la gràcia divina o satànica que ens fa estar-ho, perquè és aleshores quan voldríem justament, paradoxalment, no existir, ser el no res.