L'amant que ens “fa tocar el cel”

Hi ha un cert tipus de dona que desvetlla el sexe més exquisit, i que rarament coincideix amb la parella pròpia, no sé per què. Hom s’hi pot enamorar o no, sentir-hi més o menys afecte (generalment acaben estimant-se), però estan fetes per elevar la relació sexual al més alt exponent d’erotisme. He tingut la fortuna de viure algunes relacions d’aquesta mena. Tot i que tampoc no gaire, perquè no abunden, com tot allò excepcional. En recordo específicament una, quan ella en tenia 40 i jo 30, i ella estava separada i jo casat. Vam mantenir dos anys de relació clandestina, que va acabar-se quan ella es va aparellar formalment de nou. Era més lleial que jo, sens dubte, la qual cosa l’enaltia èticament. Ens vam conèixer per una contingència de la feina i ella va provocar una trobada al cap de pocs dies amb una excusa prou evident. I va succeir allò que de vegades passa quan hom és més jove, més baix i menys bell que la seva partenaire, i és que no vaig gosar fer res, entimidit, insegur. Va haver de ser ella qui a l'hora d'acomiadar-nos, en el pàrquing, dins del cotxe, em va petonejar, es va llençar de cap sobre el meu sexe, i em va fer acabar amb una golafreria voraç. En endavant, amb una molt autòctona versió de l’Últim tango a Paris, ens trucàvem a qualsevol hora i ens citàvem a un apartament per hores, que pagàvem religiosament a mitges, i ens hi estàvem fins les tres de la matinada, que era l’hora del meu toc de queda, casat com estava, per no aixecar massa sospites. Però de les deu a les tres, mare de déu, quines estones. Són per a recordar amb alegres llàgrimes als ulls. Mai en dos anys de relació no va haver-hi cap discussió, cap controvèrsia, cap frec. Tot va ser supeditat al diàleg dels cossos, un lliurament festiu al contacte epitelial, focs d’artifici en el món polièdric dels sentits. Aquella cançó d'en Serrat deia que al costat del calor d'ella es perdia l'orgull i la vergonya. Bé, l'orgull, no ho sé. Però la vergonya, sens dubte. Tant ella com jo. Un sempre es queda sorprès quan troba algú que, a l'hora d'entendre's en el llit, no tan sols acompleix les expectatives sinó que a sobre realitza els teus somnis. Que allò que agradaria fer resulta que és allò que vol fer l'altra, i a la inversa, que allò que vol fer l'altra és allò que sempre s'ha esperat de fer. Aquestes relacions són úniques, extraordinàries, allò que popularment se'n diu que fan tocar el cel. De fet, una destil·lació de la idea de complicitat. Són el més a prop del concepte definitiu que hom pot imaginar, somniar, delirar. Són allò, en definitiva, per la qual cosa la vida té un sentit ple, íntegre, universal.