Parlem de la confiança

En començar una relació, avui en dia és molt habitual, massa, que elles et demanin que els facis confiança, i paradoxalment ho reclamen més com més desconfiades són. La formulació més comuna d'aquest reclam té una lògica abassegadora: cap relació no tira endavant sense confiança. Es tracta d'una obvietat sòlida, inconsútil, cartesiana. Tanmateix, és una veritat equívoca, una fal·làcia de cap a peus. Si bé és cert, com em diuen, que cap parella no pot funcionar sense fiança mútua --o plantejat a la inversa, que és impossible que rutlli bé amb desconfiança--, també és evident que la confiança no és gratuïta.

--Si vols confiança –els dic--, guanya-te-la.

La fascinant dialèctica femenina entra en acció aleshores:

--Això vol dir que no confies en mi?

--No he dit això...

--A tu el que et passa és que ets un desconfiat!

A pams. No sóc desconfiat. Gens. Però sí que he après per empirisme --per clatellades, estimbades i estocades a la caròtida, i els consegüents betadines, cures d'hospital i resurreccions--, a protegir-me de les traïcions i les deslleialtats. El dret a la refiança es guanya, i aquesta premissa és tan certa com que la confiança és indispensable en una relació. Però planteja un problema específic, la mala peça del teler. Si fa poc que conec la dona, ¿com pot tenir temps per guanyar-se la meva confiança –o jo la d'ella--? Com superem el període inicial i il·lusionant però viscut a les tentines que actualment s'ha donat per anomenar “ens estem coneixent”? L'adhesió incondicional no serveix, perquè la vida viscuda m'indica que és la forma més ràpida d'anar a tota velocitat de dret cap a un penya-segat sense fons. S'ha de trobar una altra equació, més operativa. Vaig rumiar sobre això durant temps, fins que vaig arribar a la conclusió que per resoldre aquest nus gordià m'havia d'atenir als preceptes de la litúrgia judeo-cristiana: fer un acte de fe. Entenc per acte de fe el fet de creure en una cosa encara que no hi hagi cap indici de què aquesta sigui real. Així, jo faig un acte de fe inicial cap a la dona en qüestió, sabent que la seva lleialtat pot ser veritable o no, a fi de donar-li temps a guanyar-se'm de forma incondicional. Però, entenem-nos, només un acte de fe i només a l'inici de la relació. Després depèn només d'ella que l'aprofiti o el dilapidi, la pilota és, certament, en el seu camp. Per desgràcia, haig de dir, d'acord amb la meva experiència, que la majoria de les dones que m'han demanat que confiés en elles en els preàmbuls de la relació, han malbaratat amb inconsciència l'actiu de fe que generosament els he ofert al principi. Jo m'he allunyat d'elles i després tot han estat els laments lacrimògens i reglamentaris, en tètrics escenaris de dramatisme. Tendim a atribuir als altres els nostres defectes, i si demanen confiança d'entrada és perquè elles són desconfiades i ho saben, i per tant coneixen bé els mecanismes de la malfiança des del més íntim del seu ser: elles mateixes són conscients de que no són de refiar.