La matèria dels petons: cristalls

Quan vaig fer el primer petó a una noia, jo tenia 16 anys. És tard, ho sé, però tampoc no vull enganyar ningú. Com acostuma a succeir, en tinc un magnífic record, per molts motius. Tanmateix, el què més em va sobtar en l'aspecte del contacte físic, va ser la humitat bucal. En això hi tenia molt a veure la noieta, de 15 anys, que besava posant molt d'èmfasi en el moviment de llengua, fet que posteriorment, i encara ara, ho he enyorat, no és tan comú com sembla. No m'agraden els petons purament de llavis perquè atorguen protagonisme únic a aquesta part de la boca. Si els llavis són molsuts i sucosos, oli en un llum; si són fins i allargats, malament, perquè es perd substància. La llengua, en canvi, és universal. Una llengua és una llengua aquí i a la Xina. La gratitud del seu contacte depèn no de la morfologia, sinó del moviment. I el dinamisme lingual obeeix a la voluntat del subjecte, a la seva acció i, al capdavall, a la seva perícia. En un petó, la mobilitat de la llengua és bàsica, almenys segons el meu parer, i també el meu gust. Per tant, en els petons, nois i noies, tingueu-ho en compte: llengua, entesos? La segona cosa que em va sobtar del meu primer petó va ser la salinitat de la saliva. Era estiu, a més, i la suor accentuava aquest sabor, per la davallada de l'aigua corporal. Recordo que vaig pensar, ai, cony, la boca de les dones és igual de salada que la meva. I encara més, perquè el gust propi pot arribar a ser bastant negligit. Ni se m'havia acudit de pensar-ho abans, verge com era. Es tractava d'un descobriment rudimentari, pedestre, però, en fi, érem així de tendres. La saliva salada..., havíem descobert Amèrica. Amb els anys, tanmateix, he anat matisant això de la saliva salada. En realitat, ho és, però no es percep com a tal. Quan els petons són llargs, minuciosos i sentits, existeix una elevació de la temperatura corporal, allò que des de l'exterior es detecta per l'enrojoliment de les orelles, i aleshores s'esdevé la metamorfosi: la saliva càlida es transforma en dolça, en pura i ardent mel. El pòsit de sal desapareix o s'obvia, vés a saber, però en resta una calidesa ensucrada, una dolçor de vellut, de batre d'ales. Passeu-me la cursileria, però és com una mena de sabor de primavera, de renaixement. És una lava incandescent amb sabor de merenga. Un alè de crema, la transparència de la canya de sucre. I està molt bé que sigui així. La sal adorna, condimenta, però només el sucre fa tancar els ulls de delícia. Sal i sucre: dos cristalls que convergeixen en el miracle de la besada.